Llista unitària... per a què? (IV)

Hem sentit molts clams a favor d'una llista unitària dins del món independentista. I aquesta és la justificació que esgrimeix el Joan Laporta per a argumentar el seu canvi. D’altra banda, però, hi ha qui diu que la unitat està molt bé però... per a fer què? Després de l’espectacular patacada a les passades eleccions, dins d’Esquerra hi ha hagut una reflexió sobre les causes de la davallada? Més ben dit: l'ha feta el Portabella? Hi ha qui creu que mereixen una oportunitat. D’altres, que no. I aquí rau la principal diferència entre els uns i els altres. D'altra banda, és important que hi hagi un tercer espai prou potent per a evitar que CiU (que guanyarà les eleccions) governi còmodament amb el PP. Cal trobar un contrapunt potent a la formació ultra-espanyolista per a evitar un govern que, a part de ser de dretes, no seria gaire amable a les necessitats de Barcelona com a capital de Catalunya. Hi ha qui ho veu de forma diferent. Només una sonora patacada permetrà a Esquerra afrontar un canvi de veritat. Si van trempejant i salvant els mobles, aquest mai es produirà. Coi, que fins i tot s'han carregat el logo històric del partit! No seria millor a mitjà termini aquesta opció a canvi de sacrificar l'Ajuntament a curt termini?

En unes eleccions municipals l’independentisme tampoc s’hi juga tant. La declaració unilateral es vota al Parlament, no als municipis. A més, la tasca del subgrup de Solidaritat Catalana està essent molt bona. La proposició unilateral d’independència, poder tirar endavant referèndums sense l’aprovació de l’Estat, la crítica a la Consellera Bozal (que va comparar les Consultes sobre la Independència amb un homenatge a un etarra) o la recent sobre la dació de les hipoteques (que, de pas, trenca la mentida que SI és només un partit monotemàtic) en són alguns exemples. I les que hi ha preparades. En aquest camp, la presència de l’Alfons López Tena és molt potent i està fent molt bona feina. Què val més la pena: tota aquesta tasca o un parell de regidors més a Barcelona? Sembla clar que el primer. I per això sap tan greu que hagi passat tot plegat.

Problemes (III)

Arrel d’aquest trencament, des de Solidaritat es va demanar al Joan Laporta que deixés el seu escó al Parlament, ja que aquest el va aconseguir sota les sigles de Solidaritat. Pel contrari, el Laporta creu que ha fet prou mèrits per a merèixer l’escó i no hi pensava renunciar. Aquí hi ha un fet evident: els quatre escons es van aconseguir en gran part gràcies a la presència de l’ex-president del Barça. De debò creuen el López Tena i l’Uriel que encapçalant ells la llista haurien aconseguit entrar al Parlament? Hi ha qui diu que també en va espantar. Tots aquests, segurament, van acabar votant Reagrupament. Per tant, es pot dir que va atreure més que espantar. En la mateixa línia, també són injustes i exagerades les crítiques que ha rebut dels fins fa poc companys de coalició. El López Tena ha dit que el Laporta “s’avorria” al Parlament, la Isabel Clara Simó l’ha titllat de “traïdor” i l’Uriel l’ha acusat de voler ser President d’Esquerra. Ciència ficció. No era tan bo fa quatre dies? Sabedors que aquestes polèmiques eren negatives pel partit, al cap de pocs dies, des de la direcció de Solidaritat es van rebaixar les crítiques i es va deixar la decisió en mans del president de Democràcia Catalana. Finalment, el Laporta ha decidit abandonar el subgrup de Solidaritat i serà diputat no adscrit al grup mixt. Suposo que arrel del que va passar al Congrés s'ha sentit apartat i ha volgut trencar tot llaç amb Solidaritat. Sobretot és incomprensible que no comptessin amb l'Anna Arqué per a tasques internacionals, quan fins ara ho ha estat portant ella i prou bé. Què en sap d'això la Clara-Simó? És una gran escriptora, però no sé què podrà aportar en aquest àmbit. D'altra banda, és cert que tots els càrrecs van ser votats per tots els adherits a Solidaritat i no van ser imposats a dit per ningú.

Com presentar-se a les municipals (II)

El segon punt de desavinences important va ser com presentar-se a les eleccions municipals. El Joan Laporta insistia en la necessitat de fer-ho en el context d’una candidatura unitària. Solidaritat, argumentava, va néixer amb la voluntat de sumar, pel que calia fer aquest esforç. La nova executiva de Solidaritat, però, diferia en un tema prou important: el cap de llista. De cap de les maneres volien que el Jordi Portabella encapçalés aquesta candidatura. La raó: que és una persona que no pot aportar cap renovació perquè duu moltes convocatòries presentant-se com a cap de llista d’Esquerra i apuntalant, des de dins o des de fora, governs tripartits. Per això, es va proposar la figura d’un candidat independent. Ara bé, el mateix es podria dir de l’Uriel Bertran, que ha estat els darrers 7 anys votant conjuntament amb totes les forces del tripartit. És més, per Internet es poden trobar articles seus justificant aquesta fórmula de govern. En canvi, el Joan Laporta no tenia cap problema en acceptar el candidat d’Esquerra com a cap de llista. Justament per la seva llarga trajectòria a l’Ajuntament considerava que ell era un bon candidat. Fins i tot, el Portabella va dir que estava disposat a anar a unes primàries, que serien obertes a la ciutat, per a decidir el cap de llista. Precisament la negativa de Reagrupament a celebrar unes eleccions primàries va ser un dels arguments esgrimits per Solidaritat per no pactar amb ells a les darreres eleccions catalanes. Vist que Solidaritat no tenia cap intenció de variar la seva posició, el Laporta va anunciar que el seu partit no repetiria amb la resta de partits que formaven Solidaritat la coalició per a les eleccions municipals. Ara està en negociacions amb el Jordi Portabella per a decidir com sumarà la seva formació en aquesta candidatura conjunta.

Al meu parer, la idea del candidat independent era molt encertada. Hagués aportat aire fresc i una clara voluntat regeneradora. D'altra banda, les primàries proposades pel Portabella haguessin reforçat i publicitat el candidat escollit. Per què no una combinació de les dues?

Què ha passat a Solidaritat? (I)

A partir d’avui comencen uns quants apunts que proven d’exposar què ha passat a Solidaritat i la meva opinió al respecte. És molt llarg, per això ho he separat en diferents dies. Per analitzar què ha succeït els darrers dies a Solidaritat Catalana cal, abans, conèixer la seva pròpia estructura. SI és una coalició electoral formada per diferents partits. Entre ells, hi ha Democràcia Catalana (Joan Laporta) i Solidaritat per la Independència (López Tena i Uriel Bertran). En aquest últim és on ens trobem adherits la immensa majoria. Cada partit, en teoria, funciona de forma autònoma però, en les convocatòries electorals, s’uneixen formant una coalició.
Les darreres setmanes, els adherits a Solidaritat hem tingut diversos congressos i reunions: per a acceptar els Estatuts, per a configurar l’executiva nacional, a nivell comarcal, les de districte i, fa poc, per a decidir si anàvem o no a les eleccions municipals de Barcelona. El Joan Laporta entén que, com a membre de DC, a ell no li afecten les decisions que s’hagin pres en totes aquestes convocatòries. Pel contrari, l’Alfons López Tena assegura que el que es decideixi en aquestes trobades vincula a tota la resta de formacions. Al meu parer, si el funcionament és vertaderament de coalició, és el primer qui té raó. Ell té la seva pròpia formació i no ha de perquè veure’s involucrat en el que decidim la resta.
El primer xoc es va produir en l’elecció de l’executiva nacional. En la llista que es presentaven l’Uriel Betran i l’Alfons López Tena no es va incloure ningú de l’entorn del Joan Laporta. Per a contrarestar-ho, es van presentar algunes persones considerades properes a ell (com l’Anna Arqué o l’Àlex Fenoll). En les votacions, com era d’esperar, van ser derrotats.

De debò ho han fet tot tan bé?

Sembla que no n'han tingut prou. Es podia pensar que, després de la forta caiguda electoral que van sofrir a les passades eleccions catalanes, dins d'Esquerra hi hauria un canvi. Que obririen els ulls i entendrien que la línia que han seguit els darrers anys és errònia. Han passat dels 638.902 vots de les eleccions generals del 2004 als 219.173 de la darrera convocatòria. Han perdut més de 400.000 votants. Crec que això bé mereix una reflexió. Ara bé, sembla que des de l'actual direcció d'Esquerra estan encegats. Així es desprèn de les darreres declaracions del Joan Ridao. Per començar, va menystenir Solidaritat Catalana titllant el seu independentisme de "marginal i ciclotímic". Doncs per ser tan "marginal", en només tres mesos, van aconseguir la meitat de vots que ells després d'estar 7 anys al govern, tenir una potent infraestructura al darrera, presència municipal i gent ocupant mil i un càrrecs escampada per tot el país. Aquests "marginals", només entrar al Parlament, han fet allò que ells, després de més de tres dècades de presència, no s'havien atrevit: presentar un full de ruta clar cap a la independència que serà votat al Parlament.

Però no es va quedar aquí: va assegurar que els darrers resultats electorals no han "impugnat la base ideològica d'Esquerra". Ah, no? Llavors per què al gent els va deixar de fer confiança? Segur que no han fet res de malament? No cal un replantejament? Increible. Per acabar-ho d'adobar, va afirmar que les municipals es presentaven en un moment "dolç" pel partit. Un cop sapiguem els resultats a veure si encara diu el mateix. Encara els cal una nova patacada per a fer net i començar de nou?!

197è Joc Literari: "Un llibre molt viatger"

Com cada mes, el Jesús Maria Tibau ens anima a participar als seus Jocs Literaris. Ja feia força temps que no ho feia. Però mai és tard per a retornar a una activitat i menys si aquesta és bona. A partir de la foto de la imatge, hem de pensar i escriure un relat. Aquest és el resultat:
"Aquest llibre ha voltat molt. Primer, va anar a parar a les mans d’una jove que vivia a les afores de la ciutat. Els seus pares trobaven una bestiesa això de llegir i mai li compraven cap llibre. És per això que sovint anava a la biblioteca i n’agafava uns quants. Llegir la distreia i li servia de refugi per a fugir d’un entorn ben hostil. Sempre crits, baralles, discussions… Quan el va acabar, la noia el va deixar a un fanal. Allà, va ser recollit per un noi que, sortosament, vivia en un entorn del tot diferent. Els seus pares eren mestres i l’animaven a llegir. Se’l va acabar de seguida! El següent en agafar-lo va ser un adult que s’estrenava en això del bookcrossing. Va quedar molt satisfet de l’experiència. Tant, que ja pensa en repetir! Al cap de poc temps la receptora va ser una dona que vivia al centre. Aprofitava els viatges d’anada i de tornada de la feina per a llegir-lo. Treballava tant que no tenia temps ni tan sols per a fullejar una pàgina a casa! Treballava en una empresa com a responsable del departament de marketing i sempre anava de bòlit!
Ara el llibre està tot sol, en un parc, esperant un nou lector. Frisava per a conèixer a nova gent! A cada casa, a part de la seva, hi ha mil històries a explicar! Molt a prop d’allà hi passeja una parella que semblen estar disposats a agafar-lo. Quina nova gent coneixerà?"

Un disbarat?!

L’Enric Reyna (president de l’Associació de Promotors de Barcelona) ha dit que de cap manera els pisos poden baixar un 44% el proper any. Enfurismat, ha assegurat que això era un disbarat. Mentida. L’escandalós de debò ha estat l’espectacular augment de preu dels pisos els darrers anys. Durant tot aquest període s’ha especulat amb el que és un dret: l’accés a un habitatge digne. Són justament aquests preus tan elevats un dels frens a la recuperació econòmica.
Ens trobem en un context en el qual cada dia hi ha més gent que està a l’atur. I molts dels que treballen, ho han de fer a canvi d’uns sous miserables. Comparem l’encariment dels pisos amb l’evolució dels salaris. La diferència és bestial. Mentre les famílies hagin de destinar un percentatge tan gran de la seva renda al pagament d’una hipoteca o al lloguer d’un immoble l’activitat econòmica continuarà estancada o a la baixa. Si els preus fossin raonables i justos, amb més renda per a gastar o per invertir, de ben segur que les coses anirien diferent. Ara bé, mentre tot continuï com fins ara, amb unes rebaixes en el preu de l’habitatge del tot insuficients, no es començarà a sortir del pou. Perquè, qui comprarà avui un habitatge sabent que en pocs mesos el pot trobar a un preu més baix? És més: qui s’ho pot permetre ara? Tan gran és l’avarícia d’aquesta gent que no entenen que fins que no baixin els preus poques persones s’atreviran a fer el pas? Tan encegats estan? I el mateix per les entitats financeres: que treguin tot el seu paquet d’immobles d’una vegada a uns preus justos.
Aquest és el sistema actual: passi el que passi, sempre acaben tenint beneficis (i molt grans) els mateixos. I la resta, a aguantar com es pugui. No seria hora de començar a prendre exemple de llocs com Egipte o Tunísia?

L'activitat continua

Tot i els esdeveniments dels darrers dies, Solidaritat Catalana continua amb la seva activitat al Parlament. La darrera proposició de llei que s'ha presentat tracta d'un tema que preocupa a molta gent: la dació en el pagament de les hipoteques. A dia d'avui, quan una persona no pot pagar una hipoteca, no només ha de veure com el banc l'executa i perd casa seva, sinó que a més manté un deute amb l'entitat. Amb aquesta llei, el que es pretén és que amb la donació de l'immoble ja quedi el deute saldat. Com que aquest afer forma part del dret civil, entra dins de les competències de la Generalitat. Crec que és una qüestió de sentit comú votar-hi favorablement. És vergonyós que es colli d'aquesta manera a persones que prou malament ho passen pel fet de perdre la seva llar. A més, és una manera de restar poder a les entitats financeres que, tot i la crisi, continuen tenint, moltes d'elles, uns beneficis extraordinaris. Això sí: han tallat tota línia de crèdit i han destruit uns quants llocs de treball. Veurem quin és el sentit de vot dels partits. En aquest vídeo hi ha tota l'explicació i l'argumentació presentada.
P.D.: No sé què em passa que cada cop que provo de penjar un vídeo del Youtube la pantalla em desapareix i m'ho impedeix. Algú sap quin és el problema? Moltes gràcies!

El Barça i Catalunya

Fa poc va ser notícia que el govern espanyol i altres administracions públiques havien escollit el Real Madrid per a promocionar la marca “España”. A canvi, és clar, el club madridista rebia uns tres milions d’euros. Determinats mitjans (com el diari Gol) van exclamar-se: i per què no utilitzar el Barça que, actualment, guanya més títols que ningú i practica un futbol atractiu i vistós? La resposta la va donar el ministro Sebastián: perquè la junta anterior s’hi va negar. Un cop més, doncs, hem de donar les gràcies al Joan Laporta per haver rebutjat el que hagués estat un atemptat contra l’essència i la història del Club.
El Barça és un club català i universal. Mitjançant les quatre barres a la samarreta i les pròpies accions i declaracions de la junta anterior es va reforçar el primer punt. El segon, la universalitat i l’exteriorització de tota una llarga sèrie de valors positius, va prendre força a partir de l’acord amb UNICEF. Això últim, l’actual Junta ja s’ho ha carregat acceptant els petrodòlars de l’anti-democràtic estat de Qatar. Com bé va dir el Sala i Martín, la discussió no ha de ser si Qatar és un país democràtic o no. Això és una evidència: no ho és. El que hem de debatre és si el Barça ha d’acceptar portar la seva imatge a la samarreta. La meva resposta és clara: no. I menys si, com a conseqüència, s’acaba arraconat UNICEF i se la fa desaparèixer del tot.
Ara el govern espanyol ha anunciat que proposarà a l’actual junta que el Barça es passegi amb el lema “Visit Spain, visit Barcelona”. El seu objectiu és clar: eliminar la vinculació del Barça amb Catalunya. Esperem que el Rosell, igual que va fer la junta anterior, rebutgi aquest despropòsit. En cas contrari, de ben segur, es trobarà a molta gent en contra.

(article publicat a www.racoblaugrana.com)
P.D.: M'han demanat que parli sobre tot el que ha passat a Solidaritat els darrers dies. La veritat és que ara mateix estic desorientat. Quan hagi recollit algunes opinions més i hagi pres una decisió en ferm, així ho explicaré.

La trista realitat

Catalunya es troba en una situació molt greu. Aquesta és al veritat. Només cal llegir qualsevol mitjà i veure tot un seguit de notícies nefastes. Sento si algú troba aquest apunt pessimista, però és la trista realitat:

-Per primer cop, Catalunya supera els 600.000 aturats. Estem parlant d'una xifra escandalosa. Això és la clara constatació que la reforma laboral que va tirar endavant el govern espanyol no només no ha creat ocupació, sinó que ha facilitat la destrucció de llocs de treball a partir de l'abaratiment de l'acomiadament. On són ara els partits que ho van votar a favor? Que donin la cara. Una part important de la responsabilitat és seva.

-Les retallades seran molt dures en la sanitat pública. Tenim un Conseller del ram que, preguntat sobre quina és la solució per a resoldre els problemes de la sanitat catalana, va contestar que fer-se d'una mútua privada. Ja veiem els interessos de qui defensa. Doncs bé, ara haurem de suportar unes llistes d'espera encara més llargues i s'aturarà la construcció d'hospitals.

-Tots s'omplen la boca sobre la necessitat d'utilitzar el transport públic i resulta que totes les ampliacions de la xarxa de metro menys la L9 s'aturaran. A sobre, el govern espanyol pretén que la Generalitat carregui amb el cost de baixar un 5% el preu del bitllet. Són 26 miserables milions dels 22.000 que ens roben. Ni això! Això sí! Pretendran fer passar la Generalitat com els "dolents de la pel·lícula". Quanta barra!

-Jutjaran un seguidor del Girona per refregar-se una bandera espanyola. Si arriba a ser una catalana, no hauria passat res. Forma part de l'obsessió malaltissa del PSOE i el PP amb tot símbol espanyol. Fins a 9 mesos de presó li poden caure!

-Els homicidis i robatoris amb força han pujat un 20% a Catalunya el 2010. És una de les conseqüències de la crisi econòmica actual.

En fi, que no està el país com per a tirar coets. Mentre ens prenen 22.000 milions d'euros resultants del nostre treball i esforç, hem de suportar una retallada rere una altra. A què espera aquest govern per a reclamar el pacte fiscal?

La Vanguardia, per fi, en català

Sembla que, finalment, hi haurà edició en català de La Vanguardia. Evidentment, gràcies a això, hi haurà més gent que llegeixi premsa en català. Per tant, en aquest sentit, és una bona notícia. Això no significa, però, que el rotatiu canviï la seva línia editorial, ni molt menys. Serà, igual que amb el PSOE-riódico, una traducció del castellà. I, igual que el diari del Grupo Zeta, continuarà informant des d’una òptica espanyola, no pas catalanocèntrica. En aquest aspecte, no canviarà res.
Per tot això, són exagerades les declaracions del José Antich (director) afirmant que caldria fer un “monument” al Javier Godó per ser el precursor de la premsa en català. A veure: que no sap aquest personatge que de fa moltes i moltes dècades que es publica premsa en català? L’Avui, El Punt, molts diaris comarcals i, més enrere, uns quants més abans del franquisme van atrevir-se, en un entorn molt complicat, escriure en llengua catalana. Per tant, que no es passi. Sembla que els Godó, més d’un segle després, han vist la llum. Mai és massa tard, diuen. Però, de monuments, res. Aquesta gent, durant el franquisme, semblaven més franquistes que ningú. Només cal recordar els paraules d’un director de llavors, el Galinsoga, que va escopir “Todos los catalanes son una mieda”. Després d’una campanya brutal en contra (no tenien pas intenció de fer-lo saltar) va ser substituït per un tal Manuel Aznar, avi del José María Aznar, de caràcter més “moderat”. Imaginem com era l’altre.
En fi, que per molt en català que es publiqui, tampoc el penso comprar.