Per ara, no hi ha acord

Finalment, la reunió que van mantenir diumenge representats de Reagrupament i Solidaritat Catalana va acabar sense acord. Sembla que la possibilitat d'una llista unitària s'allunya. El primer que vaig sentir va ser un sentiment de desorientació. Pels que hi havíem posat esperances i fins i tot treballat, no ha estat una bona notícia.

D'una banda, Reagrupament ja fa un any i mig que està treballant. S'ha organitzat una estructura per tot el territori, 600 associats distribuits en diversos grups de treball van elaborar un programa electoral, hem fet tres assemblees i fins i tot vam aprovar una llistes electorals. Solidaritat té poques setmanes de vida i no té res de tot això. Per tant, que demani que Reagrupament s'integri al seu sistema d'elecció de llistes em sembla massa agosarat. Normalment, les coalicions es porten a terme un cop els partits que s'han d'unir tenen definides les seves llistes. Llavors, es decideix per ponderació quin lloc correspon a cada un. És per això que el Carretero els ha ofert trobar-se altre cop després de la seva Assemblea del 4 de setembre. Aquests, però, es mantenen ferms en el seu sistema d'elecció. De l'altra, és evident que Solidaritat compta amb persones més conegudes mediàticament. Això no significa, ni molt menys, que siguin millors. Però sí que són més habituals als mitjans i això compta molt. També hem vist, els darrers dies, com personalitats com el Toni Strubell o el Moisès Broggi passaven de Reagrupament a Solidaritat. I aquesta és una força molt potent que podria comptar com uns quants actes pel territori. El propi Carretero va dir que el Laporta més que sumar, multiplicava. Per tot plegat la unió entre tots dos semblava ideal.

Amb tot, a les properes eleccions tindrem entre aquestes dues llistes on escollir. Per sort, les relacions entre tots dos s'han suavitzat i s'ha acordat no llençar-se crítiques mútuament durant la campanya, tenint en compte que tots dos aposten pel mateix objectiu i via per a aconseguir-lo. A veure com acaba tot plegat. Personalment, prefereixo passar uns dies per a veure com es desenvolupa tot. Què en penseu vosaltres?

Un referèndum no fractura res

Un dels temes que està centrant aquesta precampanya electoral és la conveniència d'un referèndum sobre la independència. Esquerra ha defensat aquesta via i, fins i tot, ha arribat a assegurar que arrossegaran a CiU i al Psc-PsoE a fer-ho. Ara bé, per ara, ni els uns ni els altres ho consideren una prioritat. En aquest aspecte, coincideixen amb Iniciativa, el PP i Ciudadanos. "Curiosament", tots cinc partits han utilitzat el mateix argument per a desacreditar un possible referèndum. Asseguren que aquesta Consulta provocaria una "fractura social". Ara resultarà que el fet de deixar opinar a la gent crea "fractura". Seguint la mateixa argumentació, tampoc s'haurien de celebrar eleccions, no? Perquè, és clar, llavors es "fractura" a la població entre les diverses opcions que s'hi presenten. Com tampoc s'hauria d'haver celebrat la farsa de la Consulta de la Diagonal, perquè es "fracturava" als barcelonins entre les tres opcions que hi havia. Quina és, doncs, la seva opció? Que entre tots ells s'ho maneguin tot i que no ens deixin dir ni ase ni bèstia sobre res? Aquest fals paternalisme, aquesta falsa preocupació sobre la "fractura social" amaga la seva por, covardia i inoperància.
Cap d'aquests partits aporta res de nou. Són, a la pràctica dels fets, simples autonomistes que s'acontenen amb la gestió d'una esquifida autonomia escapçada i retallada que no ens porta enlloc. Uns encara canten la historieta del federalisme. Els altres parlen de fer una Consulta "en un futur i després de provar la reforma de la Constitución" (a quin món viuen?!) on hi hagi tres opcions: autonomia, federalisme i independència. Que no han après res de tot l'historial de l'estatutet? Que no saben que per a federar-se cal que hi hagi una altra part disposada a fer-ho?A tal proposta també s'hi ha apuntat el Pasqual Maragall. CiU ara ha sortit amb el també impossible concert econòmic. Els mateixos que critiquen els socialistes pel tema del federalisme ens volen vendre també un altre impossible.

Conclusió: més enllà de les paraules, no hi ha, realment, cap diferència entre tots ells. Qui realment cregui que amb l'autonomia no anem enlloc, no pot votar a cap d'aquests cinc partits. Perquè aquesta és, realment, la seva simple i trista opció.

Qui som

El XeXu, a partir d'un apunt de l'Anna Tarambana, ens anima a fer un post sobre alguna situació que hàgim viscut i, en aquell moment, haguem pensat: "això és un post!". Doncs bé, ahir, passejant al vespre pel barri, em va passar.

Tornava a casa quan, davant meu, ja de lluny, un home va deixar anar un soroll força fort. Era evident que volia llençar una escopinada al terra. Finalment, ho va fera a poca distància d'on em trobava. Emprenyat, quan va passar pel costat, li vaig dir: "Què has fet?!". No em va ni contestar. Va continuar baixant pel carrer com si no hagués sentit res. Per desgràcia, aquest és un fet habitual a la ciutat. Hi ha gent que és ben porca! Alhora, em va recordar aquest article del Xavier Rius. Creieu que fa fàstic Barcelona?

Un nou partit, reunió i incompliments

S'està constituint a Catalunya l'anomenat Partit Pirata. Aquest és un partit amb presència a 50 estats de tot el món i que va donar la gran sorpresa a les passades europees a Suècia, on va aconseguir esgarrapar un parell de diputats. Primer de tot, destacar que no tenen cap vinculació amb el Partit Pirata espanyol. Així ho han volgut els seus fundadors, i ho trobo molt positiu. No seran, doncs, una cosa semblant a la federació catalana del PSOE, sinó que funcionaran de forma totalment independent. Ja en són membres presones provinents de diferents móns dins de l'activisme. El seu ideari, tal com podeu veure en el seu web, es basa en tres punts: la defensa dels drets civils, el dret a decidir-ho tot i un seguit de millores en el que s'anomena la societat de la informació. És una opció, com a mínim, curiosa.

Pel que fa a la coalició independentista que molts esperem que s'acabi produint, aquest diumenge hi haurà una reunió entre representats de les dues forces, Reagrupament i Solidaritat Catalana. Les darreres declaracions dels uns i els altres no és que generin gaire optimisme, però bé, hem d'esperar. Tan de bo puguin arribar, per fi, a un acord!

Per cert, en referència a l'apunt d'ahir, el Sandro Rosell, a l'hora de trepitjar el català. també hauria incomplert els Estatuts del Club. Concretament, l'article 6, que diu el següent: "La llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, és la que s’utilitza de manera normal i preferent en totes les activitats del Club". Però bé, de ben segur que això li importa ben poc.

Rosell menysprea i arracona el català

Ahir, a part del Trofeu Joan Gamper, també es va celebrar el Congrés de Penyes. Era la primera sota la presidència del Sandro Rosell. Doncs bé, el mateix que assegurava ser tan catalanista ha fet, íntegrament, el discurs en castellà. El seu argument per a no dir ni una sola paraula en català, la mateixa que utilitzen els espanyolistes per a tots coneguts: que per "respecte" a la gent que venia de fora de Catalunya i no l'entenia, faria tot el discurs en castellà. Obvia que el 90% dels penyistes són catalans i que del 10% restant només el 40% són d'altres punts de l'estat espanyol. Amb quines surt, llavors? I el respecte per la immensa majoria de penyistes catalans? A ells no se'ls falta el respecte amb aquesta actitud? Ja veiem de quin peu calça aquest home. El Joan Laporta sempre va usar el català quan la trobada es feia a Catalunya. Aquest fet va aixecar grans protestes dels que ara aplaudeixen el Rosell. Fins llavors, el Núñez s'havia expressat en castellà i el canvi va motivar el cabreig dels intolerants de sempre. Però bé, veient quina mena de personatges ha escollit per la Junta, no ens hauria d'estranyar aquesta actitud. El Javier Bordas, entrevistat per RAC1 en català, no va respondre ni una sola paraula en aquesta llengua. Per no parlar del patètic nivell que ha demostrat el Javier Faus en totes les seves intervencions.
Però aquest no és l'únic punt que ha creat polèmica. El nou lema de Barça TV és "Torna la gent normal". Què vol dir, que els d'abans no ho eren? Com es pot faltar tant al respecte a la Junta que més èxit i reconeixement ha portat mai al Club? Què és la normalitat, tornar als foscos dies del nuñisme? Van desesperats per a carregar-se el llegat catalanista del Laporta. No es quedaran aquí: de ben segur que hi esmerceran més esforços. I els mitjans de comunicació, tots callats. És per això que us recomano, un cop més, la visita al Racó Blaugrana. Vist com se les gasten els mitjans tradicionals, qui es vulgui assabentar de la vertadera actualitat blaugrana aquest és el seu lloc.

Es mereix un homenatge de l'afició?

Avui es juga el Trofeu Joan Gamper. El rival escollit aquest any és el Milà. En aquest equip hi juga un vell conegut nostre: el Ronaldinho. El seu rendiment a Itàlia no està sent l'esperat. Algun detall de la seva gran qualitat i poca cosa més. En general, força mediocre. En els moments importants desapareix i aquest any, un cop més, ha tornat als entrenaments amb sobrepès.
El Ronaldinho va ser clau en la consecució dels primers títols de l'era Laporta. Va aixecar un Barça gris i va tornar a il·lusionar una afició mancada d'alegries. Ara bé, la seva actitud a les darreres temporades va provocar que acabés sortint per la porta del darrera. Semblava més preocupat per sortir de farra que per jugar. La seva passivitat generava mala maror al vestuari i era més un estorb que una altra cosa.

Amb tot, és una casualitat que aquesta junta hagi escollit aquest equip en l'any de la seva estrena al Gamper? El brasiler sempre va ser considerat un home del Sandro Rosell. Fins i tot quan la seva actitud era intolerable, l'avui President el defensava i assegurava que el Barça no es podia desfer d'ell perquè era "patrimoni del Club". Va arribar a l'extrem de criticar públicament el Guardiola perquè aquest va anunciar pels mitjans que no comptava amb ell. Sort que el de Santpedor no li va fer cas. D'aquest tema tracta el darrer article que he publicat al Racó Blaugrana.

Per cert! Al darrer partit al Camp Nou es van veure unes imatges que són el resultat del treball dels mitjans de comunicació del grups Zeta i Godó (els mateixos que van catapultar el Rosell a la presidència, sigui dit de pas) durant el Mundial. Banderes espanyoles i samarretes de la roja al Camp Nou. Pretenen carregar-se la tasca de catalanització de la Junta anterior. Eren escassíssimes, quasi impossibles de veure entre tanta i tanta gent. Per tant, tampoc cal patir. Ara bé, compte que no vulguin fer-ho anar a més.

Plats Bruts

Ahir vaig veure un parell de capítols de la sèrie "Plats Bruts". Almenys durant aquesta setmana, s'emetran pel Canal 300 dos capítols cada dia. Per a qui vulgui riure una bona estona, comença a les 21:30. Al meu parer, és la millor sèrie de les que he vist mai. Les audiències que tenia eren similars a les de partits del Barça. Gent de totes les edats es quedava davant del televisor rient de les històries del Davis, el Lopes i companyia. Aquest és l'inici d'un dels capítols d'ahir:

Per què no provar d'aconseguir una sèrie similar? Segur que la simple reposició de capítols de Plats Bruts tindria més audiència que molts dels programes que posen darrerament.Us agradava a vosaltres?

Qui juga amb els sentiments de qui?

La Montserrat Tura ha dit que els que prometen un referèndum d'autodeterminació juguen amb el sentiment dels ciutadans. Ha assegurat que per a tirar endavant aquesta Consulta cal el suport de les dues terceres parts del Congreso i que, per tant, també el PP hi hauria d'estar a favor. Què vol dir, que el PSOE hi estaria a favor? Llavors de què parla? La imbecilitat és d'un ridícul tan gran que sembla mentida que ho pugui dir sense vergonya. Per a celebrar el referèndum, només cal que al majoria de la cambra catalana hi estigui a favor. On s'és vist que un parlament pugui impedir a un altre decidir per a ell mateix? Una mostra que això de l'ànima catalanista del Psc-PsoE és una collonada com una casa. Amb paraules diferents, tots arriben a les mateixes conclusions. El seu marc de referència és clar: un estat espanyol amb el centre de decisions a Madrid. Els que sí juguen amb els sentiments de la gent són ells. El darrer exemple, les declaracions lerrouxistes de la Laia Bonet.
P.D.1: Finalment, l'acte de benvinguda a la Laura Riera ha acabat desconvocat, després que fos prohibit per l'audiència espanyola. Els Mossos, però, no han estat "gaire" encertats a l'hora d'escollir el moment de la càrrega, que ha tingut lloc en plena celebració del correfoc infantil. La canalla i els assistents no entenien res.

P.D.2: Sí, el Barça ha guanyat el primer títol de la temporada.

Gràcies, Hereu

El Jordi Hereu, fa pocs dies, va fer el millor servei a Barcelona des que és alcalde: dir que es presentarà altre cop al capdavant de les llistes del Psc-PsoE a les properes municipals. Moltes gràcies. Acaba de certificar la fi de governs socialistes a la ciutat.

Tot el que vingui, per molt negat que sigui, pitjor que ell no ho farà. Qui té tots els números per a ser el proper alcalde de Barcelona és:

No és que generi uan gran seguretat, però com a tot governant, li donarem els primers 100 dies de gràcia. El primer que hauria de fer: engegar el ventilador, aixecar catifes i treure la merda que deu haver incrustada per tot arreu. El veieu capaç de fer-ho?

Ara sí, ara no, ara sí, ara no...

La número 2 de la llista de CiU per Barcelona a les properes eleccions catalanes, la Joana Ortega, va assegurar que CiU no és, “en absolut”, independentista. Sobre el dret a decidir que sempre fa referència l’Artur Mas, va dir que no havia de significar, ni molt menys, tirar endavant un referèndum d’autodeterminació.
Cal agrair-li la seva sinceritat. Aquest partit sempre ha jugat amb una calculada ambigüitat en referència al tema de la independència. Que si a CiU hi ha independentistes però el partit no ho és, que si estan a favor d’un dret a decidir “sense límits” però només en allò que desperti “grans consensos” en la societat catalana... Ara, per la propera legislatura, diuen que el seu gran objectiu és el concert econòmic. Argumenten que, si hi ha un “clam” de la societat catalana al seu favor, no ens el podran negar. Però que no han après res de tot el procés d’elaboració i definitiu escapçament de l’Estatutet? Ni que el 99,9% dels catalans sortíssim al carrer a favor del concert serviria per a res. I ells ho saben. D’altres diuen que això és una tàctica. Com que se’ns negarà, un cop més, disposar de major independència econòmica, això es farà servir com a argument per a fer el pas decisiu cap a l’estat propi. Tenint en compte les seves accions parlamentàries, que és el mitjà pel qual hem de jutjar els polítics (de promeses i frases grandiloqüents no n’hem de fer ni cas), dubto que sigui així. Tan de bo m’equivoqui.
Aquestes paraules ja han provocat, però, certes reaccions dins de CDC. Una consellera nacional ha decidit marxar cap a Solidaritat Catalana i l’ex-Consellera Carme Laura-Gil ha afirmat que si CiU no es declara independentista, molts com ella no hi caben. El Felip Puig ha provat de calmar-la amb aquestes declaracions. Per a contrarestar-ho, militants convergents han publicat un llibre en el qual es mostren del tot contraris a la independència.
En fi, que o s’aconsegueix conformar aquesta llista unitària (que cada dia, però, sembla més lluny) o tindrem autonomisme disfressat sota una senyera 4 anys més.

Els mèrits del Carod Rovira

El Carod Rovira ha anunciat que no participarà a la campanya d'Esquerra per les properes eleccions catalanes. I és normal. D'una banda, ha estat apartat pel clan del Puigcercós. Fins i tot els que el recolzaven s'han allunyat d'ell. Alhora, no vol ser partícep del més que previsible desastre electoral.

Sota el seu lideratge, el partit va aconseguir els millors resultats dels últims 30 anys. Va saber recollir molt bé tota la feina feta anteriorment per l'Àngel Colom i la seva Crida, incorporant alhora un discurs molt madur al voltant de l'independentisme. Tot plegat, junt al cansament del discurs pujolista, va portar a ERC a aconseguir un extraordinari creixement el 2003. Una alça que es va mantenir el 2004, on van arribar a superar CiU a la mateixa ciutat de Girona. Llavors el Carod va dir que l'objectiu era recollir 1 milió de votants. I ho haguessin aconseguit si no hagués estat per la seva nefasta gestió posterior. Centrant-nos en la seva figura, des d'aquell moment, va començar una decadència que no s'ha aturat. Sembla que mai va ser capaç de controlar l'aparell del partit, feina que el Puigcercós ha conreat durant anys. Gràcies al seu brillant discurs, però, captivava a una important massa de votants, i això el feia imprescindible. Això li ha durat fins avui. Ha perdut molta credibilitat i ja no desperta la mateixa passió que abans. Se'l veu cansat, fart de tantes lluites. Va semblar que revifava en aquell programa del Tengo una pregunta para usted, on va estar, senzillament, excel·lent. Per desgràcia, allò no va tenir continuitat i ha acabat amarant la figura d'una persona apoltronada en un càrrec que ningú sap ben bé què és.

Els darrers temps se l'ha criticat molt. Però seria injust oblidar els seus mèrits. Gràcies a la seva empenta inicial, l'independentisme va guanyar en discurs i credibilitat. Gràcies a ell, molta gent va despertar i va apostar desacomplexadament per la idea de l'Estat propi. I, en part, gràcies al seu partit, avui el debat polític es centra al voltant de la independència. Perquè ERC era l'únic que parlava d'independència fa uns anys, quan la imatge que es tenia d'aquesta ideologia era de marginalitat, de mal de joventut que "passa" quan et fas gran o fins i tot d'extrevagància. Ara, però, el seu crèdit sembla esgotat. Cal deixar pas a gent nova disposada a liderar el pas final.

Tota la pressió, sobre el Pep Guardiola

Durant la campanya electoral, es va parlar força de l’intervencionisme del Sandro Rosell. Ell, evidentment, negava un cop rere un altre aquestes acusacions i repetia que totes les decisions en matèria esportiva serien del cos tècnic. Doncs bé, ha tardat ben poques setmanes a donar la raó als que el criticaven.
El funcionament hauria de ser el següent: en primer lloc, l’entrenador demana uns determinats jugadors per a reforçar l’equip. Llavors, a partir d’aquesta llista, la Junta negocia amb l’objectiu de fitxar els jugadors seleccionats. Ara bé, fins ara tot plegat està sent a l’inrevés: primer, la Junta negocia amb els jugadors i els Clubs. Llavors, quan arriben a un acord, aquest surt esbombat per la premsa (necessitada de notícies en ple mes d’agost) i és l’entrenador qui ha d’acceptar o no la proposta. Fixem-nos que en aquest cas l’ordre dels factors sí altera el producte. Primer de tot, perquè es traspassa a l’entrenador tota la responsabilitat. No és el mateix negar-se a incorporar a un jugador quan tot l’acord està lligat que demanar-ne un quan ni tan sols s’han produït les negociacions. A més, un cop la notícia surt publicada, la premsa exerceix una força mediàtica que pot acabar influint en la decisió final. Per posar un exemple, el cas de l’Ozil. El jugador ha omplert portades i titulars. A més, com a mecanisme de pressió extra, hem vist enquestes on una majoria dels votants apostaven decididament pel seu fitxatge. Com han de dir el contrari si l’únic que reben són meravelles del jugador?! Després, amb el Mascherano, va passar el mateix. Grans titulars, notícies lloant la seva amistat amb el Messi, enquestes on el 80% de l’afició estaria d’acord amb el seu fitxatge... I amb això no dic que no siguin jugadors pel Barça. Personalment, crec que tenim la posició de migcampista ofensiu sobradament coberta. Per tant, al meu parer, l’alemany no aportaria res de nou a l’equip. Pel que fa a l’argentí, la marxa del Touré ha deixat un lloc que no és pas fàcil de suplir. Ara bé, sembla que l’entrenador confia molt amb el rendiment que pot oferir l’Oriol Romeu. I si el Guardiola li té tanta confiança, serà per alguna cosa. Es mereix tot el suport i credibilitat.
Davant de tot això, el Guardiola es troba en una posició que no ha de ser gens agradable, pressionat per tota l’orquestra del que s’anomena “entorn”. Sortosament, el seu caràcter ferm li ha permès aturar totes aquestes envestides. Dubto molt, però, que aquesta manera de funcionar agradi gaire al de Santpedor.

No el discrimina ningú

"A Montilla se'l discrimina per no haver nascut a Catalunya". Això és el que ha escopit la Laia Bonet, la previsible número 2 de les llistes per Barcelona dels socialistes a les properes eleccions. Per començar, al Montilla no el discrimina ningú. Si se'l critica és per la seva pèssima obra de govern i per la seva incapacitat a l'hora de defensar el benestar de la gent de Catalunya. Mai ningú ha parlat que si ha nascut a un lloc o a un altre. És més, ha passat fins i tot el contrari. El propi Jordi Pujol el va posar com a exemple d'integració. Amb declaracions com aquesta, els socialistes entren al pantanós terreny del lerrouxisme més radical. No és el primer cop que intenten jugar amb aquesta divisió. Ja ho van provar durant la passada campanya electoral, amb el lema "Ara és l'hora dels catalans", com donant a entendre que fins llavors només s'havia parat atenció "a uns" i s'havia desatès "a uns altres".

El catalanisme, de sempre, ha estat integrador, a diferència del seu espanyolisme, que és, ha estat i serà assimilador. I, posats a discriminar, els que discriminen per raons "identitàries" són justament els del seu partit, els del PSOE. D'exemples, n'hi ha uns quants. Pel sol fet de néixer a Catalunya, hem de suportar un dèficit fiscal d'escàndol, campanyes de boicot contra els nostres productes, es porten a terme inversions anti-econòmiques i irracionals com la deficitària estructura radial de l'alta velocitat, es nega una infraestructura vital com el Corredor Mediterrani, s'organitza un merder immens al voltant de la prohibició de les curses de braus quan a les Canàries fa uns anys no va passar res... No és tot això discriminatori? De què van?

Amb aquestes declaracions, es demostra del tot la deriva centralista i espanyolista més rància on està caient la federació catalana del PSOE. Si poguessin, farien el mateix que el Lerroux el seu dia: pactar amb la dreta més reaccionària per a acabar-nos d'arruïnar. A Euskadi ja ho han fet, prèvia il·legalització d'un partit polític que representa el 10% dels electors bascos. Sortosament, aquí a Catalunya, no sumaran ni de lluny. Però no en tingueu cap dubte: si poguessin, ho farien.

No fem un drama d'aquesta derrota

Ahir el Barça va disputar el primer partit oficial, amb derrota 3-1 contra el Sevilla. El partit havia estat envoltat d'una gran polèmica per la convocatòria de la majoria de campions del Món per la selección. Davant d'aquesta agressió, incomprensiblement, la Junta va callar i tal fet va obligar al Guardiola a fer saltar un onze de circumstàncies, farcit de jugadors suplents i del filial. Un zero pel Rosell i companyia.
Tampoc s'ha de fer un drama d'aquesta derrota. A la segona part, es va notar molt el fet de trobar-se en pretemporada i la "peculiar" preparació per terres asiàtiques. El lamentable estat dels terrenys de joc i els llargs viatges han pesat a les cames dels jugadors, que després del descans semblaven rebentats. Va servir, també, per a analitzar el comportament dels joves del filial. El Jonathan Dos Santos i l'Oriol Romeu van fer un bon partit. El primer va marcar molt bé els temps i el control del partit. Quan va ser canviat pel Thiago, es va notar cert descontrol en el joc. Pel que fa el segon, es va mostrar consistent al centre del camp i contundent en el tall. Qui potser no va estar tan fi va ser el Sergi Gómez. Però és que ahir ningú de la línia defensiva va estar gens brillant. El porter Miño va fer un parell de bones intervencions però potser hauria pogut fer alguna cosa més en el segon gol. De la resta de jugadors, el Bojan es va veure desplaçat a la banda, on el seu rendiment minva, i l'Ibra es va poler reivindicar amb un bon gol que por ser decisiu. A veure si a la tornada, ja amb tots els jugadors, es pot donar la volta a l'eliminatòria.

Referent al Barça, recomanar-vos un nou diari digital on hi col·laboro. Es tracta del Racó Blaugrana. No, no és aquest excel·lent bloc que alguns de vosaltres ja coneixeu. És una nova web on es parla de l'actualitat blaugrana. L'adreça és la següent: http://www.racoblaugrana.com/ i aquest és el primer article que he escrit. Sí, darrerament estic de sort en aquest aspecte! Feu-hi un cop d'ull, és molt interessant!

Encara no s'han posat d'acord

No, encara no s'han posat d'acord. Han acordat veure's per parlar, però encara no han arribat a la tan desitjada candidatura única. Paciència. Sembla que la diferència rau, sobretot, en com confeccionar les llistes. Estem davant d'una oportunitat única per a configurar una llista que pot recollir el descontentament de molta gent. Esperem que no la deixin escapar.

Us deixo amb el vídeo que publicita el partit polític creat pel Joan Laporta. Diu que vol recollir el clam de la manifestació del 10 de juliol: unitat i independència. Que ho facin ja!

Quin indret és (XXIII)?

Nova fotografia a endevinar del Catalunya des del terra. La resposta de l'indret anterior ja està publicada (tot i que potser no calia, de tan fàcil que era!). Avui el lloc a encertar no serà tan senzill. És aquest:És una localitat del Vallès Oriental on vaig anar a veure un concert d'Els Amics de les Arts el passat dia 30. Quin indret és?

Legalitzen el top manta?

M'he quedat sorprès quan he llegit que els Ajuntaments del Vendrell i Calafell han decidit habilitar uns espais per a la venda ambulant. Això sí! No a primera línia de mar, sinó una mica apartadets. Argumenten que no tenen prou recursos per a fer-hi front, i que és l'única sortida que han trobat per a estalviar-se problemes. Primer de tot, cal recordar que aquesta és una activitat il·legal. Per tant, a la pràctica, el que estan fent és "legalitzar-la". Estan afavorint, alhora, un cas de competència deslleial. Què deuen estar pensant tots els comerciants cosits a impostos per la mateixa Administració que ara regala aquest espai als de la venda ambulant? No provocarà això conflictes? No és un cas de discriminació gravíssim? A més, quina garantia hi ha que el que venen té uns estàndards de qualitat? Quins controls han passat? Quina és la seva procedència? No en sabem res! Per acabar-ho d'adobar, el President "en funcions", el Joan Saura (sí, és ell!!) ha assegurat que li semblava "raonable" la proposta. Això què vol dir: que el govern català pensa el mateix? Perquè, és clar, ara el màxim responsable, per molt que sembli mentida, és ell!

És cert que la solució a aquest problema no és fàcil. Però, per ara, l'única forma que hi ha d'aturar-ho és detenint als que practiquen aquesta activitat. També, s'ha de dir tot, si ningú els comprés no hi hauria cap persona que s'hi dediqués. Per tant, part de la culpa també és del comprador.

No cal tenir una bola de vidre per a predir que durant els propers dies es viurà un desembarcament de venedors ambulants cap a aquestes dues poblacions. És més, si algú de vosaltres té alguna cosa per casa que no faci servir, ja sap què ha de fer: anar cap al Baix Penedès i vendre-ho. I podeu estar tranquils! No caldrà que pagueu cap taxa ni res! Gratuït!

L'exemple a seguir

He sentit molta gent indignada per la convocatòria de set jugadors del Barça per la selecció espanyola tres dies abans de disputar la Supercopa i sense que hagin fet un sol entrenament. Però què es pensaven? Que per ser la columna vertebral de la selección el Barça cauria més simpàtic? Doncs no. Que el Barça hagi guanyat tants títols aquests darrers anys i el Madrid res, per a ells, és intolerable. Per una raó ben senzilla: qui representa Espanya és i serà sempre el Madrid. Només cal veure amb quina bandera els van rebre a Mèxic. I per això faran el que faci falta perquè no es repeteixi. Els mateixos mitjans que tan contents titulaven Barçaspaña ara s'indignen. Aquí tenen el que han cultivat.
Quan es pregunti als jugadors sobre aquesta qüestió, diran que són uns “professionals” i que ells juguen “on els diuen”. Què passa, que no saben parlar? Que aprenguin d’un company del seu propi equip, el Jonathan dos Santos. També havia estat convocat per la selecció mexicana per a jugar el mateix partit. En veure la coincidència amb el matx de la Supercopa, va demanar al seu seleccionador que no se l’endugués. I així ha estat. No poden fer el mateix els altres jugadors amb el Del Bosque? Què vol dir això, que aquest jove mexicà del filial està més implicat amb el Club que els Xavi i companyia? Que és més valent que ells? Que no ens vinguin amb sopars de duro. Que es deixin de tonteries i que facin el mateix. Ja està bé de tractar a aquests adults multimilionaris com si fossin criatures. "Ai, pobrets, que juguen massa partits!" "Ai, pobrets, que viatgen massa!" Ja ens agradaria a tots trobar-nos en la seva situació! Els del Sant Andreu, per exemple, han jugat 3 partits en 3 dies i no s'han queixat tant. Podem i hem de ser més exigents amb ells.

Convit d'estiu: "Tímid i nerviós"

Des d'aquest bloc se'ns proposa un joc: el d'inventar una història a partir d'aquesta imatge. El resultat ha estat aquest:

"Era la seva primera aparició pública i estava molt nerviós. Tenia les galtes enrojolades i la tirita que li tapava un cop que es va fer al seu diminut nas li rajava de suor. Tots els mitjans l'havien omplert de lloances després que fos capaç, d'una volada, de salvar una persona gran que anava a ser atropellada per un cotxe. 5, 4, 3, 2, 1 i... just en aquell moment, el seu rostre nerviós va ser contemplat per milions de persones. Era incapaç d'articular cap paraula. L'acomplexava ser diferent als altres. Finalment, nerviós i fora de si, va fer un bot i va marxar corrents del plató. Mai més el tornarien a veure. El món de l'espectacle no estava fet per a ell."

El Cesc no vindrà

Nou fracàs de la Junta encapçalada pel Sandro Rosell. El gran objectiu d'aquesta temporada, el Cesc, ha anunciat que es queda un any més a l'Arsenal. Val la pena recordar que la candidatura rosellista va afirmar, durant la campanya, que seria "molt fàcil" portar el jugador al Barça donada la seva gran predisposició. Doncs bé: o bé van mentir o són uns incompetents negociant. Jo crec que totes dues coses. El jugador ha pressionat tot el que ha pogut i més. Però ni així. Sembla que la diferència, finalment, han estat 10 milions d'euros. Just aquest és el preu que ha costat l'Adriano, un jugador que no ha demanat ningú i que el Rosell s'ha tret de la màniga. Si arriben a invertir aquests diners pel Cesc, avui el català seria jugador del Barça. Les declaracions del Wenger qualificant el Cesc d'intransferible eren una tàctica per apujar el seu preu. Mira si veien el jugador fora que ja li buscaven substitut. Però, en contra del que esperaven, el Barça no ha volgut oferir més.

Analitzem la plantilla que hi ha en aquest moment. Han marxat quatre jugadors però en canvi només se n'han fitxat dos. És a dir, si la passada temporada es deia que la plantilla era curta, aquest any encara més. Per a compensar-ho, s'utilitzaran els jugadors del filial. Sortosament, hi ha una fornada de jugadors molt bona que, segurament, podran suplir les baixes d'una forma més que correcta. Ara bé, això no ha d'amagar la improvització i la nefasta gestió esportiva d'aquesta Junta. Per exemple, el filial encara no ha pogut començar a entrenar-se perquè estan quasi tots amb el primer equip. I preparar la segona divisió tampoc és fàcil. Pel que fa a la porteria, continuo pensant que el Pinto no pot ser suplent d'un equip com el Barça. No transmet seguretat, comet errades abusrdes i algú li hauria d'ensenyar a blocar els xuts. En fi, a veure com va tot!

Futbol en estat pur

Del 2 al 7 d'agost s'ha disputat, al Camp Municipal del Guinardó (on habitualment hi juga el Martinenc, l'ànima organitzativa d'aquesta competició) la 25a edició del Torneig d'Històrics del Futbol Català. Hi participen diversos equips catalans amb una història important al darrere. Ahir es va disputar la gran final, el gran derbi ciutadà entre l'Europa i el Sant Andreu. Finalment, la victòria va ser pels primers per 2 a 0.

L'organització, un cop més, ha estat excel·lent. S'hi pot veure futbol en estat pur. Lluny de les càmeres dels grans mitjans, de les fortunes, dels patrocinis milionaris, dels hotels de luxe i de tot el que comporta el futbol de primera divisió. Això no significa, però, que els jugadors no s'hi deixin la pell al camp. Al contrari: segur que senten més els colors que no pas tots aquests jugadors fitxats a cop de talonari. Per a posar un exemple de fins a quin punt s'ho han pres tots seriosament, en la semifinal entre l'Europa i l'Horta hi va haver tres expulsats (amb un àrbitre, tot val a dir-ho, poc encertat). A més, la proximitat de les grades amb el camp permet a l'espectador copsar fins al més mínim detall del que succeeix al terreny de joc: les ordres del porter als companys, les converses entre els jugadors, les queixes de la banqueta als àrbitres, les instruccions de l'entrenador, el crit de dolor d'un jugador en rebre una entrada...

Qui mai hagi assistit a un partit d'aquesta categoria, recomano que ho faci. Allà hi veurà 22 jugadors que s'hi deixen la pell, res de mercenaris.

Escalfant motors

Com cada any, a Tarragona hi haurà el Concurs de Castells. Aquesta ja serà la 23a edició. Per a escalfar motors, ja han preparat l'espot publicitari.

Us ha agradat?

La fragmentació independentista

Fins a tres grups "unitaris" independentistes han anunciat que es presentaran a les eleccions: Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència i el resultat de la Conferència Nacional del Sobiranisme. La lògica i la Llei d'Hondt fa necessària la seva unió. Si finalment es presentessin per separat, difícilment cap d'ells treuria uns bons resultats. Per a començar, es transmetria una imatge ridícula i de desunió que no ens portaria enlloc. Per això i per les poques perspectives d'assolir cap resultat, molta gent que està treballant en alguna d'elles ho deixaria de fer. És més: he sentit gent que afirma que, en cas que no hi hagi una candidatura única, com a mal menor, votarien a CiU o a Esquerra o fins i tot en blanc.

La idea d'unir a tots els partits "sobiranistes" en una sola candidatura era molt "romàntica", però els mateixos promotors eren conscients que no era possible. Esquerra, CiU i Iniciativa tenen les seves pròpies dinàmiques i, per desgràcia, mai s'integraran enlloc. Per tant, crec, la crida que l'Alfons Tena, l'Uriel Betran i el Joan Laporta van fer anava dirigida sobretot a aquests altres dos grups i a la societat en general. Ara bé, hem de tenir en compte que conformar aquesta llista unitària no és gens fàcil. Per començar, els ritmes són molt diferents. Reagrupament ja fa molt de temps que treballa, ja té orquestrada una estructura organitzativa per tot el territori i fins i tot ja ha aprovat les llistes electorals. En aquest sentit, ja té els deures fets. Els grups que formen part de la Conferència fa quatre dies que es van posar d'acord d'anar junts. Res més. I pel que fa a Solidaritat durant aquest estiu es té previst estendre la xarxa pel territori i fins el dia de la Diada no es celebrarà l'Assemblea que decidirà les llistes. Un altre punt a comentar és què es fa un cop al Parlament. Per ara, l'únic que ha presentat un programa al respecte ha estat Reagrupament. A més, hi ha el com finançar la campanya. És evident que hi ha uns que tenen molts més recursos i que gaudeixen de molta més publicitat que els altres. I les quantitats que es gasten en campanya són molt importants i és un altre tema a discutir. Per acabar, hi ha el tema de com confeccionar les llistes i ponderar el pes de cada un d'ells.

Resumint: és molt desitjable que la creació d'aquesta llista única (almenys els dos amb teòricament més pes). És una tasca molt complicada i per això cal temps. El problema que tenim, però, és justament aquest: que les eleccions s'apropen (sona la data del 24 d'octubre) i cal espavilar-se. Aquest agost, doncs, cal que parlin molt. No s'entendria que es presentessin els tres per separat. Esperem un gest de generositat i responsabilitat per part de tots ells.

L'engany comptable de Rosell i companyia

El Javier Faus va presentar, davant de tota la premsa, la falsedat que el Barça havia acabat l'exercici anterior amb unes pèrdues de 77 milions d'euros. Tal notícia va ocupar grans titulars que, de pas, posaven a parir el Joan Laporta. Doncs bé, el Xavier Sala i Martín respon al seu Facebook a aquesta aberració comptable. Per començar, recorda que una auditoria només mostra una opinió, però no reformula els comptes. Això, per tant, ha estat obra del Javier Faus. El "truc" que utilitzen per a donar aquesta volta als resultats es basa en un canvi de dates en els ingressos i despeses del Club. És a dir, ingressos de l'era Laporta (la venda dels terrenys, el contracte televisiu amb Mediapro) es computen com a ingressos de l'actual. Alhora, despeses d'aquesta Junta (la venda de l'Henry per sota del seu preu de mercat), es computa com a despesa de l'anterior. Per tant, s'estan apropiant dels èxits econòmics de l'era Laporta. A més, algú es pensa que una persona com ell, que participa als fòrums internacionals d'economia més importants del món, que sona com a futur Nobel d'Economia, es jugaria el seu prestigi falsejant els comptes d'un Club de futbol?
Això és una mostra, doncs, que aquesta Junta només actua seguint un gran ressentiment vers el Laporta. Sembla que estiguin acomplexats pels èxits esportius de l'etapa anterior i que estiguin buscant excuses per a justificar que no aconseguiran igualar-los. A la vegada, també, estan retornant els favors que han rebut dels mitjans els darrers temps. Recordem que s'acosten eleccions i que el Laporta ha presentat una alternativa electoral que no agrada gens a aquests personatges. La desgràcia d'aquesta actitud: que també rep el Barça. Però això sembla que els hi és igual. A nivell internacional, la imatge ha estat horrible. Diaris d'arreu del món han titulat que el Club perd diners. Un altre motiu que esgrimeix el Sala i Martín que podria explicar aquest engany és que, si aquest any presenten beneficis, els membres de la Junta s'estalviaran d'avalar per 60 milions d'euros. Això demostra, el seu "compromís" amb el Club.

En fi, que els primers dies de mandat no estan resultant gens beneficiosos pel Club.

El fals catalanista

S'ha parlat força de la decisió de l'Antoni Castells de no anar a les llistes del Psc-PsoE a les properes eleccions catalanes. S'ha volgut interpretar com un descontentament per part seva davant la submissió que han mostrat els socialistes catalans davant el PsoE. A l'entrevista, deixava anar la cantarella de sempre: que si els cal més independència de la seva seu matriu i blablabla. Ara bé, jo diria que el que l'ha portat a aquesta "reflexió" són uns motius ben diferents. Primer de tot, la més que previsible patacada electoral dels socialistes. És una manera de no veure's salpicat dels mals resultats que trauran la propera tardor per així presentar-se com una "alternativa". Fixem-nos que a l'entrevista diu que és seu objectiu és fer del socialista un partit "central" a Catalunya. És a dir, que de marxar, res. Sobre la submissió al PsoE, aquesta fa trenta anys que existeix. Resulta que ara ha tingut una "revelació" i se n'ha adonat? Per què no marxava abans, doncs? Després tenim tot l'embolic del Cas Palau. És una forma de sortir de la primera línia pública i que la gent s'oblidi dels problemes que va haver d'afrontar. Cal remarcar, a més, que durant tots aquests anys ha format part de l'executiva del Psc-PsoE. És a dir, que ha participat de TOTES les decisions que ha pres el partit. Tampoc ha dimitit pas d'aquest càrrec, pel que és evident que hi continuarà participant.
El seu catalanisme és una mentida més. Per a demostrar-ho, dos fets recents: primer, l'engany del finançament. Ens va vendre com a extraordinari un finançament que, com hem vist, és del tot insuficient. Segon, la seva oposició a l'operador nacional de telecomunicacions. Finalment, el que alguns anomenaven l'"Euskaltel català", només es tirarà endavant a les Terres de l'Ebre. L'excusa: que amb la crisi no es pot afrontar tal inversió. El que sembla: que el Conseller ha fet de portaveu de Telefónica, que no volia un operador potent com aquest a un dels mercats que més explota, el català. Que no ens prengui el pèl. A mi m'ha semblat més oportunisme que una altra cosa.

Reaccions intolerables

Alguns energúmens no van saber encaixar el revés democràtic a les corregudes de toros. A la sortida, els diputats que van votar a favor de l'abolició d'aquesta tortura van haver de sentir crits de "fascistas" o "nazis". Alguns, però, no en van tenir prou. Van decidir anar a la seu d'Esquerra a l'Eixample, hi van destrossar tot el que hi havia i fins i tot van ferir a un militant. No és el primer cop que una seu d'Esquerra o d'alguna entitat catalanista és atacada sense que hagi passat res. Aquí en teniu uns quants exemples. Especialment sagnant és el cas al País Valencià, on els grupuscles violents actuen amb la conllevància del PSOE i PP, que ja els va bé algú que els faci la feina bruta. També van parlar que a Catalunya hi havia una "dictadura". Ara resulta que la decisió presa per un Parlament democràticament escollit pel poble en unes eleccions és dictatorial. Em sembla que això és el que els hi agradaria a ells, que hi hagués una dictadura!

Qui tampoc es va prendre gens bé la prohibició van ser els mitjans editats a Madrid. Per ells, és clar, l'abolició ha estat un atac contra Espanya. Curiosament, un dels que va rebre més i que va sortir a totes les fotos va ser el José Montilla, que va votar en contra de la prohibició. De pas, això ha servit per a tornar a treure la campanya de boicot contra els productes catalans, que en poc temps ja recollia 4.000 adhesions. No saben, pobrets, que la major part de les exportacions de les nostres empreses ja són a llocs més civilitzats d'Europa. En canvi, quan es va prohibir a Canàries, no van fer cap campanya per a no consumir els seus plàtans. Però és clar, nosaltres som catalans i això ja és prou motiu com per desitjar-nos la pitjor de les sorts. La seva actitud, a més, ha quedat al descobert gràcies al cobriment que mitjans de tot el món van fer de la jornada. Han quedat ben retratats.

Neix L'Actual de Catalunya

Avui, a les 9:00 del matí, neix un nou digital d'informació: L'Actual de Catalunya. És un projecte que té com a finalitat parlar i informar sobre tots aquells temes que poden interessar: política, economia, societat, esports, cultura, mitjans de comunicació... És a dir, tothom podrà trobar alguna temàtica que s'adeqüi a les seves preferències. A més, es vol obrir perquè tothom hi participi. Qui cregui que té alguna cosa interessant a dir o a ensenyar, pot enviar un mail i també es mostrarà. D'entre els ja més de vint redactors que compta, hi seré jo. O sigui que algun article meu també caurà molt sovint en aquest digital. Per a fer-ne coneixement per tota la xarxa, podeu adjuntar aquesta imatge als vostres webs i blocs. Us ho agrairíem molt!
Així doncs, us animo a fer-hi un cop d'ull i a participar-hi!

No faig vacances

Aquest any treballo tot l'agost. És més: no tinc vacances fins passada la Diada. Potser es fa un pèl estrany continuar amb la rutina diària mentre tanta gent està gaudint del sol i el mar de la platja o de la tranquil·litat de la muntanya. Ara bé, pel contrari, ben mirat, és la millor època per a treballar. Per començar, és quan millor s'hi està a Barcelona. La gran fugida per vacances deixa la ciutat amb menys gent que mai. Per tant, ens estalviem les pesades aglomeracions al transport públic de cada dia. Pel que fa al temps, tampoc és el millor de tot l'any. Massa calor, a sumar-hi les típiques tempestes d'agost que poden arruïnar algun dia de vacances. L'altra avantatge és que, quan la majoria de gent treballa, es poden fer vacances. Per això, en cas de voler passar alguns dies fora, els preus són molt més baixos que durant aquest mes, que es troben descaradament inflats. Com veieu, tot són avantatges! També s'ha de dir que, això, és clar, es pot fer si no es té una responsabilitat en forma de fills a qui haver de cuidar durant aquestes dates. Com que no és el cas, tinc la sort de poder planficar-me els dies de vacances d'una forma molt flexible.
Pel que fa al bloc, tampoc hi ha vacances. Aniré escrivint de forma habitual, potser no cada dia (dependrà de les notícies que sorgeixin), però alguns articles espero que puguin caure cada setmana. A més, demà neix un nou digital que us recomano que seguiu: L'Actual de Catalunya. D'entre els redactors que ompliran d'informació i contingut aquest mitjà, hi seré jo mateix. Demà en parlaré més detingudament. Pels qui feu vacances, això sí, a gaudir-les!