L'independentisme després de les eleccions

Hi ha qui, esverat, conclou que en aquestes eleccions l'independentisme ha baixat. Per arribar a aquest punt, fa el següent raonament: abans Esquerra tenia 21 escons. Ara, la suma ERC+Solidaritat Catalana és de 14. Em sembla, però, una visió massa simplista del que és el complex arc parlamentari català. Realment, no podem saber si avui hi ha més o menys diputats independentistes que fa 4 anys. Senzillament, perquè mai s'han fet aquesta pregunta. D'independentistes no només n'hi ha a Solidaritat Catalana i Esquerra. Malament si fos així, perquè significaria que som un pecentatge molt baix. De gent favorable a l'Estat propi també n'hi ha a CiU, a Iniciativa i fins i tot al Psc-PSOE (punt aquest últim que mai entendré). És la suma de tots ells el que conforma el resultat final.
Més que en la suma final de sigles, pel que fa a l'independentisme, hem de fixar-nos en l'evolució de la societat en general. En aquest sentit, crec que és del tot indiscutible que avui som molts més els partidaris de l'Estat propi que fa uns anys. Estem en creixement i això és el que ens ha de fer ser optimistes. Aquest creixement, és clar, seria ideal que es veiés reflectit al Parlament en un vot a partits que proclamin de forma desacomplexada que són independentistes. Seria la manera d'exterioritzar-ho amb més força. Per això em vaig adherir a Solidaritat Catalana, perquè, al meu parer, és la formació que millor representa aquesta opció. Ara bé, la gent, a l'hora de votar, també té en compte altres factors. I aquí és on entra la complexitat del mapa polític català. I per això CiU, Iniciativa o el propi Psc-PSOE capten votants que en un referèndum votarien "Sí" a la independència, perquè aquest punt no és l'únic que es valora. Per exemple, en aquestes eleccions, molts independentistes han cregut prioritari acabar amb el govern tripartit. I han pensat que la millor forma de fer-ho era votant a CiU que, a més, amb l'ambigu "dret a decidir" ha aconseguit captar molt votant sobiranista. Crec, però, que CiU mai s'atrevirà a fer el pas. Tinc la sensació que ens portaran a un nou "peix al cove" sota la promesa irrealitzable del concert. Ara bé, hi hagut molta gent que ha confiat en ells i per això els ha votat. I s'ha de respectar, perquè és la seva opinió. El temps dirà finalment qui anava errat i qui no.

Amb això vull dir que tampoc en fem un gra massa. Tan de bo a les properes eleccions una majoria més gran posi com a prioritat principal a l'hora d'emetre el seu vot l'Estat propi. Això farà que sigui més fàcil aconseguir els 68 diputats al Parlament que calen per a proclamar-la unilaterlament. Aquest serà un dels treballs de Solidaritat Catalana aquesta legislatura, agrupar l'independentisme. Tothom que vulgui hi serà benvingut!

Ho hem aconseguit!

Hem entrat al Parlament! En 3 mesos, 4 diputats! I sense sortir a cap mitjà(quan ens anomenaven, només era per difamar o insultar) ni gaudir dels grans privilegis dels partits amb representació al Parlament. Us imagineu què podrem fer en 4 anys?! Una barbaritat! Quin patir! He passat el dia fent d'apoderat a un col·legi electoral. Era el primer cop que vivia aquesta experiència i ha estat molt enriquidor. Tot i que ha estat dur, alhora ho he trobat molt agraït. En el meu col·legi, per sort, tot ha anat bé i no hem sofert cap problema.
Els moments més emocionants del dia han estat, evidentment, després de les vuit del vespre. Primer, el sondeig de TV3. Donava que entràvem amb 3 o 4 diputats. Molta alegria! Ho havíem aconseguit! Mentre recollia les actes de les diferents taules, ens informàvem de com es desenvolupava l'escrutini. Quan anava cap a l'Hotel Zero, la seu de la nit electoral de Solidaritat Catalana, informen que amb més del 70% escrutat només aconseguíem un escó. No m'ho podia creure! En aquell moment, us ho ben asseguro, ho he passat ben malament. Just quan he arribat a la seu, pugem fins a 3. Alegria generalitzada. Ara bé, l'èxtasi més gran ha estat quan ens han donat el quart. Quina d'abraçades ens hem fet entre tots! Quina ambient! Quina eufòria es respirava! Quantes emocions! Aquesta nit, de veritat, no l'oblidaré mai!

Té molt de mèrit el que hem aconseguit. Amb una participació molt més alta de la prevista (finalment més d'un 60%), sense cap cobertura mediàtica i amb només tres mesos de vida hem entrat al Parlament. És un gran èxit! Per això estàvem tots tan contents! Estem parlant que hem aconseguit més de 102.000 vots en 3 mesos! Increible! Si la participació arriba a ser com la prevista a les enquestes, el grup parlamentari propi l'haugéssim obtingut de carrer. Aquests resultats són magnífics! Ho hem aconseguit!

P.D.: El meu estat d'eufòria actual m'impedeix escriure un anàlisi detallat i racional dels resultats. Això, en els propers apunts!

El gran dia

Avui és el dia. Ens toca anar a votar a les eleccions per escollir les persones que ocuparan els seients del Parlament de Catalunya els propers quatre anys. Aquesta contesa electoral és especialment important. Després de la retallada de l'Estatut, la gran manifestació del 10 de juliol i tots els esdeveniments polítics que s'han donat després, vull creure que les coses canviaran. Tenim l'oportunitat, mitjançant el nostre vot, que així sigui. És dia, doncs, d'animar tothom a votar. Tot i això, donat el clima de desafecció política existent, s'aventura una participació baixa, al voltant del 50%. Això sempre és una mala notícia, ja que quanta més gent vagi a votar més legitimats es troben els representants del poble escollits. Aquesta campanya, val a dir-ho, tampoc és que ahgi animat gaire a l'electorat. S'ha posat de relleu, un cop més, la necessitat d'una Llei Electoral Catalana, que duu 30 anys pendent.

Aquesta serà una jornada especial per a mi. Per primer cop, faré d'apoderat. Mai havia cregut tant en un projecte com per implicar-m'hi amb tanta força. Aquest cop, però, confio molt en tot el que s'ha proposat i en el grup de persones que el tiren endavant. Ja us explicaré què tal aquesta nova experiència!

Alhora, neix un nou diari, l'Ara. La pàgina web està operativa des de les dotze. A veure si les grans expectatives que hi ha al seu voltant es compleixen!

En fi, que avui és un dia especial. A votar!

Dia de reflexió

Avui és dia de reflexió. Per tant, no es pot fer més campanya electoral ni demanar el vot per a cap partit. Aquests darrers dies, els apunts d'aquest bloc han versat al voltant de les eleccions i sobre l’opció que considero més vàlida de cara a demà. Ara, però no se’n pot parlar més. Igualment, com que ens trobem en dia de reflexió, he pensat que seria bo reflexionar sobre un altre tema.
Fa pocs dies vaig anar al metge. Per res en particular, per una revisió rutinària. El doctor em va preguntar si feia esport. Li vaig contestar que fa un temps en feia força però que els darrers anys, entre els estudis, la feina i tot plegat no em quedava temps. Això sí, li vaig comentar que camino molt. Llavors em va deixar anar un discurs que em va fer pensar: “L’esport està sobrevalorat, com tantes altres coses. Realment, el cos humà està fet per a caminar, no per a córrer cada dia. Va bé fer-ne una mica, però tampoc s’ha d’exagerar”.
El cert és que al voltant de l’esport hi ha muntat un gran negoci: gimnasos, tota mena de productes per a fer exercici, dietes per a aconseguir un gran objectiu, llibres amb tota mena de recomanacions al respecte... El món de l’esport i el de la promoció del que s’anomena “vida sana” mou molts i molts diners. Quants anuncis, debats i opinions d’”experts” hem sentit assegurant-nos que és tan important fer esport? Al final, quasi sembla que practicar-ne algun sigui una mena d’obligació i que, si no en fem, ja hem begut oli perquè quedarem encarcarats, ens passarà de tot i anirem sempre nerviosos i estressats. No sé què en penseu, però crec que el metge té raó quan diu que se’n fa un gra massa. Què en penseu?

Tot el que hem fet

Engegar un projecte i aconseguir, en un termini de tres mesos, constituir-lo i donar-lo a conèixer per tot el territori no és gens fàcil. Però això és el que ha aconseguit fer Solidaritat Catalana per la Independència. En aquest temps rècord, s'ha articulat una xarxa per tot el país, s'han celebrat actes i presentacions a totes les comarques i s'ha aconseguit fer arribar el missatge a moltíssima gent. Això ha estat gràcies al treball de centenars i centenars de persones que han treballat a favor d'aquest projecte compaginant-ho amb les seves obligacions familiars i laborals.
Concretament, us puc parlar de tot el que hem fet al Districte de Sant Martí de Barcelona. En molt poc temps, hem organitzat tres actes: un al Poblenou, un al barri del Clot i un altre a la Vila Olímpica. En el nostre Districte, a més, s'han celebrat dos actes més en dos recintes universitaris. En aquest aspecte, destacar la feinada del grup de joves que han treballat en aquest sector. Solidaritat Catalana ha estat l'única formació que ha realitzat actes a pràcticament totes les facultats del territori per a explicar el projecte als més joves que són, en definitiva, el futur d'aquest país. En tots cinc actes, la resposta del públic ha estat molt bona i hem omplert totes les sales on s'han celebrat.

Ens hem centrat, sobretot, en tenir molta presència al carrer. Hem participat a les principals fires de barri del Districte, hem organitzat un munt de parades a tots els barris, hem enganxat vés a saber quants cartells, ens hem desplaçat per arreu per a repartir informació sobre el partit, hem organitzat un sopar de campanya... A tot plegat, sumar-hi totes les reunions i trobades per a preparar-ho tot. Però encara no s'ha acabat. Avui mateix, organitzem una nova parada i a la nit hi ha el míting de final de campanya. A més, diumenge molts estarem als col·legis electorals fent d'apoderats per a assegurar-nos que la jornada democràtica transcorre amb total normalitat.

El treball ha estat intens, però n'estem molt satisfets. Hem tingut la sort de trobar-nos amb un grup humà fantàstic. Ara esperem que tot aquest treball i esforç es traslladi en uns magnífics resultats a les eleccions. Les vibracions que hem recollit han estat molt bones. Gràcies a l'esforç de tots, ho farem possible!

Una vergonya de portada

Ahir, quan en un quiosc vaig veure la portada d'El Periódico, vaig fer un salt. No m'ho podia creure. Titulaven "La junta electoral central CENSURA el cara a cara". Com a imatge, la màscara típica amb la ratlla de censura a sobre. A veure: hi ha una llei que estipula clarament que debats com aquests s'han d'anunciar almenys amb 5 dies d'antelació. És a dir, CiU i el Psc-PSOE volien cometre una IL·LEGALITAT. I ho sabien. On hi ha aquí la censura? El que és realment reprovable és que volguessin fer aquest cara a cara saltant-se totes les normes establertes i marginant encara més la resta de formacions.
El que va ser del tot demencial va ser la successió dels fets. La Junta Electoral de BCN, primer de tot, demana opinió a la de Madrid per a decidir sobre el tema. Aquesta, els hi contesta que és decisió seva i que tinguin en compte que s'incompleix la llei. Finalment, la Junta barcelonina nega el cara a cara. I què fan CiU i el Psc-PSOE? Recórrer la decisió... A MADRID! Més o menys com el PP amb els seus recursos contra l'Estatut: imploren a Madrid el que no han aconseguit a Catalunya. Que ho facin els socialistes és d'esperar, però que ho perpetrin uns que parlen de "dret a decidir" (encara inconcret) és ben penós. Per a acabar-ho d'adobar, el propi Montilla ha reconegut que tenia previst fer la proposta a l'últim minut del debat amb una clara finalitat electoralista.

El que resulta "curiós" és que aquest diari no renega dels blocs electorals. És més, tot i ser un mitjà privat i no estar subjecte a ells, tampoc informa del que fan les forces polítiques actualment sense representació. No deu trobar prou important, per exemple, que 1.000 persones omplin a rebentar el teatre de l'Atlàntida de Vic a escoltar la proposta de Solidaritat Catalana. És molt més interessant, deuen pensar, mentir a la gent amb titulars tan deplorables com el mencionat.

Les trampes d'El Periódico

Segons la llei, no es poden publicar enquestes durant la darrera setmana de la campanya electoral. Ara bé, la gent d'El Periódico, com que no els hi agrada, s'ho salten. Per a fer-ho, utilitzen El Periòdic d'Andorra (del mateix grup) per, cada dia, publicar els resultats de la seva enquesta. D'aquesta manera, no incorren en cap il·legalitat. Però no és jugar brut? Tots sabem que totes les enquestes estan cuinades fins a la sacietat. Les de veritat, que són les que fan els partits internament, no es donen a conèixer. El seu objectiu, més que informar, és provar de decantar el vot d'una determinada manera. Com s'entén, sinó, la disparitat en els resultats? Seria interessant que, un cop sabuts els resultats electorals, ens tornéssim a mirar les enquestes publicades les setmanes abans. Més d'un quedaria en total evidència.
Per posar un exemple, cap enquesta, fa quatre anys, va ser capaç de predir l'entrada de Ciudadanos al Parlament. Ni tan sols sortien anomenats. Justament és aquest punt el que em porta a pensar que Solidaritat Catalana pot aconseguir uns grans resultats. Per començar, el seu nom surt a totes les enquestes. En algunes, fins i tot, donen fins a 4 diputats. Predir els resultats d'una nova formació sempre és més difícil perquè no hi ha record de vot. Per tant, finalment, els seus resultats sempre acaben sent més alts que els predits. Seguint aquest argument, per tant, és més que factible arribar a obtenir el grup parlamentari propi. I, fins i tot, superar els cinc diputats que cal com a mínim per a arribar-hi.

Aquesta creença es reforça amb l'extraordinària assistència a tots els actes. Per a posar alguns exemples dels darrers, 800 persones a Tarragona, 700 a Granollers, 500 a Terrassa, 450 a Lleida, 200 a L'Hospitalet, 300 a l'Universitat de Vic... que es sumen a tots els èxits anteriors. Gràcies a l'esforç de tots, Solidaritat Catalana pot ser la gran sorpresa de la nit electoral. Ho aconseguirem!

Intent d'adulterar del tot la campanya

De tots són coneguts els avantatges que gaudeixen els partits amb representació parlamentària a l’hora d’afrontar una campanya electoral: els blocs electorals als telenotícies, l’assignació de diners públics (diners de tots) per a pagar-se una millor campanya, entrevistes als caps de llista en horari de màxima audiència, gaudir de l’oportunitat de fer un debat a la televisió pública perquè tothom pugui conèixer les seves propostes... Tot està orquestrat per a dificultar el màxim possible l’entrada d’una nova formació al Parlament.
Aquest any, però, cal afegir-hi una injustícia més: el cara a cara entre l’Artur Mas i el José Montilla. Molt se n’ha parlat d’això. En un principi, els socialistes s’hi van negar perquè volien que també se n’emetés un en castellà. Finalment, però, després del debat a sis de l’altre dia, els dos partits amb més representació parlamentària van acordar fer-ne un en català que tornaria a tenir, un altre cop, el Josep Cuní com a moderador. Per si no n’hi havia prou, això acaba d’adulterar la campanya. La resta de partits han corregut a impugnar-ho. Em sembla molt bé. Però com és que, seguint el mateix argument, no fan el mateix amb els blocs electorals?
Les eleccions no són una elecció entre Mas i Montilla. Hi ha moltes altres opcions polítiques entre les quals escollir. Per tant, és injust que aquests dos partits (que són, a sobre, els que més recursos xuclen per a fer campanya) puguin disposar d’aquest espai addicional. Trobo que és jugar molt brut. Des de CiU van desesperats per a aconseguir una majoria més àmplia. Els socialistes, en canvi, busquen frenar com sigui la seva caiguda. Per tant, volen aprofitar aquest nou espai per a provar de bipolaritzar la campanya. Un bon càstig a aquest ús partidista dels mitjans que paguem entre tots és no votar-los.

Ni un cèntim a caixa

Les persones que van decidir adquirir bons de la Generalitat, el passat dia 19, van poder veure el càrrec corresponent al seu compte. Finalment, la demanda ha estat tan gran que, a partir dels 8.000 euros cap amunt hi ha hagut prorrateig. És a dir, que qui va demanar més d'aquesta quantitat, finalment, rebran menys del que van sol·licitar. Des del govern se'ns ha volgut vendre aquesta emissió com un "èxit". Però no, no ho ha estat pas.

Per començar, el sol fet de veure's obligats a dur a terme aquesta emissió a particulars ja és un fracàs. I ho és perquè significa que en els mercats financers internacionals la credibilitat de la Generalitat és tan baixa que ningú ha volgut comprar el seu deute. Segon, el tipus ofert ha estat del tot exagerat. S'hagués pogut cobrir i de sobres l'emissió oferint, per exemple, un 4%. Per acabar-ho d'adobar, el 3% de comissió que es quedaran les entitats financeres que els han col·locat és del tot exagerat. De debò no han pogut negociar un tipus més baix? Això provoca que, finalment, el total a retornar no sigui el 4,75%, sinó que també cal afegir-hi aquest 3%. Una autèntica barbaritat.

Tampoc entenc la gran publicitat que n'han fet. Pels mitjans, pel carrer, al transport públic... a tot arreu se'ns informava de l'existència d'aquesta emissió. De debò calia? Era necessari gastar encara més en publicitar uns bons que es venien sols donat l'alt tipus d'interès? Quant ens ha costat tot aquest desplegament? La cirereta al pastís ha estat que, finalment, en lloc dels 1.800 previstos, han ofertat 3.000 milions d'euros. És a dir, que l'any que ve caldrà tornar 1.200 milions d'euros (sumant els interessos) més del previst. Una pesada hipoteca a arrossegar.

Un altre punt a tenir en compte és que aquests diners no són per a invertir en res, sinó per a pagar els salaris dels treballadors públics. La Generalitat està tan asfixiada econòmicament que no hi ha un cèntim a caixa. És la conseqûència del dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros que hem de suportar. Només per això ja val la pena apostar per l'Estat propi.

Saben que perdran

El passat divendres el Montilla va anunciar que aquest és l'últim cop que es presenta com a candidat a la presidència de la Generalitat. Ho ha volgut vendre com un compromís que no es perpetuaria en el càrrec en el cas de sortir escollit President altre cop. La realitat, però, és diferent: els socialistes estan tan convençuts que ni de lluny podran repetir al capdavant del govern que ja estan preparant el relleu de cara a propers cursos.
Les enquests aventuren per la federació catalana del PSOE els pitjors resultats de la seva història en unes eleccions al Parlament. Evidentment, si això acaba sent així, es veuran obligats a buscar un relleu. Pels moviments que hem vist durant la campanya, el Celestino Corbacho pot ser un dels candidats. Dubto que hagi abandonat un ministerio només per a estar en una posició capdavantera de la llista socialista. Per una altra banda, hi ha l'Antoni Castells, que va decidir, en un moviment molt ben calculat, no formar part de les llistes socialistes per a no veure's esquitxat per uns presumibles mals resultats. També hi trobem la Montserrat Tura que, a diferència del seu company de partit, va acceptar ser la número 2 de la llista per Barcelona. Aquest "risc" li pot valdre entre la militància com una mostra de compromís amb el seu partit.

A partir del dia 29, alguns partits poden viure canvis importants en la seva estructura. No només els socialistes. Si finalment Esquerra sofreix la patacada que preveuen els enquestes alguna cosa també hi passarà. El panorama polític català pot variar molt després d'aquesta contesa electoral.

El Guardiola, culpable?!

Hi ha mitjans que defensen d’una forma tan aferrissada l’obra de la junta rosellista que són capaços, per exculpar-lo, de carregar les culpes sobre el Pep Guardiola. Això és el que es pot extreure de determinats articles del Diari Gol.
En la darrera edició en deixaven anar un parell de prou dures contra l’entrenador. Primer, asseguren que el propi Pep hauria admès que la plantilla és massa curta i que calen reforços. D’on han tret aquesta informació? Quina és la font? Com ho han sabut? No només això. Fins i tot van més enllà i afirmen que la plantilla de cara al curs vinent serà de 24 jugadors. Quin canvi tan radical! De voler treballar amb una plantilla curta a preferir-ne una de ben llarga. De debò té cap sentit?
L’altre tema espinós que han tocat ha estat la possible marxa de Nolito del Club. El jugador de filial està completant una excel•lent temporada a Segona A i està sent una de les peces clau de l’equip. Doncs el rotatiu afirma que el jugador del planter marxarà a cost zero al Benfica. I de qui és la culpa? Doncs del Guardiola, que no hauria donat prou oportunitats al jugador i per això aquest hauria decidit marxar del Barça. Per començar, això és fals. Aquesta temporada ha estat convocat en alguna ocasió i fins i tot ha tingut l’oportunitat de jugar alguns minuts. Uns minuts, per cert, molt ben aprofitats, perquè les sensacions que ha deixat han estat d’allò més bones. Amb això, però, no n’hi hauria hagut prou per a convèncer el jugador perquè es quedés.
Llençar a l’aire afirmacions com aquestes sense mostrar cap font diu molt poc de l’estil periodístic que practiquen. Si realment és cert el que diuen, que ho demostrin. I, sobretot, que deixin el Guardiola treballar tranquil. Es mereix tota la nostra confiança i suport. Posar en dubte la seva capacitat és ridícul. Que la defensa desmesurada del Sandro Rosell no acabi afectant al pilar d’aquest equip.

Adversitats afegides... que anem superant!

Tots els partits sense encara representació al Parlament s'han d'enfrontar a les dificultats que d'això se'n deriven. Primer, la impossibilitat d'aparèixer als mitjans degut als blocs electorals. Segon, el fet d'haver de competir amb tota una sèrie de partits que poden finançar la seva campanya amb recursos públics. És més, en plena època de crisi, els partits amb representació parlamentària s'han augmentat l'assignació al respecte per aquestes eleccions. Tot plegat dificulta molt la tasca de fer arribar el seu missatge a la població.

Ara bé, Solidaritat Catalana, a part d'aquests inconvenients. n'ha de superar d'altres. Per exemple, per la setmana passada hi havia previst un acte a la Universitat Autònoma de Barcelona. "Estranyament", finalment, van prohibir-lo. L'"argument" que van donar des del centre va ser que durant la campanya electoral no hi podia haver actes de partits polítics. Quina bestiesa és aquesta? Justament és en aquesta època quan més necessaris són aquesta mena d'actes! És a dir, a la UAB hi pot anar la Rosa Díez a insultar-nos i dir que parlem una llengua inferior però en canvi no hi pot anar el Joan Laporta a presentar el seu projecte polític. El que volien evitar era un nou acte multitudinari com els que s'han realitzat fins ara a altres universitats.

Però encara n'hi ha més. A Moià, l'acalde de la població (de CiU), va desobeïr una autorització de la junta electoral i va negar a Solidaritat l'entrada a l'auditori de Sant Josep, on s'havia de dur a terme l'acte. Finalment, aquest es va haver de fer el carrer. A tot plegat, sumar com ens despengen un cop rere un altre qualsevol cartell cada cop que s'anuncia un acte. Almenys al nostre Districte ha estat una constant.

Tot i els entrebancs, les vibracions que es recullen arreu del territori són molt bones. Per exemple, a Granollers van ser 700 les persones que es van apropar a escoltar les propostes de Solidaritat. A Manresa, 800. Anem pel bon camí per a aconseguir uns molt bons resultats el 28N!

Tir a l'independentista i a l'immigrant

Tota la pre-campanya i campanya del PP està essent asquerosa. El nivell de demagògia i mentida que estan utilitzant és tal que els col·loca al costat del populisme més tronat de tota Europa. Qui es cregui, després de tot el que ha passat les darreres setmanes, que el PP és un partit de "centre moderat", que s'ho faci mirar. No només s'han col·locat en posicions pròpies de la dreta més dura, sinó que han decidit anar més enllà. L'última mostra és aquest videojoc que han tret les joventuts del seu partit i que han penjat a la seva web. En ell, s'hi pot trobar l'Alicia Sánchez Camacho en el paper d'"Alicia Croft" disparant contra independentistes i immigrants il·legals. Després del tret, la bandera es convertia en una d'espanyola i catalana i, en l'altre cas, sortia un cartell amb un "STOP ilegales". Davant l'escàndol ocasionat, s'han vist obligats a retirar el joc.

Tot i la polèmica assegurada, han assegurat que la idea era "bona" i que en lloc d"Inmigrantes ilegales" hi volien col·locar "Mafias ilegales". Han atribuït aquesta equivocació a un "error" de l'empresa que els ha creat el joc. De debò es pensen que ens ho creurem? Què significa això, que no revisen els continguts que pengen a la seva web? Tot estava perfectament calculat. Ho han penjat amb tota la intenció perquè es generés aquesta polèmica. En saber-se el centre dels atacs, podrien recollir el vot més ultra que ja li està bé el que perpetra l'"Alicia Croft". Ja han aconseguit el que volien.

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda de la UNESCO va declarar ahir els Castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una gran notícia. La notícia s'ha rebut amb alegria a molts indrets, sobretot a les places castelleres més rellevants del país. Com no podia ser d'una altra manera, hi ha hagut qui ha intentat evitar tal declaració. Un grup blaver va enviar una carta tot denunciant la participació dels nens a l'hora de construir els Castells. Sortosament, no s'ha fet cas d'aquesta ridiculesa i finalment s'ha arribat al desitjat final. També el Cant de la Sibil·la de Mallorca ha rebut el mateix reconeixement. Avui és un dia, doncs, perquè els catalans n'estiguem orgullosos!

Visca els Castells!

Codemnada per ser insultada

Que la justícia espanyola està al servei d'uns és prou conegut per a tots. Això provoca que massa cops no acabi sent precisament "justa". Un darrer cas a les Illes Balears ens ho permet exemplificar. El 2007, la traductora marroquina Saïda Saadouki es va dirigir a l'Institut Armat de la Guàrdia Civil de Palma, on havia de treballar com a traductora de castellà. El relat dels fets segons ella és el següent: un agent del cos va negar-se a deixar-la passar per expressar-se en català. El dia següent, hi va tornar. Aquest cop, no sense abans incomodar-la (tot i que va parlar en castellà), la va deixar passar. Quan va topar amb el capità, aquest li va deixar anar les següents perles: "me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo!", "Lo que me faltaba: una mora catalanista! Si quieres el catalán pues quedaté con él!" o "Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!". Tot seguit, la van acomiadar.

Doncs, encara que sembli increible, al final serà ella a qui li tocarà pagar. La magistrada del jutjat ha resolt que no s'ha pogut demostrar que l'agent li proferís tots els insults i que ha comès un delicte d'injúries greus amb publicitat (per haver donat a conèixer els fets als mitjans). És a dir, la sentència diu que no han pogut demostrar que ella va rebre aquells insults... però en canvi resulta que sí que està demostrat que ella va mentir.

Fets com aquest demostren que l'estat espanyol encara està molt lluny de poder-se considerar realment com a democràtic.

Garantia de progrés?

Els socialistes es presenten en aquestes eleccions sota el lema "Garantia de progrés". Per a concloure si aquesta frase és certa o no, només cal comparar en quina situació es troba avui Catalunya i com fa quatre anys, quan el Montilla va arribar a President.

Comencem per l'autogovern. El Parlament de Catalunya va aprovar el 2005 un Estatut prou ambiciós. Finalment, després de les successives retallades que ha anat patint (pacte Mas-ZP després que la resta de partits que el van votar a favor al Parlament s'inhibissin de la negociació, Tribunal Constitucional i posteriors incompliments de l'executiu espanyol tant en finançament com en els traspassos de competències) , tenim un Estatutet que, en temes com el de la llengua, és encara més petit que el del 1979. En el terreny econòmic, la credibilitat financera de la Generalitat està sota mínims. Tant, que ningú en el mercat internacional s'ha atrevit a confiar-li el seu deute i ha calgut emetre bons a particulars per a poder pagar els sous dels seus treballadors. En l'àmbit social, tenim una taxa d'atur quasi rècord a Europa. Cal recordar, a més, que els socialistes catalans van votar al Congreso a favor de les retallades socials més brutals perpetrades mai. A sobre, degut a un nou incompliment del govern ZP, ha calgut que la Generalitat assumís més part de la que li pertocava en l'aplicació de la llei de dependència. En el terreny cultural és on potser s'han fet menys malament les coses. Hem viscut la desgràcia del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, però en canvi s'ha aconseguit reforçar l'Institut Ramon Llull, s'ha arribat a acords per a veure els canals de TVC a la Catalunya Nord i a les Illes Balears i la cultura catalana ha sortit a l'exterior gràcies a esdeveniments com la Fira de Frankfurt. En aquest sentit, cal destacar que això és mèrit d'Esquerra, ja que la Conselleria es trobava a les seves mans.

En conclusió, sembla força evident que els socialistes no són pas garantia de progrés. Més que de progrés, són garantia de decadència.

L'estafa dels blocs electorals

Com cada vegada que hi ha eleccions, ens hem d'empassar els anomenats "blocs electorals". Els partits amb representació parlamentària pacten quina és l'estona que han de sortir a cada telenotícies segons la seva representació. És a dir, quants més escons, més estona a les pantalles. Això va en contra de la lògica periodística. És per això que els periodistes no firmen les informacions al voltant d'aquest tema. Aquests es troben amb l'obligació de fer sortir cada dia aquell partit segons l'estona estipulada independentment de si la notícia és rellevant o no. Això és un atac directe a la llibertat que tenen els periodistes d'exercir la seva professió, perquè se'ls està imposant unes restriccions que no tenen res a veure amb la importància dels fets que s'expliquen.
Per exemple, als mitjans no ha sortit res de les 800 persones que Solidaritat va reunir el passat divendres a Tarragona en un gran acte. Ni en els més de 600 alumnes de la Universitat Pompeu Fabra que van rebentar la sala on el Joan Laporta va explicar el programa del partit. En canvi, haurem de veure com els periodistes es veuen obligats a treure un polític que l'únic que fa és passejar-se pel carrer sentre atreure l'atenció de quasi ningú.

Els blocs electorals impedeixen, alhora, que els ciutadans poguem estar degudament informats. Finalment, alguna gent acaba pensant que les úniques forces que es presenten al Parlament són les que ara tenen representació, quan no és així. Conèixer altres opcions disminuiria, segurament, l'abstenció, ja que l'oferta de partits és molt variada. En aquesta contesa electoral se n'han presentat més que mai. I estic segur que, si tothom busqués, acabaria trobant aquella opció que més el representa.

Així doncs, qui pensi que cap dels 6 partits que estan al Parlament el representa, que busqui que segur trobarà alguna opció per a poder votar el proper dia 28!

No és cap exemple de civisme

El que explicaré ara són uns fets reals que vaig viure farà poc al metro de Barcelona. Em trobava a una d'aquelles estacions que per entrar hi ha les portes que s'obren i es tanquen. És a dir, que si algú vol entrar sense pagar ha d'apropar-se a algú altre que marca i entrar amb ell. Així ho va intentar una persona. Però va escollir malament el seu objectiu. Era un noi jove, alt, fort i amb el cap quasi tot rapat. Doncs just quan aquest noi provava de passar, de sobte, es va girar i va agafar el que provava de passar darrere d'ell.
-Tú no pasas!

Malgrat els esforços del subjecte en qüestió per passar prop del jove, amb una forta empenta va ser escupit cap a l'altra banda. El més curiós va ser veure la reacció de la gent del voltant. La majoria aprovaven la seva acció fent que "Sí" amb el cap o dibuixant un mig somriure. Potser ja hi havia qui volia donar-li el premi del "cívic de l'any"... després que hagués utilitzat la violència! Ara bé, aquesta percepció va canviar de seguida. Quan va arribar a l'andana, el noi que havia pagat va decidir posar música. El volum era tan alt que la podíem sentir tots. Llavors, els mateixos que havien aplaudit l'acció anterior ja no feien la mateixa cara. En entrar al vagó, a dins, hi havia dues noies que, via mòbil, "deleitaven" els passatgers amb una música semblant. De seguida, es van trobar i va començar el joc de les mirades. El noi les mirava de reüll i les mig somreia. Les noies, en saber-se observades, parlaven animades entre elles i reien. Finalment, ell va decidir acostar-s'hi. Just en aquell moment vaig baixar i no vaig poder saber com va acabar la història. Vosaltres, finalment, què creieu que va passar? Es devien fer gaire cas? Vistos els seus gustos i actituds, devien tenir força coses en comú.

"Ara", el nou diari

De fa uns dies potser heu vist per televisió un anunci on gent com el Toni Soler o l'Albert Om publiciten un nou diari que sortirà el proper dia 28 de novembre, coincidint amb les eleccions: l'Ara. Els darrers dies els seus impulsors s'han desplaçat pel país per a explicar el projecte. Asseguren que volen que sigui un mitjà diferent, del tot independent i sense una ideologia marcada com ho són la immensa majoria de la resta. Si es fa una ullada a la gent que conforma el mitjà i a les firmes convidades, veurem una pluralitat prou interessant. Tots ells, això sí, tenen en cómú un compromís catalanista. Pel que fa al format, això ja va més a gustos però a mi no em sembla pas malament.

En un principi, treure un diari de paper (tot i que la pàgina web també tindrà un paper molt important) en uns temps en què cada dia se'n venen menys sembla agosarat. Amb tot, també cal dir que han comptat amb una subvenció de quasi un milió d'euros. Aquest import, però, encara és "petit" si ho comparem amb les ajudes que reben altres mitjans o el que va costar l'edició en català d'El Periódico. El context de crisi actual ha reduit el número de lectors i els ingressos derivats de la publicitat. Tot i això, els seus impulsors semblen convençuts de poder-lo tirar endavant. Fins i tot, han proposat una mena de petita subscripció pels primers 40 dies per 40 euros. Si no m'equivoco, ahir era l'últim dia per a acollir-s'hi. La idea és que, un cop passats aquests 40 dies, cada lector expressi què ha trobat millor i pitjor del mitjà per a així tenir més clar per on cal continuar. El que trobo a faltar, però, és que no hagin sortit ni que fos un parell de setmanes abans de les eleccions. Hagués estat interessant veure com es posiciona cada articulista i haguéssim pogut gaudir, potser, d'un punt de vista diferent a la resta de mitjans. Justament això, que sigui just el mateix dia de les eleccions el primer dia que es posi a la venda, és el que no m'ha acabat de quedar clar de tot plegat.

A partir del 28 de novembre, doncs, tindrem a la nostra disposició un nou mitjà escrit en català. Serà a partir de llavors quan cadascú podrà valorar si el troba prou interessant per a seguir-lo llegint o no. Pel que heu anat veient, quina és la vostra impressió?

Duran, gràcies per la teva sinceritat

El Duran i Lleida té una característica que li manca a la resta de polítics: la sinceritat. Sempre diu el que pensa i no se n'amaga. Altra cosa és que s'hi estigui o no d'acord, però almenys no enganya. Sobre la independència, mai ha tingut cap dubte: no en vol ni sentir a parlar. Però no només ell. Ni ell, ni el seu partit ni tota la federació de CiU. Això es desprèn de l'entrevista que li van fer a l'ABC. Va ser taxatiu: "CiU no porta cap proposta independentista al programa". Moltes gràcies per a recordar-ho. Mentre altres dirigents com l'Artur Mas, el Felip Puig o l'Oriol Pujol juguen a mantenir una calculada ambigüitat al voltant d'aquest tema per a no disgustar a ningú, el Duran i Lleida ens treu de dubtes.

Que sigui sincer no significa, però, que el que digui sigui cert. A l'hora de rebutjar la independència, exposa els mateixos "arguments" que el PSOE o el PP. Primer ens surt amb la cançoneta que no vol més fronteres. Però, a veure: que no sap que en l'actual Unió Europea hi ha lliure circulació de persones? Un nou Estat no significa una nova frontera física. En l'entrevista, va encara més lluny i diu que el seu cor "no pot acceptar que jo i el meu pare visquem en països diferents separats per una frontera". Patètic. Potser pretén que ens posem a plorar. El segon, que la Unió Europea no ho accepataria. No? De debò? Llavors com ha pogut acceptar la creació de tantes desenes d'estats durant els darrers anys? Evidentment, si hi ha un pronunciament democràtic favorable a la independència, la Unió Europea ho acceptaria. I des de l'estat espanyol ja podrien dir-hi missa.

El vot a CiU, a diferència del que ens volen vendre, és ben inútil. És el vot del peix al cove, de la por, del quedar-nos com estem només canviant una miqueta la façana per a fer-ho més digerible. En aquestes eleccions cal votar independència. Les opcions d'aconseguir un bon resultat són altes. Dos exemples més: Solidaritat Catalana ha omplert en els seus darrers actes: 250 persones a Solsona i 300 a Falset es van apropar a escoltar les seves propostes. Ho aconseguirem!

Hola independència, adéu espoli fiscal

Aquest és un dels nous lemes de precampanya que utilitzarà Solidaritat Catalana per la Independència. Ahir, va explicitar el que ja s'havia anunciat: que només es formarà part d'un govern de la Generalitat si hi ha el ferm compromís d'endegar els passos necessaris per a esdevenir un Estat independent la propera legislatura. En aquesta línia, es va presentar el projecte de govern català de transició cap a la independència. En cas que no hi hagi aquest compromís, es farà oposició al govern autonomista que es formi. Més clar no es pot dir. Res de gestionar les misèries d'un autonomisme que no ens porta enlloc.
Realment, els actes arreu del territori continuen anant molt bé. Per posar un exemple, fa pocs dies, a Valls, se'n va organitzar una de ben grossa. La sala on estava previst realitzar l'acte tenia una capacitat d'unes 350 persones. Finalment, però, es van superar les expectatives i fins a 500 veus es van concentrar al voltant del Teatre Municipal per a sentir el Joan Laporta i la resta de ponents. Per això, 150 dels que volien entrar es van haver de conformar en seguir l'acte des de més lluny. Una autèntica barbaritat. Però el dia a la capital de l'Alt Camp no va acabar aquí. En finalitzar l'acte, es van dirigir a l'assaig de les Colles de la Joves i la Vella de Valls. Davant l'avís de la visita, la presència de gent als locals va ser bestial. Finalment, el Laporta va acabar fent de Casteller en un pilar. Els crits de "Laporta President, Catalunya independent" feien posar la pell de gallina. Com també tenen molt de mèrit les 300 persones que es van aplegar a Artesa de Segre per a escoltar el programa de la formació. Realment fa goig de veure. En aquest enllaç hi trobareu tots els actes que hi ha previstos d'aquí al dia de les eleccions. De ben segur que algun es celebrarà prop de la vostra població. Val molt la pena anar-hi. Acabes sortint amb la moral pels núvols!

D'aquí menys de 20 dies veurem si tot aquest esforç finalment té la seva recompensa. Amb tot el treball que s'està fent, estic convençut que així serà i que s'entrarà amb força al Parlament!

Altres notícies del cap de setmana

A més de la visita del Papa a Barcelona, durant aquest cap de setmana han passat altres coses al nostre país. Pel gran seguiment mediàtic de l'esdeveniment, no han tingut el mateix ressò que l'estada del pontífex a la ciutat, però també trobo interessants destacar-les.

A Ascó més de 700 persones han mostrat el seu rebuig a la possible ubicació d'un cementiri nucler al municipi. Tot i que el govern espanyol va anunciar que Zarra era la que partia amb més possibilitats per raons tècniques, també van recordar que aquest no seria l'únic barem que utilitzarien per a definir el lloc definitiu. Per tant, Ascó, que va quedar en segon lloc, encara corre el perill d'haver de guardar totes les restes radioactives de tot l'estat espanyol. CiU i els socialistes han evitat posicionar-se al respecte (s'acosten eleccions i ja se sap, volen quedar bé amb tothom), mentre que Solidaritat Catalana, Reagrupament, Esquerra i Iniciativa han manifestat obertament el seu rebuig.

Ahit també es va cloure el Correllengua amb una manifestació pels carrers de Perpinyà, que va reunir unes 2.000 persones. De tots és coneguda les dificultats que sofreix el català a la Catalunya Nord, pel que actes com aquest són vitals per a mantenir encesa la flama de la llengua.

Per acabar, Escola Valenciana va escollir nou President. El Vicent Moreno substituirà el Diego Gómez en el càrrec d'aquesta entitat que lluita perquè, en un entorn molt complicat per la política del PP, el major nombre possible de nois i noies del País Valencià puguin ser escolaritzats en català.

Per cert. L'únic paper de la dona en l'homilia del Papa ha estat netejar la taula on aquest ha abocat l'oli. La imatge ja ho explica tot. No cal dir res més.

Com els anys 30, de veritat?

En un principi, com vaig dir ahir, la visita del Papa em generava força indiferència. Ara bé, durant el dia d'ahir, el meu estat d'ànim va anar canviant. Tota la parafernàlia orquestrada al voltant de la seva arribada m'ha semblat exagerada i fins i tot patètica. Em recordava una mica a allò del Benvingut Mr. Marshall. El que m'ha acabat d'encendre, però, han estat unes declaracions del tot irresponsables del pontífex. Ha assegurat que actualment hi ha una situació d'anticlericalisme com la dels anys 30. A veure, llavors es cremaven esglésies i es tirotejava a capellans. De debò passa això ara? Després de la rebuda que ha tingut i de tot el dispositiu que s'ha organitzat, escup una animalada com aquesta? Ha comès un error molt greu. I ha de disculpar-se. En cas contrari, haurem de pensar que és un ignorant o que ha vingut amb l'afany de generar polèmica.
Tampoc han faltat les crítiques a l'estat laïc. Sembla que des de l'alta església no acceptin que hi hagi gent que no cregui en déu o que se'ls critiqui. Doncs en això consisteix la democràcia. Al llarg de la història, l'església catòlica ha gaudit de grans privilegis que els han permès provar d'imposar la seva particular visió de la vida. I, de pas, durant molts segles, controlar els centres de poder i arreplegar el poc que tenia el poble. Darrerament, per sort, han perdut part de la seva influència i sembla que no ho acaben de digerir bé. Un estat ha de ser laïc i a partir d'aquí cadascú ha de poder escollir lliurement la seva opció davant la religió. El laïcisme no va en contra de la religió. Però per a ells resulta que és un perill.

Sortosament, molts creients no comparteixen aquesta visió sectària i excloent que preconitza el Papa. Com tampoc comparteixen les seves posicions ancorades en el passat més fosc sobre tants temes que tots coneixem. Creure en déu és tan respectable com no fer-ho. La fe és una qüestió personal. Ara bé, el que no es pot tolerar són declaracions com aquestes. I crec que en això coincidim tant els que són creients com els que no ho som.

El Papa a Barcelona

Demà tindrem el Papa de visita a Barcelona. Pels voltants de la Sagrada Família, ja s'han tallat algunes vies per a poder organitzar tot l'operatiu necessari. A alguns balcons, banderes del blanc i groc del Vaticà per a rebre'l. També algunes senyeres, molt poques espanyoles i pancartes amb el lema "Jo no t'espero". Pel carrer, banderoles de l'Ajuntament donant-li la benvinguda (tot i la presumpta oposició d'Iniciativa a la seva arribada. Que no formen part del govern?!). També, fa uns dies, uns milers de persones es van concentrar a la plaça de Sant Jaume per a protestar per la seva arribada.
S'ha parlat molt sobre la conveniència de la seva visita. Uns han dit que la seva presència tindrà un gran impacte econòmic. Els altres, que només serà el gremi de l'hostaleria qui ho notarà. El cert és que aquests seran els principals beneficiaris de la visita, però també tots a partir dels impostos que genera aquesta activitat i que, en teoria, han de revertir en forma de serveis per a tots, a més dels llocs de treball que genera. Justament en el punt del que costa tot plegat hi ha hagut un altre conflicte. Almenys, aquí no ha passat com a València, on les despeses es van disparar fins a uns punts intolerables. En aquest sentit, sembla que el saldo resultant per la ciutat pot ser positiu. També hi ha hagut qui ha pretès fer-nos creure que és només un "Cap d'Estat". És més que això i tothom n'és consicent

S'ha tocat el tema de la posició de l'església en determinats temes, com ara els casos de pederàstria. No hi ha cap dubte que han intentat tapar tot l'escàndol i que han fet l'impossible perquè no sortís a la llum. El propi Papa, pel que es va conèixer, va participar en aquesta maniobra. Ara, un cop al descobert, han provat de mostrar un cert penediment. Però és evident que amb això no n'hi ha prou. Es troba a faltar una actitud molt més decidida en aquest punt. Per tant, les queixes dels que van patir aquests abusos són del tot justificades. S'ha de fer justícia.

En fi, que qui vulgui anar-lo a veure o participar en els oficis religiosos, que hi vagi. I qui cregui que és el moment adequat per a reivindicar una determinada posició i protestar contra algunes actituds prou retrògrades de l'alta jerarquia eclesiàstica, que ho faci. Estem en democràcia i hi té tot el dret.

Barcelona estarà sota la mirada de molta gent. Per començar, ja n'hem viscut una de prou greu. Un veí, mentre passejava el seu gos, va trobar el pla de seguretat de la visita del Papa. Esperem que no succeeixin més errades com aquesta. No podem sumar més ridículs com a ciutat.

Un fals que ens pren per imbècils

Que el Papa parli en català a la seva visita el proper dia 7 és, segons el Mariano Rajoy, "la millor campanya que s'ha fet en mil anys a favor del català". No sé com pot tenir tanta cara, tanta barra. El mateix temps que el seu partit ataca tota llei que pretén assegurar la supervivència de la llengua, ens surt amb aquestes declaracions. Què collons sap ell de la història del català? La millor campanya a favor del català l'hem feta els propis catalans. Aquells que, malgrat imposicions, prohibicions i amenaces l'han mentingut i l'han transmès i parlat als seus. Entre d'altres, la van prohibir els d'un règim que ells s'han negat a condemanar. Menys tonteries. El que ha dit és una immensa estupidesa.

Enlloc de provar de fer-se el simpàtic (potser es pensa que som imbècils?!) hauria de fer callar les veus que des del seu partit insulten i ataquen tot allò que soni a català. A aquells que barregen el mot nazi o feixista quan es parla de la normalització lingüística del català. Els que porten als tribunals lleis votades per majoria a un Parlament democràtic. O als que pomouen campanyes de boicot contra els productes catalans. No ho farà, evidentment, perquè aquesta és la vertadera essència del seu partit. L'odi a la diferència els defineix perfectament i ara que estem en campanya electoral es pensen que ens empassarem quatre parauletes "simpàtiques". Que tota aquesta gent obtingui la mínima representació possible és també una necessitat democràtica.

Una presa de pèl

El Jordi Majó va parlar molt clar davant les càmeres de TV3 després de sortir de les instal·lacions del Club. “És una presa de pèl”. Es referia al resum de la Due Dilligence que la junta rosellista ha permès veure als socis. L’excandidat a la presidència del Barça ha assegurat que els papers corresponen a una auditoria corrent i que enlloc hi consta cap document, comprovant ni factura. Per a no haver-hi, ni tan sols hi apareix en cap pàgina el segell de l’empresa KPMG. En termes molt semblants s’ha expressat en Josep Maria Minguella (gens sospitós de laportista) que ha assegurat que el Sandro Rosell ha incomplert la seva promesa electoral. Tot plegat, com es pot veure, un autèntic desgavell sense sentit.
Cal remarcar, també, que ben pocs socis s’han interessat per veure els documents. Almenys, seran pocs els que s’emportaran una decepció a casa tot sentint que han fet un viatge debades. Amb aquesta actitud, el soci ha deixat clar el que vol: que la Junta actual es deixi d’actituds venjatives absurdes i que es dediqui a portar el Club com cal. Que governin pensant en el bé del Barça i no en provar d'embrutar la imatge de la Junta que més èxits ens ha portat en tota la història. I, a poder ser, que ens eviti sumar ridículs com que els jugadors s'hagin de desplaçar en un avió d'un equip portuguès. La imatge que s'ha donat ha estat patètica. I el Rosell i companyia en són els responsables.

Eslògans de pre-campanya

Es nota que queda menys d'un mes per a les eleccions. Tots els partits amb representació parlamentària (els que disposen de més recursos) omplen els espais públics amb cartells que pretenen mostrar el seu missatge. Ahir vaig parlar dels socialistes i avui toca la resta. Des d'Iniciativa un Joan Herrera somrient ens diu que La crisi es supera per l'esquerra. D'aquesta manera, pretén presentar-se com l'esquerra "de debò". Però resulta que aquesta esquerra "de debò" és la que, en teoria, ha estat governant els darrers anys. I moltes solucions per a solucionar la crisi no han proposat, precisament. Des d'Esquerra, se'ns parla de "La gent valenta". És un missatge, al meu entendre, prou encertat. En temps de crisi, ens mostren a gent que ha aconseguit tirar endavant gràcies al seu esforç. Pretenen, per tant, associar l'esforç de sortir a la crisi amb ells. Ara bé, no crec que això faci oblidar al seu electorat els desastrosos anys de tripartit. El PP ens parla d'allò "que ens uneix". Amb una Alicia Sánchez Camacho amb les banderes catalana i espanyola de fons, pretenen atreure el públic més desacomplexadament espanyolista. Sort que eren "no nacionalistes" i parlaven dels "problemes reals" de la gent. Des de Ciudadanos, han tret un vídeo on surten despullades tota una sèrie de persones, entre elles un nen de 4 anys. Recordeu com van posar el crit al cel perquè l'anunci de la Plataforma, Pro-Seleccions Catalanes el protagonitzaven nens? Doncs ara ells fan el mateix, amb l'afegit que enfoquen a un nen encara més petit i a sobre nu.
Per la seva banda, Solidaritat Catalana, a més dels nombrosos actes arreu del territori, mostra una força molt important a Internet. La seva pàgina web és la més llegida de tots els partits i han superat els 10.500 amics al Facebook. És més del doble que la segona formació. El Joan Laporta en té més de 19.000. Això, sumat a l'important presència de gent als actes, em fa ser optimista de cara a les eleccions. Seria molt important arribar al grup propi. Si es continua així, es pot aconseguir!

Espanyolistes i de dretes

La precampanya dels socialistes sembla orquestrada per personatges d'un nivell mental més proper al d'un nen de pàrvuls que al d'una persona adulta. Primer ens van parlar del "Segueixo creient" i el "canvi real". D'aquesta manera, pretenien mostrar l'obra de govern. Això sí, amagaven els seus companys de coalició, amb la finalitat d'apropiar-se-la. En totes les enquestes, la insatisfacció amb el govern tripartit arriba a nivells de rècord. És a dir, que només una petita part de la població té la sensació que s'han fet bé les coses. Per tant, amb la pretensió de mostrar-se com els principals responsables dels (des)mèrits d'aquest govern, es posen a la majoria dels votants en contra. Després va venir la patètica imatge del "Súpermontilla" i "L'home normal". Primer de tot, veure la cara del Montilla amb el cos del Superman ridiculitza el propi personatge i no li fa cap bé. Segon, potser un nen de 8 anys li pot fer gràcia la tonteria, però no a majors d'edat que ja no estan per aquestes coses. I, tercer, pretendre fer passar el Montilla com un "home normal" és impossible. La imatge dels polítics degut a tots els escàndols que hem viscut està més pel terra que mai. Vam conèixer, també, que la seva dona acumula fins a 14 càrrecs. De debò es pensen que som imbècils i creurem que és un home normal? De debò es creuen que aquest home és la imatge de tota la gent que avui es troba a l'atur o en treballs precaris?

La darrera que han inventat és: "Ni independentistes ni de dretes". Per començar, és una frase negativa, que no aporta cap valor positiu. Potser es pensen que la gent no té memòria i que no recordarà que han estat 7 anys governant gràcies a un pacte amb un partit que es diu independentista. Com és que ara els repudien tant? Pel que fa a la seva posició ideològica, ni la dreta més dura s'hagués atrevit a perpetrar les retallades socials que ells han tirat endavant. Unes retallades resultat de la seva incompetència i de no haver fet res quan tota Europa i el Món es preparava per a afrontar la crisi.

Amb tot, espero és que el Jaume Collboni, el seu director de campanya, no torni a repetir. Això voldrà dir que el seus resultats hauran estat pèssims.

La xarxa social

No sóc gens d'anar al cinema, però fa poc van aconseguir arrossegar-me per anar a veure "La xarxa social". La pel·lícula tracta sobre com es va crear el Facebook. En els seus inicis, no era altra cosa que una idea que se li va ocórrer a un estudiant de Hardvard, el Mark Zuckerberg. A partir d'aquí, va anar ampliant els seus dominis fins a esdevenir la xarxa mundial que és actualment. El film és molt interessant. Els personatges, els diàlegs i les situacions estan molt ben treballats. Sobre la veracitat dels fets, sempre queden els dubtes sobre si la història és del tot real o si s'ha intentat fer una mica d'equilibris per a no emprenyar de forma excessiva a alguna de les persones que hi surten representades. Amb tot, hi ha algú que no en surt gaire ben parat, precisament. A més, ens mostra com en tot el procés dues persones que eren grans amics acaben enfrontats per unes sumes multimilionàries. La veritat, però, és que trobo que està prou bé i que val la pena anar-la a veure.

No sé si sou gaire fans del Facebook. Us agrada? L'utilitzeu gaire? Al meu entendre, crec que és interessant per a poder compartir informació. Pot ser molt positiu si es vol donar a conèixer un projecte o idea, perquè es pot arribar a molta gent de seguida. Ara bé, potser ara hi ha tanta gent ara que tot això queda desvirtuat. La quantitat d'informació es tan exagerada que al final ja no acabem fent cas de res del que ens arriba. Pot ser una eina molt interessant, però, per a tenir dins d'un cercle d'amics. Potser és millor això, fins i tot: tenir-ho acotat a un grup de gent coneguda i allà poder parlar i planificar el que ve de gust. Què en penseu vosaltres?