Els "mercats" manen

Aquest cap de setmana ha caigut el Silvio Berlusconi. He llegit moltes mostres d'alegria davant aquest fet. A mi, pel contrari, m'ha provocat un sentiment del tot diferent. D'acord que aquest home és un impresentable. Però és l'impresentable que havien escollit, de forma democràtica, els italians. I resulta que la pressió dels "mercats" l'ha obligat a dimitir. Què significa això? Que cada cop que als quatre poderosos els doni la gana poden forçar altes de primes de risc i amenaces d'esfondraments a la borsa per a fer caure governs democràtics? Hi ha el perill, al final, que el nostre vot no acabi servint per a res.
Fixem-nos en el tractament que n'han fet els mitjans. Han vist al caiguda del Berlusconi amb simpatia i han mostrat totes les mostres de joia dels que estan en contra seva. En canvi, quan va caure Papandreu, la informació no incloïa cap mostra emocional. És a dir, resulta que segons si el personatge cau bé o no és una bona notícia o no. Doncs són per igual dues males notícies. És més, en el cas Berlusconi, que ningú es pensi que es quedarà de braços creuats. Ja ha avisat que es mantindrà com a cap del grup parlamentari i no ha descartat tornar-se a presentar a les eleccions. Arrel de tot això, pot ser vist pels italians com un màrtir que s'ha vist obligat a dimitir per la força d'uns mercats perversos. I això pot donar vots. I encara té el control de molts canals de televisió, amb la força mediàtica que això dóna. La pregunta pot acabar sent: i qui serà el següent?