dissabte 30 d’octubre de 2010

No et quedis al sofà!

El proper 10 d'abril del 2011 es celebrarà a Barcelona la Consulta sobre la Independència. En saber la data, de seguida vaig pensar que era massa precipitat. Organitzar una Consulta d'aquestes dimensions requereix molt més de temps. A més, hi ha unes eleccions catalanes pel mig i unes municipals molt properes, pel que molta gent que podria col·laborar amb la Consulta estarà enfeinada amb el seu corresponent partit. També hem de tenir en compte que al davant hi ha un bipartit municiapl totalment contrari a la Consulta que hi ha posat, hi posa i hi posarà tots els impediments que puguin. En aquest sentit, tenint en compte que s'aventura un canvi de govern al consistori, hagués estat millor esperar per a trobar-nos amb un Ajuntament que, com a mínim, no es mostrés tan contrari a la Consulta. Amb tot, però, aquesta va ser la data escollida per l'Assemblea i tots hem de treballar perquè sigui un èxit. Aquest és el seu darrer espot, on gent prou coneguda mostra el seu suport a la Consulta:





No et quedis al sofà!

divendres 29 d’octubre de 2010

Uns quants endollats més

Ahir es va reunir el ple de la Diputació de Barcelona per a escollir l'assemblea de la nova Catalunya Caixa. Una de les crítiques a les caixes d'estalvi és la seva elevada politització. A la pràctica, estan descaradament controlades pels partits polítics, que hi endollen una bona colla d'amics, coneguts i saludats. Tots ells, això sí, gaudiran d'unes generoses retribucions. Quan un es posa a mirar els noms, la pregunta a fer és molt senzilla: algun d'ells té idea de quin és el funcionament d'una entitat financera? La resposta és que "No". No ens ha d'estranyar, doncs, que tantes caixes s'hagin vist obligades a fusionar-se i a demanar ajudes al FROB per no anar-se'n a fer punyetes.
Repassem els noms proposats. Els socialistes, entre d'altres, hi pretenen col·locar el Francisco García-Prieto, president de la FECAC, entitat que organitza la Feria de Abril i que rep unes exagerades suvencions. Aquest home, convé recordar-ho, va fer campanya en contra de la llei de normalització lingüística. Com a "recompensa" als serveis prestats, els socialistes li regalen un càrrec. També hi podem trobar el pseudo-periodista Joan Tàpia (ex-director d'una BTV amb unes audiències penoses) i una tirallonga llarga de persones que han gaudit d'algun càrrec en organismes governats pels socialistes. Tres quarts del mateix han fet la resta de partits: si aneu buscant pel Google els noms que apareixen en aquesta llista, la gran majoria han tingut algun cop algun càrrec en alguna adminstració depenent del partit que formen part.
Aquest és un altre dels problemes que hem d'arreglar com a país: aquest repartiment vergonyós de càrrecs entre gent que no té altre mèrit que haver fet la pilota a qui calia. No presenten cap aptitud especial per a ocupar el lloc ni se'ls demana res de res. Senzillament, fer cas de l'aparell del partit. Aquesta és la dura realitat: mentre hi ha tanta gent vàlida i que treballa com cal a l'atur com a conseqûència de la crisi econòmica, els partits ens endollen a incompetents vividors per a governar les institucions del país.

dijous 28 d’octubre de 2010

Adéu a Joan Solà

Ahir ens va deixar el lingüista Joan Solà com a conseqüència d'un càncer. L'any passat va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i va pronunciar un brillant discurs al Parlament. Al seu final, molts diputats el van aplaudir. Ara bé, tot seguit, en la seva acció política, poc cas n'han fet. Fa poc, es va jubilar com a docent de la Universitat de Barcelona i va escriure una carta de comiat als seus lectors de l'Avui.
En les darreres setmanes, hem viscut atacs molt durs contra la llengua catalana. La sentència del TC escollit a mitges pel PSOE i el PP va escapçar tots aquells punts de l'Estatutet on es pretenia assegurar l'ús de la llengua catalana al país. Sota aquest pretext, el PP i la nova Defensora del Pueblo (que, recordem, ha estat escollida a partir d'un acord del PSOE i el PP) han presentat recursos contra diverses lleis catalanes. La darrera que hem viscut, la suspensió cautelar per part del TSJC dels reglaments lingüístics de la Diputació de Lleida i l'Ajuntament de Barcelona. Per acabar-ho d'adobar, aquesta Defensora del Pueblo, fins i tot, ha escrit una carta al diari El Mundo felicitant el Pedro J. Ramírez pels seus atacs contra la llengua catalana. No ens ha d'estranyar, doncs, aquest odi que sent com a la nostra llengua.
Us deixo aquesta entrevista on, com sempre, parlava clar i català:


Trobarem a faltar una veu clara com la seva.

dimecres 27 d’octubre de 2010

Els Rosell en problemes

Al Sandro Rosell i als seus no els va acabar de sortir bé la jugada a l'Assemblea de Compromissaris. Esperaven que una gran majoria dels socis votés favorablement a l'acció social de responsabilitat. Finalment, però, els vots favorables es van quedar pel 40%. Això ha portat a una divisió dins del món del barcelonisme que tardarà en curar-se. Estan nerviosos, perquè saben que l'han cagada. Només calia mirar les diverses enquestes el dia següent sobre si es trobava justa o no aquesta acció. En la majoria, els vots a l'opció del "No" guanyava i amb força diferència. El Joan Laporta, que no és dels que es queda de braços creuats quan l'ataquen (i més injustament com està sent el cas i amb la clara finalitat de dinamitar el seu pas a la politica) ja ha anunciat que presentarà una querella criminal contra el Sandro Rosell i la seva junta per "delictes d'injúries, calúmnies, atemptat a la imatge i l'honor, falsificació documental i maniobres per alterar el preu de les coses". El mateix faran altres companys seus de junta directiva. Aquestes es sumaran a un altre fet molt més greu. Els mitjans han silenciat que el President del Barça està encausat al Brasil pel presumpte cobrament de comissions il·legals. Al Rosell se li gira feina. També rebran una querella del Joan Laporta els de la caverna madrilenya.
Però el Sandro no és l'únic membre de la família en problemes. El seu pare, el Jaume Rosell, va haver de suportar una manifestació davant de casa seva d'uns treballadors que encara no han cobrat les indemnitzacions del seu acomiadament. Però tots dos van fent. Saben que sempre tindran el suport dels seus "amics". Perquè veieu fins a quin punt en són d'animals, a La Vanguardia han acomiadat a l'Anton Maria Espadaler per mostrar el seu suport al Joan Laporta. Això és "llibertat d'opinió", tal com deien en el seu anunci?

dimarts 26 d’octubre de 2010

Tir al Laporta

Els darrers dies hem presenciat el que sembla que s'està convertint en nou "esport nacional": el tir al Laporta. Des dels grans mitjans, partits i sectors econòmics (els mateixos que es van reunir abans de les eleccions del Barça tal com mostra aquesta foto) han iniciat un linxament contra ell. Des del Grupo Godó s'han donat instruccions d'esmentar-lo només per a posar-lo a parir. Llegir El Mundo Deportivo el dia abans de l'Assemblea era demencial. Entrevista al titella de l'Oriol Giralt, article del Migueli (un dels assessors sense funció untats a preu d'or pel Rosell) i columna del Santi Nolla posant pels núvols al Rosell. El Cuní era un dels altres presents en la trobada amb el Mas i el Rosell abans de les eleccions del Barça. Com no podia ser d'una altra manera, a les seves tertúlies matinals ha col·locat personatges, com l'ex-socialista Miquel Giménez, que també deixen anar la seva dosi de verí. Des d'Iniciativa, la Dolors Camats ha definit l'ex-president de Barça de freak. Que ho digui una persona d'aquest partit, que amb les poques responsabilitats que han tingut han sumat un cúmul de ridículs i despropòsits rècord, té nassos.
Un altre que ha vist que hi pot pescar alguna cosa és el Joan Carretero. El mateix que deia que el Laporta "multiplica", que "Si Laporta no va amb Reagrupament, Reagrupament anirà amb el Laporta", s'ha cobert de glòria darrerament. Del Joan Laporta mai ha sortit una mala paraula en contra de l'ex-alcalde de Puigcerdà. És més, en una trobada van acordar que cadascú faria campanya per la seva banda i que res d'atacs. Doncs el doctor s'ha passat per l'arc de triomf aquest compromís i ha comparat el Laporta amb la Belén Esteban. Però això no és el pitjor. Ha afirmat que el que està fent la junta rosellista és mostrar "la situació econòmica real del Club". Per arreplegar quatre vots, fa el joc a tota aquesta colla. Creu que pot recollir un vot independentista que, arrel de tots aquests fets, perdi la confiança en el Joan Laporta.
Però no acabarà aquí. De ben segur que fins el dia de les eleccions en sentirem de tant o més grosses. El seu objectiu és evitar com sigui que el Laporta entri el Parlament. Però que vigilin. Perquè se'ls veu tant de lluny, ho estan fent d'una forma tan descarada i tan barroera, que se'ls pot girar en contra. Així espero que sigui.

dilluns 25 d’octubre de 2010

Nou èxit de Solidaritat Catalana

Ahir es va celebrar la primera Convenció Nacional de Solidaritat Catalana per la Independència. En només tres mesos, s'ha aconseguit omplir tot un Palau de Congressos, que no és precisament fàcil. Durant el dia, els que hi vam ser presents vam debatre i votar les esmenes al text del Manifest electoral, que finalment va ser aprovat per àmplia majoria. D'entre els parlaments que vam poder sentir, hi va haver els dels diferents líders dels partits que conformen la coalició i els diversos caps de llista per cada demarcació. Especialment interessant és l'acord assolit amb el PSAN. Són unes sigles històriques dins del món de l'independentisme que otorguen una transversalitat i una territorialitat molt interessant al partit. Concretament, el Josep Guia i la Núria Cadenes tanquen les llistes de la formació per Barcelona i Girona, respectivament.
L'activitat que s'està desplegant pel territori és frenètica. Estem parlant que s'estan organitzant tres o quatre actes arreu del país cada dia. I parlem d'actes ben fets, no pas improvisats i fets de qualsevol manera. En tots ells la resposta de la gent és molt positiva. Per posar un parell d'exemples recents, 400 persones van omplir el Círcol Catòlic de Badalona i 200 es van apropar a El Patronat de Cornellà de Llobregat. Aconseguir tot això en el complex entorn actual té molt i molt de mèrit. Segur que si entreu a la pàgina web algun trobareu que es faci a prop d'on viviu. Pels que sigueu de Barcelona, demà hi ha la presentació a Gràcia i per aquest dimarts els associats de Sant Martí hem preparat la presentació al barri del Clot. Us animo a anar-hi!
Solidaritat creix cada dia que passa i tinc el convenciment que serà la gran sorpresa a les properes eleccions! Amb el treball i esforç de tots plegats ho farem possible!

diumenge 24 d’octubre de 2010

Independència, concert i polítics "pobres"

-Tenim uns polítics, pobrets, que es veu que cobren molt poc. Això és el que es desprèn de les paraules del Joan Puigcercós i l'Alicia Sánchez Camacho, que han dit que no adquiriran els bons de la Generalitat perquè "no tenen diners". No els hi fa vergonya? Ens prenen per imbècils? Tots els polítics, com a mínim els que conformen els grups de govern, haurien de ser els primers, per a donar confiança, en comprar els bons. L'únic que fan amb aquestes paraules és generar incertesa i deixar la imatge de la Generalitat pel terra.
-El Jordi Pujol es va apropant cada cop més a l'independentisme. Ha assegurat que ja no té arguments per a rebatre l'independentisme. El següent pas: que es declari obertament independentista. Un pronunciament d'una persona que gaudeix del respecte i admiració de tanta gent seria un gran pas.
-En la recent remodelació del govern espanyol, els socialistes catalans han perdut un dels seus dos únics ministros. Tot i això, han assegurat que es troben "molt còmodes" amb aquests canvis. Són submisos fins i tot en això. No tenen ni veu ni vot en res. Són uns complets inútils pel que fa a la defensa dels interessos de Catalunya. Pel que fa a la negociació dels pressupostos, a canvi del seu suport al PSOE, el PNB ha aconseguir arrencar la transferència de 20 competències noves per a Euskadi i fins i tot representació del seu govern a la Unió Europea. Com pot ser que amb tants pocs diputats siguin capaços d'obtenir molt més del que mai ha obtingut ni obtindrà CiU? Perquè amb el sistema del concert econòmic els diners els recapten ells en primera instància. I qui té els calers té la paella pel mànec. Si a CiU haguessin fet més cas al Ramon Trias Fargas, de ben segur, ara no ens trobaríem en una situació tan miserable.

dissabte 23 d’octubre de 2010

(Sobre)viure a Barcelona

El que ara explicaré són fets reals. És amb el que ens podem trobar qualsevol persona que ens movem per Barcelona i la seva àrea metropolitana durant un dia qualsevol. A la mateixa hora de sempre, surto de casa per anar a la feina. De camí fins al tren, ja m'he trobat una persona que ha escopit al terra. Aquesta és una pràctica cada cop més estesa a la ciutat. No sé si és pel mal exemple que donen els futbolistes o per què, però cada cop més gent ho fa. Caldria, via sancions, posar-hi fre. Em disposo a marcar el bitllet i baixo fins a l'estació. Allà, un grup de tres dones parlen utilitzant un to exageradament alt. Sembla que vulguin que tots plegats sentim la seva estúpida conversa. Al seu costat, hi ha un noi amb un MP3 éscoltant una música que, de pas, també ens hem de tragar els que estem al voltant. M'allunyo d'aquell sector amb l'esperança d'anar a petar a algun altre lloc més tranquil. Res, un cop a dins de vagó, dos joves també ens expliquen a tots les seves vivències. Un cop arribat a la destinació, empentes per a sortir els primers. Hi ha gent que té por que el tren marxi amb ells a dins.
A la tornada la cosa no varia. Cap a l'estació, una altra escopinada i un grup d'amics que es diuen de tot entre ells. Si es tracten així sent amics, millor ni pensar com es deuen comportar amb els altres. A l'andana, tot i que ens recorden que està prohibit fumar-hi, una dona ho fa. M'apropo a ella i li pregunta si no hi sent. No em diu res i continua amb la cigarreta. A dins del vagó, novament, música a tot drap. La gent mira inquieta però resta abatuda. En sortir, en marcar el bitllet, una dona s'enganxa a una altra per passar i marxa sense pagar. El guàrdia que suposadament ha d'estar vigilant, ni es mou. Fins a arribar a casa, un parell de porcs més que escupen al terra. M'apropo a un i li dic que què fa. Passa de mi. I així massa sovint.
A Barcelona cada cop és més difícil viure-hi. Els comportaments incívics són tan freqüents que acabes entint fàstig del que t'envolta. Però el més greu és que els que manen, més enllà de posar anuncis, no fan res. O hi posen fre aviat o aquesta ciutat, al final, farà autèntica pena.

divendres 22 d’octubre de 2010

Sobre els bons de la Generalitat

A partir d'avui o de la setmana que ve ja estaran disponibles per als particulars els bons de la Generalitat al 4,75%. El govern català s'ha vist obligat a oferir aquests bons perquè ni les entitats financeres ni els mercats financers internacionals han volgut finançar-los més. L'única opció que els quedava, doncs, era confiar en els particulars. I perquè ens animéssim a adquirir-los, han hagut d'oferir un tipus d'interès molt elevat pels temps que corren. Però aquest no és l'únic cost que haurà d'afrontar la Generalitat. Les entitats financeres encarregades de col·locar-ho rebran un 3%. A canvi, han hagut de subscriure una assegurança per la qual estan obligades a quedar-se elles mateixes amb els bons en cas que no puguin col·locar tota l'emissió que els ha estat assignada. Un fet força improbable. En total, seran quasi 1.900 milions d'euros, la meitat dels quals han estat assignats a La Caixa i a la nova Catalunya Caixa. Fixem-nos que, per tant, l'import que haurà de tornar el govern català no serà aquest interès que ofereix, sinó que hi cal afegir la comissió que es queden els bancs. Una llosa que haurà de carregar el proper govern, que haurà de fer mans i mànigues per a quadrar els números.
Hi ha qui ha mig insinuat que hi ha la possibilitat que la Generalitat no retorni els diners. Cert és que el rating no és gaire elevat. Actualment volta per l'A2 i en perspectiva a la baixa. Perquè entenguem fins a quin punt no és positiu, per exemple, fins i tot el del Perú és més elevat. Ara bé, pronosticar que no es tornarà el que s'ha invertit em sembla massa agosarat. Només pel cost polític que això tindria, no passarà. Abans reduiran altres partides d'inversió. És a dir, que pot ser que ho acabem pagant d'una altra manera.
Tot plegat ha posat al descobert una evidència: les arques estan buides. Els del tripartit ens van vendre el finançament pactat com una autèntica meravella i ja hem vist com s'ha acabat. El peix al cove no porta enlloc. Els 22.000 milions d'euros de dèficit fiscal són una càrrega massa feixuga que no podem suportar. El concert econòmic és impossible per la nul·la voluntat del PSOE i el PP, que hi haurien d'estar d'acord. A més, el propi Mas ha reconegut que una fórmula semblant només permetria reduir el dèficit fiscal en un 40%. Del tot insuficient. L'únic camí: el de l'Estat propi. Independència o decadència.

dijous 21 d’octubre de 2010

El PP es treu la careta

El PP ha decidit jugar fort en aquesta precampanya. Els seus millors resultats en unes eleccions al Parlament (17 escons) els van aconseguir amb l'Alejo Vidal-Quadras al capdavant, una persona de marcadíssim perfil espanyolista. I ara, amb l'Alicia Sánchez Camacho al capdavant, estan disposats a tirar de tota la demagògia barata possible per a intentar igualar el percentatge de vots obtingut per l'ara eurodiputat. A més, es troben en un entorn de molta competència. D'una banda, hi ha Ciudadanos i UPyD, amb qui mantenen una lluita per a veure qui prova de trepitjar amb més força el català. De l'altra, la lluita és amb PxC en una competició desenfrenada al voltant del tema de la immigració. A la competició pel vot més espanyolista s'hi ha afegit recentment la federació catalana del PSOE. Aquell presumpte "gir centrista" del qual el Josep Piqué s'omplia la boca (i que mai va realitzar) ha quedat del tot arraconat.
Les darreres setmanes, hem sentit la dirigent popular oposar-se a la Llei de Consum, a la Llei del Cinema, a la immersió lingüística a les escoles, a la Llei d'Immigració i a tot allò que pretén situar el català en una posició de justícia al territori on és propi. En aquest aspecte han rebut el recolzament de la nova Defensora del Pueblo col·locada pels socialistes que és, curiosament, militant del PP. Pel que fa a la immigració, tot el PP ha tancar files al voltant de polèmic Xavier García-Albiol, conegut per vincular delinqüència i immigració. Fins i tot, la líder popular ha anat més enllà i ha assegurat que durant els governs de CiU es va fomentar la immigració musulmana en detriment de la sudamericana per "no perjudicar el projecte de construcció nacionalista". Per començar, la Generalitat no té ni ha tingut en els darres 30 anys competència pel que fa a la regulació dels fluxos migratoris. Per tant, el que diu és del tot fals. Però li és igual, ella ho deixa anar, que així guanya un titular i alguna cosa queda.
Ens trobem davant, doncs, d'un espanyolisme que cada cop s'acosta més a tesis directament feixistes. Era d'esperar, també. És en èpoques de crisi quan els populismes ho tenen més fàcil per a fer forat. És la nostra obligació, doncs, desemmascarar-los.

dimecres 20 d’octubre de 2010

Ni punt de comparació

Res del que digui aquest personatge ens hauria de sorprendre. Ha acumulat tants despropòsits i ridículs que en podem esperar el pitjor. Però és que la darrera que ha deixat anar és del tot demencial. En el marc de la commemoració dels 70 anys de l'afusellament de Lluís Companys, el Montilla va assegurar que Companys era un "símbol de la unitat de Catalunya i Espanya". Alhora, de pas, va pretendre reivindicar el seu presumpte federalisme com la solució a tots els problemes. Indecent. El que li escriu els discursos es va passar.
Per començar, que gosi comparar-se amb Companys és un insult. Entre un i l'altre hi ha una evident diferència que no cal ni comentar. Però és que, a sobre, intenti utilitzar la seva figura per a provar de colar el seu missatge polític és inadmissible. La realitat és la següent: "una" Espanya el va afusellar i "l'altra" encara no s'ha dignat a demanar perdó pel seu assassinat. El seu partit es va negar a anul·lar el judici franquista que el va portar a la mort. Fins que això no succeeix, no es podrà donar per a restituïda la seva memòria.
I tot això, en un context en el qual els socialistes es mostren més espanyolistes que mai. En el seu propi programa electoral, fan passes enrere en punts que fins ara havien dit defensar. No tenen vergonya.

dimarts 19 d’octubre de 2010

Assemblea impugnada

El Joan Laporta ha anunciat que impugnarà l'Assemblea del dissabte passat. Per començar, l'article 50 dels Estatuts expressa que la Junta sortint té el dret de presentar els seus comptes als socis compromissaris. Formalment, via carta, el Joan Laporta va demanar a la junta rosellista poder-ho fer. La resposta que va rebre: un NO com una casa. D'altra banda, la decisió de portar-lo als jutjats podria ser il·legal. Segons el règim de les S.A.E. (Societats Anònimes Esportives), tal fet només es pot dur a terme si ho prova una majoria simple dels assistents. Aquest "dels assistents", per tant, demana que un 50%+1 ho aprovin. Del total de 1.093 vots, 468 van ser a favor, 439 en contra i 113 en blanc. Per tant, es va aprovar l'acció social de responsabilitat per un 42,8% dels vots. Al respecte hi ha jurisprudència dictada pel Tribunal Suprem. En aquell cas, es va considerar que un nomenament en una caixa d'estalvis no era vàlid per un motiu molt semblant. Tot aquest seguit d'irregularitats han portat a un soci a presentar una demanda contra el Sandro Rosell i la seva junta al jutjat de guàrdia.
Però això no és tot. A la junta de Laporta li reclamen unes falses pèrdues de 48 milions d'euros durant els seus 7 anys i 8 dies de mandat. A part de les falses pèrdues de 80 milions del darrer exercici, s'hi inclouen 63 dels 8 primers dies corresponents a l'anterior junta del Joan Gaspart. Fins i tot, si es donés com a bona la reformulació dels comptes de l'any passat, si es restessin aquests 63 hi hauria beneficis. Cal recordar que llavors el Sandro Rosell i altres membres de l'actual junta estaven a la junta inicial del 2003. No haurien de fer-se responsables també ells d'aquestes pèrdues, llavors? Ells diuen que no, que tot plegat ha de recaure sobre la darrera junta (tot i que llavors molts d'ells no en formaven part). Més trampes ja és impossible.
Amb tot, un dels capitans de l'equip, el Xavi Hernández, ha parlat clar: troba injusta aquesta acció de responsabilitat i assegura que pot perjudicar al Club. És més, va anar més enllà i va afirmar que el tracte del Laporta als jugadors havia estat sempre de "10". Queda clar: els jugadors estan amb el Joan Laporta.
Finalment, estic convençut, el temps col·locarà cadascú al seu lloc. Ara bé, això al Sandro i al seu entorn els importa poc. El seu objectiu era llençar merda abans de les eleccions del 28-N. Des de la COPE, Ciudadanos i PP animaven al Rosell a acabar amb tot rastre de laportisme. Ahir ja vam comprovar la vinculació entre els grans poders fàctics i el propi Rosell. Però ho han fet d'una forma tan barroera, maldestre i descarada que se'ls hi pot girar en contra. Ja tinc ganes que arribi el diumenge de les eleccions.

dilluns 18 d’octubre de 2010

Una imatge val més que mil paraules

Aquesta és la foto que ho explica tot, la constatació que els esdeveniments que estem vivint darrerament tenen com a única finalitat obstaculitzar el salt del Joan Laporta a la política. Aquí els tenim:

És la foto d'una trobada que van mantenir aquests protagonistes abans de les eleccions a la presidència del Barça. Preguntat sobre si havia existit aquesta reunió, el Sandro Rosell va afirmar que no. En aquest enllaç les seves paraules. D'entre els assistents, destaquen alguns noms. Com veieu, l'Artur Mas és el segon per l'esquerra. També trobem l'Enrique Lacalle (PP), el José Antich (director de La Vanguardia), el Josep Cuní (amb evidents simpaties vers els socialistes), el Joan Maria Nin (director general de La Caixa), l'Antoni Brufau (president de Repsol YPF) i l'Arcadi Calzada (col·locat per CDC com a president de Caixa Girona i actualment investigat per unes irregularitats que va cometre quan ostentava aquest càrrec). Grans "catalanistes" tots ells, sí. Aquí els veieu: els poders fàctics del país, empresaris, polítics i periodistes, tots ben somrients, al costat del Sandro Rosell per ajudar al seu titella a arribar al capdavant de la presidència del Barça per a poder tornar-se a recol·locar feliçment al Club. Aquests són els que manen ara de veritat a Can Barça. I per això han ordenat al seu serf l'indiscriminat atac contra el Joan Laporta, perquè volen evitar com sigui perdre el seu poder. I el Rosell, fidel a les ordres dels que l'han ajudat, executa.
En un comentari anterior m'han preguntat si creia que el Laporta era un sant. No ho sé. No el conec ni he parlat mai amb ell. El que estic provant d'explicar és un fet que trobo del tot evident: que hi ha un setge contra ell per a frenar el seu salt a la política. El motiu? Que ha estat l'únic capaç de frenar i foragitar del poder a tota aquesta colla que, fins ara, s'han repartit el país com els ha donat la gana. És sobretot per això, doncs, que em genera tanta confiança.

diumenge 17 d’octubre de 2010

Nova onada de Consutes sobre la Independència

Avui hi ha una nova onada de Consultes sobre la Independència. Com en algunes anteriors, els organitzadors han hagut de superar molts obstacles. Com a exemples, Tarragona i Rubí. A la primera localitat, no hi haurà ni una urna en els espais de titularitat pública. L'ajuntament, governat per una coalició formada per Psc-PSOE i Esquerra (quina vergonya!) s'ha negat a donar suport a la Consulta i no ha modificat les tarifes normals de lloguer. Tenint en compte que l'organitzadors són una entitat sense ànim de lucre, s'ho podrien haver mirat tal, com ha passat a altres municipis. Com a resultat, més de mitja Tarragona es trobarà sense urnes on dipositar el vot. Pel que fa a Rubí, els organitzadors es queixen que, de forma contínua, algú els arrenca tota la publicitat. A canvi, han rebut urnes de la Generalitat, concretament de la Conselleria de Governació.
Les Consultes, justament, han estat un altre punt de discrepància entre socialistes i Esquerra. En un primer moment, el Jordi Ausàs va defensar que la Generalitat ajudaria a la Consulta prevista per Barcelona pel proper 10 d'abril. De seguida, el Montilla el va desautoritzar i li va dir que d'això ni pensar-hi. Finalment, però, el republicà ha desatès les paraules del President i ha cedit urnes a Rubí Decideix. Evidentment, tot aquest sarau l'hem d'entendre en clau pre-electoral. Tant al Psc-PSOE com a Esquerra, de cara els seus electorats, els convé diferenciar-se dels que encara són els seus socis de govern. Per tant, això no és altra cosa que teatre.
Avui, un cop més, milers de persones tindran l'oportunitat de decidir sobre si volen o no que Catalunya esdevingui un Estat propi. Així doncs, qui pugui, a votar!

dissabte 16 d’octubre de 2010

Desmuntant les seves mentides

Avui l'atenció informativa girarà al voltant de l'Assemblea de Compromissaris de Can Barça. Els darrers dies ja he anat explicant què i qui hi ha al darrera de l'intent de perjudicar la imatge del Laporta i totes les trampes comptables que han perpetrat el Rosell i els seus companys de Junta. Dijous, el Laporta va comparèixer per a defensar-se. En un excel·lent treball, el Xavier Sala i Martín desmunta punt per punt tots els enganys comptables que han portat a aquesta Junta a declarar unes pèrdues inexistents. Us recomano llegir aquest enllaç. De debò creieu que una persona que ha sonat pel Premi Nobel d'Economia es jugarà tot el seu treball, investigació i prestigi en falsejar els comptes del Barça? Qui té més credibilitat, ell o el Javier Faus? No hi ha color. Sobre l'auditoria, aquesta emet una opinió, mai reformula comptes. Els de Deloitte en cap moment han mostrat aquestes pèrdues. A més, qui estigui posat en tot això de les auditories ja sap com funciona a vegades aquest món. Per a posar un exemple, els auditors mai van trobar cap irregularitat destacable en els comptes del Palau de la Música durant l'època Millet. Per a qui ho vulgui, es pot baixar la intervenció completa de l'economista.
El Joan Laporta també va confirmar que no assistirà a aquesta Assemblea perquè no es presenten els seus comptes, sinó els reformulats per l'actual Junta. Però encara hi ha més. El Rosell i els seus incompleixen l'article 50 dels Estatuts. Concretament, aquest punt diu que la Junta Directiva entrant ha de presentar els comptes presentats per la Junta Directiva sortint i que un membre de la Junta cessant té dret a defensar-los. En aquest cas, han negat al Joan Laporta la possibilitat de fer-ho, pel que incorren en una il·legalitat.
Sembla que el Rosell pretén portar el Club a una batalla judicial. A ell, però, li és igual. Com que els seus tenen les mirades posades en el 28-N i per llavors encara no se sabrà res, es dediquen a allò de "llença merda que alguna cosa queda".

divendres 15 d’octubre de 2010

El joc brut de Convergència

Posem-nos en situació. El pare del Sandro Rosell va ser un dels fundadors de CDC. El Grupo Godó va rebre, durant l'època convergent, una bona colla de privilegis. El passat dels Godó és més que fosc. Això, però, no va ser un impediment perquè rebessin tota mena de favors de CiU, tal com vaig explicar abans d'ahir. No ens ha d'estranyar, doncs, que els mitjans d'aquest grup donessin el seu descarat suport al Sandro Rosell durant les eleccions a la presidència del Barça. Les tertúlies a RAC1 eren un "tots contra Laporta" i la publicitat que va fer El Mundo Deportivo a favor del Rosell va ser directament obscena.
Doncs bé, aquesta cadena de favors té com a punt culminant l'Assemblea de Compromissaris. En aquesta, els Compromissaris voten si es demana responsabilitats legals als membres de la Junta anterior per un fals deute que s'han inventat a base de marranades comptables. Com vaig explicar, a més, no donaran dades de la Due Dilligence que han encarregat a KPMG, sinó que només ensenyaran un resum... elaborat per ells mateixos! Això és transparència, sí.
Tot plegat és una jugada per a posar pals a les rodes a l'entrada del Laporta a la política. A CDC tenen por que l'entrada de Solidaritat els prengui vots del seu cantó més sobiranista. D'aquí que hagin mobilitzat els seus per a frenar el Laporta com sigui, amb tot el joc brut que faci falta. Per això van col·locar el titella del Rosell, perquè fos el braç executor de tot plegat. En això han rebut l'ajuda del Grupo Zeta (proper al PSOE), que des d'El PSOE-riódico i l'Sport ataquen amb virulència al Laporta i deixen pels núvols el Sandro Rosell. L'entrada d'una nova força política resta escons a tothom, i els socialistes tenen moltes boques a alimentar. A més, ja sabem l'odi que tenen els socialistes a tot el que soni a independentista.
La sociovergència que s'ha repartit el país com ha volgut llença merda contra l'únic que ha estat capaç de plantar-los cara. Durant la seva època com a President del Barça, va aconseguir foragitar-los de les àrees de decisió del Club. Li tenen molta por. Ja tinc clar a qui donaré el meu suport a les properes eleccions del 28-N.

dijous 14 d’octubre de 2010

Jutjar i condemnar sense proves

El proper 16 d’octubre es celebrarà Assemblea a Can Barça. D’entre els diversos punts que es tractaran, destaca la votació al voltant de la Due Dilligence que la junta rosellista ha encarregat a l’empresa KPMG. A partir de la falsa reformulació dels comptes de l'any anterior (ja explicada), pretenen portar l'anterior Junta als jutjats perquè es facin càrrec d'un fals deute de 40 milions.
Tot el que envolta a aquest document està envoltat de molts punts foscos. Per començar, les darreres setmanes, han aparegut a la premsa presumptes informacions del contingut d’aquesta Due Dilligence. Aquí la gran pregunta és: com se n’han assabentat els diversos mitjans de comunicació d’una informació que fins que surti a la llum pública hauria de ser confidencial? Ho han filtrat ells? La junta directiva? Al respecte, des de la Junta han assegurat que ells no han donat a conèixer res a ningú. Llavors, com confien en una empresa que actua d’una forma tan matussera? No l’han advertida que aquesta no és una actitud correcta? O és que menteixen?
Però això no és el més greu. Resulta que la junta rosellista no donarà a conèixer el contingut d’aquesta Due Dilligence. Senzillament, ells mateixos, s’inventaran un resum de 10 pàgines que serà el que veuran els socis compromissaris el dia de l’Assemblea. Com es pot votar tenint només entre les mans un resum i no un document oficial? Aquesta és la transparència promesa?
A més, tampoc es donarà a cap membre de la Junta anterior la possibilitat de defensar-se. És a dir, ells diran el que els hi doni la gana i no permetran cap possibilitat de resposta. Això és com si es sentenciés com a culpable a una persona sense judici, sense permetre-li cap defensa i basant-se en unes proves falses. Com es pot veure, no és un funcionament precisament democràtic. Les sentències sense judici són més pròpies d'altres règims.
Tot plegat forma part d’una ofensiva per tal de posar traves al salt a la política del Joan Laporta. Les darreres enquestes li vaticinen una bona entrada al Parlament i això ha posat a molta gent nerviosa. Durant la campanya electoral, el Rosell va rebre un tracte molt a favor de determinats grans grups de comunicació vinculats als dos grans partits de Catalunya (especialment descarat va ser el cas de La Vanguardia). Ara els hi està retornant el que els hi deu. Més ben dit: Godó i Zeta el van col·locar com a President perquè fes això.

dimecres 13 d’octubre de 2010

La Vanguardia i CiU

Recordo que, en un dels seus anuncis, els de La Vanguardia van escollir com a eslògan "llibertat d'opinió". Convé recordar que, no farà tants anys, ells es postulaven totalment en contra de tota llibertat. Durant el franquisme eren els primers franquistes. Així s'entén que tinguessin com a director a un tal Galinsoga que va afirmar, després de presenciar una missa que va creure que era en català (realment va ser en llatí) "Todos los catalanes son una mierda". Finalment, després d'una onada de protestes i la pèrdua de 20.000 subscriptors i la tira d'anunciants, es van veure obligats a destituir el Galinsoga del càrrec. Convé dir que ho van fer perquè no els hi va quedar cap altre remei. Si no hi arriba a haver resposta per part de la ciutadania, l'haguessin mantingut en el càrrec. Al seu lloc van posar-hi una persona de caire més "moderat", un tal Aznar, avi del conegut i sofert per a tots José María Aznar. Si aquell era el moderat, imaginem-nos com era l'altre.
En aquella època el seu nom era "La Vanguardia española", no fos cas que no es tingués clar quines eren les seves preferències. Com la imatge que il·lustra aquest post, els seus elogis al règim eren constants. Quan va morir el dictador, els Godó van fer un sobtat canvi de camisa i van passar a ser més monàrquics que ningú. Àvids de poder i temerosos de perdre influència, van decidir fer la pilota a qui governaria Catalunya durant els propers 23 anys: CiU. Així és com, tot i que mai s'han dignat a treure una edició en català, La Vanguardia va gaudir (i gaudeix) d'unes generoses subvencions. Després, als Godó se'ls va regalar un canal perquè poguessin tirar endavant la fracassada 8TV. Pel que fa a la ràdio, durant aquella època van poder engegar RAC 1 i RAC105 aquestes, això sí, amb més èxit. No ens ha d'estranyar, doncs, que els del Grupo Godó sentin una especial simpatia cap a CiU. Concretament, per la branca més conservadora del partit, ja que hem vist com la seva al·lèrgia a tot el que soni a independència es troba amarat en el seu ADN des de fa dècades. Algú es creu, realment, que amb aquests companys de viatge CiU ens durà mai cap a l'Estat propi?

dimarts 12 d’octubre de 2010

Això no és racisme?

Aquestes van ser els paraules que van rebre l'Èric Bertran i l'Àngel Colom en un restaurant de Barcelona, el Casa Almirall: "Os podéis meter el catalán por el puto culo". I tot, perquè van demanar alguna cosa en català. El cambrer els va dir, per començar, que o els parlava en castellà o no els atenia. A partir d'aquí, el mateix cambrer i dos clients que havien begut masa van començar a empentar-los i a cridar-los "Arriba España" i "Viva Franco". Evidentment, per aquests crits no seran condemnats per enaltiment del terrorisme. La llei espanyola és així de "justa". El propietari de l'establiment, després que aquests fets sortissin a la llum, ha demanat disculpes. Ho hagués fet si els mitjans no ho arriben a explicar? No sóc gens d'anar a restaurants, però a aquest segur que no m'hi trobaran mai.
Però aquesta no és l'única mostra de racisme anti-català que ha sortit als mitjans (bé, als digitals, perquè ni a TV3 ni molt menys a les cadenes privades espanyoles n'han dit res). Els fets van tenir lloc en un campament d'anglès a Osca. Els monitors van demanar a dos germans, catalans, que parlessin entre ells en castellà perquè estaven "incomodant" als seus companys. Al cap d'una estona, el petit, plorant, va dir a un monitor que no podia parlar en castellà al seu germà, que no ho havien fet mai. La resposta del monitor: "hablad catalán al vater". Per acabar-ho d'adobar, els dos catalans eren increpats per alguns dels seus companys pel sol fet d'expressar-se en la seva llengua. Haguessin fet el mateix si els dos alumnes haguessin estat, per exemple, holandesos? Segur que no. Però aquí no acaba la cosa. Ara han llençat una nova campanya de boicot als productes catalans. Fastigós.
I davant d'aquests fets, què fa el President de Catalunya? Callar, no dir res i anar a Madrid a la desfilada militar de la Hispanidad. Ara que s'acosten eleccions, ha de demostrar que és més nacionalista espanyol que ningú. L'ofensiva espanyolista per enfonsar del tot el nostre país no s'atura. Al contrari: augmenta a cada dia que passa. A tot això cal una resposta valenta i contundent. Hem de ser capaços de donar-la.

dilluns 11 d’octubre de 2010

Les tendències que marquen les enquestes

Les darreres setmanes s'han publicat diverses enquestes sobre els resultats de les eleccions catalanes. Primer de tot, cal deixar clar que les enquestes es basen només en una mostra. És a dir, que hi ha un marge d'error. A més, segons el mitjà que les publica, també s'hi afegeix una "cuina" que consisteix en variar els resultats segons els interessos del grup en qüestió. Ara bé, les enquestes sí poden servir per a marcar tendències sobre els resultats del 28-N.
En totes les enquestes CiU surt com a formació guanyadora. Els seus resultats voregen des dels 63 al 58 escons. Cal recordar que, fa 4 anys, pràcticament totes les enquestes pronosticaven a CiU un resultat d'entre 53 i 54 escons. Finalment, es van quedar amb 48. Això em porta a pensar que difícilment superaran la barrera dels 60, tot i que s'hi poden apropar. Pel que fa als socialistes, es vaticina un descens important. Dels 37 actuals, alguna enquesta fins i tot els situa pels 30. Sembla clar, doncs, que restaran amb menys representació que ara. Fins i tot, acabarien per sota del pitjor resultat de la seva història, obra del Joan Raventós el 1980 amb 33 escons. La patacada més important, però, se l'enduria Esquerra. Els republicans podrien perdre quasi la meitat de la seva representació i restarien per sota dels temps de l'Àngel Colom. Una autèntica pena. Si el 2003 i el 2004 haguessin actuat com calia, podrien estar aspirant a ser el segon partit de la Cambra. Ara, però, pateixen per a no quedar per darrera del PP, que mantindrà o augmentarà una mica (un o dos escons) la seva representació. Iniciativa també marca una petita tendència a la baixa i els Ciudadanos no volen desaparèixer del Parlament i podrien millorar en un escó els seus resultats.
Pel que fa a les noves opcions polítiques, Solidaritat Catalana dibuixa unes millors perspectives que Reagrupament. Apareix per sobre d'ells en totes les enquestes i semblen l'únic grup capaç d'obtenir representació. Aquesta diferència, a més, es podria eixamplar a mesura que s'acosten les eleccions per un cert vot útil independentista que aniria a parar ells i per la gran assistència que tenen els actes que celebren pel país. Seria un gran resultat arribar al grup parlamentari propi, situat als 5 diputats. Pot semblar complicat però és ben possible, i més si continuen a l'alça com sembla que estan fent. A més, cap enquesta de fa 4 anys va ser capaç de predir l'entrada de C's al Parlament, pel que, si SCI ja hi apareix, els resultats que pot obtenir poden ser més alts que els que marquen aquestes enquestes. A això, sumar-hi l'aversió que tots els mitjans tenen al Laporta (a qui pretendran rebaixar els seves expectatives) i l'alta taxa d'indecisos existent.
I vosaltres, quins creieu que seran els resultats?

diumenge 10 d’octubre de 2010

L'encantador de gossos

La cadena més progre i guai del panorama televisiu emet els caps de setmana un programa que té com a títol "El encantador de perros". En ell, el presumpte encantador, el César Millán, es dedica a ajudar a tractar a gossos amb problemes. En molt poc temps, aconsegueix reconduir la seva conducta. Molts cops, centra més l'atenció en les propietaris que en el propi animal. Programa rere programa, va repetint les mateixes consignes: que cal ser el "líder de la camada", que cal transmetre bones vibracions, que se'ls ha d'imposar unes determinades normes i una rutina, que cal mantenir la tranquil·litat i la fermesa per a no transmetre energia negativa, que és bo practicar exercici amb ells...
Aquest programa, pel que sembla, ha enganxat a força gent. Fins i tot, pel carrer m'he trobat algun cop a persones que proven de copiar les mateixes tècniques. Qui no ha vist algú clavant una estirada al seu animal de companyia quan aquest pretén caminar al seu davant? O qui no ha sentit algun veí que explica com intenta posar en pràctica allò que ha vist pel televisor? L'avís que surt de tant en tant que "no intenteu aquestes tècniques sense la supervisió d'un professional" hi ha qui o no l'ha entès o no li ha fet cas.
I vosatres, creieu que és possible reconduir al conducta dels gossos amb tant d'èxit? Us creieu que aquest home és, realment, un encantador de gossos? Pels que teniu algun gos o gossa a casa, heu seguit algun cop les seves tècniques?

dissabte 9 d’octubre de 2010

Diada del País Valencià

Avui és celebra la Diada Nacional del País Valencià. Des d'allà, normalment, les notícies que ens arriben acostumen a ser sempre negatives: casos de corrupció, majories absolutes del PP, alumnes que no han pogut ser escolaritzats en valencià degut a la manca de línies obertes per part de la Generalitat valenciana, enquestes d'usos lingüístics que mostren un descens en l'ús del català... Realment, la situació del catalanisme al País Valencià és molt més complexe que a Catalunya. Això fa que el mèrit de tots aquells que dia a dia treballen per a mantenir viva la flama del país sigui encara més gran i admirable. I més quan, molts d'ells, fins i tot, han hagut de suportar situacions de violència per part de grups d'extrema dreta, que campen lliurement davant la passivitat del PSOE i el PP, a qui ja els hi va bé tenir algú que els hi faci la feina bruta.
Amb tot, hi ha un País viu que es resisteix a desaparèixer. La Comissió Nou d'Octubre, que agrupa a diferents partits i entitats, ha organitzat una bona colla d'actes per a commemorar el dia del naixement del País Valencià amb l'entrada de Jaume I a València. El moment culminant, com cada any, serà la manifestació de la tarda pels carrers de València. Destacar, també, la tasca d'Escola Valenciana, que ha preparat tot un seguit d'activitats lúdiques al voltant de la llengua.
Desitjar a tota la gent del País Valencià que senten aquest dia com a seu que el gaudeixin i que tinguin molta sort de cara al futur!

divendres 8 d’octubre de 2010

Fins i tot s'amenacen entre ells

Els socialistes fa temps que han perdut el rumb. Concretament a Barcelona, han generat al seu voltant unes trames de corrupció de por. S'ha conegut que l'ex-regidora de Ciutat Vella, l'Itziar González, va ser amenaçada per afiliats socialistes d'aquest Districte. Tot plegat està relacionat amb el cas d'un inspector municipal a qui s'acusa d'haver practicat extorsió en varis prostíbuls. El motiu pel qual perseguien a aquesta dona era que, en accedir al càrrec de regidora, va decidir apartar a determinats personatges de la inspecció per a evitar males pràctiques. "Estranyament", tot seguit, va patir un robatori a casa seva, d'on només van emportar-se el seu ordinador. Més tard, la llavors regidora va rebre una carta on se l'amenaçava de mort si no dimitia.
Evidentment, aquest fet és gravíssim i cal exigir responsabilitats polítiques, a més de les judicials que ja seguiran el seu curs. Ara bé, els socialistes s'entossudeixen a mantenir als dos alts càrrecs acusats d'estar implicats en aquesta trama. Cal recordar com posaven el clam al cel quan els implicats eren del PP? Doncs actuen d'una forma tan miserable, mafiosa i anti-democràtica com aquests. Una prova d'això és que, lluny de rectificar el Corbacho, el Joan Ferran ha reafirmat les declaracions del ministro on assegurava que un procés independentista comportaria violència. Sembla que la vulguin. Bé, com hem vist en el cas de Ciutat Vella, ells mateixos no tenen cap problema a l'hora de generar violència.
Per cert, heu sentit res de tot això a TV3? No? Què curiós! Això sí: avui el TN ha obert amb la notícia que el Vargas Llosa, que ha afirmat que el castellà està perseguit a Catalunya, ha obtingut el Nobel de Literatura. De debò calia donar tant d'espai a un personatge com aquest que difama i menteix sobre nosaltres? Quina pena de televisió pública que ens han deixat! Amb tot, l'escriptor sempre podrà mantenir una agradable conversa amb el Sergio Ramos, que pensa com ell. Les disculpes posteriors no colen. Amb un Estat propi, totes aquestes faltes de respecte s'acabarien de cop. A què esperem per arribar-hi?!

dijous 7 d’octubre de 2010

Un cop de genoll allà on fa més mal

Hi ha llocs on l'enfrontament polític va més enllà de la divergència d'opinons que hi pot haver en un parlament. A Bolívia, el president Evo Morales va clavar un cop de genoll al bell mig dels testicles d'un opositor durant un partit de futbol. El cop, sec, directe i dur, està llençat amb tota la intenció. Fa mal només de veure-ho:

Tot i la duresa de la patacada, l'àrbitre no va amonestar al president bolivià amb cap targeta. Assegura que no va veure l'agressió. El més espectacular, però, són les declaracions posteriors del President i l'analista d'un programa de televisió. Tot plegat, delirant.

dimecres 6 d’octubre de 2010

El Corbacho ens amenaça

El Celestino Corbacho ha portat fins a l'extrem més extrem el missatge de la por dels socialistes. En unes declaracions que l'invaliden completament com a demòcrata, ha avisat que una possible independència de Catalunya comportaria confrontació i violència. Això és una amenaça directa a tot el poble sencer. Ningú del seu partit ha sortit a rectificar-lo. Serà que tots (falsos "catalanistes" inclosos) hi estan d'acord.
Tots els partits que parlen amb més o menys força d'independència sempre han posat èmfasi que aquest serà un procés democràtic. Per tant, d'aquestes paraules, es pot deduir que la violència vindria per part de la seva banda, l'unionisme. Intenta, amb aquest missatge, posar la por al cos a la gent. Dir això, en ple segle XXI i en el context de la Unió Europea és del tot caduc i fora de lloc. El propi Francisco Franco hagués pogut dir el mateix sense cap problema. I no és exagerat. Com a mostra, aquestes paraules del caudillo: "En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la patria". Aquí algunes frases més en la mateixa línia.
La bogeria socialista els està portant a posicions extremistes dins del món de l'espanyolisme. Ni Tura (oi que no ha obert boca?) ni punyetes, aquesta és la seva vertadera essència. Cal recordar, a més, que ara mateix aquest personatge ostenta un càrrec al govern espanyol i que anirà com a número 3 a les llistes per les properes eleccions. No ha estat rectificat ni per cap company del seu gobierno ni per cap persona del seu partit. Això és el que votarà una persona que esculli posar la papereta dels socialistes a l'urna. Brutalitat, xantatge, amenaces i por.

dimarts 5 d’octubre de 2010

Una porqueria d'entrevista

Ahir a la nit, després de la propaganda posterior a la previsió del temps, més d'un milió de catalanes i catalans ens trobàvem davant del televisor esperant poder veure el Crackòvia, el programa de més audiència del país. Però, oh, sorpresa! Enlloc de les imitacions dels jugadors del Barça i altres equips, van aparèixer el Montilla i el Xavier Bosch. Què havia passat? Doncs que els socialistes havien decidit canviar l'horari de l'Àgora (que normalment s'emet a les 23:30) perquè el seu candidat pogués ser entrevistat en horari de màxima audiència el dia que TV3 marca els millors registres. Aquests eren els que deien que s'havia de jugar net?
Total, per a sentir una entrevista ben dolenta. Per començar, l'entrevistador no va ser, diguem-ne, gaire incisiu. A l'hora de parlar semblava un robot. El seu to de veu sempre era el mateix i les preguntes semblaven pactades. Totes elles simples i previsibles, incapaç de lligar cap resposta del Montilla amb una pregunta que es sortís un mil·límetre del guió pactat. Quina diferència amb la Mònica Terribas! Ella si que és una periodista com cal, no aquest xaiet domesticat. El per poc temps President, com sempre, horrorós. Respostes també previsibles i un discurs monòton, pesat i caduc. No ha millorat en res durant aquests 4 anys.
Ens vam haver d'empassar una nova mostra de la desesperació socialista per a provar d'aixecar els seus tristos resultats. Però si creuen que amb tonteries com aquesta aconsegueixen més adhesions, van llestos. Al contrari: estic convençut que molta gent es va emprenyar per haver de suportar una insulsa entrevista enlloc del seu programa preferit. Ells que vagin fent. Per molt que ho intentin, la seva derrota és segura.

dilluns 4 d’octubre de 2010

Objectiu aconseguit

Els Castellers de Vilfranca s'han emportat, per cincè any consecutiu, el concurs de castellers de Tarragona. La segona i la tercera posició se l'han repartida les dues gran colles de Valls, la Joves i la Vella. Han aconseguit, així, fer història, perquè cap Colla fins ara havia aconseguit guanyar aquest concurs 5 anys consecutius. Així doncs, han aconseguit l'objectiu que es marcaven en el seu vídeo promocional:

Donar-los l'enhorabona a ells i a totes les Colles que van participar ahir en el Concurs!

diumenge 3 d’octubre de 2010

Comèdia

Sant Valentí dia festiu a Barcelona. Aquesta ha estat la nova "ocurrència" de l'alcalde Hereu. Una festivitat sense cap tradició ni arrelament ni al país ni a la ciutat. Un nou despropòsit absurd a sumar a la llarga llista d'estupideses perpetrades pel pitjor alcalde de Barcelona dels últims 30 anys. Crec, senzillament, que els socialistes van provant. Tenen tan clar que poden perdre el poder a tot arreu que s'inventen mesures estrafolàries per a veure si rasquen algun vot d'algun lloc. En la mateixa línia s'ha d'analitzar que la Montserrat Tura hagi estat escollida com a número 2 a les llistes de les properes eleccions. Primer van provar amb el Corbacho. En veure que l'aterratge de l'encara ministro de l'atur no els donava cap resultat positiu en matèria de resultats electorals (les enquestes els continuaven donant uns resultats tant o més pèssims que abans) ara surten amb la Tura per a fer-nos creure que hi ha una revifalla de l'inexistent "ala catalanista" del Psc-PSOE. Res, tot mentida. Evidentment, ella està encantada. 4 anys més asseguda plàcidament al Parlament. A més, amb l'afegit que no tindrà cap responsabilitat governamental.
Tot plegat demostra que totes aquestes històries de declaracions dels "catalanistes" dels socialistes criticant la línia seguida pel partit no eren altra cosa que comèdia. Un simple espectacle perpetrat per uns actors i actrius, a més, molt dolents. Però tot aquest soroll, de ben segur, no els servirà de res. Estan tan desgastats que per molta tonteria i comèdia que facin s'han quedat sense credibilitat. El PSOE de veritat és el que ens fot per TV3 un anunci fent-nos creure que les forces armades són germanetes de la caritat perquè celebrem la "fiesta nacional" el 12 d'octubre. Això és el que hi ha, amb Tura o sense.

dissabte 2 d’octubre de 2010

Incompetents

S'ha parlat molt que, mentre a Barcelona es vivia un autèntic caos degut a les destrosses perpetrades per anti-sistema, el número 2 d'Interior, el Joan Boada, estigués manifestant-se per Girona rere una pancarta del seu partit. Primer de tot, cal dir que la seva presència tampoc hagués servit per a minimitzar els danys. Els anti-sistema van demostrar estar molt ben organitzats i era molt difícil aturar-los. Per tant, que hi hagués estat tampoc hagués arreglat, des d'un punt de vista pràctic, res de res. Des del seu partit, en boca del Joan Saura, s'ha provat de defensar-lo. Per començar, han recordat que el Boada tenia tot el dret de manifestar-se. És cert. Però també hi ha el sentit de la responsabilitat i de servei públic. Com podia estar tranquil davant aquells fets? La seva excusa ha estat deplorable. Ha dit que ell és el número 2 d'Interior (com si fos poca cosa!) i que tals tasques no eren responsabilitat seva i que ja estava el Saura al capdavant de l'operatiu. Quines són, llavors, les seves tasques? Perquè bé que va a les inauguracions de comissaries dels Mossos d'Esquadra i presideix desplegaments d'aquest cos.
Aquell mateix dia un alt càrrec del govern d'aquest mateix partit es trobava fent de piquet pels carrers. Tal persona cobra 80.000 euros. No cal dir res més. Després hi ha la queixa de l'Hereu sobre que no va poder contactar amb ningú d'Interior mentre ocorrien tots aquests fets. Aquesta pregunta, directament, el Conseller Saura ni la va respondre. Senzillament, va assegurar que havia parlat amb l'alcalde de Barcelona i que aquest no tenia cap problema. Espectacular. Però el desori no va acabar aquí. Quan li van preguntar sobre les paraules de l'Imma Mayol, que es va confessar "anti-sistema", va dir que això era una "opinió que s'hi pot estar o no d'acord". Quants anys duu aquesta persona forrant-se gràcies a un bon tros de sou a costa d'aquest sistema que diu voler derrocar? No li sembla, com a mínim, incoherent?
La sensació que queda de tot plegat és de desgovern i incompetència. Al Saura i companyia aquesta Conselleria els hi ha vingut massa gran.

divendres 1 d’octubre de 2010

Barça i política

Hi ha gent que insisteix que no s'ha de barrejar política i esport. I, concretament, Barça i política. Que són dos punts que van per separat. Doncs no és veritat. Des de sempre ha existit aquesta relació. El Núñez feia política, en feia el Laporta i ara en fa el Rosell. El Barça és més que un Club. Aquesta frase és el resultat de diferents fets històrics. Un exemple el trobem quan, durant la dictadura de Primo de Rivera, tot l'estadi va xiular l'himne espanyol, fet que va comportar el tancament del camp. Durant la dictadura franquista, l'estadi era considerat un petit espai de llibertat. I la seva associació amb Catalunya sempre ha estat evident. Pel contrari, el Madrid, durant la dictadura, era l'equip del règim, el que gaudia de tots els favors i, no fa gaire, va ser nomenat "Embajador de España". "Estranyament", quan va passar això, ningú va acusar al club madridista d'estar fent política.
Degut a aquesta rivalitat, des de Madrid han intentat sempre aturar l'avenç del Club. És així com un servil Núñez no s'enfrontava amb ningú i deia sempre "Sí, bwana" a tot. Va teixir un Barça que, menys els anys del Dream Team, va ser força gris. El Núñez i el Gaspart, coneguts peperos, eren el perfil ideal per tots aquells que volen mal al Barça. Actuaven de forma covarda, ignorant la relació Barça-Catalunya i no feien cap esforç per a internacionalitzar el Club i donar-lo a conèixer. Aquesta era la seva política. Però van arribar el Laporta i companyia i van transformar-ho tot. Van mostrar el Barça com un Club català i universal. Això, sumat als èxits esportius, han portat al Barça ha ser reconegut mundialment i a ser el Club que més aficionats té arreu del món.
Així doncs, amb una política desacomplexadament catalanista, van venir els èxits. Això, és clar, incomodava als de sempre, que van fer els possibles perquè el Rosell fos President. Aquest, igual que el Núñez (de qui va rebre el suport) està intentant tornar als foscos temps passats. O no va fer política quan la primera visita fora de Catalunya va ser al president d'Extremadura? O no és política dir que hi hagués tants jugadors del Barça a la roja ajuda a la "cohesió nacional" (referint-se, és clar, a Espanya)? Com és que ara ningú l'acusa d'estar fent política? Si fins i tot ha tret la senyera de la pàgina web de Club!
Barça i política són inseparables. I els fets han demostrat que, per a ser exitosos, cal una Junta catalanista fins al punt de ser sobiranista, capaç d'aguantar els atacs i les mentides dels mitjans unionistes tant de Madrid com de Barcelona. I això no és precisament el que tenim ara. El Barça no només és gestió. Si només fos això, doncs contractem qualsevol de les gestories que hi ha a Catalunya, que n'hi ha de prou bones, i llestos. És molt més.