Bon Any Nou!

Avui acaba el 2010. En aquestes dates, hi ha qui decideix fer inventari del que ha passat durant l'any i valorar-ho. Això, però, no m'acaba de fer el pes. En un any succeeixen tantes coses i tan variades en tants àmbits que provar d'embolcallar-los en una ràpida conclusió ho trobo massa simple. Potser és millor anar mirant, dia a dia, complir els objectius que cadascú es proposa i provar de superar les dificultats que es presentin. Per això no podria dir si aquest any ha estat millor o pitjor que el 2009 o altres anteriors. Ha anat passant i, quasi sense adonar-me'n, ja ha acabat.
Hi ha supersticiosos, també, que segons si l'any és parell o imparell o acaba en un determinat número senten unes determinades vibracions. "Com que és parell, sé que aquest any m'anirà bé", recordo haver sentit avui farà un any. Malament ho ha de portar aquesta persona, perquè només haurà tingut fortuna durant la meitat de la seva vida. Ara li toca un any de patiments, llavors.

Desitjar-vos a tothom un Bon Any Nou 2011 i molta sort en tot el que us proposeu!

D'abertzales a cadells domesticats

Quan CiU estava a l'oposició, tots els opinadors afins a Convergència semblaven abertzales. El marcatge que feien sobre l'executiu era implacable. El seu blanc preferit era Esquerra, a qui acusaven d'haver "venut" el país a l'espanyolisme pel seu pacte amb els socialistes. Criticaven el govern perquè, al seu parer, era covard nacionalment parlant i només posava èmfasi en la gestió.

Aquests últims dies, però, els mateixos que fa res s'exclamaven contra la "covardia" del darrer tripartit són els que ara demanen no fer soroll perquè resulta que la prioritat és, justament, gestionar. Espectacular. No han dit res sobre el vergonyós nomenament de la Fernández Bozal com a Consellera de Justícia. Els mateixos que s'han omplert la boca parlant del "dret a decidir" són els que col·loquen una persona que escull un franquista justament per evitar que els catalans decidim. Aquest punt encara té una "gràcia" afegida perquè CiU es va oposar a la Llei de Consultes per ser, al seu parer, massa moderada.

El cas del Ferran Mascarell és molt semblant. Durant la seva etapa a l'Ajuntament de Barcelona, el seu menyspreu a tota activitat que es fes en català va ser d'escàndol. Va ser ell qui va demanar que a la Fira del Llibre de Frankfurt, en representació de la cultura catalana, també hi anessin escriptors que escriuen en castellà. Justament la intervenció d'Esquerra va evitar que això passés.

Aquests opinadors han afirmat que oposar-se a l'actual govern és anti-patriota i irresponsable. El seu argument, que com que ha estat escollit per una àmplia majoria, no se'l pot criticar. Seguint el mateix "raonament", tampoc s'hagués pogut criticar els governs del PSOE o el PP quan tenien majoria absoluta a tot l'Estat. Ni tan sols el mateix tripartit, perquè els tres partits junts sumaven més de la meitat dels vots. En una democràcia, la crítica raonada i argumentada (com les que s'han sentit aquests dies des de Solidaritat i Esquerra, els acusats "d'anti-patriotes") és sana i vàlida.

Del govern, per ara, només en sabem els noms. En la seva acció del dia a dia, li haurem de reconèixer els encerts però també els errors. I fer això últim no és d'immadur, sinó que entra dins de la normalitat democràtica.

El govern dels millors?

Ja coneixem les cares que conformaran el nou govern de la Generalitat. L'Artur Mas havia assegurat que seria "el govern dels millors". Pena de país si no hi ha res més. Durant la campanya, l'eslògan de CiU era "Comença el canvi". Doncs molt de canvi no n'hi ha. La meitat ja tenen experiència com a Consellers i no precisament d'uns governs gaire ben valorats. Però si una persona destaca en la seva penositat aquesta és la nova Consellera de Justícia, la Pilar Fernández Bozal. Aquesta dona, en el seu càrrec de cap de l'advocacia de l'Estat a Catalunya, va ser qui va instar i tramitar la prohibició de la primera Consulta sobre la Independència a Arenys de Munt. Però no només això: va ser qui va col·locar a un advocat d'ideologia franquista per a defensar l'Estat. És a dir, tindrem com a consellera una persona que va escollir un advocat feixista per anar contra el nostre país. En això consisteix la "transició nacional"? Farà res aquesta dona per a impulsar el català als jutjats? Aquesta elecció és un insult i una ofensa als centenars de milers de persones que han participat en les Consultes. No només això, és un insult directe a la democràcia. Des de Solidaritat ja s'ha anunciat que es reclamarà la seva reprovació. Mireu fins a quin punt n'és de sinistre aquest personatge que els de Ciudadanos s'han felicitat per la seva elecció. "Estranyament", d'aquest nomenament no n'ha parlat ningú del dit sector sobiranista de CiU. Tant vigilants que estaven amb els anteriors i quina màniga ampla que gasten amb els d'ara.

En general, és un govern que consolida una clara tendència a la sociovergència (amb Unió d'afegit). Fins a tres Consellers es poden considerar propers als socialistes. Fins i tot, han mantingut el càrrec de vicepresidència del govern. Convé recordar que CiU, a l'oposició estant, havia criticat molt aquesta figura ja que consideraven que era un càrrec que "espanyolitzava" Catalunya perquè no entrava dins de l'ordenament jurídic català. Però, és clar, els equilibris amb Unió han estat més importants que l'interès pel país.

Veurem què fan en el dia a dia. Amb tot, el que sí trobo intolerable és la presència de la Fernández Bozal com a Consellera de Justícia. Vergonya que ens governi una persona que ha dedicat anys, des de la seva posició, a atemptar contra els interessos de Catalunya.

Ja som independents!

"Catalanes, catalans. Ja som un estat!" Aquest és el crit que ha entonat l'Artur Mas des del balcó davant una plaça Sant Jaume plena a vessar i entregada al President. L'atac contra la immersió lingüística ja havia estat massa. Per allà no hi podia passar. Com a darrer intent per a buscar una entesa, havia ofert el concert econòmic i el final del setge judicial contra el país. Però la resposta que havia rebut del PSOE i el PP havia estat l'esperada: que ni pensar-ho. "Si no m'ho accepteu, proclamo la independència!" els havia contestat airat un Mas batallador com mai. Els negociadors socialistes i populars es van posar a riure. No es creien realment que aquesta fos la seva intenció. Doncs s'havien equivocat. Just el dia després, el President va anunciar una roda de premsa en la qual, avisava, havia de fer una declaració molt important. "Davant la impossibilitat d'avançar en el marc de l'estat espanyol, votaré a favor de la declaració unilateral d'independència que es presentarà al Parlament". Aquelles paraules van provocar una reacció espectacular. Des dels grups parlamentaris, es va donar llibertat de vot als diferents diputats. Tot i les pressions, el tema era massa important com perquè una sola persona decidís per a tots. Entre el dia d'aquest anunci i el de la votació, des de Madrid (i també des de Barcelona) n'hem sentit de molt grosses: amenaces de treure l'exèrcit al carrer, boicots, advertències que amb la independència Catalunya s'empobriria encara més... però cap d'aquestes pressions han pogut frenar la voluntat dels nostres parlamentaris que, amb una important majoria, han votat a favor de la proclamació d'un Estat català. Tots els diputats de SI i d'Esquerra, la majoria dels de CiU i Iniciativa i fins i tot algun socialista hi han votat a favor. Ja som Estat! Ara, queda el següent pas: buscar el reconeixement internacional. El nostre govern hi està treballant. Molt probablement, la condició imposada serà la celebració d'un referèndum. Si aconseguim la majoria, posarem punt i final a tants anys de greuges! Ja ens queda ben poc!

Somniar és gratuït. Feliç Dia dels Innocents!

El partit de la selecció

Demà la selecció catalana juga el clàssic partit de cada any contra Hondures. Aquest cop, a diferència de les anteriors ocasions, el partit no es celebrarà al Camp Nou. Vist que en els darrers partits el camp no s'omplia, la Federació Catalana ha trobat més adient buscar un estadi més petit, en aquest cas el Lluís Companys. Això demostra, en part, que aquest model de partit està esgotat.

L'any passat, la FCF va apostar fort fitxant el Johan Cruyff com a entrenador. Pensaven que, d'aquesta manera, s'aconseguiria rellançar la selecció gràcies a la projecció internacional del seu entrenador. Ara bé, ni la presència del mite holandès ha servit de gaire. Els catalans ens n'hem atipat de partits amistosos. Al principi, per la il·lusió de veure jugar la selecció pròpia, la presència de públic era molt bona. A més, els rivals escollits hi ajudaven. El públic vibrava i trobar-te envoltat de tanta gent i enmig d'aquell ambient reivindicatiu era fantàstic. Ara bé, quan es fa el mateix any rere any l'interès va desapareixent. I està clar que l'afició vol més: volem veure la nostra selecció disputant tornejos a nivell internacional, com la resta de seleccions del planeta. Ara mateix, això és, per desgràcia, impossible. L'única manera d'aconseguir-ho és disposant d'estat propi, ja que l'espanyol mai permetrà que el que ells consideren una "comunidad autónoma de régimen común" pugui tenir una selecció pròpia.

És per això, doncs, que molta gent que anys enrere anava al camp, aquesta vegada preferirà veure el partit des de casa seva. La lectura que en faran alguns, de forma interessada, és que l'interès per la selecció decreix. I és mentida: el problema és que en volem més, que no ens conformem amb tenir una selecció confinada a jugar només un partit amistós a finals d'any.

Això sí, almenys un cop l'any que jugem, a animar el nostre equip i a guanyar!

La festa del consumisme?

Com cada any, durant aquestes festes és notícia l'alta despesa en compres de la gent. A tots els mitjans ens mostren imatges dels principals carrers comercials plens de persones que busquen el millor regal. Queda clar, doncs, que aquests dies han perdut el seu sentit originari. El consumisme s'ha imposat per sobre de tota creença o convicció i ho amara tot. Sembla que tinguem l'obligació de gastar com animals i que, qui no ho faci, no celebra prou bé aquests dies. D'altra banda, molts comerciants esperen expectants aquestes dates per a poder gaudir d'unes vendes que els permetin superar un any que ha estat complicat. I aquí entrem en la roda contradictòria del sistema actual: d'una banda, es podria dir que comprar de forma excessiva no aporta res. De l'altra, el sistema es basa en part en el consum, i d'això viuen moltes famílies.

El materialisme d'avui en dia, en certa manera, ha tret "valor" a les coses. El que fa quatre dies era nou, avui ja es considera vell i cal canviar-ho ràpidament. La canalla rep tants i tants regals que no saben com agafar-los. De tots els que reben, al final, acaben jugant amb ben pocs d'ells i s'obliden de la resta. És més: molts cops acaben agradant més els regals "de tota la vida" (com els jocs de taula, àlbums per pintar) que les novetats amb més avenços tecnològics del moment. Això provoca la frustració dels pares de torn, que no acaben d'entendre aquest comportament. I és que, per molt que canviïn els temps, els nens sempre seran nens.

Una de les frases més repetides aquestes dies és "un dia és un dia". El problema rau quan es repeteix massa cops durant l'any. Per desgràcia, hi ha persones que ni tan sols podran gaudir d'aquest dia. Avui el diari Ara ens en relata alguns casos. Enmig de tanta eufòria consumista per tot arreu, un cop de realisme és molt necessari.

En fi, que cadascú gaudeixi d'aquests dies el millor que pugui. Molt bones festes a tothom!

Retrat dels nostres botxins

Analitzem els jutges que van sentenciar la immersió lingüística. Dos d'ells són "conservadors" i dos altres "progressistes". Perquè veiem en què es "diferencien" els uns dels altres. A l'hora d'anar contra Catalunya no els costa gens posar-se d'acord. Del PP i del PSOE era d'esperar. Ara bé, l'altre jutge, l'Enrique Lecumberri, va ser escollit per... CiU! Sí, un jutge posat a dit per CiU ha aprovat la fi de la immersió lingüística. Una "gran" tria la dels convergents. Hem d'exigir una explicació per part seva. Potser per aquest motiu la seva reacció, com la del Psc-PSOE, ha estat tan tèbia? Per això han pretès amagar el cap sota l'ala, traient trascendència a una sentència que suposa un atac frontal al nostre model educatiu, a la llengua i a la pròpia cohesió social?

Des de Madrid, ni PSOE ni PP no han dit ni ase ni bèstia, com si la cosa no anés amb ells. Seria bo recordar-los que aquests jutges han fet servir la sentència del Tribunal Constitucional, format per membres escollits per aquests dos partits, per a carregar-se el nostre model d'integració lingüística. Si no diuen res és perquè volen dissimular l'exagerada satisfacció que senten ara mateix. Tots dos, amb formes diferents, practiquen el mateix genocidi cultural contra nosaltres. Ni els uns ni els altres els importa que el model judicial espanyol estigui més mal considerat que l'ugandès. Realment, cap dels dos creu en la democràcia. Un principi bàsic d'aquesta és la separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial que, com hem vist, no es dóna. Arrosseguen, encara, rèmores del franquisme que, com s'està veient, mai desapareixeran. Just a l'inrevès: sembla que cada cop es senten més desacomplexats i no els fa res exterioritzar-les amb força.

L'única persona que ha parlat clar al respecte ha estat l'Alfons López-Tena. Us recomano el vídeo de la seva intervenció. Però això no ha fet altra cosa que començar. PSOE i PP tenen la intenció de guanyar via judicial el que no han aconseguit democràticament en un Parlament. El govern espanyol ha enviat al Constitucional la Llei de Consultes. I no en tingueu cap dubte que la tombaran. El que digui el Parlament de Catalunya, per ells, no té cap valor. Al seu entendre, és un simple ens regional sense dret a decidir res.

Cal una resposta ferma i contundent, perquè ens poden deixar sense absolutament res. El gran problema: que els dos grans partits no semblen tenir la valentia de moure un dit.

Es volen carregar la immersió

En aplicació de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el Tribunal Supremo ha emès una sentència on exigeix a la Generalitat acabar amb la immersió lingüística. Concretament, demanen una presència equitativa del castellà respecte el català a les aules i a les comunicacions escolars. D'aquesta manera, es vol posar punt i final a un model d'integració i cohesió social que gaudeix d'un ampli consens a Catalunya. Com era d'esperar, les reaccions del PP i Ciudadanos han estat fastigoses. Tots dos han aplaudit la sentència i han demanat que s'apliqui. Han demostrat el seu odi i aversió a tot allò que soni a català, idioma que els encantaria que desaparegués. La cançoneta del "bilingüisme" no se la creuen ni ells.
Hi ha hagut dues reaccions que tampoc he trobat adequades tenint en compte la gravetat de la qüestió: les de CiU i el Psc-PSOE. I em fan més por que la dels dos partits ultra-espanyolistes, més que res perquè representen una majoria molt important al Parlament. Tots dos han volgut treure ferro a la sentència i han assegurat que aquesta no toca cap punt de la immersió. Això no és veritat. El text deixa clar que tota aquella persona que vulgui rebre ensenyament en castellà a Catalunya, ho pot exigir. A la pràctica, per tant, això acaba amb la immersió. Por a afrontar la realitat, potser? El que cal és una reacció clara, dura i contundent. I amagar el cap sota l'ala no serveix per a res. Aquesta sentència busca clarament la confrontació. I cal plantar-los cara. No valen mitges paraules. Han tocat un dels punts més sensibles del nostre model social i per aquí no hi podem passar.

Aquesta sentència està feta amb tota la mala llet del món. La publiquen pocs dies després de les eleccions catalanes (no fos cas que fer-ho abans hagués pogut provocar un augment important de les forces que aposten per la independència en el centre del seu missatge) i fent-ho coincidir amb el dia de la grossa de Nadal. Tots els que s'omplen la boca de "federalisme", on són ara? Que potser no se n'han adonat que aquest model que proposen és impossible? No han rebut prou proves que Espanya no vol ser federal i que viu una involució centralista? I els que asseguren que amb la independència es "fractura la societat", què en diran d'això ara? No hi ha res que fracturi més que la misèria a tots els nivells que ens porta formar part de l'estat espanyol. I cal, justament per evitar aquesta fractura, que en marxem quan més aviat millor.

Debut al Parlament

El Joan Laporta es va estrenar ahir al faristol del Parlament. Ho va fer en la sessió d'investidura del President de la Generalitat. Aquí teniu el discurs íntegre. La sensació que ens queda és el d'un debut molt positiu. Va posar èmfasi en els greuges que suposa per a Catalunya formar part de l'estat espanyol, en els avantatges que ens comportaria esdevenir un estat independent i el procés per a arribar a ser-ho. Fixeu-vos com els mitjans, de tot aquest discurs, només han destacat que va oblidar-se de saludar el President. Com veieu en l'enllaç, la salutació formava part del discurs però, probablement per la novellesa, se'n va oblidar. Un oblit subsanat en el torn de la contrarèplica, on ha reconegut l'oblit. Doncs aquesta petitesa ha estat elevada a categoria de titular, sobretot entre els mitjans convergents, que han estat els més durs a l'hora de valorar el seu discurs. Com també dura ha estat la rèplica de l'Artur Mas, que en un to pejoratiu ha arribat a menysprear la representació dels 4 diputats de Solidaritat i, per tant, de les més de 100.000 persones que els vam fer confiança. Fins i tot, un diputat convergent ha dit "vividor" al cap de llista de Solidaritat. Bé, això no és res en compraració a tot l'immens joc brut que han perpetrat contra SI durant tota la campanya. Quins uns també per anar donant lliçons!

Potser perquè es trobava sense les limitacions d'un discurs preparat, el Laporta ha estat millor en la contrarèplica, on ha respost la rèplica del Mas de forma serena però alhora contundent i fins i tot amb un punt d'ironia. Aquí en teniu una bona part d'ella. Han estat unes respostes tan ben trobades que el Mas ni tan sols s'ha dirigit a contestar-lo. L'ha deixat sense arguments! En aquest punt ha superat clarament a l'Artur Mas, que s'ha quedat sense saber què dir. Us recomano que llegiu l'enllaç, perquè ha estat realment molt bé. Aquí s'ha notat que s'ha trobat molt còmode.

Ha entrat al Parlament una força on, com heu pogut veure en aquest tall, es dedicarà a denunciar, sessió rere sessió, la falsedat de l'autonomisme. Un grup de gent que no està disposada a entrar en el joc ridícul de gestionar les misèries d'una administració ofegada, sense recursos ni capacitat de decisió i endeutada fins dalt. Durant aquesta legislatura serà molt interessant seguir els debats.

Una trista inauguració

Ahir va circular el primer tren d'alta velocitat entre Figueres i París. Va ser una inauguració a mitges i molt pobra. Per començar, el tram entre Barcelona i la ciutat empordanesa encara no està completat. N'hi ha almenys fins el 2012. Per tant, els passatgers que han començat el viatge a la capital catalana han hagut de baixar del primer tren i pujar finalment al que sí era d'alta velocitat. A més, l'estació de Figueres-Vilafant és provisional i és d'una accessibilitat molt difícil. Tot plegat es deu a l'extrema lentitud del govern espanyol a l'hora de prioritzar aquesta obra. El primer cop que es va parlar d'aquest trajecte va ser farà quasi trenta anys, quan el llavors President Pujol ho va posar sobre la taula. Una mostra de fins a quin punt prioritzen el PSOE i el PP tot allò que fa referència a Catalunya. Per no parlar del tants cops esmentat Corredor Mediterrani, que els dos partits espanyols han provat d'evitar tant de temps com han pogut per a aïllar i arruïnar Catalunya. Si ara en parlen és perquè Europa ha amenaçat de tancar l'aixeta. Ja se n'han cansat de finançar vies absurdes sense cap interès econòmic. Si no fos per això, estaríem igual que sempre.

Aquesta trista inauguració contrasta amb la que hi va haver el dia abans del trajecte Madrid-València. Hi van assistir totes les autoritats espanyoles i tot van ser brindis i felicitacions per haver apropat Madrid al mar. Perquè, és clar, tot comença i acaba a la "capital del Reino". El ministro José Blanco va mostrar-se orgullós de la nefasta, deficitària i anti-econòmica estructura radial de l'alta velocitat espanyola. A sobre, ens refreguen per la cara que amb els nostres diners han finançat la xarxa d'alta velocitat més ineficient i irracional de tot el Planeta.

El Puigercós plegarà

Ho havia de fer. Després de perdre més de la meitat de la representació al Parlament no li quedava altra sortida. Li ha costat fer el pas. En un primer moment, va dir que de dimitir, res. Aquesta actitud va provocar diferents crítiques des de dins del seu partit. No era normal que qui ha estat al capdavant del fracàs electoral d'Esquerra continués dirigint la nau. Probablement, en cas d'haver insitit cegament en continuar, el partit hagués viscut molts mesos de problemes interns que serien convenientment esbombats per la premsa, amb el cost que això suposa. Després de voltar pel territori, ha pres l'únic camí que li quedava: el de la renúncia. Deu haver estat una decisió molt dura per a ell. Trobar-se al capdavant del partit era un objectiu que perseguia de feia molt de temps i, per tant, segur que no ha estat gens fàcil deixar-ho. Per encarar les municipals sense tensions internes, ell comandarà el partit fins el congrés nacional de la tardor i llavors no es presentarà a la reelecció.
Ell i el Carod-Rovira han tingut a les seves mans convertir el partit en un referent a Catalunya. Només que haguessin tingut més paciència i haguessin esperat a l'oposició, en aquestes eleccions haurien estat capaços de recollir tot el vot independentista creixent. Després de les eleccions generals del 2004 el Carod va dir: "I ara, a pel milió!", referint-se al nombre de votants que esperaven que fessin confiança a Esquerra a les següents catalanes. I no era un objectiu descabellat, ni molt menys. Només que haguessin actuat amb les mans netes i el compromís que predicaven, en aquestes catalanes els haguessin pogut aconseguir. Enlloc d'això, però, van decidir formar un govern que ha estat nefast i, en la seva pràctica del dia a dia, han caigut en els mateixos errors que els partits tradicionals. Per acabar-ho d'adobar, fins i tot, es carreguen les sigles històriques del partit de Macià i Companys i decideixen anomenar-se només "Esquerra".

A Catalunya li convé una ERC forta. El càstig electoral que ha rebut ha estat dur, molt dur. Potser més del que es mereixien. Ara tenen un temps per a reflexionar i emprendre un nou rumb. Esperem que es refacin, pel bé del país.

Avançar el part per 2.500 euros?!

La mesura del "xec nadó" de regalar 2.500 euros per naixement la vaig considerar, ja al seu moment, un gran error. Se suposa que el seu objectiu era el de fomentar la natalitat en un moment en el qual la taxa és força baixa. Ara bé, de debò hi ha gent que pot decidir tenir un fill o no segons si li donen 2.500 euros? Espero que no, perquè hi ha altres punts més importants en els quals pensar, crec. Ara bé, sí que hi ha parelles que estan disposades a avançar el part per a poder cobrar aquests diners. Avui el diari Ara en parlava i no m'ho podia creure.
Els experts asseguren que una pràctica d'aquesta mena pot tenir certs riscos per al nadó. I que, tot i això, hi ha persones que estan disposades a fer-ho només per a cobrar aquests 2.500 euros. A mi ni se m'hagués passat pel cap una cosa així. Per sobre de tot hi ha la salut d'un fill, no aquests diners. Tant poc valor li donen al seu nen o nena? Li explicaran de gran com a "anècdota" que van avançar el part per a poder cobrar aquests diners? No ho puc entendre.

Se suposa que la política de "xecs" (que no comparteixo) té com a finalitat "premiar" algun comportament. Això significa que es "premia" tenir fills? A més, els 2.500 euros els rep igual una família amb alts ingressos que una altra que passa per penúries econòmiques, pel que no es pot vendre com una ajuda als que més ho necessiten (com han intentat fer). Enlloc de gastar els diners d'aquesta manera, s'haurien d'haver preocupat per altres punts, com invertir més en escoles bressol, facilitar mesures per a la conciliació de la vida laboral o familiar o reforçar tots els serveis que requereix un nen a mesura que va creixent. En aquest sentit, recordo en el debat de les eleccions catalanes de fa 4 anys com, després que el Mas proposés desgravacions fiscals per a qui estudiés anglès (punt que trobo absurd i populista, també. Això ha de ser, avui en dia, una obligació), que el Montilla va dir que estava "pels drets i no pels xecs". En canvi, quan el seu partit comença a repartir xecs, ho aplaudeix. Aquest és l'etern doble joc socialista: quan ho proposen els altres està molt malament però si ho tiren endavant ells és fantàstic.

Una pregunta mal formulada expressament

Fa poc, en un programa de televisió, van fer la següent pregunta: "Està d'acord amb les multes lingüístiques?". Primer de tot, cal deixar clar que l'enunciat és incorrecte. Evidentment, està articulat amb la clara intenció de transmetre una imatge pejorativa d'aquest tema. Tota llei comporta una multa en cas d'incompliment. En cas contrari, esdevé paper mullat i no serveix per a res. Per exemple, si no hi hagués una multa per a colar-se el metro, oi que molta més gent passaria sense pagar? Què et dirien en cas de no pagar: "Ets molt dolent perquè has incomplert una llei!". I de debò a aquella persona li importarà això? Doncs no. Igual que amb una inspecció de sanitat. Si un establiment no compleix la normativa però igualment va tirant, farà cap esforç en complir la llei si no hi ha una penalització pel seu incompliment? Tampoc. Doncs amb la llei de política lingüística passa el mateix. Si existeix aquesta llei, cal que hi hagi una sanció en cas de no seguir-la, com en totes les altres. Ara bé, només cal passejar-se per qualsevol ciutat del país per a comprovar que és la llei més incomplerta de totes les que existeixen. En tot cas, l'enunciat correcte seria: "Està d'acord que existeixi una llei que demani als establiments retolar almenys en català?" En aquest cas, una clara majoria del Parlament de Catalunya hi va votar a favor. Per tant, com a llei democràtica que és, s'ha de fer complir. Qui hi estigui en contra ho té molt "fàcil": aconseguir una majoria parlamentària. Per ara, només sumen 21 dels 135 diputats del Parlament. Per tant, encara que no els hi agradi, l'han de respectar.

Un escàndol silenciat

Ahir es va viure un fet més que lamentable al Senat, un autèntic atemptat en contra de les necessitats i urgències dels catalans. El més greu, però, és que qui ha perpetrat l'aberració ha estat el partit que més vots va aconseguir, i amb diferència, a les darreres eleccions. Llegiu atentament la notícia perquè és escandalós.

Els convergents han pactat amb el PSOE sortir al rescat de les concessionàries d'autopistes de Madrid, en greu situació econòmica. Resulta que el trànsit per les vies de pagament madrilenyes ha estat un 80% inferior al previst. És clar, qui anirà per una autopista de pagament si en té una altra de fantàstica paral·lela? Això, evidentment, ha provocat unes pèrdues importants a les concessionàries, que han tingut uns ingressos menors als esperats (o eren els esperats i esperaven que els rescatessin?). I ara, amb els diners dels catalans, haurem d'eixugar aquest deute. Però és que l'esmena no la van presentar ni el PSOE ni el PP... va ser la pròpia CiU qui ho va fer!! I què fa un partit català salvant unes empreses madrilenyes? Que potser hi tenen algun interès? Perquè aquesta n'és una altra. A canvi d'aquest favor, no han demanat cap contrapartida per a Catalunya. Res. Ha estat un regal marca de la casa. Igual que amb les retallades socials: van salvar el Zapatero a canvi de res. Coi, no era aquest el moment ideal per a demanar el que anomenen "nou pacte fiscal"? No és just en un moment en què el seu vot és imprescindible que poden tenir alguna força? Quan esperen proposar-ho? El 2012, quan el PP tindrà una majoria absoluta o quasi absoluta i el seu vot no servirà per a res? Com poden ser tan extremadament incompetents a l'hora de negociar? O és que aquest és el seu paper i tot el que parlen aquí a Catalunya és una simple comèdia per a esgarrapar vots?

Els mateixos que parlen de la submissió dels diputats catalans al PSOE actuen, a la pràctica, exactament igual que aquests. I això sí! Cap gran mitjà n'ha parlat. La sociovergència domina els mitjans i silencia el que els interessa. Juguen molt i molt brut.

Primera llista unitària

Durant mesos, es va estar reclamant unitat als partits independentistes. Finalment, per diverses raons, aquesta no va existir i es van presentar diverses llistes per separat a les eleccions catalanes. Els resultats ja vam veure quins van ser: Esquerra va perdre 11 escons i Reagrupament ni tan sols va aconseguir entrar. Només Solidaritat Catalana va complir el seu objectiu irrompent al Parlament amb 4 diputats. Tot això ha portat que certa gent hagi reflexionat. I d'aquesta reflexió en surt, precisament, l'Acord Independentista per la Garriga. En aquesta llista hi concorreran plegats Esquerra, Solidaritat Catalana i Reagrupament. Es pot dir, doncs, que aquest és el primer acord unitari de l'independentisme de cara a les properes eleccions municipals.

Les dinàmiques a cada poble o ciutat de Catalunya són diferents. Per tant, segurament, no a tot arreu es podrà arribar a aquesta unió desitjada. Ara bé, és evident que aquest és un bon punt de partida perquè es pugui arribar a acords semblants a altres municipis. Per aconseguir-ho, caldrà generositat per part de tothom i evitar sortides de to com les del Josep Huguet. Aquest home, cada cop que parla, fa més mal que bé al seu partit. Estaria bé que reflexionés i deixés de dir segons quines bestieses. Des del dia de les eleccions, no ha fet més que llençar atacs contra altres independentistes. No és així com es construeix la unitat.

Aquest és un primer punt d'altres llistes que poden anar sorgint. Com ho veieu vosaltres? Us atrau aquesta idea? Veieu positiu que es presentin?

Un Robin Hood modern?

Les filtracions de Wikileaks han provocat un terratrèmol de dimensions mundials. El portal creat per Julian Assange ha deixat al descobert part del joc soterrat que s'amaga en les relacions diplomàtiques entre diferents estats. A més, la persecució a la qual ha estat sotmès, els boicots que ha sofert el portal per part de Paypal, VISA, Amazon i d'altres, sumat al recent empresonament d'Assange, han convertit l'australià en una mena de "Robin Hood" modern. A més, determinats detalls presumptament certs de la seva vida personal, com que dormi de dia i treballi de nit o les acusacions de "paranoic"augmenten l'aire "èpic" del personatge. Però l'èxit del portal no es deu només a ell. Hi ha milers de voluntaris que s'encarreguen de verificar tota la informació que els arriba per després filtrar-la a uns determinats mitjans que, asseguren, no paguen res a canvi.

Per ara, ens diuen, només s'ha donat a conèixer una minsa part de tota la informació que es té. Si amb aquest percentatge tan ridícul ja s'ha generat tot aquest escàndol, la que es pot organitzar un cop tot surti a la llum pot ser antològic. Especialment comprometedors poden ser els documents sobre un gran banc nord-americà que assegura estan a les seves mans.

Tot i les amenaces que ha rebut, no sembla que Assange estigui disposat a cedir. Pel que es veu, té la clara intenció de continuar fins el final, encara que això li suposi trobar-se entre reixes. Se l'acusa d'haver-se negat a posar un condó en una relació i d'haver mantingut relacions sexuals amb una altra dona mentre aquesta dormia. El seu advocat assegura que darrera d'aquesta acusació hi ha una clara motivació política que té com a darrer objectiu extradir-lo als Estats Units per a ser jutjat allà. El propi Obama ha carregat contra les filtracions. El fiscal general dels EEUU està buscant alguna fórmula per a processar-lo. Fins i tot, han barallat aplicar-li la Llei de l'espionatge, que data del 1917. Tot i això, els fonaments al respecte són força febles. Destacar l'explicació que el pasat diumenge va fer del cas el diari Ara. Us recomano que ho llegiu perquè clarifica molt les coses.

Què en penseu vosaltres de tot plegat? És positiu que se sàpiga tot? Val més que determinades informacions no surtin a la llum o tenim el dret de saber-ho tot?

El diputat maleducat

Ahir vaig topar, per casualitat, amb aquest vídeo que no havia vist. No cal comentar gran cosa, jutgeu vosaltres mateixos:

El diputat del PP, en un clar gest de menyspreu, es dedica a trencar papers mentre la Mònica Oltra duu a terme la seva intervenció. Però aquí no acaba la cosa. La persona, en teoria, encarregada de posar ordre a la sala esbronca a la diputada de Compromís i defensa l'impresentable del seu company del partit. Un petit exemple de com funciona tot plegat al País Valencià.

Barcelona comença a decidir

Avui comença, al barri de la Barceloneta, el vot anticipat de la Consulta sobre la Independència a Barcelona. D'aquí fins el dia 10 d'abril els ciutadans de la ciutat podrem donar la nostra opinió sobre si volem que Catalunya esdevingui o no un estat independent. Com en les convocatòries anteriors, s'ha hagut de fer front a un vergonyós buit mediàtic que ha silenciat, silencia i silenciarà tot l'esforç dels voluntaris que treballen, dia a dia, perquè a aquesta Consulta hi vagi a votar el màxim de persones possible.

En el seu dia vaig dir que trobava precipitada l'elecció d'aquesta data. Potser hagués estat millor a esperar a un canvi en el govern municipal. Si fem cas de els tendències que marca l'enquesta postelectoral de l'Ara, els socialistes es poden fotre una patacada històrica a la ciutat. A més, també hi ha pel mig el 23 d'abril, que podria ser una bona data per a obtenir molt de vot anticipat. Però l'Assemblea va acordar el proper 10 d'abril com la millor data, pel que s'ha de respectar i provar de fer tots els possibles perquè sigui un èxit. Hem de tenir en compte que aquest és un esdeveniment que pot ser seguit per molts mitjans estrangers, pel que uns bons resultats ens situarien al capdavant dels titulars de molts mitjans de comunicació. És, doncs, l'hora d'anar a votar. Barcelona decideix!

La junta embruta la samarreta del Barça

S'han passat. En això han creuat la línia vermella del que ja és del tot intolerable. La directiva rosellista ha decidit, sense consultar el soci (aquesta era la participació promesa durant la campanya electoral?) tacar la samarreta del Barça. I a sobre ho faran amb el logo de Qatar Foundation, una fundació dirigida per la dona del xeic d'un estat anti-democràtic on no es respecten els drets humans (punt denunciat constantment per Amnistia Internacional), on el tracte que reben les dones és vexatori i els sindicats estan prohibits. Com compaginaran aquest logo amb el d'UNICEF? Voldran ells continuar compartint espai amb una organització com aquesta?

El Javier Faus va dir cofoi que estava "orgullós" d'haver firmat l'acord més fructífer de la història del futbol. El Barça rebrà 30 milions d'euros cada any. En un Club que ingressa més de 400 milions cada any, això ni el fa ric ni et treu de pobre. A més, no ha pensat en les pèrdues que pot comportar tenir un patrocinador com aquest? El Barça havia aconseguit crear allò que totes les empreses somnien i que no té preu: una imatge de marca lligada a tota una colla de valors positius: la solidaritat, l'esforç, la generositat... doncs ara això es perdrà. En part, els més de 50 milions de seguidors que té el Club arreu del món també ho són per aquesta associació de valors. Què pensaran tots ells ara?Que els han estafat, que tot allò promès era una mentida.

Però la desgràcia no acaba aquí. El Rosell té relacions comercials amb Qatar a través d'una acadèmia que té a aquell país: Aspire. No hi veieu res d'estrany? No va això en contra del codi ètic? En aquest article es fan algunes preguntes sobre les quals val la pena pensar.

Cap President en la història del Barça s'havia atrevit mai a embrutar la samarreta. Podien ser pitjors o millors gestors, però com a mínim coneixien la història de Barça i els seus valors i tenien clar que aquest punt era intocable. Per aquesta Junta, però, ser soci del Barça és com ser-ho del Círculo Ecuestre, una forma de tenim renom. Només així s'entén que hagin perpetrat aquest insult, aquest atemptat contra la nostra història i valors.

La primera llei, la Declaració d'Independència

Molt bona notícia la que ha donat a conèixer l'Alfons López Tena. Tot i no tenir cinc diputats. Solidaritat Catalana podrà presentar proposicions de llei al Parlament. Després de la lectura del reglament de la cambra, s'arriba a la conclusió que això és possible. En cas que el grup mixt estigui format per més de cinc diputats i una força política hi ostenti la majoria, aquesta pot actuar, en aquest aspecte, com la resta dels grups. Com que dels set diputats del grup mixt Solidaritat en té quatre, compleix amb aquest requisit.

Per tant, i tal com es va prometre durant al campanya electoral, la primera iniciativa legislativa que es presentarà serà la Llei de Declaració d'Independència. És a dir, els diputats al Parlament hauran de votar si desitgen que Catalunya es constitueixi ja en Estat propi. Recordem que en el cas de l'abolició de les curses de braus els grups parlamentaris van donar llibertat de vot als seus diputats. No s'atreviran a fer el mateix, ara? Tot sembla indicar, per desgràcia, que no. Com tindrà l'estómac un diputat que és independentista de votar-hi en contra? Quin moment aquell! Tant s'aferren a la cadira? Espero, desitjo, alguna sorpresa agradable. Us imagineu, als que sou independentistes, votant al vostre propi Parlament en contra del vostre propi somni?! Com us sentiríeu? Jo ni em podria mirar al mirall. Segurament, ens vindran amb la cançó de l'"ara no toca", "no és el moment", "abans hem de solucionar la crisi" (m'agradarà veure què fan en aquest àmbit sense ni un cèntim ni competències en els aspectes claus), "seria dividir la societat", "cal fer-ho d'una altra manera" (però sense proposar cap altra via possible)... A veure què passa el dia de la votació. Tothom quedarà fidelment retratat.

L'Ara promet

Els primers números del diari Ara els he trobat molt interessants. Han coincidit amb unes dies d'allò més moguts: les eleccions catalanes i les seves conseqüències polítiques, la informació destapada per Wikileaks, la vaga encoberta dels controladors aeris... Crec que ni en la millor de les seves previsions els seus impulsors podrien esperar uns dies tan propicis. Suposo que això, alhora, els haurà obligat a treballar molt i a demostrar que tot allò que predicaven era cert. I la veritat és que no han decebut.

Pel que fa al format del propi diari, el trobo ben atractiu. Es fa amè i amable de llegir. A l'hora de tractar els temes, es fa amb total rigor i lluny de les bajanades d'altres mitjans. El català que utilitzen és molt correcte, del tot diferent, per exemple, al de l'edició traduïda d'El Periódico. Els articles d'opinió són molt bons i la gent que hi escriu és d'una solvència contrastada. En aquest aspecte, també, destacar que cada dia es poden llegir articles traduïts del New York Times, punt que ens permet observar la realitat des d'un punt de vista diferent.

Un altre aspecte que m'ha agradat d'aquest diari és que tracta els temes des d'una òptica catalana. A diferència de tants altres mitjans que sempre ens col·loquen com a portada el que fa i deixa de fer el govern espanyol o, en el terreny esportiu, les últimes novetats del Real Madrid, l'Ara pren com a clar referent el nostre país. Això és molt d'agrair i demostra la voluntat de tirar un diari, tal com deia el Carles Capdevila, "d'exigència nacional".

En conclusió, que la línia que marquen aquests primers dies és molt bona. Al meu parer és, i amb diferència, el millor diari que s'edita actualment a Catalunya.

Ràdio Arrels en perill

La situació del català a la Catalunya Nord és molt complicada. L'ultra centralisme del jacobí estat francès ha fet els impossibles per acabar amb la llengua, que batega amb prou dificultats. Un dels alès més potents que rep és la veu dels locutors de Ràdio Arrels, que fa anys que emeten en català al nord del nostre país. Com que de l'estat francès no en reben cap ajuda (al contrari, tot són impediments), aconsegueix sobreviure, en part, gràcies a les subvencions de la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, resulta que durant els darrers dos anys no ha rebut ni un cèntim dels promesos i aprovats. Això ja ha provocat que s'hagin vist obligats a acomiadar una persona. I si no s'hi posa remei, fins i tot, en perilla la seva pròpia supervivència.

Solidaritat Catalana, a través del diputat gironí Toni Strubell, i Unitat Catalana (principal partit catalanista de la Catalunya Nord) han demanat que la Generalitat pagui el que en el seu moment es va comprometre. Recordem que Solidaritat va arribar a un acord de col·laboració amb Unitat Catalana, d'aquí la demanda conjunta. Sembla ridícul que mentre es destinen quantitats molt més grans de les que es deuen a aquesta ràdio a tota mena d'extravagàncies no es compleixi en el foment de la llengua arreu del país. Una mostra més de l'erràtica política d'Esquerra al govern.

Esperem, doncs, que es corregeixi aquest deute i que Ràdio Arrels pugui continuar donant vida al català en el territori on més dificultats passa.

Sobre els controladors aeris

Els grans protagonistes d'aquest pont han estat els controladors aeris. Se n'ha parlat molt sobre el que ha passat, si es podia haver previst i si la solució donada era la millor. Al meu parer, el problema de base és el model centralitzat de gestió dels aeroports. En època de bonança, tant els governs del PSOE com els del PP anaven cedint a totes les demandes dels controladors. En cada negociació, aconseguien una sèrie de millores que repercutien molt favorablement en el seu sou, superior al de la mitjana europea. Ara bé, ha arribat la crisi i toca retallar. I aquí comença el problema. Des del govern socialista es prenen una sèrie de mesures que, a la pràctica, redueixen el sou dels controladors fins a un 40%. Aquests, com era d'esperar, s'hi oposen i negocien amb l'executiu socialista. Finalment, en no ser ateses les seves peticions, decideixen dur a terme una vaga encoberta que deixa a centenars de milers de persones retingudes als aeroports que actuen com a "ostatges". El govern espanyol, desgastat i amb una imatge caòtica tant a dins com a fora de la Península, decideix optar per la mesura més extrema: la militarització. Qui es negui a anar a treballar pot sofrir fins a 10 anys de presó. És així com, sota aquesta amenaça i amb una persona de l'exèrcit al seu costat, els controladors tornen als seus llocs de treball.
Per començar, és ben trist que en plena democràcia hi hagi gent tan irresponsable que és capaç de, sabent-ho, provocar un mal tan gran a tanta gent. Les disculpes posteriors fan riure. Que potser no sabien les conseqüències dels seus actes? Pel que fa a la militarització, si entre totes les persones obligades a anar a treballar n'hi ha una o dues que realment estaven malament, això és just? Ara bé, si no s'hagués pres aquesta mesura, quant de temps haguessin estat "de baixa" els controladors? No podien fer una vaga com la resta de sectors, avisant-ho amb temps i procurant uns serveis mínims? Què passa, que ells són uns treballadors "diferents" i es poden saltar totes les regles? L'han ben cagada. Amb aquesta acció l'únic que han fet és posar-se tota la gent en contra. S'han tirat a sobre la imatge de ser un col·lectiu privilegiat que defensa uns interessos elitistes i que actua al marge de tothom. Sense voler-ho, han aconseguit l'efecte contrari: legitimar la retallada que els ha causat el govern espanyol. Pitjor no ho podien haver fet.

Quan donarà la cara?

Nou i immens error de la junta rosellista. I ja en portem uns quants. Degut a la vaga de controladors aeris, va presentar-se l'opció que el partit Osasuna-Barça es disputés diumenge. Com era d'esperar, de seguida, només en insinuar-se aquesta possibilitat, tota la caverna mediàtica va sortir bramant que era donar un tracte de favor al Barça. Per a estalviar-se problemes, finalment, la federació espanyola de futbol va concloure que calia jugar el mateix dissabte. I aquí va començar l'odiessa de tota l'expedició blaugrana. Pel matí, havien estat cridats a les instal·lacions del Club per anar en autocar fins a l'aeroport. Després d'estar una llarga estona tancats a l'autocar, se'ls va fer baixar i tornar a casa seva perquè, en teoria, havien de jugar el dia següent. Ara bé, quan tots ja havien arribat, se'ls va cridar perquè anessin corrents a prendre el tren per anar fins a Saragossa per, des d'allà, agafar l'autocar fins a Pamplona. Per prou feines van tenir deu minuts per a preparar-se i escalfar. Sort que tenim la millor plantilla del món i, tot i els inconvenients, es va guanyar 0-3.
Com altres cops, totes les crítiques i atacs es van dirigir cap al Pep Guardiola que, en la roda de premsa posterior al partit, visiblement emprenyat, va haver de defensar, un cop més, el Club. El Sandro Rosell, durant tot el dissabte, desaparegut. Només el dia següent va enviar una patètica carta on es responsabilitzava de tot el caos originat. Va dir que havia estat en "contacte permanent" amb AENA i la RFEF i que havia confiat "en la seva paraula". Però com es pot ser tan passarell? Sense cap confirmació oficial ni res, només amb el resultat d'una conversa, ja considerava que tot estava fet? Però a quin món viu?

Abans el Barça tenia un President que donava la cara i que era capaç de resisitir, contestar i vèncer totes les pressions que venien de Madrid. Sabia que a canvi seria atacat i insultat per aquella gentussa, però no li importava si a canvi defensava el bé del Club. D'aquesta manera, l'equip treballava tranquil i quedava al marge de tot. Avui, però, tenim un president mesell, que s'amaga i que és incapaç d'assumir cap responsabilitat. No és el primer cop que passa i no n'aprèn. Ni sembla que vulgui.

L'Alfons López Tena en acció

Dels quatre diputats de Solidaritat Catalana, hi ha un d'ells que és especialment incisiu: l'Alfons López Tena. Notari de professió, és un dels fundadors del Cercle d'Estudis Sobiranistes i ha estat al capdavant de l'organització de les Consultes sobre la Independència que han obtingut millors resultats de participació. Mantenir una confrontació dialèctica amb ell és desquiciant per l'altre interlocutor. Sap absolutament sobre tot, parla d'una forma clara, directa i punyent. A més, utilitza l'ironia en la seva justa mesura, fet que acaba d'ensorrar a qui té al davant. Com a mostra, aquest debat post-electoral que es va emetre a Girona. Quan l'acaldable de CiU per Girona, el Carles Puigdemont, va començar a entonar la cançoneta del "pacte fiscal", de seguida va ser respost pel López Tena. La claredat dels seus arguments deixa del tot despullat al candidat convergent, que es queda sense paraules. És que ni tan sols ells es creuen aquesta mentida! Aquí el tall d'aquell moment:

Des de Solidaritat Catalana es desemmascararà quasevol intent d'enganyar i confondre a la gent de Catalunya. Que es preparin!

Perquè és impossible el concert econòmic

El concert econòmic és impossible. La proposta "estrella" de CiU en matèria d'autogovern és irrealitzable. Però bé, tampoc ha calgut ni tan sols explicar-ho gaire. Dos dies després de les eleccions, el propi Felip Puig ja ha avançat que de demanar el concert, res. Ara, ens diuen, el que buscaran és un nou "pacte fiscal". Un pacte fiscal que, igual que el concert, després de la sentència del Tribunal Constitucional, tampoc és possible.
Perquè Catalunya tingui concert econòmic cal canviar la Constitución. Perquè això passi, cal que 2/3 parts dels diputats del Congreso hi votin a favor. És a dir, que PSOE i PP, els mateixos que ens han retallat un cop rere un altre un finançament que ni de lluny s'apropava al concert, es posin d'acord. Però imaginem-nos que es tornen bojos o que s'equivoquen tots de botó a l'hora de votar i que sí, que es vota favorablement a la reforma. Llavors, es dissol la Cambra i cal convocar noves eleccions. Unes eleccions on el PSOE i el PP explicarien feliçment que els han de votar per a dotar a Catalunya de més recursos a canvi que tota la resta en perdin. Suposem que la gent els torna a votar. Doncs encara no acaba aquí la cosa. Llavors, els 2/3 d'aquest nou parlament han de tornar a votar favorablement a la reforma. Llavors sí, per fi, tindríem concert... De debò creieu que tot això pot arribar a passar, vistos els antecedents? És clar que no. Doncs això és el que ens diu CiU que intentarà aquesta legislatura: marejar la perdiu.

Per a dur a terme reformes estructurals per a revifar el país i, com diuen des de CiU, reduir a la meitat l'atur, calen recursos. És a dir, diners. De les seves propostes, la reducció de l'Administració comporta un estalvi petit. Suprimir totalment l'impost de successions suposa reduir la recaptació en 500 milions d'euros. D'on treuran els diners? Doncs s'han d'anar a buscar allà on ens els prenen: a Madrid. Com s'ho faran, donat que la via que ens han proposat és inabastable? Això encara no ens ho han explicat. Diria que ni ells ho saben. Bé, sí la saben: la independència. però no estan disposats a fer el pas.

La trampa de la privatització

El ZP ha anunciat que privatitzarà el 49% d'AENA, l'empresa pública que gestiona, entre d'altres, l'Aeroport del Prat. Ara bé, la gestió continuarà en mans del govern espanyol, que es reserva el 51% per a continuar afavorint Barajas i condemnar a la marginalitat el principal aeroport català. I és que tant el PSOE com el PP han fet l'impossible i més perquè el Prat no fos un hub internacional, quan per posició es troba en una situació més privilegiada que el de Madrid. A través de diversos acords, han impedit que més d'una vintena de rutes amb destinacions internacionals passin pel Prat. Tot cap a Barajas, a fer més gran el monstre centralista.

La deficient gestió centralista dels aeroports (única a Europa, on els aeroports es gestionen de forma descentralitzada i des de la proximitat) provoca que AENA carregui amb un dèficit escandalós, de fins a 15.000 milions d'euros. I quina solució hi troba el PSOE? Doncs privatitzar una part. En el "diccionari" dels partits espanyolistes, fins ara, "privatitzar" ha estat sinònim a "regalar als amics". Uns amics, evidentment, amb seu a Madrid. En contra de tota lògica econòmica, les privatitzacions han tingut com a única finalitat fer créixer el poder de Madrid i minvar el màxim possible el de Catalunya. Amb aquesta proposta, doncs, es pretén fer el mateix.

Per cert, els diputats electes de Solidaritat Catalana van per feina. El Toni Strubell ha denunciat que el Conseller Nadal ha regalat una subvenció a Endesa del mateix valor que la multa que se'ls va imposar el març pel caos de les nevades. És així com el tripartit ha defensat tot aquest temps els interessos de Catalunya. Perdonant els deutes a aquelles empreses de Madrid que ens marginen i ens provoquen tants de danys. Això només és el principi. Tota jugarreta semblant serà denunciada. Que es preparin!

El Psc-PSOE i Esquerra, trencats

Quan un partit obté uns pobres resultats electorals és normal que s'obri un debat intern. Com és lògic, els primers en assumir responsabilitats han de ser els que es troben al seu capdavant, com a màxims responsables de la formació. I això és el que està passant al Psc-PSOE i a Esquerra. Pel que fa els primers, el Montilla ha anunciat que deixarà de ser el primer secretari del partit i que, fins i tot, renuncia al seu escó. No tindrem, per primer cop, un President de la Generalitat sortint com a cap de l'oposició. De forma provisional, ha cedit aquest lloc a l'incombustible Joaquim Nadal. Els 28 diputats suposen els pitjors resultats de la història del Psc-PSOE a Catalunya, pel que aquestes renúncies estaven cantades.

Esquerra també ha sofert una davallada important. S'han perdut més de la meitat dels escons. Les contínues crisis internes i el seu pobre paper dins del tripartit han estat un llast que els ha ensorrat a nivells dels anys 90. Per tot això, l'Ernest Benach ha renunciat al seu escó. Plega. Tot seguit, el Joan Puigcercós, tot i que durant la nit electoral va dir que continuaria al capdavant dle partit, ha posat el seu càrrec a disposició del Consell Nacional. Tenint en compte la purga que ha practicat, semblava més una forma de dotar-se de credibilitat per tot seguit ser aclamat pels del seu partit. Així ho ha entès el Carles Bonet, que ho ha expressat públicament. L'actual senador està considerat com a afí al Josep Lluís Carod-Rovira, que continua sense dir res. No crec que tardi gaire en aparèixer. Una altra crítica prou important ha estat la de l'Oriol Junqueras. L'eurodiputat ha demanat al Joan Puigcercós que demani perdó i que aprengui a gestionar l'independentisme. Sembla que reconstituir el partit no serà tan fàcil com semblava en un principi.

El Psc-PSOE i Esquerra van ser els dos grans derrotats de les eleccions. Per això, s'hauran d'enfrontar a durs processos interns. Veurem com aconsegueixen reconduir la situació, amb l'agreujant que d'aquí sis mesos tornem a tenir eleccions, aquest cop municipals, on tots dos s'hi jugen molt.