Els Amics de les Arts

Ahir vaig anar a veure Els Amics de les Arts a Sant Feliu de Codines. El Parc de Can Xifreda va quedar petit per a escoltar la seva actuació. Com sempre, van aconseguir una gran complicitat amb el públic. Entre cançó i cançó, enllacen divertides històries per a introduir la següent. Les lletres, divertides i totalment diferents al que es canta habitualment. Les combinacions instrumentals estan molt ben trobades. Al meu parer, un dels millors grups (per a no dir el millor) que podem trobar actualment!

P.D.: Algú sap com encabir un vídeo del Youtube sense que es passi dels marges i com fer-lo més petit? És que no n'he trobat la manera!

Quin indret és (XXII)?

Nova entrada del Catalunya des del terra. Com sempre, ja hi ha publicada la resposta del dia anterior. Un cop, en broma, en un comentari es va dir que si no posava algun fotografia d'una estació o alguna cosa semblant per a endevinar el lloc. Doncs bé, el desig s'ha fet realitat:

Tot i que la qualitat de la imatge no és gaire bona, crec que aquesta vegada no cal cap pista!

Sí, ahir va ser un gran dia!

Ahir, el Parlament de Catalunya va votar a favor d'abolir les curses de braus. Tot i les dures pressions dels lobbies pro-taurins i dels mitjans editats a Madrid, la ILP va ser aprovada per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions. Finalment, la majoria de diputats de CiU hi van votar a favor, fet que ha permès, juntament amb els vots dels diputats d'Esquerra i Iniciativa, modificar l'article 6 de la Llei de Protecció dels Animals. Els diputats del PP, Grup Mixt i la majoria del Psc-PsoE van votar a favor de les corrides. Si res no canvia, a partir de l'1 de gener del 2012 la Monumental quedarà reservada a altres usos. Ho puntualitzo així perquè el PP ja ha advertit que recorrerà aquesta decisió a instàncies espanyoles. I ja hem vist com les gasten (només cal recordar el tema de l'Estatut). "Estranyament", no van tenir la mateixa actitud quan a Canàries també es van prohibir el 1991, amb els vots dels seus diputats a favor. Hi havia molta expectació al voltant d'aquesta votació. Nombrosos mitjans d'arreu del món s'han desplaçat fins a Catalunya i han doant a conèixer el fets. Avui, doncs, el nostre país és més conegut que ahir. Els més satisfets de tots, segur, la gent de la Plataforma Prou!, els impulsors de la ILP que ha tingut aquest desitjat final. Lamentar l'actitud que han tingut alguns pro-taurins. Han proferit greus insults als diputats que han votat a favor de l'abolició. Que si "ha triunfado el fascismo catalán", "nazis", "fascistas" entre d'altres perles, i han titllat TV3 de "televisión del régimen". Només energúmens així poden considerar un espectacle la tortura i assassinat d'un animal. Destacar que el Montilla ha votat en contra de l'abolició i que, de seguida, ha corregut a desmarcar-se del resultat remarcant que "no ha estat una acció del govern". Vergonya tenir un President així.

Pel que fa a l'altre focus d'atenció del dia, l'acte de presentació de la Solidaritat Catalana per la Independència va ser un èxit. La sala es va omplir de gom a gom i érem més gent dreta que asseguda. A treballar s'ha dit!

Quin dia, avui!

Avui serà un dia mogut des d'un punt de vista polític. Per començar, tindrem la votació al Parlament sobre si s'aboleix o no la tortura de les curses de braus. A diferència de la resta de votacions que hi ha al Parlament, aquesta té un resultat incert perquè en el si de CiU i el Psc-PsoE s'ha donat llibertat de vot. Esquerra i Iniciativa han anunciat que votaran a favor de l'abolició i el PP (amb numeret inclòs al Parlament) que ho farà en contra. Els defensors de la fiesta, com a únic "argument", els queda que és una "tradició" a preservar. També ho era que els lleons es cruspissin a éssers humans en un circ i s'ha deixat de fer. La resta de "raons" que han donat són tan extremadament ridícules (que si l'animal no sofreix, que fins llavors tracten el brau de meravella...) que es desacrediten elles soles.

L'altre focus d'atenció el tindrem en la presentació que la Solidaritat Catalana per la Independència durà a terme a Barcelona. A dia d'avui, més de 14.000 persones ja hi han donat suport. Senyal que alguna cosa es mou i que hi ha moltes ganes que es configuri aquesta llista unitària. En una decisió que ha sorprès a tothom, l'Alfons López Tena i l'Uriel Betran han abandonat els seus respectius partits i càrrecs. El ja ex-republicà, ha renunciat al seu escó al Parlament, a la seva candidatura per a l'alcaldia de Badalona i, evidentment, a formar part de les llistes d'Esquerra al Parlament. Aquesta acció, desitjada i esperada per a molts indecisos, dota de credibilitat la iniciativa. Serà interessant escoltar què ens expliquen avui tots tres. També sembla que gent de món municipal s'hi vagi animant. Les eleccions són a prop, pel que cal posar-se a la feina des d'ara mateix!

En fi, com veieu, un dia en el qual es prendran decisions prou importants!

Tot penja d'un fil?

Fa pocs dies, vam haver de lamentar la mort d'una persona després que una atracció del Tibidabo, El Pèndol, sofrís una avaria. Durant els dies següents, vam conèixer que aquesta atracció ha sofert problemes... des del mateix dia que es va inaugurar! Així mateix ho ha reconegut la pròpia empresa. Concretament, s'han trobat problemes hidràulics amb l'eix, el sistema de frenada i el ganxo de subjecció. Però això no és tot: la directora del Tibidabo ha dit que aquests problemes eren "normals". És a dir, ells mateixos sabien que existien aquests problemes. Com és que no van aturar l'activitat immediatament? Com es pot tenir la indecència de qualificar de "normals" uns problemes que afecten a una atracció que arriba als 100 km/h? Com es pot ser tan irresponsable? En aquest país tot funciona així. Sembla que ningú conegui el significat de la paraula "preveure". A més, per acabar-ho d'adobar, el Parc ha funcionat sense la llicència ambiental que ha de concedir l'Ajuntament.
Seguint el tema de els responsabilitats, he recordat les celebracions a Barcelona de la selecció campiona del Mundial de futbol. L'alcalde va justificar la col·locació de la pantalla gegant com a mesura "de seguretat" per a tenir a tothom concentrat en un punt. Doncs bé, el resultat de la nit és prou conegut: rècord de ferits i detinguts, brutal destrucció de l'espai comú, crema d'arbres i senyeres... Ara, el mateix alcalde se'n renta les mans i no en vol saber res. Doncs no. Com a "ideòleg" de la "brillant" idea, el Jordi Portabella li ha exigit responsabilitats. Però res, com si sentís ploure.

Vist el panorama, tot plegat fa una mica de por i tot. Tenim uns polítics que no n'aprenen ni a base de clatellades. Només fan alguna cosa (figurar) quan ja ha succeït la desgràcia. Dóna la sensació que tot penja d'un fil. Aquesta no és manera de gestionar res.

No n'han tingut prou

A la reunió que va mantenir amb el ZP, el Montilla li va demanar "fets" amb Catalunya. Doncs bé, el dia següent els va tenir. Concretament, en una brutal reducció de les obres de Fomento a Catalunya. S'han vist afectades infraestructures clau com l'extensió de la xarxa de ferrocarril fins a l'Aeroport del Prat, cinc grans carreteres i 23 projectes més. Catalunya ha estat, juntament amb el País Valencià, per variar, la comunidad (que en diuen ells) més afectada per les retallades. Una nova burla. Un cop més, el govern espanyol actua contra tota lògica racional i econòmica i afegeix una nova retallada al seu llarguíssim historial. El que ha estat del tot al·lucinant ha estat la valoració que n'ha fet el Francesc Vallès (definit així d'encertadament per un blocaire), el coordinador dels diputats de la federació catalana del PSOE al Congreso. Ha assegurat que Fomento manté les inversions a Catalunya (?!?!) i que és "lògic" que Catalunya participi "solidàriament" en la reducció del dèficit. Nova baixada de pantalons. És que arriben a l'extrem tan ridícul de justificar el que és impossible. Un cop més, utilitzant la paraula "solidaritat" com a sinònima de "robatori", com en el dèficit fiscal. Per si no n'hi havia prou, el seu pamflet, el PSOE-riódico, va organitzar una trobada perquè el ZP ens escupís més mentides i provés de justificar aquesta nova retallada. Per a fer-ho més familiar encara, el seu presentador en l'acte va ser... el Montilla! La imatge és del tot clarificadora: el President de la Generalitat conformant-se en ser persentador del president del govern espanyol. Més submissió i vassallatge, impossible.

El Conseller Nadal ha dit que veu "incomprensible" l'elecció de les obres. Tan incomprensible com que tots els diputats del seu partit ho hagin aplaudit i acceptat.

Els nefastos primers dies del Sandro Rosell

Els primers dies de presidència del Sandro Rosell estan essent nefastos. Tot allò que va prometre durant la campanya s'ha vist que eren mentides. Recordo que va dir que ell no hauria fitxat el Villa a aquell preu. Doncs ara resulta que valdria el doble. El que criticava que el Barça no sabia vendre es treu de sobre el Txigrinski per 10 milions menys del que va costar. Un "gran" negociador, sí. En canvi, fitxa per 10 milions + variables a un brasiler (què estrany, un brasiler!) de nivell mitjà, que no sap defensar i que es lesiona cada dos per tres. I tot això, diu, amb el consentiment del Guardiola. Sí, segur. Tan convençut està l'entrenador d'aquest projecte que només ha firmat per un any, i perquè va donar la seva paraula de fer-ho. El Rosell, recordem, va dir que aconseguiria que el Guardiola renovés per 6 anys. Ara, s'ha tret de la màniga que és el mateix renovar per un any i anar-ho fent així cada any que firmar per 6 amb l'opció de marxar cada any. Doncs no. Quan una persona firma per 6 anys, per molta opció de rescindir el contracte que hi hagi, significa que veu un llarg recorregut en el projecte, que hi creu. En canvi, quan només ho fa per 1 any, vol dir que no ho veu gens clar. L'intervencionisme rosellista ja ha sortit a la llum: es treu de sobre un fitxatge expressament demanat pel Guardiola i en fitxa un altre que tampoc era cap prioritat. Abans, el Guardiola demanava i el President intentava fitxar. Ara, és el Rosell qui escull i, després, consulta a l'entrenador. Un canvi de sentit que denota intervencionisme. Això sí! No pensa fer cap esforç per a fitxar el Cesc, una demanda expressa de l'entrendor. L'estúpida excusa, que les relacions institucionals amb l'Arsenal estan fotudes. Davant la seva incapacitat, a culpar els altres!
També hem sentit el Javier Faus parlant de "problemes de tresoreria". Han generat un alarmisme inexistent. Tots els Clubs tenen deutes. I no passa res si tens uns ingressos potents que ajudin a no augmentar-lo. El Barça ingressa més de 400 milions cada any. Per tant, no hi ha cap perill. El Sala i Martín ja va contestar aquesta mentida i va deixar en evidència l'equip del Rosell. Els mou tan el ressentiment contra l'anterior junta qui fins i tot han canviat el nom de "Barça Atlètic" pel de "Barça B", com en l'època del Núñez. No, no pinta gens bé la cosa.

Quin indret és (XXI)?

Nova entrada del Catalunya des del terra. Com cada vegada, ja hi ha la resposta de l'indret anterior. Avui, cal endevinar a quin lloc correspon aquesta fotografia:

És una petita població de la comarca d'Osona (aquí el llistat de municipis). Es pot reconèixer pel pont que surt a la imatge. Quin indret és?

La justícia internacional ens avala

La Cort Internacional de Justícia, el màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides, ha estat clar: no hi ha cap llei internacional que impedeixi la independència d'un país. Així doncs, valida la declaració unilateral d'independència de Kosovë. Com van aconseguir aquest nou estatuts? Doncs gràcies al vot a favor de l'Estat propi de la majoria de diputats del Parlament d'aquest país. Quants cops hem sentit, a l'hora de parlar de la independència de Catalunya, algun temerós que deia. "és que Espanya no ens deixarà"; "és que mira que diu la Constitució"... Doncs res. Ja poden dir missa que el màxim òrgan jurídic internacional (tot i no ser vinculant) ha estat clar. En resum: si una majoria de diputats del Parlament de Catalunya vota favorablement a l'Estat propi, ni el PP, ni el PSOE, ni ningú hi podrà fer res. Serà un fet consumat.
Aquesta ha estat, des del primer moment, l'aposta de Reagrupament. Es pot dir, per tant, que aquesta sentència ens ha donat la raó. Dins de la legalitat espanyola no hi ha res a fer. Per tant, abans de tot, el que cal és sortir-ne. Un cop declarada la independència, el govern del nou Estat seria el que convocaria el referèndum. En la recent Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència, la via que es proposava era exactament la mateixa. Ena alegrem, doncs, que molta altra gent hagi vist que aquesta és l'única via vàlida existent. Podeu estar ben segurs que, els diputats sorgits de la llista a la qual Reagrupament doni suport, ho proposaran al Parlament. Dels que hi ha ara, malauradament, no ens en podem fiar gaire. Molt alegrar-se per la sentència però no s'atreveixen a fer el pas. Per quan, llavors?

Ja han escollit

No és el primer cop que ho fan. Moltes són les vegades que els diputats catalans del PSOE han votat una cosa a Catalunya i l'oposada al Congreso. En totes elles, havien d'escollir entre dues opcions: ser fidels a Catalunya i al benestar de la seva gent o seguir vassallament les ordres de la direcció del PSOE. En tots els casos, escollien el segon punt. I, seguint, la tradició, van fer el mateix. Aquest cop, però, la seva submissió ha arribat a uns extrems espectaculars. A Catalunya voten a favor d'una resolució que inclou, fil per randa, el preàmbul de l'estatutet que diuen defensar i voler íntegre. Al Congreso, però, amb els seus companys de partit, hi voten en contra. El més recambolesc és, però, que aquests companys de partit també havien votat a favor d'aquest estatutet quatre anys abans, pel que tots han votat en contra del que van votar a favor fa uns anys. És a dir: encara són més centralistes que abans, si és que era possible. Si algú encara es creu la cançoneta del federalisme, que s'ho faci mirar. La seva baixada de pantalons ha estat antològica. Ahir el Montilla es va reunir amb el ZP. Més comèdia, més del mateix.
Fins ara, en aquest país, parlar d'"unitat" de les forces polítiques ha estat sinònim de "renúncia". El motiu: que aquesta "unitat" requeria el suport dels socialistes. I aquests tenen el llistó tan baix que sempre hi hem perdut. Però és que ara, aquest llistó està encara més avall, sota terra. S'ho traguen tot sense cap problema. El PSC no existeix. És més, només pel fet de ser catalans, tenen menys poder de decisió que qualsevol federació de qualsevol altra comunitat autònoma. És així de trist: són els més dependents d'entre tots els dependents. Els seus diputats han venut la seva dignitat a canvi d'una butaca. Demostrem-los que als catalans ens queda dignitat i donem-los el càstig electoral que es mereixen.

Solidaritat Catalana per la Independència

Ahir, el Joan Laporta, l'Alfons López-Tena i l'Uriel Bertran van llençar l'anomenada "Solidaritat Catalana per la Independència". És una crida a totes aquelles organitzacions que estan a favor del dret a l'autodfeterminació per a presentar unes llistes unitàries a les properes eleccions. Un cop allà, s'intentarà assolir la majoria necessària perquè el Parlament declari la independència. Després, tot seguit, hi hauria el referèndum que recolzaria o no aquesta decisió. El nom prové de l'aliança de forces catalanistes que, el 1907, van unir esforços (des de Macià fins a Cambó) i que va arrasar en la següent convocatòria electoral. Es pretén, doncs, recollir el mateix esperit, però amb un objectiu ben diferent; el que es va sentir a la manifestació del passat dia 10: el clam per a un Estat propi. El rebuig per part de tots els partits a la ILP per a un referèndum ha precipitat els esdeveniments. Ara veurem, doncs, on es situa cadascú: han estat cridats des d'Unió fins a les CUP. Per ara, ja s'hi ha afegit el Jordi Fàbrega, de l'EMP (la marca blanca d'Iniciativa a les municipals). CiU no s'ha volgut pronunciar i la resposta d'Esquerra ha estat un pèl estrafolària. Pel que fa a Reagrupament, també s'hi ha adherit. Aquest manifest defineix fil per randa els objectius de l'associació. És més, aquesta Crida dóna la raó a l'estratègia de Reagrupament, que sempre ha dit que la independència vindrà a partir d'una proclamació del Parlament. El Joan Carretero ja va afirmar que estava disposat a deixar pas a altra gent i a agrupar el màxim possible. Aquest és el cas.
Per tant, el que hem de fer ara és treballar perquè aquesta candidatura unitària sigui un èxit. No queda gaire temps per a les eleccions i cal posar-s'hi des d'ara mateix. Per a donar el vostre suport a la iniciativa, només cal que aneu a aquest enllaç. Entre tots, ho hem de fer possible! L'oportunitat és única. El menyspreu i els atacs contra Catalunya estan convencent cada cop més gent de la necessitat d'un Estat propi. Cal, per part de tots, un exercici de responsabilitat i maduresa. No malbaratem aquesta excel·lent oportunitat.

El temps col·loca cadascú al seu lloc

Durant anys, s'ha volgut situar als socialistes dins del grup de partits "catalanistes". Els fets estan demostrant que no ho són. És més, els darrers temps, la federació catalana està accentuant encara més la seva submissió al PSOE. La Carmen Chacón demanava una resolució conjunta (sobre l'estatutet) que el PSOE pogués acceptar. El propi ZP va reafirmar que la sentència del TC deixava clar que només existeix una nació (la seva, l'espanyola) i va escupir que, donat que no pot "tapar la boca" al clam que Catalunya és una nació, ho limita jurídicament. Aquesta frase és molt greu i denota un tarannà anti-democràtic. És com dir: "com que la realitat no m'agrada, la legislo com em dóna la gana". Vist tot això, i amb l'horitzó de les eleccions a prop, el Puigcercós va donar "per acabat" el camí compartit amb els socialistes i va assegurar que ara continuaven cap a la independència. Llàstima que hagin perdut tanta credibilitat. De veritat, tan de bo sigui un canvi de rumb sincer: el país hi guanyaria molt. Per no parlar dels descarats entrebancs que l'Ajuntament de Barcelona està posant a l'organització de la Consulta sobre la Independència. No tenen cap problema en col·locar una pantalla gegant per a seguir la selecció espanyola i deneguen tots els permisos que poden per a una simple botifarrada. Fins i tot, agents de la Guàrdia Urbana han tret cartells on s'anunciava. Demencial.
I perquè no poden, que sinó farien el mateix que a Euskadi. En aquest apunt es resumeix perfectament: forçar a la TV basca a emetre curses de braus, fer els impossibles perquè la Vuelta o la Copa del Rey passin per Euskadi, carregar-se l'ensenyament en euskera, vigilar que a tots els ajuntaments hi onegi la bandera espanyola... I això que diuen que són "no-nacionalistes"! No hi ha ningú que sigui tan nacionalista com ells.

Guerra de banderes

Aquests últims dies, almenys per Barcelona, hi hagut el que es podria anomenar com una "guerra de banderes". Per primer cop, a alguns balcons s'hi han penjat banderes espanyoles. Com a resposta, i esperonats per la manifestació del 10 de juliol, en d'altres vam col·locar estelades o senyeres. La situació varia per barris. Dels llocs per on m'he mogut darrerament, per Gràcia, Sants i el nucli antic del Poblenou, els símbols catalans guanyen. El mateix resultat, però no amb tanta diferència, es pot trobar a barris com la Sagrada Família, el Clot, el Fort Pienc o el Baix Guinardó. En canvi, per La Verneda, el resultat és del tot oposat. En el cas del meu edifici, a part de l'estelada del meu blacó, va onejar uns dies una espanyola. Com que no faig gaire vida veïnal, no sabia de qui era. Em van dir que hi viu una madrilenya.
Aprofitant que tenia una setmana de vacances, vaig anar un dia a Vic, a trobar-me amb una persona que feia força temps que no veia i a desconnectar de la ciutat. Allà, esperava ofegar-me en un mar de senyeres. Els espectaculars resultats del referèndum sobre la independència (per cert, ahir a Puigcerdà i Mollet de Peralada) així m'ho feien esperar. Però no. A alguns balcons, sí es trobava alguna bandera catalana, però no tantes com m'esperava. A diferència de Barcelona, això sí, cap espanyola. Només un desquiciat i marginat cartell a un balcó que donava a la plaça Major que posava "Viva España". Vaig estar pensant: a què es podia deure allò? Potser és que a Vic tenen molt més fàcil viure de forma natural la seva catalanitat i no els cal reivindicar-ho tant amb una bandera. No ho sé. En canvi, com a Barcelona ens trobem amb situacions prou complexes, és una forma de reafirmar-nos. És com si en tinguéssim més necessitat. Pel vostre barri, poble o ciutat, heu viscut situacions semblants? Quina és la "correlació de forces"?

169è Joc literari: "Gelós"

Com cada mes, el Jesús Maria Tibau ens convida a participar en els seus Jocs Literaris. Per aquest juliol, la història a inventar-se és a partir d'aquesta imatge:

El resultat ha estat aquest:
"M’havia portat malament. Això em va dir la mare. De sobte, em va pegar un cop al cul, em va agafar de la mà, em va cridar “No ho tornis a fer més!” i em va deixar allà tot sol, palplantat al costat d’aquella cadira, castigat. Mirava com jugaven i sentia una enveja! Total, per no haver-li volgut donar la pilota a aquell nen! És que és meva i jo hi volia jugar! I tot sol, és clar! No me la van comprar per a mi, doncs per què l’havia de deixar? Però els meus pares s’entesten que ho comparteixi tot. I ara els veig allà, tan contents i feliços, jugant amb la meva pilota… quina ràbia! Potser, el proper cop, sí que els hi deixaré. Millor jugar acompanyat que no quedar-me tot sol sense fer res."

El resultat (II)

"Això m’ha animat a apagar l’ordinador i a estudiar una mica. A tots els mitjans, el titular era el mateix. Doncs em ve al cap la tragèdia d’ahir a Castelldefels. 12 morts i ferits greus i tot per no fer cua i passar pel pas subterrani de l’altra banda... Un d’ells, amb al veu trencada, va dir el següent:
-Vam voler tirar pel dret i travessar els vies... i va passar un tren... s’ha de ser prudent... un fet a lamentar i a comentar... una desgràcia que es podia haver evitat.
Un dels que va creuar i es va salvar pels pèls no va poder evitar:
-Estic fotuda... un amic agonitza... la meva filla està de mala deixonsis... i fa un dia magnífic, per què?
Paraules inconnexes. Després de dinar, tot passejant, hem arribat fins l’Ajuntament on hi ha els gegants a punt per la festa. Tenia previst anar a veure com inauguraven un local al barri. Però em feia mandra anar-hi sola. Si l’hagués trucat, potser m’hauria acompanyat a la inauguració. Però en fi, vaig tornar a casa. Diuen que per estudiar bé cal un entorn agradable. Així que em vaig posar a ordenar l’habitació. Ara que hi penso: estic de pont i no faig res. He triat arreglar armaris i no anar-me’n a la platja, o sigui que ja he demanar hora al psiquiatre; això no pot ser normal! Per a espantar aquests pensaments, he anat a buscar la vella guitarra. Vull aprendre a tocar el piano!! Potser ja és massa tard… ^^. Espero que als corcs no els agradi la fusta de la meva guitarra! Quins éssers més perillosos! No en sé el motiu, però no era el primer que en veia a prop. Em va agafar por. Vaig sortir esperitat de casa, com posseït pel diable. Vaig començar a cridar, a demanar ajuda. Al cap de poques hores, em trobava en un manicomi. Des d'allà he escrit tot això.

El resultat (I)

Avui, la primera entrega del resultat de l'"A comentar (II)!". De les vostres frases, ha resultat una història. Com que ha quedat força llarga, l'he repartit en dos apunts. Així comença:
"Avui és la revetlla de Sant Joan. La gent fa cues a les tendes de petards per a recollir-ne uns quants que facin molt de soroll. Fa un airet refrescant en una tarda plàcida. Guai! Fa 10 minuts que ballen grease a sota la finestra. No sóc jo qui ho hauria de dir, però això no serveix per res. No els hi penso posar ni un cèntim! Són uns bojos disfressats que alhora van tirant petards tota l’estona. Jo, però, sóc més de fer coses tranquil·les. Així que, tota decidida, vaig decidir posar-me els patins i sortir a fer una mica d’esport. Pel carrer, la gent tragina els seus petards. Alguns, en esclatar al terra, m’espanten. Un d’ells, de tan fort, quasi em fa caure. Sortir a patinar un dia de Sant Joan pot ser que no sigui una bona idea! M’hagués agradat poder acaronar i jugar una mica amb aquell cadell de pastor alemany. Estava tan enjogassat! Però m’ha fet por la seva mare, no el perdia de vista, desconfiada… De sobte, un vell que devia anar begut se’m va quedar mirant fixament. Quan ja havia passat, em va cridar:
-Estic més calent que els gossos de l’infern...
Vaig decidir tornar a casa. Les hores van anar passant, sense pena ni glòria. Un Sant Joan amb tot fet. Revetlla a casa. Amb 10 minuts vam sopar. A les 23:00 dormint al sofà. Com passa el temps…
El primer que faig en llevar-me, com tants altres dies, és connectar-me a Internet per a seguir les novetats blocaires. Bé, la veritat és que, en comptes d’estar mirant blogs, hauria d’estar estudiant. Però bé, tampoc passarà res per una estoneta… Acabo de mirar la proposta de relats conjunts i m’ha fet por! Altres pengen fots dels seus viatges. Les fotos són ambaixadores del temps. Gràcies a elles, un viatge esdevé inoblidable. Un comenta que el va horroritzar l’entrada del Gattusso sobre el jugador d’Eslovàquia. La veritat és que no m’agrada gaire el futbol. I un Mundial menys, perquè no hi pot participar (no la deixen uns que només saben que prohibir i fer mal) la meva selecció. "

Quin indret és (XX)?

Nova entrega del Catalunya des del terra. Ja està publicada, com cada cop, la resposta de l'indret anterior. Aquesta setmana, el lloc a endevinar és aquest:

Pista: és una localitat del Vallès Occidental, el gran feu convergent a l'àrea metropolitana de Barcelona. Quin indret és?

L'espanyolització del Barça

La vinculació del Barça amb Catalunya ve de lluny. Des que els feixistes van ordenar la clausura del camp per xiulets a l'himne espanyol fins a totes les accions promugudes durant el mandat del Joan Laporta, la vinculació amb el país era un dels puntals que el feien "Més que un Club". Això, però, incomoda a molta gent. És així com hem viscut, amb l'excusa del Mundial, un descarat intent d'espanyolitzar el Barça. I ho han perpetrat sobretot els mitjans d'aquí, els dels grups Zeta i Godó. Fins i tot des de TV3 o Catalunya Ràdio hem hagut de suportar sentir tonteries com aquesta o aquesta. Titulars com "Barçaspaña" i constants notícies i encapçalaments del mateix estil han portat que veiéssim un fet impensable fa poc: banderes i samarretes blaugrana barrejades entre espanyoles. La descatalanització del Club va ser un dels motius pels quals aquests mitjans van apostar tan fort a favor del Sandro Rosell. I, per ara, el seu vassall no els està decebent. Primer, amb l'humiliació de visitar el president extremeny. Tot seguit, amb la seva negativa d'assistir a la manifestació del 10 de juliol (la seva afiliació a Òmnium va ser una pantomina). I l'excusa que a Sud-Àfrica hi havia gent amb qui parlar, no val. Serà que no hi ha llocs i moments per a fer-ho! En Laporta, evidentment, sí que hi va ser.
Hi ha qui diu que el dia que el Barça deixi de ser "Més que un Club" per ser un club normal, haurem avançat molt com a país. Fins ara, era com si esperéssim i ens aferréssim a les victòries de l'equip per a poder exterioritzar la nostra catalanitat. Ara, per sort, hem madurat i, com vam veure el dissabte, això no ens cal. Doncs potser sí que és cert això. Perquè dependre de si entra o no una piloteta és molt trist. Al canell hi duc una pulsera. Una part duu els colors de la senyera. A l'altra, els del Barça. Doncs aquests últims, he pensat en treure'ls. Aquests darrers dies no he sentit gens d'orgull de ser culer.

Haikú

El Francesc Mompó, des del seu bloc, ens proposa elaborar un haikú a partir d'aquesta imatge.

La veritat, no sabia que eren. Per l'enllaç que ell mateix ens facilita, són tres versos amb una estructura 4-6-4 i sense rima en la qual cal relacionar els elements de la imatge que es mostra. El resultat és aquest:

Un gat atent

reflecteix la seva ombra

sobre un sol banc

Sí, no és res de l'altre món, però aquest no és el meu fort!

No, no van entendre res

La mesa del Parlament ha reconsiderat la IP que va acceptar el passat 8 de juny, que obria la porta a un referèndum vinculant per a la independència, i hi ha votat en contra. A més dels dos partits nacionalistes espanyols (PSOE i PP), també CiU i Iniciativa (els haurem d'incloure ara en aquest grup?) l'han rebutjada. La segona votació per una ILP d'un sentit similar ha estat rebutjada per tots, inclosa Esquerra. El fals argument que han donat és que el Consell de Garanties Estatutàries (un òrgan inútil estil Tribunal Constitucional, on els partits hi col·loquen els amiguets que teledirigeixen) considerava que tal demanda era "anti-estatutària". Aquest Consell, però, no és pas vinculant, sinó consultiu. Aquest fet ha acabat de cansar dos dels principals impulsors de la proposta, l'Alfons López-Tena i l'Uriel Bertran, que han dimitit dels seus càrrecs en els consells nacionals de CDC i Esquerra, respectivament. Una actitud que els honora, plena de coherència.
Aquesta ha estat la resposta "unitària" dels partits a la gran manifestació del dissabte passat: carregar-se una proposta de referèndum. Ara que, sentint les declaracions dels polítics els dies després, era de preveure. Els de la federació catalana del PSOE continuaven amb la cançoneta del federalisme i l'estatut. El Montilla, a més, va escupir que era "simplista" dir que va ser una manifestació independentista. Ja ha acordat de reunir-se amb el ZP per a rebre les següents ordres a executar contra Catalunya. El Saura tornava amb l'impossible de canviar la Constitución. A més, va dir que a la manifestació es va sentir molt el mot "independència" perquè és un lema "senzill". Es pensa que som imbècils. I el Mas ens sortia amb el seu "dret a decidir", però només a favor del també utòpic concert econòmic. Res. Un cop més, l'actual classe política ha demostrat la seva covardia i incapacitat per a fer-nos avançar cap enlloc. El seu únic objectiu és gestionar les minses engrunes de l'autonomisme i repartir-se el país col·locant a amics, coneguts i saludats. És evident que cal una alternativa. A les properes eleccions hem de votar una candidatura unitària de l'independentisme. Aquesta ha de ser la nostra resposta a tots ells.

Mitjans de des-informació

La política, molts cops, és un estat d'ànim. Amb la manifestació de dissabte, els independentistes ens vam donar un gran bany d'autoestima. Als unionistes els deuria fer un mal horrible veure els carrers de Barcelona plens d'estelades i proclames a favor de la independència. En cas de no haver-hi hagut res el dia següent, el seu estat d'ànim hagués estat baix durant un temps ben llarg. Hagués estat una estocada de les bones. Però no. Amb la victòria de la selecció espanyola van tenir el seu particular bany d'autoestima. Fa molt més per a la unitat d'Espanya una victòria de "la roja" que 20 sentències del Tribunal Constitucional. Quants cops hem sentit que la selección era un "exemple d'unitat de tots els espanyols"? Per això el desplegament mediàtic orquestrat per tots els mitjans ha estat tan brutal. Dels editats a Madrid i a Catalunya. Del paper dels catalans en parlaré en un apunt sencer. Fixem-nos, sobretot els madrilenys, en com han tractat les diverses notícies. Als informatius de Tele5 i Antena 3, de la manifestació ni tan sols en van dir res. I, del poc que van dir en altres programes, només van destacar que el Montilla va haver de marxar per un inventat "intent d'agressió". La seva tàctica: magnificar l'anècdota. En canvi, per exemple, de les brutals destrosses perpetrades per la celebració del Mundial, ni una paraula. Resulta que 21 detinguts, 74 ferits, exhibir una pistola, destrossar tot el que es posi pel davant, rebentar cotxes, atacar seus d'un partit polític i cremar arbres i senyeres (fins i tot la d'un Ajuntament) no mereix cap atenció. L'actitud cívica de més d'un milió menystinguda per una parida i la brutalitat d'uns milers, amagada. Com tampoc van dir res (ni tan sols a TV3) dels atacs a la seu de Catalunya Ràdio. I per què és tan important aquest punt? Doncs perquè a Catalunya hi ha molta gent que només s'informa per aquests canals. Que no miren mai TV3 i escullen els informatius de les privades espanyoles per a formar la seva opinió. I d'això n'hem de ser conscients. Perquè, finalment, per desgràcia, formen la imatge del país a través de les mentides que senten de tots ells.

Tranquil·litat

El futbol és un gran catalitzador de les emocions. Fa aflorar allò que un porta dins. Fins ara, ells no havien guanyat res. Per això no havien sortit. No és que ara en siguin molts més que abans. Senzillament, arrel de la victòria, han tingut l'oportunitat d'esbrabar-se. Recordem que quan van vèncer a l'Eurocopa, va passar una cosa semblant. I resulta que en aquests darrers anys l'independentisme ha augmentat de forma molt important. A l'avinguda Maria Cristina, segons la Guàrdia Urbana, n'eren 75.000. Alguns més van sortir a celebrar-ho. El dia abans, més d'un milió de persones vam omplir els carrers de Barcelona en una manifestació històrica.
Sembla que ara hi ha gent que ha descobert que a Catalunya hi ha personatges que animen a la selecció espanyola. Hi han estat sempre. A més, hi hem de sumar la brutal campanya que s'ha fet des de tots els mitjans, i no només dels editats a Madrid. D'això en parlaré en un proper apunt. El que no estàvem acostumats era a veure banderes borbòniques penjades als balcons. Evidentment, fa fàstig. Al seu darrere, porten un historial de repressió, greuges i d'atemptats contra els drets humans al poble català terribles. I els que les posen, això ho saben. I saben que ofenen a molta gent. Però els hi és igual. És més: això és el que volen. Forma part del seu esperit colonial. Són gent que menysprea tot allò que soni a català. I sí, els tenim entre nosaltres. D'algun lloc treuen els vots el PP i el PSOE en les eleccions! Igualment, pel meu barri i els dels voltants, passejant avui pel matí, he vist més senyeres i estelades. En el fons, i per a trobar algun punt positiu, això ha servit per a treure a alguna gent d'una mena de passivitat on s'havia instaurat.

En fi, que haurem d'aguantar alguns dies més aquesta tonteria i d'aquí poc, amb l'agost aquí al costat, anirà passant. Amb tot, us animo a desxifrar aquest senzill jeroglífic que expressa què ens desperta a alguns de la selecció campiona del Mundial. Molt bo, cliqueu-ho!

Exitàs independentista!

Ahir vam viure una manifestació històrica. Un milió i mig segons l'organització, un milió cent mil segons la Guàrdia Urbana. Per molt que ens ho volguessin vendre com una simple manifestació en contra de la sentència, el que es va viure ahir va ser un clam independentista. El més gran vist mai. Va quedar demostrat doncs, que el "centre" del catalanisme està virant cap a posicions a favor de l'Estat propi. Els polítics van quedar en evidència. Milers i milers de persones es van situar davant de la capçalera. És el resultat del seu nefast i incompetent comportament. El Montilla va ser escridassat i xiulat durant tot el camí. És la resposta a les provocacions i a l'intent de boicot del seu partit. S'han passat la setmana pressionant a Òmnium per a canviar el lema. Després, hem hagut de sentir com membres d'aquest partit i mitjans i opinadors afins escupien una bestiesa rere una altra. La gent no ha oblidat que ells són també responsables de la retallada de l'estatutet. Doncs bé, finalment, pressionat per la multitud, el Montilla es va veure obligat a sortir. Va ser marxar ell i que la manifestació comencés a avançar més ràpidament. La publicació de la sentència el dia abans encara va encendre més els ànims. Potser es devien pensar que som uns simples esclaus. Que ens poden fer i dir el que vulguin que ens quedarem calladets sense fer res. Doncs ahir es va demostrar que no.

La resposta dels mitjans ha estat la previsible. Destacar l'important ressò a la premsa internacional. Des del PSOE-riódico i la Vandúrria, provant de capgirar la realitat i fer passar la reivindicació d'ahir com un clam en contra del TC. Des de Madrid (que encara demanaven més retallades), s'han limitat a descareditar la marxa, a mentir sobre el número d'assistents i a posar "España, España" ben gros amb l'excusa de la final d'avui. Els hi ha fet molt de mal. Segur que demà provaran de magnificar els quatre que es reuniran a l'avinguda Maria Cristina per a seguir el partit. Ni cas. Hem de seguir el nostre camí, units, sense preocupar-nos pel que diguin o deixin de dir. Si seguim en la mateixa direcció, ahir es va demostrar que ho podem aconseguir!

Tothom a la manifestació!

Avui, a manifestar-nos! Som una nació. Tenim dret a decidir! Hem d'omplir els carrers de Barcelona d'estelades i senyeres! Fem sentir la nostra veu!

Se l'han carregat tot!

Avui s'ha donat a conèixer, per fi, la sentència dels funcionaris que el PSOE i el PP van escollir per a acabar amb el poc autogovern de Catalunya. I ens han deixat un estatutet encara més esquifit que el del 1979! S'han carregat punts molt importants, alguns dels quals toquen, directament, la convivència i la cohesió social. Han escupit el següent: que no som una nació i que, per tant, no existeixen els símbols nacionals catalans. L'atac a la llengua catalana no només es limita a prohibir que sigui un deure, sinó que tampoc pot ser vehicular a l'escola. D'aquí quatre dies ja tindrem els mitjans espanyols donant publicitat a algun freak que vol canviar el nom del Teatre Nacional de Catalunya i a algun fatxa que reclamarà l'escolarització en castellà per al seu fill. Pel que fa a l'organització de referèndums, la Generalitat no té competències per a tirar-ne endavant cap. En l'àmbit judicial, buida de poder el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i limita les competències en dret civil. Pel que fa a la divisió territorial, no podem fer desaparèixer les inútils províncies per al seu lloc encabir-hi vegueries. En l'àmbit econòmic tampoc s'han quedat curts. Ni sentir-ne a parlar de bilateralitat: cafè per a tots i a pactar les inversions amb la resta d'autonomies. A més, l'estat es reserva la potestat de decidir sobre el percentatge dels impostos cedits.

La retallada ha estat brutal, més bèstia de l'esperada i tot. Ara ja no valen mitges tintes: l'única forma de defensar Catalunya és reclamant la seva independència. Tota la resta són focs d'encenalls, mentides de vassalls i covards que, per la seva butxaca, ja els va bé formar part de l'estat espanyol. L'únca sortida digne que ens queda: l'Estat propi. Demà, tots a la manifestació!

Entre l'espasa i la paret

Finalment, per a encapçalar la manifestació, s'ha trobat una fórmula un pèl estrambòtica, explicada en aquesta imatge. Davant les brutals pressions del govern, en nom de la "unitat" (per què quan parlem d'"unitat", a la pràctica, significa que acabem cedint en alguna cosa?), es farà així. Els partits del govern (què estàs fent, Esquerra?!) s'han mostrat satisfets pel resultat final. Des de la federació catalana del PSOE, volien impedir com fos que el Montilla anés rere una pancarta amb els mots "nació" i "decidim". Igualment, rucs d'ells, si amb aquest canvi es pensen que s'estalviaran les crítiques dels seus companys de partit del PSOE, del PP i de tots els mitjans de comunicació espanyols, van llestos. Es trobaran envoltants de gent que, estelades en mà, cridaran a favor de la independència. I per molt que vagin a un lloc o a un altre, les crítiques les rebran igual. I ho saben. Senzillament, han orquestrat tot aquest espectacle amb la finalitat d'intentar desanimar a la gent, de desencisar-la perquè, finalment, no anéssim a la manifestació. D'aquí articles com aquest. Però no ho han d'aconseguir. Hi hem d'anar, tots junts, amb estelades i senyeres. Cridant a favor de l'Estat propi.
Des del Psc-PSOE estan acollonits. Saben que la fotografia als diaris el dia següent seran uns carrers de Barcelona plens d'estelades i senyeres. I ells per allà el mig. D'una banda, per molt que hi vagin, han perdut tota credibilitat catalanista. I, en anar-hi, a més, poder fer enfadar el seu sector més espanyolista. Potser per això, finalment col·locaran una pantalla gegant a Barcelona (a Maria Cristina, ben a prop del major públic potencial) i una altra a Lleida per a seguir la final del Mundial. Volen, amb això, provar de compensar el clam independentista del dia abans. Són així de porcs. Però com que tot ho fan pensant en la rendibilitat electoral, estan plens de dubtes. Saben que estan molt a prop de perdre grans parcel·les de poder i no saben com remediar-ho. Els esdeveniments els superen. Friso per veure els titulars de la secció de política del diumenge.

Perquè aniré a la manifestació

En un primer moment vaig tenir els meus dubtes. En veure determinats personatges que s'hi havien adherit, no tenia clar participar a la manifestació d'aquest dissabte. Em temia que vulguessin instrumentalitzar-la com un clam de la societat catalana en favor de l'estatutet retallat. I no, per aquí no hi podia passar. Ara bé, els moviments dels darrers dies m'han animat a anar-hi. Per començar, el lema. "Nosaltres decidim. Som una nació" és prou clar. Segon, la negativa del Montilla d'encapçalar-la. És evident que no s'hi sentirà còmode i per això vol quedar relegat en un segon pla. D'aquí que pressionés tant a Òmnium perquè la marxa l'encapçalés una solitària senyera. En un gest de dignitat, la Junta d'Òmnium no ha cedit a les pressions i s'ha mantingut ferma en la seva decisió. Tercer, perquè ja va sent hora que els catalans mostrem una imatge de fermesa i d'unitat. Tampoc ho hem de fer pensant en el que diran o deixaran de dir des de Madrid. Ha de ser un gest de reafirmació nacional propi. Com si ens manifestéssim 7 milions de catalans. Pel govern espanyol, el poble català no té dret a res, pel que tampoc variarien la seva dictatorial actitud. I, de ben segur, els partits presents provaran de fer-la seva, d'aprofitar-se de l'esforç de la gent. Des del Psc-PSOE, ho voldran vendre com que la societat catalana defensa l'estatutet. Des de CiU, sortiran amb la cançoneta del "dret a decidir", sense concretar en què, com ni quan. Des d'Esquerra provaran de marcar paquet independentista i sortiran dient que ells són l"únic" partit independentista. Des d'Iniciativa es limitaran a copiar el que diguin els socialistes.
Però justament perquè això no passi, hi hem d'anar. Hem de mostrar clarament el nostre clam a favor de l'Estat propi, perquè després tots aquests partits incompetents i mediocres que ens han portat a aquesta situació tan lamentable i submissa s'hagin de callar o quedin en evidència en dir-ho. Jo hi aniré amb una bona estelada. I animo a tothom a fer el mateix!

Quin indret és (XIX)?

Un nou lloc a endevinar del Catalunya des del terra. Ja està publicada la resposta de l'anterior. Avui, l'indret a descobrir és el corresponent a aquesta fotografia:

Pista: és el Santuari d'una població del Solsonès que es considera el centre geogràfic de Catalunya. Quin indret és?

Pressions

Els mitjans titulen que "no hi ha acord" sobre el lema de la manifestació d'aquest dissabte. Això és mentida. Tots els partits i organitzacions que ja han anunciat el seu suport, que en són un munt (unes 600), no tenen cap problema amb el lema "Nosaltres decidim. Som una nació". Els únics que hi posen pegues són els de la federació catalana del PSOE. Només ells se'n despengen i reclamen que la manifestació l'encapçali una solitària senyera sense cap lema. Què els hi passa? Tenen por del que els hi diran els seus amos de Madrid? No estan d'acord amb la paraula "nació" referida a Catalunya? O el que els fot és el verb "decidir"? O totes tres coses? Fins ara, ningú d'ells ha gosat criticar el ZP per les seves declaracions arran de la sentència. Unes paraules plenes de satisfacció que, per cert, coincidien plenament amb les de l'Aznar. Com perquè després ens venguin que són diferents. L'única sincera ha estat la Chacón, que ha dit que no hi anirà perquè està del tot d'acord amb la retallada del Tribunal. Patètiques han estat, doncs, les excuses que el Joaquim Nadal ha provat de trobar sobre l'absència de la ministra. Assegura que té un compromís personal a Salamanca i que justament per això no hi va, per un "problema d'agenda". Penós.

Per cert! El Montilla es va negar a ser entrevistat per la Mònica Terribas, tot i que estava previst per pocs dies després de conèixer la sentència. S'amaga com un covard. És indigne de ser President de res, ni tan sols per una escala de veïns, serviria! Actitud que cotrasta amb la dels ajuntaments que s'han declarat "moralment" exclosos de la Constitució. Sobre els vilafranquins, condemnar les agressions que van patir la colla castellera dels Xicots de Vilafranca a Bao, a la Catalunya Nord, per part d'uns joves feixistes. Notícia no prou important, es veu, com perquè tingui rellevància en uns Telenotícies.

Esport, nacionalisme i politica

Rere qualsevol esdeveniment esportiu hi ha molt més que esport. La mostra més clara la tenim en aquest Mundial. Els diferents estats utilitzen l'esport com una forma de nacionalisme per enfortir el sentiment de la gent vers el seu país. En aquest sentit, trobem dos tipus de nacionalisme: el positiu i l'excolent. El primer, senzillament, pretén que els aficionats animin al seu equip d'una forma positiva, sense més intenció que aquesta. El segon pel contrari, es mou amb un desig uniformitzador i excloent. A l'hora d'animar la seva selecció, de pas, aprofiten per a intentar aplastar, menystenir i ningunejar altres sentiments nacionals. I això és el que està passant, i ha passat sempre, en el cas de l'estat espanyol. Els unionistes espanyols s'han quedat sense arguments. El seu únic bram és el que hi ha d'haver una Espanya "unida" perquè sí, per dret de conquesta. Tots els arguments econòmics, socials, culturals i polítics estan a favor de la independència de Catalunya. Per tant, apel·len a l'únic "argument" que els queda: el del "sentiment". És així com es comença a moure una maquinària publicitària immensa que ens porta a veure "roja" fins a la sopa: a tots els canals de televisió, ràdio, mitjans escrits... a tot arreu se'ns prova de presentar com a "modern" animar la selecció espanyola. I compte! Tot i que primària i simple, és una força prou poderosa. Fa més per la "unitat" una victòria de la selecció que vint sentències del Tribunal Constitucional. És per això que cada jugador i membre de l'equip tècnic s'emportarà 600.000 euros en cas de guanyar. Perquè li donen una importància extrema. El mateix passa amb cada victòria d'un esportista "espanyol". Ja sigui el Nadal o el Gasol, per exemple, converteixen aquesta victòria individual en una de col·lectiva. I el mateix fan la resta d'estats. De pas, també, serveix de camuflatge a altres problemes, com la crisi econòmica. Política pura i dura.
Amb tot, sóc dels que pensa que, finalment, la racionalitat i la necessitat d'un Estat propi s'imposarà per sobre d'aquests sentiments. En el fons, aquests esdeveniments són una mena d'anestèsia, l'efecte de la qual acaba esvaint-se. La realitat és prou clara i contundent com perquè el desig per a l'estat propi venci aquesta mena de campanyes.

P.D. He llegit que hi ha hagut problemes amb el tema dels comentaris en tot Blogger. Per la tarda, però, diria que ja s'han solucionat!

Tots contra el Laporta

Des que el Laporta es va manifestar obertament independentista, que li han caigut pals per tot arreu. La duresa i insensatesa dels atacs han estat d'una brutalitat com mai s'havia vist sobre ningú fins ara. Ara bé, això pot ser poca cosa en comparació el que li vingui a partir d'ara. Només confirmar que farà el salt al món de la política, ja ha rebut les primeres "perles". Per part del Rosell, la denúncia anunciada. És el primer favor que retorna a tota la colla que durant 5 anys li han pagat al campanya. Els grans grups econòmics i de comunicació no volen perdre tots els privilegis que han gaudit durant aquests anys de trist autonomisme. En el primer acte com a President, al Palau de la Generalitat, el Montilla va dir que el Barça no es podia identificar políticament amb una ideologia (en clara crítica al posicionament del Laporta) i va definir el Barça com un referent català i espanyol. Vergonya que un President de la Generalitat escupi això. En el programa del Cuní, tots els tertulians van dedicar insults al Laporta: friqui, populista, demagog, oportunista, totalitari, interessat... Més que un debat, era una competició per a veure qui la deia més grossa. Per acabar-ho d'adobar, TV3 va desplaçar el reportatge sobre els seus exitosos 7 anys de Presidència del dijous en horari de màxima audiència per TV3 a dimecres pel Canal 33, sense per prou feines publicitar-ho. Al seu lloc, aquell dia vam haver de suportat com 6 mediocres representants dels 6 mediocres partits polítics presents al Parlament feien el ridícul i demostraven, un cop més, que no tenen idees ni discurs. Però la bogeria anti-Laporta no acaba aquí. El Sandro Rosell ha anunciat que anirà a Extremadura a veure's amb el president de la Junta d'Extremdura. Hem de recordar que aquest nefast personatge ha demostrat, en reiterades ocasions, un anti-catalanisme sense complexos, motiu pel qual va tenir una enganxada amb el President Laporta, l'única persona de la vida pública del país que s'ha mostrat fidel a Catalunya. Ara el Rosell perd el cul per ell. L'intent de descatalanitzar i espanyolitzar el Barça, ja des del primer dia, ha començat. Per cert; i això no és fer política?! Què falsos que són! El que els fot del Laporta és la seva ideologia.

Pisos contenidor

El tripartit ha trobat la solució per a solventar els problemes d'habitatge del país: els pisos contenidor. Són habitatges de 40 metres quadrats, diuen, pensats per a gent jove que visqui sola o en parella. Només a Barcelona, hi ha 80.000 pisos buits. Cal construir-ne molts més? Realment això és una política d'habitatge "progressista"?! De debò es pensen que, finalment, en alguns casos, no hi acabaran vivint, degut a les necessitats de molts, més persones?

L'accés a l'habitatge és un dels principals problemes a afrontar. La bombolla immobiliària dels darrers anys ha situat els preus, tant de compra com de lloguer, a uns nivells astronòmics. El creixement s'ha basat en l'encariment del sòl. És a dir, que un 1 metre quadrat, en lloc de valdre "x", valia el triple. Però, realment, el que hi havia era el mateix: aquell metre quadrat. No s'estava creant riquesa de veritat, era tot artificial. Els "llumeneres" de polítics, especuladors i bancs van voler creure que això pujaria indefinidament. Tots se'n beneficiaven: uns en forma d'impostos, els altres en forma de quantiosos guanys. Però estava clar que la situació era insostenible. I així és com va rebentar tot. Ara, les entitats financeres s'estan veient obligades a treure al mercat tot l'estoc de pisos que tenen, forçats per les altes provisions que se'ls està imposant. Però els preus no són, ni molt menys, com els d'abans del principi de la gran especulació. Si bancs i caixes fossin responsables i baixessin els preus a uns nivells acceptables (no crec que ho facin mai), alhora, obligarien a les immobiliàries a fer el mateix, ja que entrarien en competència directa amb elles. Així, es podria ajudar a reduir dàstricament el preu de l'habitatge. Però no ho fan. I no ho fan perquè el seu afany per a guanyar diners no té fi i perquè ningú des de les instàncies polítiques els colla com hauria de fer. Aquest és el preu que tots els ciutadans hem de pagar a la condonació de deutes als partits polítics.

Les dimensions polítiques del Cas Millet

El Cas Millet està prenent unes dimensions polítiques inimaginables en un principi, i tant socialistes com convergents hi surten esquitxats. La darrera és una de ben gran: el jutge ha imputat el quart tinent d'alcalde de l'Ajuntament perquè sospita que aquest va amagar que sabia que l'edifici ja es trobava sota la propietat d'Olivia Hotels. Per això, ha dimitit de forma temporal. Ara bé, l'Hereu el manté en 7 càrrecs. També és "curiós" comprovar com a TV3 no han citat ni un sol moment que és del Psc-PSOE. Ens els casos del Prenafeta i l'Alavedra, en canvi, es recordava insistentment la seva presència en governs convergents. Amb ell, també el gerent d'Urbanisme i l'arquitecte que havia de modelar l'hotel de luxe hauran de declarar com a imputats. En aquest sentit, ha estat clau el testimoni de l'Itziar González, l'ex-regidora de Ciutat Vella, que ha denunciat rebre pressions per part del Carles Martí i el propi García-Bragado perquè tirés endavant l'hotel de luxe. Els han enxampat de ple.
L'altre punt calent han estat les presumptes comissions que havien pactat el Fèlix Millet i l'ex-responsable de finances de CDC. Es parla d'un 4%: un 2.5% per a ell i el restant 1,5% per a la "Fundació" (es creu la Trias Fargas). Aquestes dades es trobaven anotades al seu ordinador. Amb tot, aquest ex-responsable de finances és mort, pel que cal anar en compte al respecte. CDC ha negat tota implicació i ha anunciat que, fins i tot, l'Artur Mas, el Felip Puig i el Pere Macias estarien disposats a comparèixer al Parlament. Alhora, l'advocat del Fèlix Millet ha renunciat a continuar-lo defensant, es veu que per falta de confiança. Serà el despatx Piqué Vidal el que continuï la feina. Cal recordar que precisament, Joan Piqué Vidal va ser condemnat el 2005 acusat de prevaricació judicial, suborn i detenció il·legal. Després de passar tres anys a la presó, va sortir en llibertat provisional el desembre passat. De la colla.

Tot plegat és una llàstima. Primer, perquè a mesura que es coneixen més detalls de totes les trifulgues que hi ha hagut, més ràbia ens entra de comprovar com ens han estat prenent el pèl (i els diners) tot aquest temps. A mi, fins i tot, em cansa. Però crec que, igualment, cal explicar-ho perquè cal saber-ho tot. I, segon, que en comptes de buscar la veritat, està primant el partidisme polític. El Vicent Partal ho explica perfectament en aquest article. Us el recomano, és impecable. Quin país que tenim!

Un President sense lideratge

El Montilla ha anunciat que no pensa encapçalar la manifestació del proper de 10 de juliol. El motiu, el seu desacord amb el lema: "Nosaltres decidim. Som una nació". Caminarà més enrere, a part, rere una senyera. Què trist! Què penós! Relament, penso, no hi voldria ni tan sols ser-hi. Es veu obligat, forçat a anar-hi degut a les circumstàncies que s'han donat. Pel contrari, la Carmen Chacón s'ha expressat amb total sinceritat i ha avançat que no hi anirà perquè està d'acord amb la retallada. Aquest és, encara que no ho reconegui, el parer del propi Montilla. Un altre que ha parlat, per fi, ha estat el ZP. Ha dit que es dóna "per tancat" el "procés de descentralització política" de Catalunya, És a dir, ha reafirmat que, més lluny, ni parlar-ne. Un altre que s'ha expressat és l'Alfonso Guerra. Com tot el PSOE, ha mostrat la seva satisfacció per la ribotada i ha dit que, al final, no passarà res. Que ara "toca" cridar molt però que des d'un punt de vista polític ningú farà cap pas endavant. Per desgràcia, té raó. Aquesta manifestació els ha anat de perles als partits per a deixar passar el temps i no mullar-se en res. Tots han continuat amb la seva retòrica buida de contingut i s'han limitat a animar a la gent a manifestar-se. Però què faran després, a partir del dia 11? Ni una sola proposta. Ahir a l'Àgora va ser patètic. Més del mateix. Com va comentar molt bé el Ferran Requejo, el missatge està esgotat. Els partits actuals no ofereixen res de nou, estan buits, sense projecte ni rumb. Per això em va alegrar tant que el Joan Laporta anunciés el seu salt a la política. És sang nova, aire nou, obrir finestres. Té les idees clares i el missatge l'explica de forma directa, sense rètòrica ni giragonses. Espero que, junt amb Reagrupament, aconseguim uns bons resultats a les properes eleccions. Seria una forma de començar a fer-nos respectar de veritat. De ben segur que al Guerra i companyia i als poders fàctics del país no els faria cap gràcia aquesta entrada.

Per cert, que des del PP titllin al Montilla de "feixista" per les suaus declaracions arran de la sentència és demencial. Ells, que de franquistes en tenen una bona col·lecció, no són ningú per a acusar de res als altres.

Què fer a partir d'ara?

Us recomano que mireu aquest vídeo. És un debat on l'Alfons López Tena, el Salvador Cardús i el Ferran Requejo analitzen i parlen clar sobre l'Estatut sentenciat. Asseguren que parlar de concerts, federalismes o de reformar Estatuts és enganyar a la gent. Adverteixen, també, que la retallada més important no es donarà a través dels 14 articles escapçats, sinó de la trentena que es reinterpretaran. És molt interessant i aclareix molt tot el procés que hem viscut, en quin moment ens trobem ara i el camí a seguir en un futur. I els polítics, farien molt bé de mirar-lo. Sobretot, el missatge que el Ferran Requejo (fa poc ferm defensor del federalisme i que ara aposta clarament per la independència) els hi envia entre els minuts 23 i 28. Impecable.

Quin indret és (XVIII)?

Ara, una nova entrega del Catalunya des del terra. Ja està publicada la resposta del lloc anterior. La població a descobrir d'avui és la següent:

És la capital de comarca de la població de l'anterior participació. De quin indret estem parlant?