Les llumetes de Nadal

Com cada any, a Barcelona s'han guarnit els carrers amb llums de Nadal. El veritable motiu, però, no és el de crear un "esperit nadalenc" sinó el d'aconseguir que la gent consumeixi més. Aquest any, en plena crisi i època de retallades, el govern de la ciutat ha tingut la genial idea de gastar més que l'any anterior en la decoració de torn. Però, a veure, de debò es pensen que som tan rucs? D'una banda, se'ns diu que cal fer esforços i estrènyer el cinturó. De l'altra, se'ns pretén incitar al consum. No és contradictori? S'incrementa l'atur, es baixen els sous, s'augmenta el preu dels serveis bàsics però resulta que hem de gastar més. Com? Que gastin ells, que cobren autèntiques barbaritats per fotre ben poc! Especialment sagnant és el cas de la Diputació. Vergonyós. Per no parlar del fet de permetre col·locar una pista de gel en ple espai públic. Aberrant del tot.
Si de veritat volen que consumim més, que es deixin de retallades i no deixin volar ni un cèntim de Catalunya. Si volen que consumim més, que es deixin d'orgues i que comencin a governar amb valentia. Si es pensen que veient quatre llumetes la gent començarà a consumir compulsivament ho tenen clar.

Un any més?!

CiU ha encarregat a la Fundació CatDem l'elaboració de les línies claus del que anomenen "pacte fiscal". Primera pregunta: què significa això, que no el tenen ni redactat? Tots aquests darrers anys que han sortit amb el pacte fiscal per aquí i per allà, llavors, no sabien ni a què es referien? Com pot ser que ni tan sols hagin escrit una lletra del que és la seva proposta estrella? Què negociarà el Duran a Madrid? Però això no és tot. Resulta que el termini previst per acabar-lo d'elaborar és... d'un any! Sí, un any! Us imagineu que en una empresa privada es tardés tantíssim temps en elaborar un simple document? Què passaria amb l'encarregat en qüestió?
Fa uns dies, aquí mateix, em preguntava si això del pacte fiscal era una intenció real d'avançar en l'autogovern o fum per amagar altres coses. Per desgràcia, si aquest ha de ser el ritme a portar, sembla ben bé això darrer. No ens podem permetre esperar. A sobre, el govern espanyol es nega a pagar els més de 700 milions d'euros de la disposició addicional tercera de l'Estatut. PSOE i PP sempre han fet el mateix: molt parlar de la Constitució i no els fa res incomplir-la quan els hi dóna la gana. En una democràcia normal no passaria. Però ja sabem a què juguen aquests dos partits. I és per això que cal ser contundents i consistents en la defensa del país. Quan van sentir això de l'any, de ben segur, es van fer un tip de riure.

La situació econòmica de la Generalitat és asfixiant i cal posar-hi remei ja, no d'aquí un any ni de dos. Més que res, perquè d'això en depèn el futur i benestar de motles famílies de Catalunya. S'hi posen d'una vegada?

Molt a perdre, poc a guanyar

Aquest cap de setmana es disputa un dels clàssics més complicats dels darrers anys. L’equip es troba a tres punts del Madrid, però amb un partit més. Anys enrere, en una situació similar, tota l’afició estaria pensant el pitjor. L’experiència de les últimes temporades, però, ha canviat l’estat d’ànim i en l’entorn barcelonista es respira un ambient de total confiança. Això, però, no ens ha de fer perdre el nord. En el proper clàssic el Barça hi té molt a perdre i molt poc a guanyar.
El Madrid duu una ratxa espectacular de partits sense perdre a la Lliga. No només això: està guanyant els partits amb relativa comoditat. A més, en cas de sofrir (com contra el València), casualment, l’àrbitre xiula alguna acció al seu favor. La gran superioritat que ha mostrat el Barça els darrers anys ha generat molt de dolor a la parròquia madridista. Només cal veure com van celebrar la Copa del Rei de l’any passat: semblava que havien guanyat una Champions! És per això que aquest any ho tindrem especialment difícil. L’equip no es pot permetre cap errada més. En cas de derrota, podríem acabar previsiblement a nou punts del Madrid. Si empatem, es mantindrà una distància que ja és important. Per tant, l’únic que ens val és la victòria. Els blancs es poden permetre el luxe d’ensopegar, però el Barça no. És per això que he comentat que hi tenim molt a perdre i poc a guanyar. Pels culers guanyar és una obligació. A Madrid ja marxarien satisfets amb un empat.
Aquest cap de setmana, més que mai, l’equip necessitarà el suport de tots els aficionats. Confiança sí, relaxament, no. Ens hi juguem molt!