Quatre diputats molt incòmodes

En teoria, quan un partit obté representació al Parlament, aconsegueix més presència als mitjans. Encara que no ho vulguin, es veuen com obligats a informar perquè hi ha hagut un nombre important de gent que ha confiat en aquella formació.

Durant la campanya electoral, Solidaritat Catalana (com la resta de formacions sense representació) va patir un boicot informatiu brutal. De res servia omplir en tots els actes que cap d'ells era explicat enlloc. Després del 28N, es van aconseguir quatre diputats. Tot i això, la situació no ha variat gaire. Els dies després sí que un molt mínim espai hi havia. Però ha durat ben poc. Els Telenotícies de TV3 ometen dia rere dia les intervencions dels diputats de Solidaritat. Fins i tot, hem vist com mostren les compareixences dels de Ciudadanos (amb menys representació) però ometen les de Solidaritat. El motiu? Que el que aquests diputats expliquen és molt incòmode i no volen que se sàpiga. Però els Telenotícies no són els únics que cometen aberracions informatives d'aquesta mena. En la premsa diària, el tracte també és molt dolent. Se'n parla molt poc de tota la feinada dels quatre diputats, per no dir res. En canvi, s'escampen mentides. La més descarada i mal feta la va publicar, sorpresivament, el diari Ara. Van anunciar que SI pensava en el Xavier Sala i Martín com a candidat a l'alcaldia de Barcelona. L'economista, però, resideix i treballa a Nova York, pel que no podria assumir, de cap manera, aquesta responsabilitat. En cap moment s'ha pensat en ell. Una relliscada important.

Dissabte es va celebrar el Congrés Regional de Barcelona i L'Hospitalet. Els militants vam escollir, en format de llistes obertes, les persones que ocuparien les diferents responsabilitats. D'això se'n diu predicar amb l'exemple. Després de les eleccions tots asseguren estar molt preocupats per la participació de la gent en la vida política però al dia següent se n'obliden i practiquen el mateix sistema tancat dins dels seus partits. Si volen que ens els creguem, que comencin per casa seva o, d'una vegada per totes, s'asseguin a parlar al voltant d'una nova llei electoral que flexibilitzi les llistes i apropi els polítics als ciutadans.

Maragall "el racional"

M'han fet "gràcia" les declaracions de l'Ernest Maragall. Ha dit que l'independentisme ja no és una "rauxa minoritària" i que les propostes al respecte comencen a tenir "aspectes de resposta racional". Què vol dir amb això? Que fins que ell no ha començat a veure una mica la llum tota la gent que apostava per la independència érem quatre animals sense discurs? Si avui l'independentisme es troba en el centre del debat és perquè hi ha hagut molta gent, durant molts i molts anys, que ha picat molta pedra i que ha construit un discurs sòlid. I tot això s'ha hagut de fer superant grans traves que gent com ell mateix i tots els mitjans que controlen han posat. Desacreditacions constants, mentides, atacs, ridiculitzacions i menyspreu. Això ha calgut suportar. Fins i tot, durant els Jocs Olímpics, alguns independentistes van sofrir empresonament i tortures (fet, aquest últim, denunciat pel Tribunal de Drets Humans europeu). I no cal recordar qui era alcalde de la ciutat llavors i qui hi havia al capdavant del govern espanyol.
L'independentisme s'ha dotat, de fa temps, d'un discurs molt potent. Punts com el dèficit fiscal, la incapacitat de decidir sobre punts cabdals del nostre futur com les infraestructures o les constants retallades del nostre aurogovern s'han fet habituals durant els darrers anys. I tant que parla de discursos, què ha aportat el seu federalisme? Res. En cap moment han parlat de com arribar-hi, de quin grau de descentralització hi hauria d'haver, de com quedarien repartides les competències... de res. Per tant, ell no és ningú per a dir que fins ara hi ha hagut un comportament "irracional". Que s'apliqui les seves pròpies paraules. Igualment, si ha canviat d'opinió, benvingut sigui.

Per acabar, un apunt relacionat amb el Barça. Avui, passejant pel carrer, he vist publicitat del Club en castellà en un bus. Diria que és el primer cop que el Barça s'anuncia en castellà a Catalunya. Ni tan sols durant les més de dues dècades de nuñisme havia passat. El procés de descatalanització que va començar amb la baixada de pantalons davant el president de la Junta d'Extremadura continua.

Ho ha dit!

Ho vaig comentar ahir al final però val la pena dedicar-hi un post sencer: el President Pujol ha reconegut que, ara mateix, la independència és l'única alternativa existent. Aquestes paraules, venint de qui vénen, demostren que ja és del tot impossible continuar sobrevivint formant part de l'estat espanyol. Durant el seu govern, es va fer famós el que es va anomenar el "peix al cove", aquell pactar amb el govern espanyol de torn per a veure què queia. Aquest model està del tot esgotat. Els darrers esdeveniments polítics l'han portat a arribar a aquesta conclusió. A més, inclou un punt que és molt important: afirma que la independència és viable. Encara avui, molta gent diu allò de "tan de bo, però és impossible". O hi ha qui directament ni pensa en el tema perquè ho veu com a quelcom irrealitzable. Que una figura com la seva asseguri que és possible i factible pot fer canviar, en positiu, el sentir de molta gent. Aquesta frase és definitòria: "L'opció independentista és de difícil realització... L'altra no és tant difícil perquè equival a rendir-se". No ho podia explicar millor.

Aquestes paraules, sembla, han fet espavilar, per fi, un govern que fins el moment semblava adormit davant els atacs competencials del govern espanyol i que col·leccionava incompliments. El portaveu ha afirmat que el govern se sent "còmode" amb aquestes reflexions. Fins i tot, han parlat de la possibilitat de canviar d'operadora en Rodalies davant el nou caos orquestrat els darrers dies. Ara han de passar de les paraules als fets.

Si el President Pujol decidís prendre partit de forma activa a favor de l'independentisme, podria convèncer a molta gent ara allunyada d'aquesta ideologia. Que una persona amb la seva imatge de centralitat aposti per aquesta via és molt important. Pot fer arribar els avantatges d'esdevenir Estat a gent que ara no s'ha parat a escoltar-ho. Esperem que ho aconsegueixi.

CiU està de rebaixes

Se suposa que, quan es redacta un programa electoral, es fa amb la voluntat de complir-lo. Per alguns, però, és paper mullat. Ja sigui per impossibilitat, incompetència o covardia, massa cops, un cop s'està al Parlament, s'incompleixen una bona colla de punts. Això és el que està fent CiU en els pocs dies que duu governant. Per començar, el departament d'Universitats i Recerca promès no existeix ni existirà. Fa poc hem suportat un nou exemple amb les vegueries: tot i que prometien canviar el marc de les diputacions pel de les vegueries, res. Han donat diverses raons: la primera, que degut al context de crisi econòmica hi ha altres prioritats. A veure: un govern està dividit en Conselleries, aquestes en Departaments i una colla de sub-organismes més. No poden treballar tots alhora? Què passa, que quan el d'Economia treballa la resta descansen? L'altre excusa ha estat que cal reclamar al govern espanyol l'eliminació de les diputacions. Ells diuen que, com que aquests hi estan en contra, que ja ni s'hi posen. Fantàstic. Així es defensen els interessos de Catalunya? No eren ells els que criticaven la submissió del tripartit al govern espanyol? Sobre el pressumpte sobrecost que això suposaria, simplement, no existeix. Es tractaria de recol·locar el personal ja existent i, és més, s'aconseguiria una administració més àgil, eficaç i propera.

El problema més gran, però, l'hem tingut amb la pretensió del govern espanyol de bancaritzar les caixes catalanes. Aquest fet suposa un atac frontal al nostre model de caixes i cal fer-hi front. A més, és intolerable que, després d'haver-hi abocat diners públics, siguin uns inversors privats qui s'emportin els beneficis. En un primer moment, des de CiU van assegurar que farien tot el que estigués al seu abast per a evitar-ho. El dia següent, però, van canviar d'opinió radicalment. El primer en anunciar-ho va ser el Duran i Lleida que, fins i tot, va aplaudir el pla. Tot seguit, el mateix govern català ha assegurat que el procés "no havia de perquè ser dolent". Una nova baixada de pantalons. Per acabar-ho d'adobar, hem tingut el problema de la vaga encoberta de maquinistes. Què hauria de fer el govern? Doncs tallar a Renfe com a gestora de Rodalies. Ho faran? Segur que no. Els milers de passatgers afectats hauran de continuar sofrint les inclemències d'un servei penós.

Davant l'onada recentralitzadora, si no ens volem arruïnar, hem de plantar clara. Fins i tot el mateix President Pujol ha afirmat que l'única via és al independència. Si en fa pedagogia, pot arribar i convèncer a moltíssima gent. Aquest pronunciament és una excel·lent notícia!!

Una molt bona idea

Després dels resultats de les eleccions catalanes, hi va haver un procés de reflexió dins de determinades forces que no havien aconseguit els resultats que esperaven. Dins de l'independentisme, es va estendre la necessitat d'aconseguir unir quantes més forces millor. Ja el dia següent de la contesa electoral, el Jordi Portabella va parlar d'incorporar a la seva candidatura gent d'altres formacions. Fixeu-vos, però, en quins termes parlava. Primer de tot, sense que ningú l'hagués escollit, s'imposava com a candidat. I, segon, pretenia que tota la gent anés sota les sigles d'Esquerra. És a dir, que més que "pactar" pretenia "assimilar". Cal recordar que, a part dels ajuntaments, a partir dels resultats a cada municipi s'escullen els representants a les Diputacions i als Consells Comarcals. En el primer cas, els últims anys, els vots d'Esquerra han servit per a fer president de tal institució personatges tan "catalanistes" com el Celestino Corbacho. A més, pel que fa a la governabilitat de Barcelona, si bé Esquerra va sortir del govern, tota la gent del partit continua col·locada i endollada en diversos càrrecs de l'administració. Per això el Portabella ha donat suport TOTS els anys el pressupost del govern en minoria de socialistes i Iniciativa. Per tot això Solidaritat no va acceptar aquesta primera oferta, perquè hi havia el perill que amb el nostre treball es mantingués al capdavant de l'Ajuntament i la Diputació de BCN al Psc-PSOE. Per justament evitar-ho, es va posar sobre la taula una oferta que em sembla del tot encertada: que la candidatura l'encapçali un independent de renom i vàlua constrastada. Així, s'aconsegueix transmetre una imatge de renovació i canvi, que és justament el que vol la gent de BCN. Per aquest lloc, per cert, en cap moment es va pensar amb el Sala i Martín, tal com va dir un diari. Bàsicament, perquè viu i treballa a Nova York. Ja que s'inventen algun nom, almenys que escullin algun més creible. També s'ha parlat amb les CUP i Reagupament. Pel que fa als primers, s'han auto-exclòs de tot pacte perquè prefereixen seguir la seva via. Pel que fa als segons, el Carretero va dir que era una "imbecil·litat" arribar a pactes per les municipals.

Seria una gran notícia que es pogués arribar a un acord entre SI i Esquerra. Pel que fa al programa (punt que encara que els mitjans ignoren, existeix) les diferències no són pas insalvables. Posar al capdavant un independent és la manera perfecta de mostrar la renovació que es necessita. La proposta, seriosa i ferma, hi és. Seria absurd que la rebutgessin. Ara és quan veurem si realment hi havia voluntat de pactar o tot eren gestos de cara la galeria.

Terrassa Decideix

Avui es celebra una nova Consulta sobre la Independència, aquest cop a la co-capital del Vallès Occidental, Terrassa. Els organitzadors s'han fixat una xifra prou ambiciosa de votants. De forma anticipada ja s'han recollit més de 12.500 vots. Això és una mostra de la importància que té aquest tipus de vot en l'èxit d'una Consulta. D'això n'han estat conscients els organitzadors de la Consulta a Barcelona, on ja fa un temps que es recull vot anticipat. A la pàgina web de l'organització es poden trobar els punts de vot i hi haurà urnes mòbils per la ciutat.

Aquesta Consulta conflueix en el temps amb la victòria del "Sí" a la Consulta sobre la Independència que s'ha fet al Sudan Meridional. Segons les dades provisionals, un 99% dels sudanesos del sud han votat favorablement a constituir-se com un nou estat. Un exemple de participació i normalitat democràtica del qual altres estats haurien d'aprendre. A més, durant la darrera setmana, també hem conviscut amb les amenaces d'intervenció per part del govern espanyol si la Generalitat decidia endeutar-se i amb els discursos recentralistes per part de destacats dirigents del PP i el PSOE, com l'Aznar (que tot i no trobar-se formalment al capdavant del PP encara hi mana, i molt) i el propi ZP. En l'actual context de crisi, pretenen carregar les culpes sobre les autonomies per a fer triomfar així les seves ànsies jacobines. Ens trobem davant d'una nova LOAPA. La realitat, però, és ben diferent: la major part del deute el té l'estat central, que és qui més ha malbaratat. Si volen acabar amb "duplicitats", com diuen, que aprimin l'administració central i facin desaparèixer uns quants ministerios del tot inútils.

La millor resposta a tots ells és, justament, anar avui a les urnes i votar "Sí" a la independència. Quanta més gent hi vagi, més forts serem. Molta sort a Terrassa Decideix i felicitats per haver organitzat la Consulta!

Una campanya patètica

El PSOE ha posat en marxa una campanya a favor de l'anomenada "Travessia Central dels Pirneus" per a marginar i enfonsar el tan desitjat i avui imprescindible Corredor Mediterrani. L'opció que proposen és extremadament més cara, amb una rendibilitat econòmica molt més baixa i del tot anti-ecològica. Ja des del 2002 que estan provant d'imposar-la, però és tan extremadament anti-econòmica que a Europa els hi han dit que no repetidament. No pensen emprar un cèntim en una barbaritat com aquesta. Però a ells els hi és igual. Insisteixen i continuaran insistint fins a intentar aconseguir el seu objectiu.

Si és una opció tan descabellada, com és que els socialistes la prefereixen? Doncs perquè no passa per Catalunya. El seu objectiu, des del dia de la seva mateixa fundació, ha estat arruïnar-nos, espoliar-nos, treure'ns tot el que és nostre i ens mereixem. Els que han jugat un paper més patètic en tot aquest circ, però, han estat els socialistes catalans. Davant aquests constants atacs han callat un cop rere un altre. Mai han alçat la veu ni s'han oposat a res. La cadira per sobre de tot. Són com aquells locals que, en els temps de les colònies, s'enriquien a costa dels diners que els donaven els colonitzadors per a tenir la seva gent explotada. Els hi és igual que nosaltres, els catalans, estiguem perdent cada dia oportunitats conseqüència de l'espoli econòmic que sofrim.

Ahir, també, el Parlament va celebrar el seu primer ple ordinari. La nova Presidenta del Parlament va "estrenar-se" retirant la paraula a un diputat de Solidaritat Catalana després que la junta de portaveus, fent gala del seu tarannà "democràtic", vetés una interpel·lació sobre la Consellera de Justícia. De què tenen por? Ja comencem així el primer dia?

Val la pena participar-hi

Diumenge vaig estar en una de les parades de vot anticipat de la Consulta sobre la Independència a Barcelona. És tota una experiència. Per qui encara no ho hagi provat, l'animo a fer-ho. Es veuen reaccions de tota mena i, és veritat, cal saber mantenir la calma en segons quins moments. Tot i això, les males reaccions que es poden trobar es veuen compensades, i per molt, pel sol fet de poder recollir uns quants vots que ajudin a engreixar el % de participació. El gran objectiu ha de ser superar el percentatge obtingut a la Consulta sobre la Diagonal. Si sense ni un cèntim ni publicitat de cap mena s'obtenen uns millors resultats que en una Consulta on l'alcalde ens hi ha fet gastar 4 milions d'euros i que sortia dia sí, dia també, anunciada per tot arreu, es podrà afirmar sens dubte que haurà estat un èxit.

Concretament, em va tocar a un dels barris, en teoria, més complicats de la ciutat. Pel que fa a les reaccions, els més contraris a participar acostumen a ser la gent gran principalment castellanoparlant. "No me interesa", "Soy de Segovia", "Otra chorrada" són alguns dels pretextos que vam poder sentir. D'altres, amb ostentosos gestos, deixen clar que no hi volen tenir res a veure. De res serveix explicar-los que poden votar que "No". Pitjor ho va passar una persona a un altre punt de la ciutat on un patètic persoantge, es veu, li va ensenyar el cul literalment.

A la pàgina web es poden trobar els punts tant fixos com mòbils de recollida de vot anticipat. Arribar a una ciutat tan gran i diversa com Barcelona és molt complicat. Així doncs, animo a tothom que, dins de la seva disponibilitat, hi participi tant com pugui. Hem d'obtenir un gran resultat!

Recentralització a tota vela

PSOE i PP, uns de forma dissimulada i els altres explícitament, amb l'excusa de la crisi, volen recentralitzar l'estat de les autonomies. El ZP parla de "redefinir" mentre que l'Aznar va criticar de forma oberta l'existència de les autonomies i va demanar la seva eliminació.

Espanya mai ha volgut, realment, cap tipus de descentralització, per petita que sigui. L'Estat de les autonomies va ser un invent que van tirar endavant per a forçar un "cafè per a tots" que aigualís, principalment, Catalunya i Euskadi dins d'un sistema que impedís desenvolupar els respectius projectes nacionals. Aquesta fórmula no se l'han creguda mai el PSOE ni el PP. I ara, en aquest context, han trobat l'escenari ideal per a provar d'acabar de rematar unes autonomies que creuen que gaudeixen de massa competències. Ja des d'un principi, amb la LOAPA, van intentar carregar-s'ho tot just en néixer. Després, estant en el govern, tots dos, s'han encarregat d'envair totes les competències que han pogut i més per, a la pràctica, deixar sense poder real especialment el mins autogovern català. En el cas basc, gràcies al seu concert econòmic, ho han tingut molt més difícil. Catalunya, però, sense cap mena de força negociadora, ha estat el seu blanc preferit a l'hora de tirar endavant tisorades.

Vénen uns temps molt difícils. L'any que ve, molt probablement, el PP guanyarà les eleccions generals per majoria absoluta o quasi. Per tant, es trobarà amb molt poca oposició per a tirar els plans anunciats per l'Aznar que, tot i que retirat, encara mana força dins del partit. Hi haurà, de forma inevitable, un xoc, una confrontació que el nou govern català haurà de saber resistir. Llavors serà quan veurem realment la talla d'aquest govern, si són capaços de fer-nos avançar cap a on ens mereixem i no els tremola el pols a l'hora de plantejar reptes per al país.

Per acabar, una bona notícia. L'Ivan Tibau serà el nou Secretari d'Esports. És una persona compromesa amb les seleccions catalanes i, de ben segur, farà el que podrà. Per desgràcia, sense ser un Estat, poc marge tindrà. Però crec que almenys ho intentarà.

Ni Tura ni Hereu

La Montserrat Tura va anunciar ahir que es presentava com a candidata a encapçalar la llista del Psc-PSOE a l'alcaldia de Barcelona. Per tant, els militants socialistes hauran de decidir, en unes primàries, el seu (o seva) cap de llista: ella o l'Hereu.

El Jordi Hereu ha estat un alcalde nefast. Ridículs com la gestió de la Consulta sobre la Diagonal o la bestiesa dels Jocs Olímpics d'Hivern són només anècdotes en comparació a l'enquistament existent a la ciutat resultat de 32 anys de govern socialista. Perquè, no ens enganyem. Tura o Hereu, tots dos formen part del mateix partit i cap dels dos estarà disposat a portar a terme cap canvi substancial ni en l'administració (on la paràlisi és total i hi ha degudament col·locats "els seus") ni enlloc.

Pel que fa a la Tura, la seva intenció, com a mínim, sobta. Se la veu desesperada per a ocupar un espai important dins del partit. En un context de clar descens dels socialistes, va acceptar ser la número dos per Barcelona a les eleccions catalanes. Tal esforç es pensava que vindria recompensat amb un càrrec de prou rellevància pública. El nomenament a la mesa del Parlament, però, no ha satisfet les seves expectatives. Cal recordar que ella mai ha viscut a Barcelona. És més, ha assegurat que continuarà vivint a Mollet del Vallès, d'on ja en va ser alcaldessa. Com sabrà, llavors, què succeeix de debò a la ciutat? Sap quines línies de metro hi ha? Coneix els barris i els seus problemes? Dubto que en tingui la més mínima idea. Això, com a mínim, la resta de candidats ho tenen ben après (encara que no hagin utilitzat mai el transport públic).

Què aporta, llavors, la Tura? Només imatge. Res més. S'han associat a ella tota una sèrie de valors positius, com el treball, la perseverança, la constància o l'esforç. Però amb això no n'hi ha prou per a liderar una ciutat. Amb la seva entrada, per tant, l'únic que pretenen és vendre'ns un fals canvi d'aires. Per això, ja posats, que es presenti l'Hereu. Almenys, d'aquesta manera, no enganyaran i podrem copsar perfectament què ens venen els socialistes: més del mateix. Que ningú es faci il·lusions: amb la Tura no variarà res.

El gran dia de La Masia

El dilluns va ser un dia històric pel Barça. Tres jugadors formats a La Masia optaven a la Pilota d'Or. Finalment, per sorpresa, el trofeu no se'l va endur ni el Xavi ni l'Iniesta, sinó que el Messi va repetir per segon any consecutiu. A l'hora de votar, es va valorar més tota la temporada de l'argentí amb el Barça que un Mundial que, d'altra banda, només dura unes poques setmanes, un temps reduït en comparació a una temporada sencera. Aquest premi és, doncs, un gran triomf de tot el barcelonisme i, més concretament, del model de Pedrera que es duu treballant des de ja fa força anys.

Qualsevol dels tres podia guanyar. Ara bé, si es tractava d'escollir el millor jugador del Món, el Messi es troba, ara mateix, un graó per sobre dels altres. Cert és que el Xavi també va fer una gran temporada, amb l'afegitó de la victòria al Mundial. La meva tria estava entre ells dos. L'Iniesta, pel contrari, va restar força temps lesionat i un sol gol, per molt important que fos, al meu parer, no val per a un guardó que premia un any sencer.

Va ser una gala fantàstica. El Guardiola va demostrar un cop més la seva sensibilitat vers el país començant en català la lectura del guanyador. Si el Barça és Més que un Club, el Guardiola és Més que un Entrenador. Els que, en canvi, no van acabar gens contents van ser els de la caverna mediàtica madrilenya. Volien convertir l'entrega del premi (que esperaven que fos per l'Iniesta, tal com va preveia una filtració que s'ha mostrat falsa d'un rotatiu italià) en una exaltació de nacionalisme espanyol. Sí, són els mateixos que criden que no s'ha de barrejar política i esport. Fins i tot, un d'ells assegurava que això provocaria una fractura al vestuari del Barça. Però això no succeirà. Primer de tot, perquè tenim al capdavant la millor persona possible, un entrenador que els manté concentrats, units i amb els peus a terra. Segon, perquè el Barça és un bloc col·lectiu que es troba per sobre de les individualitats. I, tercer, perquè entre els propis jugadors són consicents que el Messi és la referència i això no genera cap enveja.

En fi, que va ser un dia que tots els culers vam poder gaudir. I, si l'equip continua en la mateixa línia, molts més que en vindran!

Un error que encara paguem molt car

En el seu moment, els polítics bascos van ser valents i van apostar pel sistema del concert econòmic. Els tres partits catalans amb més representació del moment, que eren CiU, els socialistes i el PSUC, però, hi van renunciar. I això que el Ramon Trias Fargas havia aconseguit el vot afimatiu al respecte dels polítics espanyols. Aquest és un error històric que encara patim i que, durant les darreres tres dècades, ha marcat de forma decisiva les relacions de les respectives nacions amb el govern espanyol. A l'hora de negociar, hem comprovat com 5 o 6 diputats del PNB aconseguien moltes més contrapartides per al País Basc que 15 o 18 de CiU per a Catalunya.

El sistema basc funciona de tal manera que són les institucions basques les que recapten els seus impostos i després, en concepte de serveis prestats, en donen una part a l'Estat. Pel contrari, els diners dels catalans van a parar a les arques estatals i el govern espanyol de torn ens retorna el que li dóna la gana. És a dir: si el govern espanyol es posa molt dur amb el PNB, aquests amenacen amb no donar ni un cèntim. En canvi, quan un polític català reclama qualsevol cosa, són els del govern espanyol els que amenacen en no retornar-nos ni un ral. D'aquí que la posició catalana a l'hora de negociar sigui sempre tan dèbil. Això, sumat al mal anomenat "pactisme" català que a la pràctica era conformar-se amb quatre engrunes, explica l'escandalós dèficit fiscal que patim.

P.D.: Ahir ETA va anunciar un alto el foc "permanent, general i verificable". Fins i tot, accepten sotmetre's a la tutela internacional. En aquest cas, a més, sembla que ha estat resultat de la pressió de l'esquerra abertzale. Senyal que la part política va guanyant pes. Sóc dels que pensa que els catalans no ens hem de posar més del que cal en aquest tema. El que sembla evident, però, és que aquest comunicat no és com els altres. Les reaccions del PSOE i el PP, provant de negar-li tota rellevància, demostren la seva desorientació davant aquest pas. Desitjar, per tant, que aquest sigui un poderós punt de partida que iniciï un definitiu procés de pau.

L'anomalia es diu PP

Aquest és el títol d'un article del Salvador Cardús a l'Ara d'avui. El sociòleg recorda que, tot i ser la tercera força, el PP va arribar a tal posició amb el 12% dels vots i degut a la davallada d'Esquerra a les eleccions. I és que el PP, tot i aquest pes relatiu, es troba sol i marginat en la vida social catalana. Mostra d'això és que, en les properes eleccions municipals, han decidit presentar-se a alguns municipis amb una marca blanca, sabedors del rebuig que generen les seves sigles. Només tenen 284 regidors. Per a compara-ho, Iniciativa en va aconseguir 457 i Esquerra 1.580. Això m'ha recordat quan vaig fer d'apoderat el 28 de novembre.
En el col·legi electoral, els diferents apoderats de les formacions polítiques presents (totes amb representació menys Ciudadanos) parlàvem entre nosaltres. De CiU hi havia dos apoderats. Eren dues persones força grans. Un d'ells, durant tot el dia, no va parar d'explicar anècdotes de la seva vida. Pel que fa als socialistes, eren un home i una dona. Se'ls notava amb molta experiència i van ser molt amables i correctes en tot moment. Quan hi havia algun dubte, sempre estaven atents a resoldre'l. Amb el d'Esquerra vam parlar de la situació de l'independentisme en general. El d'Iniciativa era un noi jove que es notava que també era el primer cop que feia d'apoderat. Del PP també en va venir un. Era una persona gran que semblava perdut. Es va presentar al principi del dia sense acreditació. Sense identificar-se, és clar, no podia recollir cap acta. Va marxar i va tornar al cap d'una estona, llavors sí, acreditat. En totes les hores que va estar allà, però, no va tenir cap conversa amb ningú. És a dir, ells mateixos, amb la seva actitud anti-catalana, se saben aïllats i marginats i ni tan sols fan l'intent d'apropar-se a ningú. De tant en tant, ens mirava de lluny, però ni s'atrevia a apropar-se. En tot el dia, només va parlar amb una persona que era, com no podia ser d'una altra manera, una altra apoderada del PP que devia venir d'un altre col·legi electoral. Vaig parlar amb altres companys que havien estat a altres col·legis i l'esquema es repetia: el representant del PP romania sol i aïllat, sense parlar amb ningú.

Amb la seva actitud, el PP s'auto-exclou de cap pacte. No és que se'l margini, són ells mateixos els que amb la seva actitud fan impossible arribar a cap acord amb ells. Que no vinguin plorant, doncs. El nou govern ha de tenir clar aquest punt. Si tornen a repetir vells errors del passat, probablement, tornaran a romandre uns quants anys a l'oposició.

El futur dels blocs

Aquest post del XeXu sobre els blocs i el seu futur m'ha fet pensar. A finals de l'any passat alguns blocaires que llegia molt van anunciar que ho deixaven durant algun temps, com el Ferran de l'In varietate concordia, l'Albert del Racó Blaugrana o l'Agnès Setrill. Sempre sap greu que gent que té tantes coses a dir i interessants deixi de publicar. Però fora d'aquest món "virtual" hi ha un món "real" ple d'obligacions i projectes que cal complir.

En el seu escrit, el XeXu es preguntava sobre què hi hauria d'aquí 20 anys si ara decidís plegar i reemprendre després de tot aquest temps l'activitat blocaire. El que crec que trobaria, això segur, serien altres blocs. No crec que desapareguin. Igual que va passar amb la ràdio quan va aparèixer la televisió, els blocs trobaran el seu espai. Fent un cert paral·lelisme en el temps, el Twitter podria ser la TV d'abans. És una eina que permet comunicar-se amb molta gent de seguida, que és ràpida, instantània i molt dinàmica. A més, requereix de menys temps que un bloc, pel que és més fàcil que el facin servir més persones. Ara bé, la seva immediatesa és alhora la seva mancança. En un espai tan curt, no es poden escriure grans arguments ni grans històries.

Entre els blocaires hi ha una gran diversitat temàtica, pel que tothom hi pot trobar allò que li interessa i seguir-ho. És més, molts cops és molt més interessant llegir segons quins blocs que les columnes d'opinió de qualsevol diari de pagament. El fet que no hi hagi cap restricció ni pressió més enllà de la que un mateix es pugui posar confereixen a aquest espai un punt de llibertat que no hi ha enlloc més. El Twitter seria com el titular d'un diari o la frase graciosa d'un humorista, mentre que el bloc seria la notícia o l'acudit sencer desenvolupats. I mentre hi hagi persones disposades a llegir, aprendre i compartir aquestes històries els blocs continuaran existint.

Més lleis en perill

El ZP ha dit que Catalunya no hauria d'haver prohibit les curses de braus. I compte, perquè el que aquest home creu que Catalunya no ha de fer és el que ha acabat morint als jutjats. En ZP ja va creure que Catalunya no mereixia l'Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de novembre del 2005. Finalment, gràcies al penós paper exercit per tots els partits catalans en una negociació penosa i caòtica, el va poder retallar. Igualment, creia que amb aquella retallada no n'hi havia prou. I per això van venir els funcionaris del Constitucional i el van acabar d'escapçar.
El ZP tampoc trobava bé ni la Llei del Cinema ni la Llei de Consultes. I és així com totes elles, també, poden acabar morint. Com també pot ser que mori aquesta prohibició. Un fet que va passar força desapercebut enmig de la campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya és que el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs del PP contra la prohibició de les corridas. Els arguments que donen els populars per a defensar la seva posició no s'aguanten per enlloc. Per exemple, parlen que es trenca la "unitat de mercat" (aquests encara no saben que el mercat avui en dia va més enllà de les fronteres administratives de l'estat espanyol) i que una autonomia no té assignades les competències en aquest àmbit. En canvi, "estranyament", quan els seus companys de partit van votar la mateixa prohibició a les Canàries no van fer tants escarafalls. El problema rau, és clar, quan som els catalans els que parlem.

Cal recordar que el Tribunal Constitucional no és un òrgan judicial independent. Realment, és un tribunal polític on els seus membres són escollits a parts iguals pel PSOE i el PP. Per tant, l'únic que fan tals persones és seguir els dictats d'aquests partits. La disfressa de"tribunal" és un patètic intent de vestir d'independència les decisions que prenen ells mateixos. És, per tant, una aberració anti-democràtica, ja que el poder judicial hauria de ser independent del legislatiu i l'executiu. El PP fa el recurs, els del PSOE estan en contra de la prohibició i són membres escollits a dit per aquests dos partits els que han de decidir. Pinta malament.

Per què ho fem?

Ahir, davant d'on treballo, hi va haver un accident. No el vaig veure, me'l van explicar. Concretament, una moto va atropellar una persona gran. Resulta que la dona va creuar pel mig de la carretera, lluny del pas zebra. En aquell moment, passava una moto. Tot i els intents del motorista, no va poder esquivar del tot a la dona, que va caure a terra. De seguida, va arribar una ambulància i agents de la Guàrdia Urbana.

Això m'ha fet pensar en les conductes que tenim normalment quan anem pel carrer. Tots hem passat algun cop quan el semàfor està en vermell o hem creuat per algun lloc on no hi ha pas zebra. I total, per a què? Per a estalviar-nos un minut? Per no haver de caminar uns quants metres més? Realment hi guanyem tant fent-ho? Llavors, com és que ho fem? En certa manera, es podria dir que és irracional. Una mena d'impuls ens porta a córrer quan veiem el semàfor fent pampallugues o quan, tot i no trobar-nos al pas zebra, no veiem cap vehicle a prop. Fins i tot ho fa qui en teoria hauria de vetllar perquè això no passés. Recordo com dos agents de la Guàrdia Urbana van creuar feliçment un carrer estant en vermell i trobant-se lluny del pas zebra. Concretament, anaven a trobar a dos compaanys que tenien algun problema amb la màquina de la zona verda. Un d'ells li donava puntades de peu insistentment. Un gran exemple per tots els que en aquell moment passàvem per allà. Ja sabeu, si voleu que s'arregli una màquina com aquesta, a fotre-li cops de peu!

Per què fem tot això? Per sentir alguna emoció? Per creure que correm un mínim risc que no ens comportarà cap mal?

Any nou, tarifes noves

Com ja va sent "tradició" els darrers temps, estrenem l'any amb un augment dels serveis bàsics. Destaca per sobre de tot l'encariment del 9,8% del rebut de la llum. Ara bé, no és l'únic augment per sobre de l'IPC que haurem de suportar aquest any. Per exemple, el preu del gas augmenta un 3,9%, el del transport públic, de mitjana, quasi un 3% i els peatges també han patit un increment important. En contra del que ens podríem esperar, aquest descarats increments no han suscitat grans queixes entre la gent. Sembla que, com cada any es va repetint la mateixa situació, molts hagin acabat resignant-se a un "no hi ha més remei". Aquest és un dels "esforços" que ens demanen els polítics per a fer front a la crisi. No estaria pas malament que ells, per a doanr exemple, en fessin uns quants més "d'esforços".

Amb tot, hi ha una nova llei que entra en vigor amb l'inici d'aquest any que sí trobo positiva: la prohibició de fumar en espais tancats, parcs infantils i hospitals. Tots sabem que fumar és dolent per a la salut. Per tant, els que no ho fem no hem de perquè rebre el dany negatiu que el tabac provoca. Si algú vol fumar és lliure de fer-ho, però que en pagui ell les conseqüències. A més, el tabaquisme surt molt car a les arques públiques, pel que serà una manera de reduir la despesa en aquest àmbit. Alhora, és una manera de protegir a determinats treballadors, com els del ram de l'hostaleria, que fins ara es trobaven exposats cada dia al fum del tabac. Fins i tot, es podrà denunciar via web els locals que incompleixin la normativa.

En fi, que com cada any ens tocarà rascar-nos la butxaca més que l'anterior. Però, almenys, si anem a segons quins llocs, ja no haurem de suportar el fum del tabac.