El dia després

Em quedo amb la sensació que aquesta vaga no se la creia ningú. No se la creien els dos grans sindicats, que com vaig comentar dilluns la van convocar per a rentar la seva imatge. No se la creia el propi govern espanyol, que ha dit que no modificarà ni una coma de totes les retallades socials perpetrades arran de les pressions internacionals. Així doncs, cadascú va jugar el seu paper: els sindicats van organitzar piquets als punts clau de les grans ciutats, polígons industrials i centres comercials per dos motius: un, per assegurar-se l'èxit de la vaga. Un altre, del que mai no es parla, per a contrarrestar les amenaces d'alguns empresaris sobre els seus treballadors, a qui adverteixen de les "conseqüències" que caurien sobre ells en cas d'exercir el seu dret de vaga. Una mostra que no s'ho creien és que van insistir fins a la sacietat que el seu objectiu no era fer caure el ZP, sinó modificar unes polítiques. Collons, però no ha estat ell qui ens ha portat a tots fins aquí? Llavors, a què ve aquesta actitud tan submissa? Com és que durant tot aquest temps, durant el qual l'atur ha anat augmentant no han fet ni proposat res? No és responsabilitat seva, també, procurar que els treballadors a qui representen tinguin feina? Davant aquestes paraules, el ZP i companyia estaven ben tranquils. Es van limitar a informar sobre el funcionament dels serveis mínims i, com a gest de cara la galeria, van estendre la mà als sindicats per a negociar plegats el desenvolupament de les retallades i la reforma de les pensions (que serà la propera bofetada que ens caurà a sobre). Com sempre passa, també, uns han donat unes xifres de seguiment molt altes i els altres molt més baixes.
Lamentablement, s'han viscut incidents, alguns de prou gravetat. A Barcelona hi ha hagut baralles entre mossos i grups anti-sistema al centre de la ciutat que han acabat, com sempre, amb ferits, detinguts i mobiliari urbà fet pols. Cal remarcar que no s'ha d'associar tots aquests brètols als sindicats. Són els mateixos de sempre que s'apunten allà on hi ha gresca.

D'altra banda, un agraïment als que es van sumar a la vaga blocaire. Si em deixo algun, que m'ho digui: el Josep Llorenç, l'Elvira FR, la Zel, el Joan Fernàndez, el Ramon Alberich i Jebipo.

Vaga blocaire

Ens falta un sindicat català propi potent

Un dels problemes que tenim a Catalunya és que ens falta un sindicat nacional potent, independent i amb prou capacitat per a influir dins de la societat catalana. La Intersindicat-CSC, per desgràcia, no gaudeix de prou força. Durant tots aquells llargs mesos que s'ha estat parlant de la reforma laboral, ha quedat al descobert la dependència de CCOO i UGT al PSOE. Gustosament subvencionats pel govern espanyol, no s'han atrevit a aixecar la veu en tot aquest temps. El seu paper en la defensa dels treballadors ha estat molt pobre. Segur que si governés el PP aquesta vaga l'haurien feta molt abans, fa un any, quan s'hauria d'haver convocat perquè tingués èxit. Avui un company m'ha comentat que el PSOE pot fer més polítiques de dretes perquè, quan governa, no té tant els sindicats en contra com quan ho fa al PP, sobre qui es tiren a sobre de seguida (com hauria de ser també amb els altres). Aquesta brutal retallada de drets socials n'és la mostra més clara.

Euskadi és l'exemple de la importància de poder disposar d'uns sindicats propis del país i sense cap lligam amb cap seu de Madrid. ELA i LAB conformen una majoria molt potent dins de la representació dels treballadors bascos, fet que facilita la seva mobilització i la defensa dels seus interessos. Només cal veure la que s'ha organitzat al País Basc al voltant d'aquesta vaga. Allà, aquests dos sindicats no li han donat suport, fet que ha provocat el cabreig de les seccions basques de CCOO i UGT. ELA i LAB els acusen de fer aquesta vaga per a rentar la seva imatge i els titllen de mers seguidors del PSOE. A més, es dediquen a denunciar tots els tripijocs en què prenen part.

En fi, que ens trobem davant una vaga que genera grans incògnites. D'una banda, una gran majoria estem d'acord amb el que es propugna. I cal recordar que una vaga no es fa a favor d'uns sindicats, sinó, en aquest cas, en contra d'unes determinades polítiques. Alhora, però, la barreja de por i desencantament porten a molts a no sumar-s'hi. Cadascú que prengui la seva decisió. Una decisió, però, que per molt que diguin que és "individual" massa vegades "depèn" d'altres factors externs que limiten la llibertat d'elecció.

Hi ha molta por

Hi ha por, molta por. A on treballo, a part dels delegats sindicals, NINGÚ, i quan dic ningú és NINGÚ, té previst anar a la vaga del proper dimecres. I mira que som unes quantes desenes. Jo tenia previst participar-hi, però fer-ho em deixarà en una situació de total indefensió. I més sense estar fix a l'empresa. Ho tenia molt clar però ara tinc dubtes. I com jo, alguns més es senten igual. Es troben sols. De fa molts dies que hi dono voltes. De la gent del meu entorn, tampoc ningú té intenció d'anar-hi. Els motius, diversos: uns, per aquesta por. No volen quedar com a marcats i, com aquesta nova llei abarateix l'acomiadament, tenen por de ser expulsats a canvi d'una miserable indemnització. O que l'empresa els putegi. D'altres es queixen dels sindicats. Aquesta vaga s'hauria d'haver fet fa molt i molt de temps, abans que el Congrés aprovés res. El paper dels sindicats en tot aquest procés ha estat més que lamentable. La raó de la seva covardia és clara: governa el PSOE. Si ho fes el PP, de ben segur, ja fa un any que l'haurien tirada endavant. Però, és clar, com governen els amics, toca no fer soroll. Sembla que hagin convocat la vaga per a complir l'expedient, perquè no quedava més remei. No entenen o no volen entendre que tant nefastos són el PSOE com el PP. No es diferencien en res. Però clar, uns van de progres i llavors cal tolerar-los de tot i més.
Justament aquesta tardança, el fet que hi ha la sensació que independentment que s'hi vagi o no res canviarà, és l'altre motiu esgrimit per a molts per anar a treballar. Després, alguns funcionaris que conec m'han dit que, com se'ls ha reduit un 5% el sou, no volen perdre un dia més. Doncs bé, potser el que perdran per aquesta reforma serà uns quants dies de sou, la feina sencera. I, com passa a cada vaga, algun empresari ja ha avisat als seus treballadors que o es porten bé o se'n tornen cap a casa.

El problema de tot plegat és que, si ells veuen que tenim por, continuaran amb la retallada de drets que ja han començat. La propera, de ben segur, seran les pensions. Si en molts casos ja són una misèria, amb una nova reforma encara ho seran més. I sabeu què és el que em fa més ràbia? Que justament és la gent jove, a qui més ens afectarà aquesta reforma, qui menys es mou. Ni en volen a sentir a parlar del tema. Què ens està passant?

Relats conjunts: Moai

Per avui tenia previst publicar un escrit sobre la relació entre el Barça i la política. Però com que ja seria el tercer de la mateixa temàtica, l'he deixat per més endavant. Per avui, la proposta de Relats Conjunts. La història resultant a partir d'aquesta imatge és la següent:

"Els seus ulls són capaços de veure-ho tot. Tot i que mai canvien el seu rostre, aquestes peces, per dins, es fan creus del que veuen. De tots els anys que duen allà, n'han vist de tots colors. No entenen com uns éssers auto-anomenats racionals que tenen l'habilitat de comunicar-se entre ells estiguin gestionant les seves relacions tan malament. Hi ha uns pocs que són molt afortunats. Gaudeixen d'una casa, poden permetre's fins a tres o quatre àpats al dia i tenen uns vehicles que els permeten desplaçar-se per tot arreu. No només això! Via avió o vaixell poden anar d'un continent a un altre. Uns altres, per desgràcia, no viuen tant bé. Les seves llars són tan dèbils que se les endú el vent. No tenen ni aigua potable i si poden menjar una vegada al dia ja és una gran sort. S'han de desplaçar descalços per unes vies plenes de fang. A sobre, la natura es ceba contra ells i els inflingeix una catàstrofe rere una altra. Només quan passa això els altres que viuen tan bé recorden que existeixen. Llavors, és quan donen una petita part del que tenen al que en diuen ONG's. Algunes, plenes de bona voluntat, fan el que sigui perquè tot arribi a qui ho passa malament. D'altres, però, s'ho queden per a ells i vés a saber què en fan. Són dos móns diferents."

Van a per ell

En els darrers dies, ha hagut de suportar que li diguessin "feixista", "que pixa colònia" i, com a resposta a unes declaracions seves, el Mourinho ha assegurat que els rivals "regalen" els partits al Barça. És evident, doncs, que la caverna mediàtica ha posat en el seu punt de mira el Pep Guardiola. Durant les temporades anteriors, havien pres el Laporta com a diana. D'aquesta manera, l'equip i el cos tècnic quedaven al marge i tota la pressió la suportava el President. Els atacs als quals va ser sotmès van ser brutals. Però ell, conscient que és el President de Barça, els aguantava i, si calia, responia i plantava cara a qui fes falta. Perquè AIXÍ és com s'ha de comportar un President del Barça: ha de sortir SEMPRE en defensa del Club quan algú el critica. I el Barça, pel que representa, sempre ha rebut, rep i rebrà per moltes bandes. Pel que fa al plànol esportiu, el President ha de procurar satisfer les peticions de l'entrenador. És a dir, utilitzant el mot d'un comentari a l'article anterior, ha de ser "intervencionista" quan algú posa a parir el Barça o alguna persona del Club i no ha de ser intervencionista en matèria esportiva, on ha de decidir el cos tècnic.

El problema és que el Rosell actual al revés: és intervencionista en matèria esportiva i calla davant els atacs al Club. Pel que fa al primer punt, no ha fitxat la gran prioritat de tècnic (el Cesc) i ha intentar endollar la tira de jugadors al Guardiola que aquest no havia demanat. Pel que fa al segon, calla quan algú ataca la institució. El Guardiola ha estat greument insultat. I ell hauria d'haver sortit en la seva defensa, com a mostra que està al seu costat. És el que fan TOTS els presidents de TOTS els Clubs del Món! No n'hi ha prou amb el fet que el Guardiola es sàpiga defensar sol. Cal que el President parli. Però ha callat miserablement. És clar, com ha de criticar els mateixos mitjans que van fer campanya en favor seu?

És per tot això que ja es diu que el Guardiola no renovarà per cap any més. Es troba sol i sense cap recolzament per part d'un President covard i submís.

Que no sap parlar?

Arran de la duríssima entrada al Leo Messi, el Guardiola va parlar clar. Utilitzant un to molt irònic i alhora contundent, va queixar-se de la duresa d’alguns futbolistes, va demanar protecció per a tots els jugadors i va assenyalar a determinats mitjans de ser culpables d’incitar al joc brut. Sí, es referia a aquells que deien que calia parar l’argentí “per la via civil o criminal”. Com a resposta, l’irresponsable que va pronunciar aquestes paraules l’ha titllat de feixista.
Qui encara no s’ha pronunciat al respecte ha estat al Sandro Rosell. Ni una paraula. Sota una falsa façana de voler passar desapercebut, realment, el que està fent és esquivar responsabilitats i amagar-se. Des que va entrar, no s’ha atrevit a significar-se públicament al voltant de cap dels afers que han afectat el Club. Ni tan sols ha sortit en defensa del nostre entrenador.
Recordem la convocatòria dels campions del món, que van haver de marxar (sense haver ni tan sols entrenat amb l’equip) per a jugar un partit contra una de les seleccions més dèbils que existeixen i un bolo amistós a l’Argentina. Llavors, des dels mitjans amics, per a intentar rentar la imatge del Rosell, se’ns va voler vendre que havia tingut una “encesa” conversa amb l’Ángel María Villar. Tot seguit, però, va tornar a passar el mateix. Altre cop partit i una altra vegada tots els jugadors dispersos per tot arreu. Una de dues: o la conversa que va tenir amb el dirigent espanyol no va servir per a res o aquesta no va existir.
Doncs amb el tema Messi ens hem trobat en una situació idèntica. Ha estat l’entrenador qui ha donat la cara pels jugadors i per tota la institució. Com a cost, ha hagut de suportar els insults de la caverna. Aquesta actitud covarda del Sandro contrasta, per exemple, amb la que va tenir el Daniel Sánchez Llibre després de l’atracament que el seu equip va patir contra el Real Madrid. Deixant de banda les poques simpaties que pot despertar, va ser contundent i clar en la defensa dels interessos del seu Club. D’una forma directa, va criticar l’àrbitre i va queixar-se del robatori que havien estat sotmesos. Així és com ha d’actuar el President d’un Club de futbol. Que n’aprengui!

Això ens podria passar a qualsevol de nosaltres

La reforma laboral aprovada al Congreso amb els vots del PSOE i gràcies a l’abstenció de CiU i el PNB, permet a les empreses acomiadar treballadors al·legant, simplement, una reducció en els seus beneficis. Cal tenir en compte que, en comptabilitat, es poden fer mil i uns malabars per a convertir un resultat positiu en un de negatiu. Un exemple proper el vam viure amb la redefinició dels comptes de la nova Junta del Barça, que a base de trucs i enganys va convertir un benefici d’11 milions en unes pèrdues de 77. A més, també s’abarateix l’acomiadament, fet que facilita encara més que ens puguin fotre al carrer a qualsevol de nosaltres sense haver de suportar un cost gaire important. Així doncs, un bon dia, ens pot arribar una carta com aquesta:
“Lamentem comunicar-li que degut a la rebaixa del 10% dels beneficis de la Companyia en l’últim trimestre, la Direcció ha decidit prescindir dels seus serveis, procedint a causar BAIXA en l’empresa en el termini de 15 dies a partir de la recepció del present escrit.
Esperem que comprengui que aquesta decisió és estrictament necessària per a assegurar uns marges de beneficis raonables que permetin a la Companyia mantenir la seva posició competitiva en el sector,
Així mateix, li comuniquem que la indemnització que li correspon és de 20 dies per any treballat, si bé amb un màxim de 12 mensualitats, en virtut del R.D.L. 10/2010 del 17 de juny.
Atentament,
La Direcció de R.R.H.H”
No creieu que ens hem de queixar davant aquesta dràstica reducció dels nostres drets?

Unes visites gens agradables

Aquest cap de setmana els catalans vam tenir doble visita. La primera el dissabte, del Mariano Rajoy. Envoltat per membres de les casas regionales va tornar a atacar amb el que serà un dels temes “estrella” de la campanya del PP: la llengua catalana. Va insistir en el tema de la imposició del català, paraules que, a sobre, li van servir per a rebre aplaudiments del públic present. Cal destacar que les casas regionales han estat, durant tots aquests anys, escandalosament finançades per la federació catalana del PSOE via els diferents ajuntaments que han governat. També hi havia el García-Prieto, de la FECAC, un altre que ha gaudit de similars privilegis.
El dia següent, el ZP va anar a la tradicional Festa de la Rosa, que es celebra cada any a la Pineda de Gavà. Va anar més que res a donar ànims i a advertir del “perill independentista”. Per ara, aquest és l’únic missatge que hem sentit des de les files socialistes. Això sí, en cap moment exposen cap motiu sobre perquè la independència suposaria un “perill” o una “decadència”.
Tots dos partits, com hem vist, coincideixen en programar una campanya basada en el “vot de la por”. Mancats de tot projecte i sense cap mena d’argument per a defensar les seves posicions, es dediquen a provar de posar la por al cos per a captar aquell votant més espanyolista. Sembla que estiguin fent una competició per a veure qui ho és més. No els fa res mostrar la seva total vinculació i submissió a les directrius de les seus centrals de Madrid dels seus partits (fet que denota la defunció definitiva de tot rastre catalanista dins dels socialistes). Si ho fan és perquè creuen que tot plegat els pot reportar uns quants vots i escons més. És la nostra responsabilitat, acudint en massa a les urnes, evitar que això passi.

El 29-S... Vaga Blocaire!

El proper 29 de setembre hi ha convocada una vaga general i els blocaires ens hi podríem sumar. Per a fer-ho, el mateix dia 29, seria qüestió de preparar un apunt que tingués com a únic contingut aquesta imatge:

Podria ser la particular forma de demostrar el nostre rebuig a les mesures preses darrerament pel govern espanyol. Si trobeu que és una bona idea, feu-la circular. Quants més serem, més força tindrem! Per a saber quanta gent s'hi ha adherit, només heu de deixar l’enllaç a l’apartat de comentaris el mateix dia 29. D’aquesta manera, el dia següent, com en totes les vagues, es podrà fer un seguiment per a saber com ha anat. Blocaires, a la vaga!

Disc d'or pels Manel!

El grup Manel ha aconseguit arribar a la xifra de més de 30.000 còpies venudes del seu primer disc "Els millors professors europeus". Això els ha fet propietaris del seu primer Disc d'or. En el mercat musical actual, aquesta xifra és un autèntic èxit.

Després de molts mesos seguits tocant per tot arreu, els membres del grup s'han pres un descans per a madurar les cançons del seu proper disc. Molts ja tenim ganes de poder-lo escoltar!

Per desgràcia, no tot són bones notícies per les lletres catalanes. La crisi que viu la distribuïdora l'Arc de Berà obligarà a tancar la històrica lliberia Ona de Barcelona. A més, pot afectar directament el 25% del sector editorial català. Gran culpa d'això, però, la tenim els propis catalans. Si compréssim més cultura en català, segurament, no hagués passat. Una pena.

Ell i el seu partit són la decadència

Els socialistes ja han trobat en què basar la seva campanya electoral: en atiar la por sobre l'independentisme. El José Montilla ho va deixar prou clar fa poc: "La independència seria la decadència", va afirmar. No, el que ens està portant cap a la més absoluta decadència és aquest autonomisme que ens situa en renda per càpita disponible per sota fins i tot de Ceuta i Melilla. Decadència és que quan cauen quatre gotes tot Rodalies se'n vagi a fer punyetes. Per si algú no ho havia entès, ahir va remarcar que no havia de demanar perdó per "no ser independentista". Que no han governat ells 7 anys amb un partit suposadament independentista? Amb què surten, llavors? Però no s'han quedat aquí. El Miquel Iceta ha sortit amb unes altres declaracions delirants: "El concert econòmic no ens agrada, encara que ens el donessin". Què vol dir? Que "no li agrada" que els diners resultant del treball dels catalans es quedin a Catalunya? "Li agrada", en canvi que patim un espoli fiscal com cap altre país a tot Europa? A més, quina mena d'"argument" és aquest? Que no estem parlant del gust d'un plat d ecuina, sinó del futur d'aquest país i el benestar de la seva gent! En realitat, el que volia dir és que als seus amos del PSOE a Madrid no els hi agrada el concert. I ells, com a bons súbdits, repeteixen la lliçó.

Però això no és tot. Fa pocs dies, el Montilla deia que calia "jugar net". Doncs mireu la darrera: als socis del TR3SC, el "club de cultura", se'ls convida a una "magistral conferència del President Montilla", literal. Per no parlar de l'amenaça de tancament sobre Somràdio. A aquesta emissora nascuda recentment, de caire clarament independentista, se'ls acusa d'actuar com una ràdio pirata, quan és fals. UÉs un clar atemptat contra la llibertat d'expressió. Com que no pensen com ells, se'ls tanca.

Ens espera una campanya electoral molt bruta. I els que més l'embrutaran, de ben segur, són aquells que falsament van demanar "joc net".

Sí que aporten molt més

Arrel de l'apunt de divendres, alguns comentaris es preguntaven si Reagrupament i Solidaritat aportaven alguna cosa més a part de la imprescindible declaració unilateral d'independència. Doncs sí. En el cas de Reagrupament, hi ha un programa electoral de 130 pàgines resultat d'un excel·lent procés participatiu de tots els associats. Es van crear diferents comissions de treball dividides en diferents àrees. En elles, hi van participar un total de 650 persones. Aquest és un procediment inèdit a cap altra formació, on els programes els confeccionen tres o quatre i la resta diuen "sí, amén" sense ni tan sols haver-lo llegit. Finalment, després de moltes setmanes de dur treball, es va portar a l'Assemblea el text resultant, que va ser votat i acceptat per la majoria d'associats. Per tant, sí que hi ha programa. El podeu trobar clicant sobre aquest enllaç. Porta per títol "Organitzant el nostre futur lliure". Com podreu veure, està dividit en diferents parts programàtiques: economia, regeneració democràtica, cultura... Pel que fa a Solidaritat, el programa està en redacció i diuen que el tindran enllestit a finals d'octubre. Igualment, si aneu a alguna presentació, en podeu sentir algun avançament, sobretot pel que fa al punt de regeneració democràtica. En aquest aspecte, coincideixen totes dues formacions: limitació de mandats, incompatibilitat de càrrecs, elecció dels candidats en circumscripcions més petites, llistes més obertes...

Hem de pensar, també, com molt encertadament deia algun comentari, què ens aporten els que hi ha fins ara. Res. Molta paraula buida de contingut i prou. A més, les competències que té la Generalitat són tan minses que sobre ben poca cosa podem decidir. Les decisions estructurals, les que més ens afecten, van a càrrec del govern espanyol. I des de Catalunya, a part de protestar, no hi podem fer res més. Per exemple, tot i que el 99% dels catalans estiguéssim en contra del cementiri nuclear, si el govern espanyol ens el vol entaforar, no hi podem fer res. No tenim ni veu ni vot sobre aquest tema.

Per tant, si volem començar a decidir, el primer de tot és gaudir d'un Estat propi. I això és el que ens proposen aquestes dues opcions. I cap a una d'elles ha d'anar el nostre vot. La resta sí que és llençar el vot a favor d'un autonomisme que no ens porta enlloc.

10 en 1 dia!

Ahir vaig anar a un acte de Solidaritat Catalana per la Independència al districte barceloní de l'Eixample. El lloc escollit va ser el Col·legi d'Advocats de Barcelona. La sala estava completament plena. Vaig comptar unes 380 persones. I això que el número 1 de la llista per Barcelona, el Joan Laporta, no hi era. Vaig escoltar els parlaments de l'Emili Valdero i l'Uriel Bertran. Tots dos van aconseguir arrencar forts aplaudiments del públic. A part d'ells, també hi van intervenir l'Isabel Clara-Simó i l'Alfons López-Tena. Si ens fixem en la seva pàgina web, des que van celebrar les seves primàries, el ritme és d'un acte de presentació per dia. És a dir, cada dia són capaços d'arribar a una població diferent del país. A més, en tots ells, aconsegueixen una assitència de públic molt bona. Omplen allà on van.
Pel que fa a Reagrupament, tampoc es queda enrere. Només avui, per exemple, fins a 10 actes a 10 indrets diferents de Catalunya: Montagut, BCN, L'Ametlla de Mar, St. Quirze del Vallès, Figaró-Montmany, Montblanc, St Vicenç de Castellet, Olot, Seva i Tàrrega. El ritme d'actes que es porta a terme també és frenètic. Ahir es va tenir presència a dues localitats de Catalunya i demà a sis més. Esperem que la previsió de pluja no desllueixi tot l'immens esforç que hi ha al darrera i que la presència de públic sigui també molt bona.

Cal tenir en compte que tot això s'està aconseguint sense un cèntim de subvenció pública i sense cap mena de publicitat als mitjans. Tot és a base del treball tenaç dels associats. Cap dels partits presents al Parlament, amb tots els calers i publicitat possible serien capaços, a tantes setmanes de les eleccions, de fer res semblant. A més, què dirien? Cap d'ells proposa res de nou. Ahir l'Uriel va dir una frase molt interessant: "Quan passin les eleccions, faran el de sempre". Té raó. S'oblidaran de les bones paraules, de les promeses fetes i au, a menjar autonomisme 4 anys més.

Als que tingueu l'oportunitat d'anar a algun acte, us ho recomano. Encoratja i anima molt. Segur que, algun dia, passaran vora de casa vostra. Són els únics que proposen un canvi de veritat. Són els únics capaços de canviar les coses. Si finalment no van junts, no en fem un drama. Tindrem dues opcions entre les quals escollir. Cal votar independentista. Tota la resta és regalar un vot a l'autonomisme.

Bufetada al concert econòmic

CiU es presenta a aquestes eleccions brandant el concert econòmic com a gran "fita" a aconseguir. Això no fa altra cosa que demostrar el fracàs de l'anomenat "peix al cove". Per a no tenir, ni tan sols comptem amb el cove i ara toca anar a buscar corrents allò que altres ja fa 30 anys que gaudeixen. Ja s'ha repetit mil vegades que això, dins del marc de l'estat espanyol, és impossible. És vendre fum. Tant que parlen que un referèndum sobre la independència generaria "frustració" i ells mateixos proposen un estadi que és del tot inviable. Per si encara en quedava algun dubte, un dictamen jurídic encarregat per Reagrupament així ho certifica. Les conclusions de tal dictamen són les següents:
1r- L’obtenció per a Catalunya d’un concert econòmic d’aquestes característiques vulneraria la Constitució espanyola.
2n- Si es volgués instaurar a Catalunya un sistema de finançament de concert econòmic com el del País Basc o Navarra s’hauria de procedir necessàriament a reformar la Constitució espanyola, i aquesta reforma hauria de tenir el suport d’una majoria de 2/3 parts del diputats del Congrés dels Diputats i la majoria absoluta del Senat. La reforma, per entrar en vigor, necessitaria ser posteriorment ratificada per referèndum popular si ho demanessin una desena part dels diputats o senadors.
És a dir, que per a aconseguir el concert caldria que PSOE i PP hi estiguessin d'acord. Tenint en compte que s'han negat a acceptar un simple Estatutet retallat, de cap manera s'avindran a donar suport a un model com el concert econòmic. En aquest punt, sigui dit de pas, entren en contradicció, perquè bé defensen les bondats d'aquest model al País Basc i Navarra. Però ja se sap que als catalans, ni aigua.

Des de CiU asseguren que si l'Estat no accepta, llavors ho prosaran a referèndum. Molt bé, i què passaria si el 88% dels catalans votéssim que sí? Doncs res. Res perquè, tal com han demostrat amb l'Estatutet, la paraula del poble català, al PSOE i al PP, els importa un rave. L'únic sobre el qual podem decidir nosaltres, emparant-nos en una legislació superior, és l'Estat propi. Estarien disposats des de CiU (Duran inclòs) a fer-ho en cas que ens neguessin el concert?

Setge al Joan Laporta

Des que va entrar a la presidència del Barça, el Sandro Rosell i la seva Junta s'han preocupat més en llençar tota la merda possible contra el Joan Laporta que en governar bé el Club. Després, passa el que passa: no es fitxa a la gran prioritat del tècnic, no es fa res per a evitar que tota la plantilla, lesionats inclosos, se'n vagin de bolos, es menteix descaradament sobre els resultats de la temporada anterior, amb la conseqüent mala imatge a nivell internacional... Aquest és el preu que ha de pagar el Sandro a tots aquells grans grups de poder que van publicitar la seva campanya. Amb aquests, està complint a la perfecció. Amb els aficionats del Barça, no. Darrerament, hem viscut dos patètics episodis més al respecte. Primer, les filtracions sobre l'auditoria encarregada a l'empresa KPMG. El Mundo Deportivo (del Grupo Godó) i diaris de la caverna mediàtica madrilenya van publicar unes informacions al voltant d'aquesta auditoria. Entre d'altres coses, asseguraven que les celebracions al Luz de Gas anaven a càrrec del Club. Tal extrem ha estat desmentit pels propis propietaris del local, que han negat haver rebut mai ni un cèntim del Barça. D'on han tret, llavors, aquests mitjans, tot això? Els ho ha dit algú de la directiva? I fixem-nos en els mitjans utilitzats, tots dos amb una estima al país nul·la.
L'altra tonteria ha estat l'aprovació del que han anomenat "codi ètic". Amb això, pretenen demostrar que són més honrats que ningú. Per començar, l'honradesa es demostra en la gestió del dia a dia, no en escriure en un paperet quatre bones intencions. Aquest codi ètic és una farsa, tal com es demostra en aquest article. No assegura, ni molt menys, una gestió corecta del Club. Quedem-nos amb aquest paràgraf: "Un directiu de Rosell presideix el grup empresarial que té un contracte de patrocini d'un equip que juga al Palau. Un altre alt directiu està íntimament relacionat amb un altre important patrocinador del club. La majoria de directius, començant pel president Rosell, lideren o dirigeixen empreses, algunes de les quals tenen, o poden tenir, relació (d'aliança o de competència) amb d'altres que treballen amb el Barça." Per cert, no s'ha venut encara el Rosell la seva empresa, tal com va prometre durant la campanya electoral? A aquest pas, aquesta junta superarà als mateixos socialistes en número de mentides per mandat.

L'Hereu, un cop més, perd els papers

Tot el que envolta el Jordi Hereu, darrerament, pren uns tints directament còmics. Cada cop que parla és per a orquestrar algun espectacle. El darrer, unes violentes declaracions on va voler deixar clar que ell serà el candidat del seu partit a les properes municipals. El seu rostre era extremadament seriós, desafiant. El rostre, d'una mala llet infinita. Per molt que ho vulgui negar, està cremat del tot. Va usar un to molt dur i arrogant, amb frases curtes i contundents. "Seré el proper alcalde de Barcelona perquè és el que a Barcelona li convé". Primera mostra de fins a on se li han pujat els fums a aquest home. Ja es creu per sobre del bé i del mal. "El meu és l'únic model vàlid per a Barcelona". Per a poder dir això, abans de tot, cal tenir model. El del seu partit fa molts anys que es troba del tot esgotat. "He estat tres anys callat per sentit de la responsabilitat, però ara se'm sentirà". Que ha estat tres anys callat, diu?! Però si l'únic que ha fet durant tot aquest temps ha estat xerrar! Deu ser l'alcalde de tot el món que més fotografies a festes vàries acumula. Durant aquests anys, no ha fet més que auto-promocionar-se descaradament amb els diners de tots els barcelonins. Hem vist al seva cara, dia sí, dia també, a totes els revistes municipals i per la TV. Per no parlar de l'immens desastre de la consulta sobre la Diagonal i el seu numeret a l'hora de no-votar. Aquí l'enllaç per poder-lo sentir. Còmic del tot.

En un primer moment, en veure les imatges, em vaig quedar petrificat, descol·locat. El to utilitzat era més propi d'un diactador que d'una persona que es fa dir demòcrata. Tot seguit, de seguida, vaig esclafir a riure. Qui en aquell moment estava veient la TV amb mi, també. I és que ja, de tan patètic, de tan baix que ha caigut, fa riure del ridícul que és. Serà recordat com un dels pitjors alcaldes de la història democràtica de la ciutat, per no dir el pitjor. Semblava impossible superar el Clos, però ell ho ha aconseguit. I dic serà recordat perquè, després de les properes municipals, n'estic convençut, no el tindrem al capdavant del consistori.

Carles Móra: "Cal un canvi en l'arc parlamentari"

Avui fa just un any que a Arenys de Munt s'hi va celebrar la primera Consulta sobre la Independència. I quina millor manera per a recordar i commemorar aquell dia que entrevistar l'alcalde d'aquesta població del Maresme, el Carles Móra. Abans de tot, agrair-li la seva gran predisposició i que tingués la paciència de respondre les preguntes.
-D’aquí pocs dies farà un any de la Consulta a Arenys de Munt. Us esperàveu aquell gran èxit de participació?
No, de cap manera. Vàrem constatar que el món del sobiranisme necessitava una concreció com la que es va donar a Arenys de Munt. Hi havia molta gent, i avui per avui encara n’hi ha més, que desitja un Estat Català.
-Durant l’organització de la Consulta, preveieu que el que estàveu orquestrant marcaria un abans i un després en la història de Catalunya? Pensàveu que tants altres municipis seguirien el vostre exemple?
Tampoc. Era completament imprevisible. Gràcies a alguns alcaldes que immediatament s’hi varen afegir , tot plegat va prendre molta embranzida.
-Què vas sentir aquell dia?
Una gran plenitud, molta felicitat, una forta emoció. Vaig pensar en el sentiment d’aquest poble que es podia expressar, podia decidir, malgrat tants i tants obstacles.
-Com valores les darreres onades de Consultes sobre la Independència?

Molt bé. Han contribuït d’una manera eficaç a desacomplexar-nos i a posar-nos en una dinàmica de complicitat i desafiament, basada en la democràcia, el pacifisme i les decisions valentes.
-Arrel d’aquell 13 de setembre t’has desplaçat arreu del país participant en molts actes i conferències. Veus Catalunya prou “madura” per a un referèndum sobre la independència? Creus que l’opció del “Sí” aconseguiria imposar-se? Què t’ho fa pensar?
Cal fer molta pedagogia en tota l’àrea metropolitana. Si s’entra al Parlament, aleshores es podran utilitzar els mitjans oficials per a tirar-la endavant i també per a arribar a tothom. Aleshores, sí que serà possible que l'opció del "Sí" triomfi.
-Ets el número 2 de la llista de Reagrupament per Barcelona. Què et va fer decidir per aquest projecte?
La constatació que cal un canvi en l’arc parlamentari. Cal un sistema nou, un codi deontològic nou, un plantejament renovellador que col·loqui Catalunya i la societat catalana en el lloc que es mereix. RCat és una esperança de canvi “real”, basat en els valors que havien fet gran al nostre poble: democràcia, respecte, treball...
-Què en penses de la irrupció de Solidaritat Catalana per la Independència? Creus que seria positiu l’acord amb Reagrupament? El veus factible?
Tothom té la legitimitat de presentar-se a les eleccions. Ens va sorprendre, però, donat que havíem parlat molt amb en Joan Laporta i, pel que sempre ens havia dit, comptava amb nosaltres i nosaltres amb ell. El seu programa és un calc del nostre –això vol dir que és bo i encertat- i seria bo pel país que ens poguéssim unir. Estem treballant-hi i intentant-ho amb molt delit, il·lusió i voluntat sincera. Esperem que sigui possible.
-Hi ha molta gent indecisa entre aquestes dues opcions polítiques. D’altres que afirmen que només votaran en cas que hi hagi la desitjada unitat. En cas que finalment es presentessin per separat, per quins motius els animaries a votar a Reagrupament?
Si no es vota una opció clarament independentista, el país se n’anirà en orris. Catalunya se’ns està morint, el país s’està dessagnant més cada dia i el grau d’empobriment material i moral s’accelera. Cal una opció clara i transparent que vagi de cara a la feina. RCat es compromet a fer-ho. Per damunt de tot, però, s’ha de votar l’opció independentista.
-Trobes normal que hi hagi certa perplexitat dins del món independentista, arran dels darrers successos esdevinguts? Quin és l’estat d’ànim que copses?
La gent desitja que tothom s’uneixi perquè el sostre parlamentari sigui ben alt i hi hagi garanties que avancem cap a la independència. El sobiranisme està neguitós, entre enutjat i preocupat. Cal donar-li una resposta ferma, unitària i transversal que ens tregui d’aquesta situació d’ofec.
-Ahir es va celebrar l’Aplec Independentista a Arenys de Munt. Quin era el seu objectiu, què es pretenia aconseguir?
Retre un homenatge a totes les Comissions de les Consultes i seguir consolidant la consciència social d’un sobiranisme que avança amb naturalitat i fermesa cap a un estat propi.

Moltes gràcies, Arenys de Munt!

Avui es celebra a Arenys de Munt el Primer Aplec per la Independència. Demà farà un any que es va celebrar la primera Consulta sobre la Independència a aquest poble del Maresme. El gran èxit d'aquell dia ha animat a més de 500 municipis. Així ha estat com centenars de milers de catalans han pogut votar sobre la independència. Hem viscut un exercici de democràcia directa i participativa inèdit a Europa. La força de les Consultes ha atret fins i tot l'interès de mitjans internacionals, que han quedat bocabadats per la capacitat d'organització i mobilització del nostre poble. Tot plegat ha estat possible gràcies a l'esforç i treball de milers de voluntàries que hi han posat moltes hores, treball, esforços i, fins i tot, diners. En alguns casos, no només ha calgut tirar endavant amb el passotisme de l'ajuntament de torn, sinó que ha calgut enfrontar-se directment amb tota mena de traves llençades des d'algun govern municipal. Gràcies a això, centenars de milers de catalans han pogut votar sobre la independència.
Aquest procés ha estat clau per a aconseguir que molta gent deixés de tenir recança a l'hora de parlar d'independència. Ha desacomplexat el país i ha situat el debat sobre la independència al centre de la discussió política.

Per tot això, estic segur que aquest Aplec d'avui serà un èxit. Des d'aquest bloc, també vull commemorar i recordar aquell 13 de setembre del 2009, una data que serà recordada per sempre en la història de Catalunya. Per això, demà, apareixerà una entrevista al Carles Móra, l'alcalde de la població. Com a màxim responsable municipal, va tenir la valentia, la fermesa i el coratge d'aguantar totes les pressions i atacs que va rebre. Ningú sabia què passaria i hi havia certa incertesa, però va saber aguantar i mantenir-se al seu lloc. Aquesta actitud i la de tota la gent que va organitzar la Consulta ha permès tot el desenvolupament posterior. És per això que els hi hem d'estar agraïts. Gent d'Arenys de Munt: moltes gràcies!

Ahir va ser un gran dia!

Vaig acabar molt satisfet de la Diada d'ahir. La veritat és que viure dies com aquest renova els ànims i impulsa les ganes de treballar per al país. El dia va començar amb el patètic espectacle orquestrat pels partits polítics amb representació parlamentària davant el monument a Casanovas. Per a impedir les escridassades d'anys anteriors, van decidir augmentar el "perímetre de seguretat" per així no ser sotmesos a l'opinió de la gent. Una actitud que demostra la seva covardia. Allò d'ahir va ser una constatació del seu dia a dia: es van allunyar, per voluntat pròpia, del poble. Com sempre, davant de l'Arc de Triomf, una bona colla d'entitats ens mostraven la seva feina diària. El país és viu. Pel migdia, Reagrupament tenia previst organitzar un acte, com l'any passat, d'homenatge al General Moragues. Un cop més, però, els socialistes van provar de boicotejar-lo. L'any passat, en un gest intolerable, van enviar a dos treballadors de l'ajuntament (sí, en un dia festiu!!) que, davant la incredulitat de tots, van començar a fer sonar les seves màquines just quan començaven els discursos polítics. Després de les nostres queixes, van marxar. Aquest any, l'Autoritat Portuària pretenia fer pagar a l'associació per a l'acte. Finalment, els parlaments han tingut lloc al Pla de Palau, on s'ha celebrat un dinar on hi havia més de 500 persones.

Per la tarda, la tradicional manifestació amb inci a la plaça Urquinaona. Allà, hem pogut veure els blocs dels tres partits independentistes que concorreran a les eleccions: Reagrupament, Solidaritat i Esquerra. Em va impactar en especial la poca gent que hi havia en el d'aquests últims. Mai havia vist el seu espai tan buit. Pel que fa als altres dos, va sorprendre positivament la gran capacitat de mobilització dels reagrupats, que vam ser els que més gent vam portar. Pel que fa a Solidaritat, el Joan Laporta va marxar a veure el partit del Barça (?!). Vist el resultat, s'hauria pogut quedar allà. Finalment, el dia va cloure amb un concert d'At Versaris amb Asstrio, Els Pets i Els Amics de les Arts. Tot i que sóc fan d'aquests últims, vaig marxar poc després que comencessin a tocar els de Constantí. Estava ja força cansat. Però vaig tornar a casa content, satisfet. Ahir va ser un gran dia!

Una Diada més reivindicativa que mai

Aquest any l'11 de setembre pren un caire més especial que altres vegades. Diversos esdeveniments dels darrers mesos així ho han provocat. La brutal escapçada de l'Estatutet va portar a més d'un milió de persones a sortir al carrer el passat 10 de juliol. En aquesta manifestació, per sobre de tot, s'hi va poder sentir un crit: "independència". I és que el debat polític a Catalunya s'ha trobat centrat al voltant de la conveniència de disposar d'un Estat propi. Qui ens ho hauria dit farà un temps! Això és un clar símptoma que les coses estan canviant. Tots els partits hi han dit la seva, uns amb més concreció que els altres. L'altre clam d'aquell dia, el d'"unitat", ha estat un altre focus d'atenció. En aquest cas, l'atenció estava posada al voltant de Reagrupament i la recent creada Solidaritat Catalana per la Independència. Finalment, tot i les trobades entre ells, no hi ha hagut acord i tot indica que concorreran per separat a les eleccions. Encara hi ha certes esperances, però sembla complicat.
Mai com ara s'havia parlat tant sobre la independència. Mai, tampoc, en les darreres dècades, hi havia tanta gent convençuda sobre que és la solució. És per això que aquesta Diada s'ha de convertir en un clam per a l'Estat propi. Hem de recuperar l'esperit d'aquell 10 de juliol. Animo a tothom a participar en els diferents actes i manifestacions que es celebraran a arreu del país. I, és clar, a guarnir els balcons i finestres amb una estelada o una senyera. De pas, també, a mantenir la bandera durant un temps, que es vegi!

Aprofitant aquesta data, us recomano alguns enllaços: una entrevista a aquest professor de català, la publicació d'un interessant llibre sobre els avantatges econòmics d'un Estat català i recordar que comença la Setmana del Llibre en Català. I aquí, el Josep Carreras cridant "Visca Catalunya Lliure!".

Desitjar a tothom, doncs, una molt bona Diada!

Quin indret és (XIV)?

Feia temps que no presentava un nou lloc a endevinar del Catalunya des del terra. De tant enrera, que ja no recordava quin havia estat el lloc anterior! Avui, tornem amb aquesta fotografia:

És un petit poble de l'Alta Ribagorça de poc més de 250 habitants situat a la Vall de Boí. Quin indret és?

Ha jugat molt brut

El Montilla va demanar "joc net" en la mateixa declaració on va anunciar la data de les eleccions: el 28 de novembre. El mateix que ho demana, però, no ha fet altra cosa, darrerament, que jugar brut. L'elecció de la pròpia data ja ho és. Els socialistes veuen, desesperats, com totes les enquestes els donen una desfeta històrica. Per tant, per a recuperar posicions, els cal molta i molta propaganda. La vam viure el mes d'agost passat, amb unes quantes inauguracions on el President va córrer a fer-se la foto. De ben segur que, d'aquí al 28-N, n'hi haurà unes quantes més. Fa pocs dies ens vam haver de tragar tot el circ al voltant de l'empresa Chery. La setmana passada, van sortir amb el retorn del minstro de l'atur a Catalunya. A més, de pas, pot esgotar fins el darrer segon la seva cadira i la de tots els que ha endollat. Prova d'això és que justament ara el govern ha convocat 81 places de funcionaris superiors. Cal deixar-ho tot ben lligat abans de marxar.

Com que es troben en una posició tan dolenta, el fet d'allargar-ho no els perjudica. Saben que més baix és molt complicat que caiguin. Per tant, tot el que pugui venir els serà benvingut. Recordem, també, que el dia 7 ve el Papa i l'antic maoista voldrà fer-se la foto amb ell. Per a complicar-ho més, ha escollit el mateix cap de setmana del Barça-Madrid. D'aquesta manera, com que bona part de l'atenció mediàtica estarà concentrada en aquest partit, la seva patacada quedarà una mica més dissimulada als mitjans. A sobre, si el partit es disputa el dissabte anterior, podrà acoplar-se a la llotja del Camp Nou en un lloc de privilegi. Res millor que sortir en ple prime time per la televisió en una jornada de reflexió.

En fi, que ja sabem quin dia ens tocarà anar a votar. El punt positiu és que aquesta data més llunyana dóna més temps per a preparar les eleccions a Reagrupament i a Solidaritat Catalana. Sense voler-ho, encara haurà fet un favor a l'independentisme!

Pocavergonyes

Dilluns passat es va reestablir el servei "normal" de les diferents línies de Rodalies afectades per les obres. I poso aquest normal entre cometes perquè la normalitat pel que fa al servei de Rodalies està ple de retards, avaries i altres desgràcies. El que fa encara més ràbia, però, és com ho han anunciat. Els dies abans, qui es disposava a comprar un bitllet, a la pantalla, abans d'escollir el títol de bitllet, sortia una imatge publicitària. El lema escollit va ser el següent: "Tornen els esmorzars amb diari, suc i torrades." Amb aquesta forma, ens volen transmetre que ja podrem tornar a viatjar en tren amb els mateixos horaris que abans. Com si fos una gran cosa.
El primer que em va passar pel cap en veure-ho va ser: "Què malparits!". Tot seguit, una altra frase que no reproduiré. Sembla que se'n fotin de nosaltres. Com es nota que ni els publicistes ni els responsables d'aquesta porqueria de servei anomenada Rodalies han anat mai en tren. Si ho haguessin fet, sabrien fins a quin punt n'és de pesat, cada dia, haver de llevar-se més aviat i fer una ruta diferent per anar a treballar. Si ho haguessin fet, aquesta frase tan estúpida els hagués sentat com un insult, com una ofensa. Millor que no haguessin inventat res.

Si el servei abans de les obres hagués estat acceptable, encara. Però era també espantós! Com poden sortir amb aquesta tonteria? Es riuen de nosaltres a la nostra cara mateix! No tenen vergonya!

Volem seleccions catalanes!

Aquest és el darrer article que he escrit al Racó Blaugrana: Pel que fa a la selecció catalana, fins ara ens hem hagut d’anar conformant amb el tradicional partit pels voltants de Nadal. Al principi, per la novetat, la gent assistia al Camp Nou i omplia l’estadi. Era una mostra de les ganes que teníem de poder veure jugar la nostra selecció, tot i ser només un partit amistós. Ara bé, darrerament, el camp cada cop està més buit. El motiu és ben clar: n’estem farts de partits amistosos. Com diu la cançó, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. Volem que la nostra selecció pugui disputar competicions internacionals com totes les altres. Així ho vam fer constar mitjançant més de 500.000 signatures que demanaven l’oficialitat. Fent gala del seu “tarannà democràtic”, PSOE i PP les van menystenir i van votar en contra, com era d’esperar, d’aquest punt.
L’any passat es va pretendre donar un cop d’efecte fitxant el Johan Cruyff com a entrenador. Els directius de la Federació Catalana estaven convençuts que, amb aquesta incorporació, tornarien a omplir el Camp Nou. Ara bé, tot i aconseguir una xifra d’espectadors prou important (més de 50.000, que no són pocs), no es va arribar a les xifres d’anteriors partits. Tots plegats es van exclamar molt. Però és ben fàcil d’entendre: per molt que es fitxi a un mite del futbol com a entrenador, el fet continua sent el mateix: no deixa de ser un partit amistós. Gràcies al Cruyff es va parlar més del partit pels mitjans i es va arribar a tenir un cert ressò internacional, però res més. L’únic que pot arribar a mobilitzar l’afició com abans és disputar una Eurocopa o un Mundial.
I com s’aconsegueix l’oficialitat? Doncs vista l’actitud obstructiva dels partits espanyols, l’única via és mitjançant l’estat propi. Alguns polítics catalans han proposat pedaços com jugar sota bandera andorrana o crear una mena de “Campionat de les Nacions sense Estat”. La primera no val la pena ni comentar-la i la segona és impossible de portar a terme per diversos motius: per l’atapeït calendari internacional, per la dificultat de convèncer seleccions que ja disputen competicions internacionals (com Escòcia) o pel cost que suposaria. Les arques de la nostra federació estan buides.
En conclusió, que l’única manera d’aconseguir tornar a il·lusionar la nostra afició és esmerçant tos els esforços en aconseguir l’oficialitat de la nostra selecció. I els que hi ha ara al Parlament s'han demostrat incapaços de fer-ho.

El Celestino Corbacho torna!

Per a qui encara tenia algun dubte sobre la definitiva submissió dels socialistes catalans al PSOE, fa poc va rebre una notícia del tot clarificadora. El Celestino Corbacho, després de la vaga general del 29 de setembre, deixarà el ministerio de Treball i anirà a les llistes de la federació catalana del PSOE a les properes eleccions. Sembla que, amb aquest "fitxatge" proven d'intentar recuperar aquell votant que s'ha pogut sentir més incòmode pel pacte de govern amb Esquerra.

És "curiós" com els mateixos que diuen que el joc polític s'ha de basar en l'eix "dreta-esquerra" hagin decidit recuperar una persona que destaca sobretot pel seu indissimulat espanyolisme. A més, serà recordat per sempre més com l'incompetent que ha donat a conèixer unes taxes d'atur escandalosament altes. És a dir, només amb l'objectiu de reforçar la seva vessant anti-catalanista, busquen l'ajuda d'una persona que d'esquerres en té ben poc.

Ells creuen que aquesta serà una jugada "magistral" que els peremtrà atreure part dels votants que els voten al Congreso però que a les catalanes opten per a una altra opció o es queden a casa. No ho tinc tan clar. És més, encara els pot jugar en contra. Recuperar a una persona a qui es veu com a cap visible i responsable de l'atur, la principal preocupació ara mateix, no crec que els ajudi. Per acabar-ho d'adobar, s'està parlant d'incorporar a un altre cadàver polític, el José Borrell. Una altra "perla".

Aquests moviments desesperats demostren que els socialistes han perdut de tot el nord. Es veuen fora del govern d'aquí quatre dies, i és per això que el Montilla allargarà fins el màxim que pugui la legislatura. Saben que els queda poc temps de poltrona i voldran escalfar la cadira fins el final.

Les primàries de Solidaritat Catalana

Ahir Solidaritat Catalana per la Independència va celebrar les seves eleccions primàries. En elles, s'hi podien presentar com a candidats totes les persones al corrent de pagament (només són 20 euros l'any) adherides a una data concreta. Però no només persones de forma individual. També hi podien concórrer candidatures formades per un grup de diverses persones. A les urnes repartides arreu del país, hi van votar 3.143 adherits dels 6.190 que asseguren que tenen.

Pel que fa a les persones escollides, no hi va haver cap sorpresa. Per Barcelona, va guanyar la candidatura que encapçalava el Joan Laporta seguit de l'Alfons López Tena i l'Uriel Bertran. Per Girona, el grup del Toni Strubell (que va renunciar a formar part de les llistes de Reagrupament, on anava de número 4) va ser el més votat. A Tarragona el cap de llista serà l'Hèctor López-Bofill (seguit de dos es-reagrupats, l'Albert Pereira i la Caritat Garcia) i a Lleida el primer serà el Francesc Xavier Segura (amb una altra ex-reagrupada darrera, la Laia Cubells). És a dir, finalment, com era d'esperar, els rostres més coneguts van ser els més votats. Fixem-nos, també, que la majoria de persones escollides fora de Barcelona provenen de Reagrupament. El Joan Laporta, en acabar, es va mostrar molt satisfet per la participació i va elogiar aquest sistema de primàries que va definir com el més democràtic de tots.

Es configura així una nova llista independentista a part de la de Reagrupament, que fa temps que ja va ser votada. Recordem que el Joan Carretero va oferir al Joan Laporta tornar a parlar d'anar junts un cop ells haguessin escollit les seves llistes. Aquest va contestar que no tanca la porta a cap acord i que espera aconseguir-lo. Tan de bo sigui així. Tot i que, per desgràcia, ho veig força difícil.

Les mentides del Montilla sobre Chery

A can socialista ja no saben què inventar-se per a provar de no fer un espantós ridícul a les properes eleccions. Els darrers dies hem estat sotmesos a una gran escenificació mediàtica arrel de la trobada del Montilla amb membres de l'empresa Chery. Des de tots els mitjans se'ns ha venut que l'acord estava fet i que això generaria molts llocs de treball a Catalunya. Però, a veure, de debò s'instal·larà un fabricant xinès a Catalunya? Una empresa que basa el seu benefici en la minimització dels costos mitjançant el que considerem l'explotació laboral dels seus treballadors es sotmetrà a la legislació d'aquí? A més, fixeu-vos en aquest article del Vicent Partal que deixa al descobert quina mena de gent governa aquesta empresa. "Estranyament", cap mitjà s'ha atrevit a dir-ho. Perseguida per pirateria, fins i tot han copiat d'una altra companyia el logo que utilitzen. Però no només això, resulta que han copiat il·legalment components de vehicles d'altres marques. Concretament, de Daewoo, ara en mans de General Motors. Després de diverses demandes del gegant americà, es va arribar a l'acord que aquests no tocarien més el tema a canvi que els xinesos no venguesin cotxes ni a Europa ni als Estats Units. Per tant, és pràcticament impossible que s'instal·lin a Catalunya. També ha estat denunciada per extreure liti de forma il·legal del Tibet. Una joia.

És a dir, que per molta publicitat que es faci des de TV3 i la resta de mitjans (especialment penós i sectari el tractament a la TV pública catalana), els xinesos no vindran a Catalunya, Ha estat una simple i barroera operació de publicitat d'uns socialistes que es troben del tot desesperats.

El català a la universitat i el nivell C

El Conseller Huguet va anunciar que, a partir d'ara, es demanarà el nivell C de català als professors que vulguin impartir classes a universitats catalanes (amb algunes excepcions). Em sembla una molt bona mesura. Com amb tot allò referent al català, però, ja han sortit les veus de sempre cridant que això ens faria "perdre talent", que és una mesura "que ens tanca al món", que si som "provincians" i les tonteries de sempre. Aquest cop, fins i tot una persona favorable a la independència, el Xavier Sala i Martín, s'hi ha posat en contra. El seu argument, que a la Universitat tots els alumnes ja han de saber català i que el que ha de buscar una Universitat és els millors professors independentment de la llengua que parlin. A més, ell, sempre ha impartit les classes en català, pel que aquesta crítica encara ha sobtat més.

Anem a pams. En els darrers anys, l'ús del català a la Universitat ha baixat alarmantment. I aquesta disminució no ha anat en favor de l'anglès (que continua en uns % ridículs), sinó del castellà. Oficialment, el 60% de les classes es realitzen en català. Ara bé, no és té en compte dos factors. Primer de tot, que molts professors canvien de llengua a la mínima que un Erasmus diu que no entén. Segon, obvien el nombre d'alumnes que hi ha a cada assignatura, pel que el % de català que sent cada alumne pot ser força inferior.

De la meva experiència universitària, centrant-me en els professors que vaig tenir, vaig quedar decebut. La majoria es limitaven a dictar el que hi havia en un llibre. Pràcticament tots feien el mateix. I els professors que impartien en castellà no eren pas millors que els que ho feien en català. Per tant, aquest suposat "talent" no el vaig saber veure per enlloc. Un altre dia parlaré d'algunes barbaritats de certs professors i de la vida univeristària en general, decebedora també.

És bàsic que el català tingui la màxima presència possible a tots els àmbits, també l'universitari. Fixem-nos que els darrers anys, amb el descens del català a favor del castellà, no s'ha millorat res. És més, en el darrer estudi no hi havia cap universitat catalana entre les 200 millors. Per tant, hi ha molts altres temes a solucionar. A tots els països normals hi ha requeriments lingüístics per entrar a les universitats i és un tema amb el qual tothom hi està d'acord. Un professor sap que si vol impartir, durant un temps, classes a Holanda ha de saber holandès. Doncs aquí el mateix amb la nostra llengua. Com es pot posar en dubte el dret que un català pugui rebre les classes en la seva llengua al seu propi país?!

El mercat dels jugadors de futbol

Aquest és el darrer article que he publicat al Racó Blaugrana. Els darrers casos Mascherano i Ibrahimovic ens poden portar a una conclusió: quan un jugador manifesta la voluntat d’abandonar un Club, és molt difícil retenir-lo. En el futbol d’avui en dia, el propi jugador i el representant poden maquinar mil i una estratègies per a forçar la seva marxa de l’equip. L’argentí va negar-se a jugar amb el Liverpool per, així, deixar ben clar que només ho faria amb el Barça. Pocs dies més tard, es formalitzava l’acord. Pel que fa al suec, ha utilitzat els mitjans de comunicació per a fer arribar el descontentament amb la seva situació. Primer el seu provocador representant, el Mino Raiola, va carregar molt durament contra el Guardiola. Tot seguit, va ser el mateix jugador qui va culpar a l’entrenador de la seva situació. El dia següent, ja era nou jugador del Milan.
En tots dos casos, al meu entendre, la junta ha negociat d’una forma nefasta. Les dues transaccions eren encessàries, això ningú ho posa en dubte. L'Ibra havia de marxar després de la seva actitud fatxenda, provocadora i prepotent. No es pot tolerar que posi en dubte i que falti al respecte al Guardiola. Gent així només genera mala maror. Pel que fa a l'argentí, era necessari cobrir la posició de migcampista defensiu i és un jugador del tot solvent. Ara bé, fixem-nos en els preus dels fitxatges. L’Ibra se n’ha anat per 24 milions. Independentment de la seva actitud, és clar que és un dels millors davanters centres del món. A més, els italians s’han emportat una perla de la Pedrera, l’Adrià Carmona. En canvi, pel Mascherano, que en teoria ve com a reserva del Sergio Busquets, s’ha pagat quasi el mateix, més de 20 milions. Pel Touré el Club en va ingressar 24. No sembla que haguem fet un gran negoci.
Alhora, tot plegat ens pot recordar al frustrat fitxatge del Cesc. El jugador va pressionar a l’Arsenal i al seu entrenador tot el que va poder i més. Va demostrar, també, la seva voluntat de venir al Barça. Amb aquesta actitud, fins i tot, va posar en perill l’estima que sent cap a ell una afició que l’adora. Els mitjans en parlaven dia sí, dia també. Finalment, però, ha hagut de quedar-se al club anglès. No deia el propi Bartomeu que seria fàcil fitxar-lo perquè el jugador volia venir? No serà, llavors, que alguna cosa van fer malament?