Les Quatre Columnes, recuperades

Després de més de vuit dècades que el dictador Primo de Rivera les tirés a terra, Barcelona ha recuperat les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. Ha costat molt aconseguir aquest acte de justícia. Ha estat gràcies a la perseverança del teixit associatiu de la ciutat que s'han pogut alçar, ja que mai hi havia hagut, per part de l'Ajuntament, cap voluntat de recuperar-les. És més, en un intent vergonyós de rebaixar-ne el simbolisme, fins i tot van arribar a proposar que es col·loquessin apartades, lluny del seu emplaçament original, de manera que s'evités, així, poder contemplar les Quatre Barres de forma clara. Finalment, per sort, s'ha pogut evitar tal aberració i ja tenim les Quatre Columnes al seu lloc. Ara bé, com que tractant-se de governs socialistes no tot pot ser com cal, finalment, no s'ha col·locat una placa que commemorava als morts catalans. Ja devia ser massa per ells.
Ahir, també, els adherits de Solidaritat Catalana vam votar si ens presentàvem o no a les eleccions municipals. Finalment, amb un 77,5% de vots, va sortir vencedora l'opció del "Sí". A diferència del que han dit alguns mitjans (com TV3 o l'Ara) no es votava si anàvem sols o en coalició. Es votava només si hi anàvem. La prioritat és poder formar llista conjunta amb la resta de les forces independentistes de la ciutat. La proposta fa temps que es va llençar: que encapçali la llista un independent de prestigi que reculli totes les formacions i que els regidors resultants no sumin per a la Diputació o el Consell Comarcal (per a evitar que Esquerra encolomi, per exemple, un Celestino Corbacho de president de la Diputació). Sembla mentida fins a quin punt els mitjans distorsionen, a propòsit (perquè estic segur que ho sabien) la informació.

La cacera del Duran i Lleida

El Duran i Lleida mai ha sentit cap simpatia per l'independentisme. Ben al contrari, li té una repulsa important. Prova d'això és la purga que ja fa temps aplica dins del seu partit. Dins d'Unió hi ha sobiranistes. Això l'incomoda i sempre ha provat d'apartar-los el màxim possible. Un cas molt clar el trobem a Girona. En un principi, el número dos per a les municipals havia de ser l'Albert Riera, destacat sobiranista. La direcció d'Unió, però, va pressionar perquè una persona d'un perfil ben diferent seguís el Carles Puigdemont a la llista. Finalment, ho va aconseguir a mitges, perquè tot i que l'Albert Riera va decidir apartar-se del número dos tampoc va poder col·locar a qui ell volia. Tot plegat ha provocat la dimissió del president d'Unió de Joves d'aquelles comarques. El mateix ha passat amb un alt càrrec de la Conselleria de Justícia, cessat per ser massa catalanista.

Ahir, però, encara va anar més enllà. Va dir que troba un error que TV3 parli de Països Catalans perquè incomoda a la majoria de valencians. I això justifica que s'hagin carregat les emissions? Què hem de fer nosaltres, prohibir que emetin totes les televisions espanyoles perquè no parlen de Catalunya com a nació? Patètica excusa per a no confessar que a ell mateix també li molesta molt. I què significa això? Que ara caldrà anomenar el País Valencià "Comunitat Valenciana"? Que hem de renunciar a un part del nostre país? En la mateixa línia, ha criticat que dos diputats d'Esquerra al Congrés mostressin unes pancartes en contra del tancament. Ho ha considerat un "numeret". Un numeret és, per exemple, el que va fer ell quan va anar a visitar al dictador Obiang. Això sí que és reprobable. Però protestar contra el que ha estat un clar atac a la llengua catalana i a la pròpia democràcia? Això és un numeret?

El Duran pretén donar sempre la imatge de persona "centrada" i deu estar molt content de sortir ben valorat a les enquestes. En canvi, però, a l'hora de votar-lo el suport que rep és miserable. 10 tristos diputats (n'havien arribat a tenir 18) en les dues darreres eleccions generals ha tret CiU amb ell com a cap de llista, els pitjors resultats de la seva història. Per alguna cosa serà.

L'independentisme continua creixent

ESADE i la Fundació Carulla han presentat un informe en el qual s'arriba a la conclusió que un 45% de la població votaria favorablement en un referèndum sobre la independència. En el mateix text, conclouen que el suport a l'Estat propi s'ha multiplicat per tres en els últims deu anys. Tot i que, evidentment, s'ha recollit una mostra i no la totalitat de la població, aquestes dades sí que serveixen per a clarificar tendències. I aquesta és ben clara: el suport a la independència creix. Aquest no és l'únic estudi o enquesta que apunta uns resultats com aquests. Fins i tot mitjans de comunicació tan contraris a l'Estat propi com La Vanguardia o el PSOE-riódico han publicat enquestes on es donava un empat tècnic entre els favorables i els contraris a l'Estat propi. Això significa que anem molt bé.

L'independentisme, mica en mica, ha sabut configurar un discurs molt creible i potent que està arribant a moltes i diverses capes de població A més, l'actitud extremadament contrària de l'estat espanyol i molts mitjans editats a Madrid està portant a molta gent a abraçar la idea sobiranista. Les constants invasions de competències, la impossibilitat de poder decidir sobre aquells temes que ens afecten més directament, la retallada de l'Estatut per part del Constitucional, l'escandalós dèficit fiscal, la manca d'infraestructures (corredor mediterrani, aeroport...) els atacs constants contra la llengua, la catalanofòbia que destil·len molts comentaris i actituds... tot plegat ha fet que gent que mai s'ho havia pensat hagi acabat apostant per l'Estat propi com a única via per a progressar com a país i per a gaudir dels serveis i prestacions socials que ens mereixem.

Hem de pensar, a més, que en el procés cap a un referèndum sobre la independència, en centrar-se el debat sobre aquesta qüestió, es podria fer arribar els avantatges de l'Estat propi a encara més gent. A més, a l'hora de votar, tots els partidaris del "Sí" sortiríem en massa mentre que tots aquells indiferents (que n'hi ha) i fins i tot gent que no ho veu clar o dubta es quedarien a casa. Fixem-nos, a més, que aquest estudi data d'abans de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. És a dir, encara en podem ser més.

Cal continuar en la mateixa lína, fer molta pedagogia i parlar d'independència a tot arreu: amb amics, coneguts, companys... Quan més dins de la normalitat es vegi aquest debat, més probabilitats d'èxit. Ho aconseguirem!

Enganys i manipulacions de la caverna

Des de la caverna mediàtica no suporten veure aquest Barça campió. Cada victòria i sobretot cada títol els senta com una puntada en ple estómac. Estan tan desquiciats que ja no saben què fer per a desestabilitzar el Club. La darrera ha estat, directament, patètica. El diari "As", en un exemple de manipulació informativa, ha arribat a retocar una fotografia. En aquesta, han borrat el defensa de l'Athletic de Bilbao que trencava el fora de joc del Dani Alves previ al primer gol del David Villa contra els bascos. El seu objectiu: provar de demostrar que la victòria del passat diumenge havia estat gràcies a l'ajuda arbitral. Després de l'escàndol ocasionat, en la seva edició web, han rectificat i han assegurat que per un "error d'infografia" havia desaparegut, mira quina casualitat, justament aquell jugador. De debò es pensen que ens els creurem?

Uns altres que s'hi han lluït han estat uns presentadors del canal Telemadrid. Després d'acabar el partit contra l'Arsenal, el Pep Guardiola oferia la tradicional roda de premsa. Des del canal madrileny, es veu, estaven frisant per a poder connectar-hi. Però, pobrets, no podien. Per què? Doncs perquè l'entrenador blaugrana no contestava cap pregunta en castellà perquè no se li dirigia cap periodista en aquesta llengua. Els presentadors comenten, indignats, que el Guardiola havia contestat en català, anglès, francès o italià però quasi res en castellà. Un sacrilegi. Fins i tot, durant un moment, connecten amb la roda de premsa però en escoltar la resposta en català de seguida tallen la connexió. I encara es fan els ofesos. Amb aquesta actitud queden fidelment retratats com el que són: uns patètics intolerants.

(article publicat a www.racoblaugrana.com)

Gràcies, militants i simpatitzants socialistes

Ahir, els militants i simpatitzants socialistes de Barcelona havien d'escollir el seu cap de llista per a les municipals: el Jordi Hereu o la Montserrat Tura. El primer comptava amb el suport de la federació de Barcelona del Psc-PSOE. La segona, en canvi, gaudia de pocs suports dins del partit. Tot i no ser de Barcelona (ni tan sols es va poder votar), totes les enquestes pronosticaven que, mentre que l'alcalde actual sofriria una dura derrota, la Tura sí podria ser rival. Finalment, la majoria va votar al Jordi Hereu com a alcaldable. En saber-se els resultats, es va desfermar l'eufòria: crits de "Jordi, Jordi!" i "Visca, visca, Barcelona socialista!". M'agradarà veure les cares de tots ells la nit del 22-M. Amb tot, els hi hem de donar les gràcies: han certificat la fi de govern socialistes a Barcelona. Votant l'alcalde més incompetent i més mal valorat de la història, han regalat l'alcaldia al Xavier Trias. Ja pot fer tota la campanya i auto-bombo que vulgui. La seva imatge està tant pel terra que els hi serà impossible remuntar. El propi Trias havia dit que preferia a l'Hereu com a rival. A CiU ho deuen estar celebrant. També el Jordi Portabella deu estar més tranquil. La Tura podria prendre-li part del seu votant i amb aquesta elecció pot arreplegar part dels "socialistes desencantats" que pretén atreure amb el que ha anomenat "tercer espai".

Aquest és un cop molt dur per a la Montserrat Tura. Amb aquesta derrota, perd força en la seva carrera per a obtenir el lideratge del Psc-PSOE (que era, en última instància, el que realment pretenia). Amb això ha quedat demostrat que, segurament, gaudeix de més suports fora que dins del seu partit. Prenen força noms com el de l'Àngel Ros (que aguanta la majoria absoluta a Lleida) o altres com el Josep Fèlix Ballesteros o el Pere Navarro. El futur d'aquests dos últims, també, anirà lligat als resultats del maig.

En fi, que podem dir que ahir es va acabar amb més de 30 anys de governs socialistes a Barcelona. La patacada que es fotran amb aquest alcalde tan inútil pot ser de les bones. Quines ganes de veure'ls a tots plegats el 22 de maig!

La resposta ha de ser contundent

Des del passat dijous a dos quarts de deu del vespre que no es pot veure TV3 al País Valencià. L'amenaça de noves multes per part del govern valencià contra Acció Cultural (que es sumarien a les ja existents) han obligat a l'entitat a tancar els repetidors. Hem viscut un atemptat contra la llibertat d'expressió i la llengua catalana pròpia d'un règim dictatorial. Aquesta és la forma d'actuar de l'espanyolisme: prohibir tot allò que no consideren de la seva corda. Cal recordar que en aquesta operació hi tenen responsabilitat tant el PSOE com el PP. Els primers, quan el José Montilla era ministro, van regalar als seus "amics" de La Sexta la freqüència per on es podia veure TV3. El PP va aprofitar aquesta situació per a denunciar que TV3 es trobava emetent de forma "il·legal" al País Valencià i va començar tot un seguit d'atacs, amenaces i multes contra els propietaris dels repetidors, ACPV. Per tant, tant culpables en són els uns com els altres. Especialment fastigós ha estat escoltar les explicacions del govern valencià i de la delegació del PP a Catalunya. Volen practicar un genocidi cultural i lingüístic. L'odi que senten cap el català no té límits.

Si ha passat això és, també, per la incapacitat dels nostres polítics. Ni aquest govern ni l'anterior han pogut fer res per a salvar les emissions de TV3. El govern català ha anunciat gestions a tots els nivells per a solucionar-ho (gràcies Assumpta per l'enllaç). Esperem que tinguin més èxit que les anteriors. A més, mentre passa tot això, el nou delegat del govern a Europa ha demanat que ens "oblidem" del català i que no pot ser que Catalunya s'identifiqui sempre com la "lluita solitària contra l'estat espanyol". De seguida, però, ha estat rectificat pel propi govern, que ha assegurat que la promoció del català a Europa sí és una prioritat. No podien haver escollit, llavors, a algú altre? Quina pena de delegat. Per favor, que el canviïn!

En fi, que les gestions anunciades siguin exitoses i que la gent del País Valencià que així ho vulgui pugui tornar a veure TV3 amb total llibertat.

Pel català i la llibertat d'expressió

Nou atac contra la llengua catalana i la llibertat d'expressió. Esperava, a aquesta hora, poder recollir alguna declaració per part del govern català i l'anunci d'accions immediates per part seva per a aconseguir que TV3 es pugui tornar a veure al País Valencià quan més aviat millor. Encara no han dit res al respecte. Només que condemnen els fets. Un cop més, és la gent que es mobilitza fent ús de les xarxes socials i de tots els mitjans que disposa. La catosfera bull d'imatges, textos i comentaris. Tot el suport a la gent del País Valencià que s'ha vist privada d'aquest dret.

Nomenaments "sorprenents"

Determinants nomenaments del govern català han causat molta sorpresa. Alguns han anat en contra de la línia expressada per CiU quan estava a l'oposició. Molta gent de CiU ha col·laborat de forma activa en les Consultes sobre la Independència. Per això va sorprendre que s'escollís com a Consellera de Justícia a la Fernández Bozal, que va arribar a comparar les Consultes amb els homenatges als etarres morts i que va escollir com a advocat per a impedir la Consulta d'Arenys de Munt a un declarat franquista. En la mateixa línia ha anat l'elecció del Juan Prat com a delegat del Govern a Brussel·les. Quan governava el tripartit, des de CiU insistien que la persona que havia d'ocupar aquest càrrec havia de ser un catalanista desacomplexat. Per aquest motiu criticaven l'Albert Moreno, considerat massa tebi en aquest aspecte. En canvi, escullen per a aquesta posició el Juan Prat. Va ser ambaixador de l'estat espanyol a l'OTAN entre el 2000 i el 2004 durant el govern de l'Aznar. Va ser ell qui va defensar l'opinió del PP d'entrar a la guerra d'Iraq. Fins i tot l'Alejo Vidal-Quadras ha aplaudit el seu nomenament.

Altres eleccions "peculiars" han estat la de l'Oriol Puig, germà del Felip Puig, com a director del Servei Meteorològic o el fitxatge de tres dones de dirigents de CiU a la mateixa Conselleria de Territori i Sostenibilitat. Des de CiU criticaven que el tripartit col·loqués a familiars a diferents càrrecs. Independentment de la seva capacitat, és evident que la imatge que es dóna és nefasta. Però és que el seguit de barbaritats no ha acabat aquí. Dues càrrecs de confiança han vist com en pocs dies els seus sous augmentaven espectacularment.

Sembla clar que allò del "govern dels millors" va ser un eslògan electoral i res més. Fan, senzillament, el mateix que han fet tots sempre. Així mai es recuperarà al confiança dels ciutadans amb els polítics.

Volen evitar el debat

A can socialista no ha agradat gens que es pugui debatre sobre la independència al Parlament. El José Montilla, en una carta a la seva militància, ha definit com a "ingenu, frívol i irresponsable" parlar-ne i ha afirmat que la proposta de Solidaritat Catalana era "legalment inadmissible". Una altra que ha opinat sobre aquest tema ha estat la Rosa Cullell. Després de titllar de "xulo" el Joan Laporta i d'assegurar que aquest busca una "fugida desesperada cap endavant" li retreu que el primer que hagi fet hagi estat presentar aquesta proposició de llei. Ella, socialista convençuda, potser no deu estar acostumada que una formació política compleixi amb el seu programa electoral. Durant les eleccions es va dir que aquesta seria la primera llei que es presentaria i així ha estat. Ha acabat el seu article queixant-se que amb els problemes que té el país, que com es pot "perdre el temps" debatent sobre això. Tant que es preocupa ella per la crisi, no li feia res, quan era directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, rebre un sou de 236.000 euros que havíem de pagar entre tots dels nostres impostos. Quanta tonteria! Per a ells, mai serà el moment de debatre-ho. Es saben sense arguments (només els queda allò del sentiment de pertinença a Espanya, com si un cop independents es construís un mur enmig de la frontera) i volen evitar el debat com sigui. Per a fer-ho, proven d'insultar i ridiculitzar la posició independentista. Això sí, no donen mai cap raó. Perquè no en tenen!
Serà molt interessant escoltar què diuen els partits contraris a la independència en el debat. El més greu és que sortiran a parlar sabent que menteixen. Però això els hi serà del tot indiferent. La nostra tasca és desemmascarar-los.

Gràcies, Raül Agné

El Raül Agné, com al final de cada partit, dóna la roda de premsa. Es troba a Osca. Després de contestar alguna pregunta en castellà, un periodista de TV3 li formula una en català. Quan l'entrenador nascut a Mequinensa respon, evidentment, en català, determinats periodistes presents a la sala es queixen. Tot i que els diu que un cop contestada en català la traduirà, les protestes continuen. Emprenyat i fart d'aquesta actitud tan intolerant, després de queixar-se que si arriba a ser en una altra llengua segur que no hi hagués hagut cap problema, abandona la rosa de premsa. En aquest enllaç podeu veure la seqüència. Aquest gest de dignitat ja ha estat criticat i manipulat per la premsa espanyola. Els rotatius editats a Madrid asseguren que l'entrenador va negar-se a respondre en castellà i que per això va marxar. Això és mentida. El Raül Agné sempre ha respost totes els preguntes que se li han fet en castellà. És més: en aquella roda de premsa ja n'havia respost anteriorment en aquesta llengua. Va marxar perquè se li va negar el dret a expressar-se en català. Un cop més, els mitjans espanyols atiant l'odi contra tota expressió catalana.

Però aquest no ha estat l'únic incident que ha succeit aquest cap de setmana. L'entrenador de bàsquet Manel Comas (actualment comentarista a Teledeporte) ha estat atacat per un grup d'aficionats de Real Madrid, que li han arribat a llençar objectes de vidre a crits de "catalanista" i "antimadridista". Un nou acte espanyolista violent que serà obviat pels mateixos mitjans que han mentit sobre l'actuació del Raül Agné. Aquesta és la seva forma d'actuar. Es mouen per l'odi que senten cap a tot allò que fa referència a Catalunya i el català. Es salten tots els principis i drets per a carregar contra nosaltres. El més trist: que encara hi haurà gent a la pròpia Catalunya que només mira aquestes cadenes que s'ho creuran. D'aquí treuen els vots PP, C's i companyia.

La rèmora de les seleccions

El Barça ha patit per emportar-se un punt d’El Molinón. Un cop més, com en anteriors ocasions, el partit venia precedit de compromisos internacionals (a sobre, amistosos) de diverses seleccions. Com cada vegada que es dóna aquesta circumstància, el vestuari resta buit. L’entrenador ha de fer mans i mànigues per a preparar el partit i els jugadors no tornen de les seves seleccions en estat òptim. Els viatges, haver d’acoblar-se a uns altres companys, canviar el ritme normal d’entrenaments… tot plegat sembla que afecta els nostres internacionals.
Caldria començar a plantejar-se quin sentit tenen aquesta mena de partits. Perquè determinades federacions facin caixa? Perquè per una altra cosa no són pas útils. No aporten absolutament res i són una càrrega per a uns jugadors que ja han de disputar prou partits durant l’any. A més, els equips més perjudicats tampoc reben res a canvi. Cal deixar anar els jugadors sense cap compensació i amb el risc que algun d’ells torni lesionat. El Barça, és clar, és un dels més afectats. No haurien de plantar-se tots plegats i, d’una vegada per totes, deixar clar a les institucions futbolístiques que ja està bé d’aquest color?

(article publicat a http://www.racoblaugrana.com/)

P.D.: Igualment, res de patir. El segon encara està lluny! I avui, a més, final de Copa contra el Madrid. Partidàs!

De quins privilegis parlen?

Molt pobre el resultat de la reunió Mas-Zapatero. El mateix President ha reconegut que en va treure menys del que hagués volgut. Finalment, només va arrencar el compromís d'invertir 759 milions d'euros que ens deuen i la possibilitat que Catalunya s'endeuti. És a dir, el resultat va ser el pagament d'una factura pendent i que la Generalitat pugui endeutar-se si compleix els requisits imposats pel govern espanyol. Fixeu-vos quin resultat tan trist, tan mins. Però aquesta misèria ha estat suficient perquè sortissin tota una colla d'energúmens del PSOE, el PP i fins i tot UPN i CC assegurant que Catalunya gaudia de "privilegis". Ells saben perfectament que és mentida. Aquí els que gaudeixen de privilegis són ells. Concretament, el privilegi dels 22.000 milions d'euros del nostre dèficit fiscal. Coneixen aquesta realitat i, per tant, menteixen deliberadament. I ho fan portats per l'odi. És l'única explicació existent a les seves paraules. Mosseguen la mateixa mà que els dóna de menjar. Són així de miserables.

Endeutar-se, a més, no és precisament un privilegi. És un problema i molt greu, perquè aquests diners cal retornar-los després amb interessos. L'Artur Mas, l'altre dia, va dir que per aquest any Catalunya necessita 11.000 milions d'euros dels mercats internacionals. La meitat dels 22.000 que ens prenen. És a dir, sense espoli fiscal, Catalunya no tindria dèficit públic. No hauríem, des de ja mateix, posar el concert econòmic sobre la taula? Per què esperar? Quan serà menys complicat aconseguir alguna cosa: amb un PSOE feble com ara o amb un PP poderós després de guanyar les eleccions el 2012? Si d'un PSOE feble només n'aconsegueixen el pagament de deutes pendents, què en treuran del Rajoy i companyia?! El peix al cove fa temps que va morir. Més que res, perquè ja no queda ni cove ni peix. I sí, per molt que a la Consellera Ortega no li agradi, caldrà enfrontar-se contra l'Estat. Són ells els que alimenten la confrontació. I cal plantar-los cara.

El Parlament debatrà sobre la independència

El Parlament debatrà sobre la declaració de la independència de Catalunya. Els vots favorables dels diputats de CiU a la Mesa han permès admetre a tràmit la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana. S'hi han manifestat en contra els dos representants del Psc-PSOE (dos teòrics "catalanistes", la Montserrat Tura i l'Higini Clotas) i el del PP. Cal recordar que la Mesa només vota si admet que la proposició de llei sigui discutida al Parlament, no es pronuncia ni a favor ni en contra del seu text. Per tant, un cop més, el Psc-PSOE i el PP han decidit adoptar una actitud gens democràtica, ja que sota la falsa excusa de ser una proposta "al·legal" (?!?!) ni volien sentir-ne a parlar.
Per primer cop, doncs, es debatrà sobre la independència al Parlament de Catalunya. Serà el moment que cada grup exposi quina és la seva opinió al respecte i que l'argumenti acuradament. Serà molt interessant poder seguir el debat. El resultat, també, sembla força clar, ja que no hi haurà llibertat de vot. El Psc-PSOE, el PP i C's hi votaran en contra. SI i Esquerra hi votaran a favor. Queda per saber la postura que adoptaran CiU i Iniciativa. Cap dels dos hi votarà a favor, però queda per veure si s'abstenen o hi voten directament en contra. De fet, CiU ja ha avançat que ara la seva prioritat és exercir el "dret a decidir" en altres temes com les infraestructures o el pacte fiscal. El gran moment per a saber si van de debò serà quan des del govern espanyol neguin rotundament la seva proposta de pacte fiscal. Segons la seva resposta a aquesta negativa, veurem si van de debò en la seva aposta de "dret a decidir sense límits".

En fi, que per primer cop es viurà un debat al Parlament de Catalunya sobre els motius que uns i altres esgrimeixen a favor i en contra de la independència. Que se'n pugui parlar i votar és el primer pas. Espero que n'hi hagi un altre, més endavant, que sigui el definitiu: el "Sí" majoritari de la Cambra!

L'estafa del Premi Llull

No havia escrit mai cap novel·la en català. És més: en les seves aparicions públiques s'havia manifestat de forma molt agressiva contra la llengua. Quan el govern va decidir que a la Fira de Frankfurt, com a representants de la literatura catalana, només hi anirien autors que havien escrit llibres en català, va arribar a dir que una part del govern (referint-se especialment a Esquerra) tenia una actitud "nacionalsocialista". És a dir, els comparava amb els nazis. Declaracions com aquestes arriben a ser en sentit contrari i tothom ja s'estaria exclamant. Però, és clar, insultar el catalanisme és gratuït. Anteriorment, havia signat el Manifiesto por la lengua común, en el qual es criticava la immersió lingüística i tot intent de normalització del català. Per a ella, el castellà és una llengua superior i el català una llengua sobrera que no serveix per a res. Ara bé, un bon dia, va "decidir" escriure un llibre en català. De sobte ja no era una llengua "provinciana" ni inútil? Creia que li havia quedat tan bé que va "decidir", també, presentar-lo als Premis Llull, el guardó més ben dotat econòmicament de les lletres catalanes: 90.000 euros. I resulta que el guanya!
De debò algú encara creu en la imparcialitat d'aquesta mena de premis?

El que tenim

Els darrers dies s'ha parlat força de l'anunci de l'Estrella Damm. En general, pel que he sentit, ha agradat. Tant els components d'Els Amics de les Arts com el Quim Gutiérrez actuen molt bé. També encerten amb l'escenari i l'ambientació en general. El missatge, carregat d'optimisme. I mostren alguns trets d'aquest país que realment valen la pena. Però, si us fixeu, es tracta en la seva majoria de paisatges i parlen de personalitats de ja fa força anys. I del Barça, és clar, que és del poc que ens dóna alegries darrerament. No han pogut trobar res que hàgim pogut crear o aconseguir recentment.

A Catalunya, com bé sabeu, no tot és de color de rosa, ni molt menys. A la pràctica, som una comunitat autònoma de règim comú sense cap capacitat de decisió sobre allò que ens afecta (infraestructures, legislació laboral...). Les arques de la Generalitat es troben quasi buides. El dèficit fiscal s'eleva a una xifra d'escàndol. L'atur és de quasi el 18%, que s'eleva fins el 40% en el cas dels joves. Des de Madrid ens han dit que ens tocarà jubilar-nos més tard i rebre menys com a pensió. Potser per tot això, des de Ràdio Flaixbac van idear un divertit i alhora realista contra-anunci. No sé per quin motiu, però no puc inserir el vídeo en el post. Aquí teniu l'enllaç.

Tot això, per desgràcia, també ho tenim!

Altre cop igual?!

Molts ens vam alegrar del pronunciament independentista del President Pujol. Suposava un pas molt important i era l'evidència que el centre del catalanisme està virant cap a posicions sobiranistes. Ara bé, només el dia següent, vam rebre un gest contrari per part del mateix Pujol. En una entrevista, va advertir que l'abril "no era una bona data" per la Consulta sobre la Independència perquè es trobava massa a prop de les municipals. No només això: va dubtar fins i tot de participar-hi. Encara no ho té decidit. No sap el mal que poden fer aquestes paraules. Milers de persones, de forma gratuïta i traient temps d'on no n'hi ha, han fet durant els darrers mesos grans esforços per a tirar endavant aquesta Consulta. En molts casos, fins i tot, ha calgut suportar les impertinències de molta gent contrària a qualsevol expressió d'aquesta mena. Com a mínim, per respecte a l'esforç de tanta gent, es podria estalviar col·locar tants dubtes al voltant de la Consulta. Els voluntaris, independentment de la seva simpatia política (si en tenen ) volen que la Consulta sigui un èxit. I per això es treballa. Potser estaria bé que vingués, ni que fos un sol dia, a qualsevol parada mòbil per a comprovar la complexitat d'organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud sense cap mena de suport d'enlloc i amb un buit mediàtic total. El mínim que pot fer si realment es creu allò que va dir és anar a votar. Si no vol, no cal ni que expressi el sentit del seu vot. Però, com a mínim, que voti.
En la mateixa línia, l'Artur Mas ara dubta també d'anar-hi a votar. Quan estava a l'oposició va dir que "òbivament" aniria a votar. Ara, resulta que té un "dilema". Excuses. Seguint el amteix "raonament", tampoc podria aplicar cap política perquè resulta que hi hauria una part de la població que no hi està d'acord. Una nova plantofada a tot el voluntariat que ha treballat en les Consultes.

Sembla que cap dels dos hagi entès res. En aquesta Consulta es pot votar qualsevol opció i té la finalitat d'aconseguir el màxim de participació possible. El que haurien de fer, donat l'altaveu mediàtic de els seves paraules, és afavorir i motivar a la gent a anar a votar. En comptes d'això, escampen dubtes i incerteses. A l'hora de fer el pas, un cop més dubten. Fins quan estarem així?

Full de ruta cap a la independència

Ahir, els diputats de Solidaritat Catalana, seguint el compromís del seu programa electoral, van presentar la Proposició de Llei per a la Declaració Unilateral d'Independència. En ella, es descriuren els passos que caldria dur a terme per a proclamar un Estat Català. Abans que es debati al Parlament, però, ha de passar pel sedàs de la mesa (on CiU hi té majoria absoluta), que ha d'admetre la proposició. Aquesta, des d'un punt de vista tècnic, és impecable. Per tant, el seu rebuig seria un fet anti-democràtic inacceptable. Que per motius ideològics es rebutgés una proposta presentada per un grup que és al Parlament gràcies als vots dels catalans denotaria un tarannà democràtic molt pobre. Com a mínim, que permetin que es debati sobre la independència al Parlament. Que cadascú mostri els seus arguments. Que se'n parli per tot el país. Però no només això. Que també es pugui votar sobre la independència. I que cada diputat ho pugui fer segons la seva consciència, sense haver de seguir les ordres de partit. Aquest últim punt és el més complicat. Els partits són unes estructures tan tancades, rígides i arcaiques que es neguen a deixar cap espai de llibertat. Veurem què passa. Aquí la presentació sencera de la Llei.
Aquest és un fet que podem considerar com a històric. És el primer cop que un grup parlamentari es decideix a fer aquest pas. Que no tirarà endavant? Pot ser. Però cadascú quedarà fidelment retratat i, davant una nova contesa electoral, deixarà el panorama molt més clar. Per tots els que vam votar Solidaritat i a més hi vam participar de forma directa, aquest és un punt que ens omple d'orgull. Avui, més que mai, estic molt satisfet de l'opció política que he escollit. Són els únics, de moment (tan de bo se n'afegeixin més!) que de forma desacomplexada aposten per dur aquest país cap a la llibertat.

Es poden pagar les nòmines o no?

L'Oriol Pujol, en una entrevista a la ràdio, assegura que la Generalitat per prou feines pot pagar les nòmines i que la situació és "dramàtica". Tot seguit, apareix el Francesc Homs (el portaveu del govern) i ens diu que cap treballador de la Generalitat ha de patir per la seva nòmina. En què quedem? A què ve aquest doble joc? Perquè, evidentment, aquestes dues declaracions no han estat fetes per casualitat. Per molt que l'Oriol Pujol digués que algú "li estiraria de les orelles", és evident que estava preparat. En un món com el polític, on tot està calculat fins a l'extrem, de debò algú es creu que tot plegat ha estat espontani? Què pretén CiU amb aquestes declaracions contradictòries? Doncs escampar que amb l'anterior govern es va malbaratar molt i que per això ara es veuen obligats a retallar per tot arreu. És la forma que han trobat per a justificar davant de la població les properes retallades. Saben que l'austeritat, a nivell d'imatge, té un cost. I més amb unes municipals a la cantonada. Per tant, orquestren tot aquest espectacle per a deixar-nos clar que no han tingut més remei. Quin és el resultat? Generar incertesa i alarma entre la població. Perquè, a qui ens hem de creure? A un o a l'altre? Si és realitat el que diu l'Oriol Pujol, alarmem-nos. Però que després no ens diguin que no n'hi ha per a tant.

Si és cert que les finances estan en tan mal estat (que així sembla, la trista autonomia que tenim no dóna per a més) que vagin a buscar els diners on ens els prenen: a Madrid. Que avui mateix es plantin davant el govern espanyol i reclamin la fi de l'espoli. Si tan malament estem, per què esperar a les eleccions espanyoles? I si guanya el PP per majoria absoluta? I si resulta que CiU és prescindible en els pactes post-electorals? I si és decisiva, quina actitud prendran? Faran com fins ara, que han votat retallades socials i de tot a canvi de res, de ni una sola contrapartida per a Catalunya? Que s'aclareixin d'una vegada, perquè tot això no fa altra cosa que afegir incertesa a una situació que ja és molt complicada.