Penoses reaccions a la sentència

Algunes reaccions a la sentència estan sent deplorables. Per començar, la del José Montilla (ja em fa vergonya dir-li President). Ha acatat la sentència i ha dit que de "fogositats", res. No només això: s'ha despenjat dient que pretén "refer el pacte estatutari i reforçar el pacte constitucional". Però com? Que no t'han deixat prou clar que més enllà, dins de l'Estat espanyol, no hi podem anar? Evidentment, n'és consicent. Senzillament, menteix, ven fum. A sobre, el seu partit encara se n'alegra d'haver salvat, segons ells, el 95% (una altra mentida, perquè dins d'aquest fals 5% es toquen punts vitals). No desaprofiten l'ocasió per a fer electoralisme i culpar de tot al PP. Obliden (a propòsit, evidentment) que la meitat dels que han escapçat l'estatuet els van escollir ells, que el Defensor del Pueblo i CCAA socialistes també hi han presentat recurs i que van ser els primers en col·locar esmenes un cop aprovat al Parlament. Són tan culpables com el PP d'aquest final. La De la Vega, fins i tot, ha dit que el Tribunal "ha avalat" l'Estatut. Quins collons! Des de CiU, es parla de fets "molt greus", però no proposen res. El Mas continua amb la cantarella inútil i buida de contingut de sempre: que cal anar "més enllà", que si el "pacte constitucional queda tocat", que cal buscar allò que "genera consensos"... Entre això i callar no hi ha cap diferència. Això sí, com els socialistes, responsables ells, han dit que "acaten" la sentència, que no comparteixen. Des d'Iniciativa s'han expressat en similars termes buits de significat. Pel que fa Esquerra, han assegurat que el 2011 hi ha d'haver un referèndum oficial per a la independència i que només pactaran amb qui estigui disposat a tirar-lo endavant. No val la pena ni comentar-ho. Alhora, però, el Puigcercós ha admès que no hi ha "pla B" en el govern. Que no s'ho esperaven potser? Què faran, llavors, a partir d'ara? Des del PP, s'han mostrat satisfets i han insistit que la sentència s'ha d'acatar i acceptar. I els de la Brunete encara en volien més.

Aquestes reaccions demostren la mediocritat de la nostra classe política actual. Almenys, ahir vam saber una molt bona notícia: sembla que el Joan Laporta entrarà en política. Ho faria a través d'un partit de nova creació anomenat "Democràcia Catalana" i en coalició amb Reagrupament. Una excel·lent notícia. Ens cal una persona com ell, ferma, decidida, sense por, valenta i capaç, per a fer el següent pas. Els que hi ha ara, per desgràcia, s'han mostrat del tot incompetents per a fer-lo.

L'Estatut, rebentat

S'ha acabat. El PSOE i el PP, mitjançant els funcionaris que han escollit a dit que formin part d'una cosa anomenada Tribunal Constitucional, han assestat el cop definitiu a l'Estatutet. Ens han dit: fins aquí podeu arribar. Més enllà, ja no. Per tant, ens han deixat amb dues alternatives: o continuar sent uns espanyols de tercera regional, expoliats fins a l'extenuació, o ser uns europeus de primera, amb un Estat propi. Res de federalismes, concerts econòmics o millores de l'autogovern. Res. Això no succeirà mai. És inviable perquè depèn que el PSOE i el PP hi estiguin d'acord, i s'ha vist que no ho estaran mai. Després de la perpetració d'aquesta aberració anti-democràtica, no vull sentir a ningú més parlar sobre si estem "immadurs" per a un referèndum. És que l'han retallat tant i tant, que l'han deixat encara més esquifit que el del 1979! Fins a 8 cops ens hem d'empassar que surti "la indissoluble unitat d'Espanya". Això és, directament, una humiliació. Un: "aquí manem nosaltres i tots vosaltres a callar". Després, remarca que el concepte nació no té validesa jurídica. És a dir, hem de ser una simple "Comunidad Autónoma" més i punt. Fins i tot, es carrega l'ús preferent del català a l'administració i als mitjans de comunicació. Tot el model judicial català, també a fer punyetes. Sobre el finançament, també en toca alguns punts. Fins a 14 articles s'han carregat i han "reinterpretat" quasi una trentena. Una brutalitat. A això, sumar-li el que ja han incomplert en matèria de cessió de competències (rodalies, inspecció de treball) i finançament.
Ara mateix, és com si quasi no tinguéssim res. Bé, de fet, estem com sempre. El Parlament català, la pròpia Generalitat, pràcticament no té veu ni vot en res. S'han carregat el nostre mins i re-re-re-retallat marc legal. Si tinguéssim uns polítics dignes i conseqüents amb la defensa dels nostres interessos, ho dirien: en aquest Estat no hi podem fer res. És marxar o enfonsar-nos. No ho faran. Les primeres reaccions polítiques han estat lamentables. Aquesta tarda o demà en parlaré més extensament. Però sentir el President de la Generalitat "acatar" la sentència i dir que no són temps de "foguerades" que porten a la frustració, fa sentir vergonya. Vergonya, pena i fins i tot fàstig de tenir com a President a un inepte vassall com aquest.

Un detall: fixeu-vos quan ho han fet: a última hora del dia abans d'un partit de "la roja", que centrarà gran part de l'atenció mediàtica del dia, i a tocar de les vacances, a veure si amb l'agost pel mig, la gent se n'oblida. Ho tenen tot calculat.

Travessar les vies del tren

S'està parlant molt sobre els fets que van ocórrer a l'estació de Castelldefels la passada nit de Sant Joan i que van acabar amb la vida de 12 persones i en va ferir algunes més. Però una cosa està clara: quan una persona passa per un lloc on està expressament prohibit, la responsabilitat és seva. És cert que l'accessibilitat de les estacions és més que lamentable. Cert que el pas subterrani es va convertir en un coll s'ampolla que dificultava passar-hi. Cert que la passarel·la estava tancada. Cert que en aquell moment no hi havia vigilància. En aquest sentit, Renfe hauria pogut preveure que era una hora punta i posar-hi algú. Però això no ha de servir de justificació. No pot ser que es provi d'expulsar les culpes a algú altre. S'han dit coses greus aquests dies. Que ho facin familiars afectats per la mort d'algú proper, es pot entendre. Però que ho facin responsables polítics com el cònsul d'Equador és irresponsable. Al final, alguns acaben frivolitzant (volent-ho o no) amb vides humanes que mereixen tot el respecte i consideració i amb el dolor de les seves famílies.

Jo mateix reconec que, de més jovenet, havia creuat (molt pocs cops, tan pocs que es poden comptar amb els dits de les mans; ara ja no ho faig, evidentment) la via sense passar per un pas subterrani (mai de nit, això sí, i sempre en rectes prou llargues). I si m'hagués passat res, jo hagués estat l'únic responsable de la meva desgràcia. I reconec que, després de saber la notícia, em va entrar com un calfred. Aquests dies estem veient pels telenotícies imatges de molta gent que ho fa. Sembla que ara, polítics i mitjans, ho hagin descobert. Com també sembla que sigui ara quan s'han adonat que l'estat de els estacions és penós, impropi i d'una nul·la accessibilitat. Una mostra de la més que pobra inversió del govern espanyol i la incapacitat dels nostres polítics de fer-hi res. Ara ja parlen de canvis per a millorar la seguretat. Tan de bo es compleixin, però no només a Castelldefels, a totes les estacions. Però és trist que aquests polítics només s'adonin dels nostres problemes quan passen grans desgràcies com aquesta.

Ni tan sols el concert econòmic

Una immensa pena de President. Això és el que tenim. El José Montilla, en un llibre que sortirà d'aquí poc a la venda, es mostra en contra del concert econòmic per a Catalunya. Argumenta que, llavors, la cohesió d'Espanya seria inviable perquè seria impossible quadrar els comptes. És a dir, està perfectament d'acord que els catalans, que és a qui hauria de defensar, suportem un dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros, l'equivalent a quasi el 10% del nostre PIB, una xifra escandalosa que no es dóna en cap altre Estat democràtic. Com és que, en canvi, no li fa res que Euskadi i Navarra el tinguin? Això no provoca cap problema de "cohesió"? Que no sap que és el president dels catalans i no dels bascos? Bé, realment, és un simple enviat del PSOE a Catalunya, un vassall, que té com a objectiu arruïnar-nos. I compleix a la perfecció el seu paper. Aquests són els "actes d'afirmació nacional" que parlava el president de la Diputació de Lleida?!

Almenys, com a mínim, ell no dissimula. Fa poc, l'Artur Mas, també va sortir amb la cantarella del concert. Després d'afirmar que els catalans no estàvem prou "madurs" per a un referèndum, es va treure del barret la reivindicació del concert com a "horitzó de futur". Una mentida més. Sap perfectament que el concert és inviable, perquè requereix que el PSOE i/o el PP hi estiguin d'acord. I això no passarà mai. És molt més factible la independència, que només depèn del nostre vot i que, per molt que els polítics espanyols s'hi oposin, l'hauran d'acatar, que no pas el concert, que requereix d'una acceptació d'un govern espanyol que mai arribarà.

Per cert! La selecció catalana d'hoquei patins s'ha proclamat campiona de la Copa Amèrica i la femenina subcampiona! Comparteixo l'alegria d'aquesta blocaire! Llàstima de no haver aconseguit el doblet!

A la final de la Copa Amèrica!

La selecció catalana d'hoquei patins, tant en la categoria femenina com en la masculina, han arribat a la final de la Copa Amèrica que s'està disputant a Vic. I com és que juguem aquesta competició? Doncs degut al cop d'estat, a l'escandalós boicot que va perpetrar el govern espanyol del PSOE contra l'oficialitat de la selecció farà uns anys. Recordem els fets. El 2004 la Federació Catalana va aconseguir el reconeixement oficial provisional, fet que va permetre que la selecció jugués el Mundial B de Macau. Aquell torneig va ser guanyat amb absoluta claredat, fet que ens permetia disputar el Mundial com fan la resta de països. Però faltava un pas més: el reconeixement oficial a la FIRS, la Federació Internacional de Patinatge. Allà, cada país representat havia de votar a favor o en contra de la inclusió de la Federació Catalana. Després d'una votació plena d'irregularitats, se'n va haver de fer una altra a Roma. Va ser llavors que es va produir una vergonyosa, fastigosa i anti-democràtica maniobra del govern ZP i la Federació Espanyola, contràries a la inclusió. Fins i tot, el mateix govern espanyol va enviar cartes a representats de països llatinoamercians amenaçant que, si votaven a favor de Catalunya, el govern espanyol els retiraria totes els ajudes pel desenvolupament que gaudeixen. Finalment, degut a aquestes pressions, la selecció catalana no va ser acceptada. Un exemple més de fins on estan disposats a arribar els del PSOE per a arruïnar les nostres aspiracions. Cap contemplació ni mirament. Amb tot, finalment, la selecció catalana va aconseguir entrar com a membre de la Federació Sud-Americana de Patinatge, i és així com pot disputar totes els competicions que aquesta promou, entre elles la Copa Amèrica. Però l'odi del govern espanyol encara ens va deixar un nou lamentable episodi. El 2008 hi havia previst organitzar un triangular entre la selecció catalana, l'espanyola i un equip format per la resta de millors jugadors del món. El PSOE, un cop més, va actuar tan brut com va poder per a evitar-ho.
Així doncs, avui, tenim una cita amb la nostra selecció! Per cert, és trist veure el poquíssim seguiment que n'ha fet TV3, en comparació a l'acurat de "la roja" pel Mundial de futbol.

El partit més llarg

11 hores i 5 minuts. Aquest és el temps que van estar sobre la pista el John Isner i el Nicolas Mahut disputant un partit de tennis en el torneig de Wimbledon. De tan llarg, que no el van poder acabar el mateix dia que el van començar per falta de llum. Va guanyar el primer però, igualment, els noms de tots dos passaran a la història. Han batut, és clar, tots els rècords haguts i per haver: 183 jocs, 980 punts, 215 aces, un últim set que va acabar 70-68... impressionant. No és d'estranyar, doncs, la immensa alegria del guanyador quan va aconseguir el cop definitiu. Ara bé, el cost que va haver de pagar va ser que al partit següent ni es podia moure. No va ni escalfar. Durant el joc, va necessitar l'atenció del fisioterapeuta un cop rere un altre. Tot i això, va voler continuar fins el final. En 74 minuts, va quedar eliminat.

I us imagineu també els espectadors? Algú va ser capaç de passar-se tota aquesta estona assegut damunt la cadira? O veient-ho davant d'un televisor? Us hi haguéssiu quedat, en cas d'estar-lo presenciant? I, ja posats, qui us agradaria que guanyés el torneig? I qui creieu que ho farà (no ha de ser necessàriament el mateix)?

Una frase molt estúpida

"Montilla ha fet més actes d'afirmació nacional dels que mai cap president de la Generalitat havia fet". Aquesta barbaritat ha sortit de la boca del Jaume Gilabert (Esquerra), president de la Diputació de Lleida. De tan absurd, no caldria ni comentar-ne una sola paraula. Repassem la trajectòria de qui ara és President: va ser el primer en presentar més de 60 esmenes pocs dies després que el Parlament, amb una majoria del 88%, arribés a una acord sobre l'Estatut. Va ser qui va regalar els freqüències de TV3 al País Valencià per a endollar-hi La Sexta. No només va acceptar un estatutet re-retallat i ha permès que s'incomplissin punts claus d'aquest (com el finançament o el traspàs de Rodalies), sinó que ja ha dit que cal acatarà la sentència dels 12 funcionaris del PSOE i el PP del Trinunal Constitucional. Ell i el seu govern s'han limitat a calcar els mesures anti-socials i injustes del govern espanyol. En cap moment ha mostrat cap mena de lideratge, projecte ni il·lusió per al país. Per no parlar d'episodis vergonyosos com quan va necessitar una xuleta per a firmar en un llibre. Ha mostrat una incompetència com ningú fins ara.
L'explicació a aquestes lloances, potser, rau en el fet que aquest home és President de la Diputació després d'un acord del seu partit amb el Psc-PSOE. A canvi de permetre el socialistes governar en uns quants municipis (tot i no ser els més votats), aquests van cedir als republicans la presidència de la Diputació de Lleida tot i que Esquerra només té 3 dels 25 membres que la composen. Aquestes paraules són un insult a persones com els Presidents Macià o Companys, que van posar en risc la seva pròpia vida pel país. Per a més inri, resulta que aquestes persones pertanyien al que ara és el seu partit. Bé, o no, que ara fins i tot, s'han carregat la imatge històrica del partit i enlloc d'"ERC " es fan dir "Esquerra". Vergonyós.

A comentar (II)!

Fa uns mesos, vaig proposar l'activitat "A comentar!". Donat que va anar prou bé, avui ho repetirem. Consisteix que cadascú de vosaltres pot deixar el comentari que vulgui sobre el tema que vulgui. Pot ser un estat d'ànim, alguna cosa que hagi vist pel carrer, un pensament, una expressió, una il·lusió... tot s'hi val! Això sí! Que no sigui més d'una frase o surt una tirallonga que no s'acaba mai! I, és clar, en català (ho dic també perquè l'anterior cop una persona va escriure una cosa en llatí, diria que era). Amb tots ells, hauré d'enllaçar una història. Quant més estranys i originals siguin, més curiós també serà el relat resultant. El resultat de l'anterior edició, donat que va quedar molt llarg, el vaig dividir en tres parts (1, 2 i 3). Així doncs, altre cop, a comentar!

651.650

Aquest és el número de signatures que Acció Cultural del País Valencià ha presentat a la Junta Electoral per a presentar una Iniciativa Legislativa Popular que permeti veure TV3 al País Valencià. De forma simbòlica, el darrer firmant ha estat el Pep Guardiola, que ha donat així suport a aquesta iniciativa. En aquest vídeo es recull el moment de la signatura. Els problemes per TV3 al País Valencià van començar quan el José Montilla era ministro d'Indústria. Llavors, va regalar a La Sexta la freqüència per on operava TV3. Aquest fet va ser aprofitat pel PP valencià per a inventar-se que TV3 emetia de forma il·legal i demanar el tancament dels repetidors. Els tancaments s'han anat succeint un rere l'altre, consumint així un atemptat a la lliberat d'expressió. Per a tal objectiu, han amenaçat ajuntaments i a la pròpia Acció Cultural, a qui fins i tot van imposar una multa de 300.000 euros . Davant aquests fets, el govern català ha estat incapaç de fer res. És clar, si el culpable inicial d'aquesta pèrdua és qui ara és President! Tant PSOE com PP havien intentat carregar-se TV3 al País Valencià. Aquests darrers mesos, gràcies a les facilitats concedides pel José Montilla, ho han aconseguit. És important aquest punt: PSOE i PP són tots dos responsables d'aquest tancament.

Ara, els diputats dels Congreso tenen la paraula. Hi ha qui diu que aquestes signatures exerciran d'element de pressió. Però igual que es van passar per on van voler les més de 500.000 a favor de les seleccions catalanes poden fer el mateix amb aquestes. El que avergonyiria a tot demòcrata a ells no els fa res.

Quin indret és (XVII)?

Feia moltes setmanes que no publicava cap nova entrega del Catalunya des del terra. Potser portat per la decepció que en el lloc anterior publicat no es va produir la remuntada desitjada, ho havia deixat de banda. Avui el lloc a encertar és aquest:

Una pista: és la segona població més poblada del Solsonès (aquí el llistat dels municipis amb els seus habitants). Quin indret és?

P.D: podeu votar aquest bloc als Premis Blocs Catalunya clicant aquest enllaç. Moltes gràcies!

Tots junts decidim

La quarta onada de Consultes ha acabat, també, amb uns molt bons resultats, tot i que desiguals segons el municipi. En global, del 14,2% (15,7% sobre l'oficial). S'entrava en importants poblacions del Baix Llobregat, segurament el territori on l'independentisme té més complicacions, i es va passar la prova amb nota. Va sobresortir Mataró, amb una participació de quasi el 24% sobre el cens de la Consulta i més del 27% sobre l'oficial. Nou èxit de l'equip de l'Alfons López Tena, que va superar, per exemple, poblacions com Girona. Un altre punt a destacar és l'important percentatge d'immigrants que van votar a la població maresmenca, superant en percentatge fins i tot a Vic. Important que Cornellà superés el 10% i que Sant Feliu arribés al 9% donats els durs impediments per part del govern municipal. En aquest enllaç, tots els resultats municipi per municipi. Lamentar, però, els incidents causats per energúmens que s'oposen a la democràcia. A Mataró, dos homes amb uns modals propis del Torrente van entrar a un col·legi electoral, van insultar els organitzadors i van tirar totes les paperetes pel terra. També a la capital del Maresme La Falange repartia uns pamflets criticant que la Parròquia de Sant Josep cedís l'espai com a col·legi electoral. A Cornellà, persones d'avançada edat van increpar a uns voluntaris que els animaven a anar a votar. Com a curiositat, explicar que a Bellatera, una EMD pertanyent al municipi de Cerdanyola del Vallès, a més d'aconseguir una important participació (del 31,41%) hi van votar la Mònica Terribas i l'Agustí Benedito, candidat a la Presidència del Barça.

Tot això, en el moment que ha quedat vist per sentència el judici contra el Marc Belzunes per a no acudir a una mesa electoral. Un procés, a més, amb algunes irregularitats. Esperem que es faci justícia, es respectin els seus drets i que la sentència sigui favorable.

L'independentisme creix

El nombre de persones a favor de l'Estat propi ha crescut els darrers anys. El continu menyspreu dels partits espanyols sobre Catalunya en matèria sobretot econòmica, social i cultural han tingut un pes molt important en el canvi d'opinió de molts catalans. El passat dissabte, una nova enquesta assegurava que el 48% dels catalans votaríem favorablement a l'Estat propi en cas de celebrar-se un referèndum i només un 35% en contra. La tendència és clara. Una altra dada interessant és comprovar la transversalitat d'aquest independentisme. Hi ha gent a favor de l'Estat propi a Esquerra, CiU, Iniciativa i fins i tot una tercera part dels votants socialistes optarien pel "Sí". Això té una lectura positiva i una altra de negativa. La positiva, que en el moment de celebrar-se el referèndum gent de totes les opcions polítiques existents faran campanya pel "Sí", fet que enriquirà el missatge i el dotarà de gran credibilitat. El punt negatiu el trobem en la vehiculació política. Per ara, cap dels partits esmentats ha mostrat prou coratge per a fer el pas de votar a favor de la independència al Parlament. Ja sigui per por, per creure que no és el moment, per considerar que hi ha altres "prioritats" o directament per a no creure-hi. Per exemple, l'Artur Mas ja ha avançat que, amb ell al capdavant del govern catàlà, a la propera legislatura no hi haurà referèndum perquè, segons ell, la societat no està prou "madura" i el Sí sortiria derrotat. Jo crec, però, que sí, que estem madurs. Fets com les Consultes sobre la Independència o aquestes enquestes ho demostren. És per això que em vaig associar a Reagrupament i animo a tothom a fer-ho. Perquè sé que els diputats escollits arrel d'aquesta associació faran aquest pas. Un pas, a més, que pot servir d'empenta per a molts diputats que encara no s'atreveixen a fer-lo. Quant més d'aquest independentisme creixent sigui capaç d'aglutinar Reagrupament, més probabilitats que aquest referèndum oficial es porti a terme. Està a les nostres mans, doncs, amb el nostre treball i el nostre vot, aconseguir que aquest referèndum esdevingui, quan més aviat millor, una realitat.

P.D: He presentat el bloc als Premis Blocs Catalunya. Si voleu, el podeu votar clicant aquest enllaç! Moltes gràcies!

Embolica que fa fort!

Una nova causa oberta contra el Fèlix Millet i el Jordi Montull els ha portat a la presó per, en teoria, un cas "menor" si ho comparem respecte el que se'ls ha acusat fins ara. Amb aquesta detenció. el cas de l'hotel del Palau pren una rellevància major. A més, en ell, hi trobem implicats importants representants polítics. El Conseller Castells, el Ramón García-Bragado (regidor d'Urbanisme) i el Carles Martí (ex-primer tinent d'alcalde) compareixeran a declarar com a testimonis. Els advocats dels dos acusats ja han advertit al Conseller que vagi "ben esmorzat". Han demostrat que van a per totes, pel que s'aventura que l'Antoni Castells no ho passarà gaire bé durant l'interrogatori. En aquest context, s'ha descobert que el regidor d'Urbanisme barceloní no va dir la veritat. Va assegurar que havia estat "enganyat" i que no sabia que el beneficiari de tota l'operació era una empresa privada (Olivia Hotels) enlloc de la Fundació del Palau. Ara bé, una factura del pagament de l'IBI en nom d'Olivia Hotels i unes cartes l'han deixat en evidència. Per tot això, el ple de l'Ajuntament no va tenir altre remei que aprovar una comissió d'investigació, a proposta d'Esquerra. En aquest punt, cal reconèixer que l'únic partit que es va oposar des d'un primer moment a la construcció de l'hotel del Palau va ser el grup dirigit pel Jordi Portabella. Tota la resta, Psc-PSOE, CiU, Iniciativa i PP hi estaven a favor. Cal reconèixer aquest punt.
Alhora, al Parlament hi ha una altra comissió sobre el Cas Millet. Els grups del tripartit, però, la volen circumscriure només al presumpte finançament irregular de CDC. És per això que han vetat que els Consellers Castells i Nadal compareguin. Amb aquesta actuació, resten credibilitat i buiden contingut a tal comissió, ja que es veu d'una hora lluny que té unes clares finalitats partidistes i no la recerca de la veritat. També s'ha parlat de la possibilitat que els propis Millet i Montull compareguin. Ens esperen uns dies molt intensos!

Demà, nova onada de Consultes!

Demà hi ha una nova onada de Consultes sobre la Independència. Aquest cop, hi ha més de 500.000 persones cridades a votar, corresponents a 44 municipis, entre ells Cerdanyola del Vallès, Sant Boi de Llobregat, Cornellà o Mataró. Un cop més, aquesta jornada d'expressió democràtica ha estat silenciada pels mitjans. Cal destacar el treball de totes les comissions organitzadores, però ara em centraré en un parell de casos: Mataró i Cornellà. A la població maresmenca la direcció va a càrrec de l'Alfons López Tena i el seu equip. Anteriorment, havien aconseguit uns excel·lents resultats a Osona i a La Garrotxa. Ara, van pel camí d'obtenir unes molt bones xifres en una població on, en un principi, és més complicat animar a la participació. Fa dues setmanes, per exemple, el vot anticipat ja superava el 12% del cens i a data d'avui el 17%. Amb tot, ha passat un fet desagradable que s'explica en aquest enllaç. Hi ha coses que es fan molt difícils de comprendre i que no tenen cap sentit.

També val la pena analitzar el cas de Cornellà. És, a priori, un dels municipis de tot Catalunya on el vot sobiranista és més difícil que arribi a la gent. Els organitzadors, però, han dut a terme una excel·lent tasca. Mostra d'això n'és, per exemple, la presència del Justo Molinero a un acte al barri de Singuerlín. També s'hi han implicat associacions de veïns. Dues d'elles, fins i tot, han cedit els seus locals com a seu electoral. En aquest cas, ho faran per a animar a votar "No". Expressen que a Catalunya li cal més autogovern i un millor finançament, però diuen que no estan per la independència. Aquest fet, amb tot, és un punt positiu. L'objectiu d'aquestes Consultes és que la gent vagi a votar i tot el que estimuli la participació és positiu. A una setmana de la convocatòria, havia votat el 4,5% del cens.

Així doncs, un cop més, qui pugui, que s'animi a votar! També destacar el darrer servei del Joan Laporta com a President del Barça: la cessió del Camp Nou com a seu electoral per a la Consulta sobre la Independència de Barcelona. Moltes gràcies, President!

164è Joc literari: "Ser com una guineu"

Un mes més, el Jesús Maria Tibau ens repta a un dels seus Jocs Literaris creatius. Aquest cop, es tracta d'escriure una història a partir d'aquesta fotografia:

"I allà es trobava la guineu, expectant. Guaitava un entorn que es coneixia perfectament. Era capaç de predir el pas de cadascun dels animals. Per tant, sabia per on s’havia d’esmunyir per a trobar el seu menjar, cap a on havia de córrer per a allunyar-se dels perills i cap a on s’havia de desplaçar per a trobar els de la seva espècie. Ella sap molt bé que “guineu que dorm, no menja gallina”. I és que “La guineu, lo que es sampa és seu!”. Potser és per això, també, que avui, als humans, quan algú diu a un altre que és espavilat, li deixa anar allò que “Ets llets com una guineu”. Altres prefereixen dir “Qui guineus vol enganyar, molt de matí s'ha de llevar”. El que podem aprendre dels animals i no ens n’adonem!"

Acomiadem-los a ells

Sempre cal anar amb molt de compte a l'hora de proposar reformes laborals. Afecten a un dels punts més importants i essencials de la vida de tots nosaltres: la nostra feina, els ingressos que ens han de permetre viure. Però el govern socialista, en una mostra més d'irresponsabilitat, frivolitza amb els nostres drets. Aquesta reforma que han proposat és pura porqueria. Així de clar. Actualment ja existeixen un gran ventall de contractes que permeten a l'empresari de torn explotar al treballador fent-lo treballar a canvi de sous irrosoris: temporals, d'obra i servei, de pràctiques, mercantil, convenis amb les universitats... L'alta temporalitat és un dels aspectes més negatius del mercat laboral i les mesures que el PSOE ha proposat no solucionen aquest problema i encara el poden agreujar. Sobre la proposta de reduir el cost de l'acomiadament a aquelles empreses que presentin 6 mesos de pèrdues, ens podem trobar amb uns jocs comptables de por. Igual que es pot emmascarar pèrdues i convertir-les en guanys, es pot fer perfectament al revés. I la pregunta és: quan l'empresari torni a gaudir d'uns bons beneficis, llavors no caldrà que reincorpori als nous treballadors, no?! I a les grans empreses que tenen beneficis descomunals, se'ls obligarà a contractar-ne més? Ja posats! I si resulta que les pèrdues de l'empresa són resultat d'una mala gestió empresarial? També ha de carregar el treballador tot sol amb les conseqüències? Aberrant. Aixì sí, CiU, un cop més, faran de tontos útils del PSOE i ja han anunciat que no s'oposaran a la seva aprovació.
En temps de crisi, una reforma laboral com aquesta pot provocar més acomiadaments però no facilitarà la creació de nous llocs de treball. Els sindicats, ni que sigui per a evitar una massiva fuga d'associats, s'hi han mostrat en contra i ja han anunciat la convocatòria d'una vaga general. Mira que els hi ha costat! La patronal empresarial també s'hi oposa, però per motius del tot oposats. Encara exigeixen més "flexibilitat"! Els mateixos que van escollir com a representant a un ésser que enfonsa la seva empresa i deixa tirats treballadors i clients no estan gens legitimats per a exigir res ni donar lliçons a ningú.

Moltes gràcies, President Laporta

Ningú li pot negar que ha estat el President del millor Barça de la història. I, per tant, que gran responsabilitat dels èxits ha estat seva. S'ha de ser molt agosarat per a negar-li l'etiqueta de millor President de la Història (bé, en competència amb el Joan Gamper, és clar). Ha deixat un Club en una situació molt millor del que es va trobar i ha creat i reforçat un model d'èxit força arrelat que, per molt que els que vinguin ara no els hi agradi, els costarà d'arrencar. Els èxits en l'àmbit esportiu són prou palpables. Fins i tot ha canviat la moral de pessimisme de l'afició culer. En l'àmbit social, l'excel·lent tasca de la Fundació, els XICS repartits per arreu del món i la col·laboració amb UNICEF ens han col·locat com una referència pel que fa a valors i compromís. En l'àmbit cultural i de país, ha reforçat i exterioritzat el vincle del Barça amb Catalunya. El Barça més universal i exitós ha estat més català que mai. Veure el President del Barça entrevistat a la BBC, per exemple, és un motiu d'orgull per a tots els culers. En l'àmbit econòmic, va agafar un Club arruïnat i l'ha sanejat (per molt que alguns inflin deutes inexistents). Un altre punt importantíssim i que la gent menysté ha estat l'eradicació dels violents al camp. Cal recordar que, en això, va posar en risc la seva pròpia vida. Mostres d'això en són el complot que es va descobrir que tenia com a objectiu atemptar contra la seva vida i la persecució que va sofrir mentre anava en cotxe. Alhora, ha aconseguit mantenir el Barça allunyat dels poders fàctics que l'havien estat controlant fins llavors. Aquests poders són els mateixos que durant aquests set anys (que haurien d'haver estat vuit) l'han estat posant a parir constantment, han magnificat autèntiques parides, han mentit sobre ell i fins i tot han estès rumors propis de la premsa rosa. Són els que els darrers anys han perpetrat una campanya descarada a favor el Sandro Rosell amb l'esperança de recuperar la seva posició de poder. Segur que ara estan saltant d'alegria. Ha de ser molt dur estar sotmès constantment a una pressió tan brutal. Però el Joan Laporta ha mostrat solvència, compromís i una fermesa com cap altra persona de la vida pública d'aquest país. Per tot això, moltes gràcies, President Laporta.

Corredor, irracionalitat i odi

Deixem ja el tema de les eleccions al Barça. La setmana passada es va celebrar a Saragossa una trobada de la Unió Europea per a definir els eixos prioritaris de comunicació d'Europa. En la boca de tots es trobava el llargament reivindicat corredor mediterrani. Aquest eix permetria un espectacular creixement en les comunicacions, les relacions i el transport entre Catalunya, el País Valencià i la Catalunya Nord cap a Europa. Els diferents governs espanyols, conscients d'aquest punt, han estat anys i anys aturant aquesta imprescindible connexió. Enlloc d'això, han preferit defensar una inviable, cara, deficitària i anti-ecològica via central pels Pirineus que passaria per l'Aragó deficitària econòmicament i amb un cost fins a deu cops superior al Corredor. La qüestió és que no passi per Catalunya. Després de tot aquest temps d'obstrució, però, els estats de la Unió Europea s'han cansat de dilapidar diners en vies ineficients i han exigit a l'Estat espanyol que, o hi ha aquest Corredor, o s'han acabat les subvencions. Així doncs, en contra de la seva voluntat, s'han vist obligats a acceptar una via econòmca lògica que, dins de la racionalitat econòmica, fa dècades que hauria d'estar en funcionament.
Això que ens seveixi d'exemple per a comprendre l'actuació del PSOE i el PP. Són capaços de posar per davant el seu menyspreu cap a Catalunya que la racionalitat econòmica i el progrés. Ens volen arruïnats i miserables. Votar aquests dos partits és atemptar contra el propi benestar. Alhora, també, fa poc s'ha conegut que l'Estat espanyol ha negat al Carnet Jove català la seva integració a la xarxa europea de carnets joves. Així doncs, els 500.0oo abonats quedarem arraconats dels avantatges que suposa estar en aquest espai europeu. Però quin mal fa la seva integració? Cap ni un. Senzillament, el PSOE, mogut pel seu odi (no té una altra explicació) per tots aquells que vivim a Catalunya ens nega a accedir a un dret. Els és igual la ideologia que tinguem, d'on venim o a on anem. Ens tenen una ràbia infinita pel simple fet de viure a un territori. Quina altra explicació hi ha, sinó, a aquestes actituds irracionals i prohibitives?

I deia que no volia ser President...

Al Youtube hi ha penjat un vídeo prou clarificador. El mateix que ha estat els darrers anys preparant-se per a fer el salt a la Presidència del Barça, va dir en el seu moment que no tenia cap intenció de fer-ho. Aquí la prova:

Ha canviat de sobte d'opinió? Es va presentar com a candidat a contracor?! Per favor! Amb la cara que ho deia ja pagava. Per cert, no n'ha tingut prou en desgastar el Joan Laporta durant tot aquest temps que ara diu que el dia 1 de juliol li presentarà una querella. Ni tan sols sent President electe, un cop complert el seu objectiu, el pot deixar en pau?!

La sorprenent reacció d'algun candidat

Un cop acabades les eleccions, amb els resultats definitius a les mans, és l'hora de fer balanços. He seguit les declaracions dels diversos candidats i alguna m'ha sorprès. Tot seguit les explico. El Sandro Rosell, evidentment, estava molt satisfet. Com a guanyador de les eleccions, ha fet el discurs que tocava: que seria el President de tots els barcelonistes, que calia unitat (té nassos que ho digui qui els darrers 5 anys ha estat fent tot el contrari), que agraïa a tots els socis la participació, lloances a la jornada democràtica viscuda... La roda de premsa d'avui el matí ha estat un descarat massatge a la seva persona. Els periodistes aplaudien i reien les obvietats que expressava i no hi ha hagut cap pregunta punyent. Una mostra més del suport que ha rebut per part dels poders fàctics del país. L'Agustí Benedito pot estar satisfet. Tot i no guanyar, ha aconseguit donar-se a conèixer i ha superat als altres dos candidats sortits de la Junta Directiva de l'etapa Laporta. Caldrà tenir-lo en compte per la següent contesa electoral. Ha causat una imatge molt positiva a molts socis, que l'han vist com una persona seriosa, treballadora i amb les idees clares. El Jaume Ferrer no ha tingut cap problema en exterioritzar la seva decepció. Ha reconegut que els resultats no havien estat els esperats i que havia rebut una forta patacada. En un país on quan hi ha unes eleccions sembla que finalment tothom guanya, s'agreeix aquesta sinceritat. Una llàstima el seu darrer lloc. El que m'ha impactat més, però, ha estat el Marc Ingla. Va aparèixer davant les càmeres de TV3 amb un gran somriure, ben feliç. Per començar, ha deixat la sensació que quasi havia preparat la candidatura de rebot. Ha assegurat que s'ho havia passat molt bé (?!?!) durant la campanya i semblava, del content que estava, que s'alegrés de la victòria del Sandro Rosell o que hagués guanyat ell. Tampoc se'l veia gaire afectat o preocupat per la seva derrota. Ben al contrari que el seu company Alfons Godall, que al seu Facebook ha deixat el següent missatge: "La caverna ha forjat un candidat a la seva mida, mesell i manipulable per a presidir un Barça perdedor." No només això. Quan li han preguntat sobre la seva posició a partir d'ara, l'Ingla ha manifestat que tenia "moltes cares" però que ell era més de perfil "tranquil". Què vol dir amb això? Que ha estat fent comèdia durant la campanya? És ben trist que un dels equips més potents, potser l'únic que podia fer ombra al Sandro Rosell, hagi estat encapçalat per una persona que s'ha mostrat tan incapaç. Potser, amb el Ferran Soriano al capdavant i/o unint forces i equips amb el Jaume Ferrer, els resultats haguessin estat diferents. Però bé, això no ho sabrem mai.

Trist

El Sandro Rosell serà el proper President del Barça. Així ho han volgut els socis, que han votat majoritàriament per la seva candidatura. Ho tenia tot a favor. Duia cinc anys fent campanya a l'ombra, a diferència de la resta dels candidats, que han tingut unes poques setmanes. Era el preferit dels principals mitjans de comunicació i poders fàctics del país, que li han donat el seu suport de forma gens dissimulada. Devia haver-hi festa grossa al Grupo Zeta, a Can Godó i a tots els rotatius madrilenys de la caverna mediàtica, que han apostat per ell. Ha estat qui més diners ha gastat en aquesta campanya, fet que li ha facilitat encara més la seva feina. Vist en perspectiva, crec que l'etapa del Joan Laporta com a President ha estat com un parèntesi (molt positiu, és clar) en la història contemporània del Club. El soci del Barça, tradicionalment, ha apostat per persones d'un estil ben diferent al Jan. Mostra d'això són els més de 20 anys de presidència del José Luis Núñez i que, quan aquest va marxar, s'apostés de forma aclaparadora per l'abominació del Gaspart. L'excepció, doncs, va ser l'elecció del Joan Laporta. Això dóna un valor encara més gran a tota la feina d'ell i del seu equip. Així doncs, amb l'elecció del Sandro Rosell, es segueix amb aquesta línia històrica.
Sincerament, espero equivocar-me i que el Sandro Rosell no perpetri els canvis, al meu parer, en negatiu que ha deixat entreveure. Sortosament, durant aquests 7 anys s'han generat una sèrie de dinàmiques sobre les quals no es pot fer marxa enrera i que estan fortament arrelades. Això permetrà, almenys, que no es pugin fer canvis radicals. Si ho vol, ho haurà de fer més a poc a poc. Amb tot, és el President que han escollit els socis i s'ha d'acceptar i respectar. En això consisteix la democràcia, en la decisió de la majoria. En el Barça, a més, hi ha la pecularietat i la sort que és el soci qui té la darrera paraula. Això no s'ha de perdre mai. Desitjar, és clar, que sota la seva Presidència continuïn els èxits esportius dels darrers anys en totes les seccions. I, sobretot, que deixi treballar tranquils el Guardiola i el seu equip. Per cert: si s'hi arriba a presentar ell, arrasa! I sempre quedarà aquesta curiositat: a qui devia votar? El candidat recolzat per ell, de ben segur, hauria guanyat de carrer!

A qui votaria avui

Avui són, per fi, les eleccions a la Presidència del Barça. Cap dels quatre candidats m'ha despertat una confiança total. És llavors quan cal començar a escollir per eliminació. Ja he reiterat que el pitjor de tots és el Sandro Rosell. Els seus negocis, el cas de la seva empresa fantasma del Brasil, el menyspreu mostrat cap als jugadors de les nostres categories inferiors, el seu estil intervencionista, la seva covardia en ser el primer en marxar, els 5 anys que duu fent precampanya a l'ombra provant de desestabilitzar el màxim possible, el perill que suposa la seva entrada per a mantenir el vincle del Club amb el país, l'absurditat de la Grada Jove i el perill de retorn dels Boixos a l'estadi són prou motius per a desitjar que no esdevingui President. A més, en el seu equip hi ha gent que em creen tanta desconfiança com ell. Tot seguit trobem el Marc Ingla. Abans de començar la campanya em feia molt bona pinta. Més que ell, sobretot trobava molt potent el seu equip. Però durant aquests dies m'ha decebut. No li veig un discurs clar i va donar una imatge molt fluixeta al darrer debat. L'Agustí Benedito ha estat, sens dubte, la gran revelació. Pocs apostaven per ell i no només ha superat el tall de les firmes sinó que a més ha aconseguit un lloc central en la campanya. M'ha semblat sincer i clar. El que ha dit és el que intentarà fer. Altra cosa és estar-hi o no d'acord. El seu programa té alguns punts amb els que discrepo. Ha repartit igual entre tots els candidats i s'ha forjat una imatge d'alternativa seriosa. S'ha vist poc el seu equip. El Jaume Ferrer s'ha mostrat com el vertader continuador d'aquest model d'èxit que els altres candidats s'han volgut apropiar. Ha defensat fins i tot aquelles decisions que més discrepàncies han aixecat (terrenys de Viladecans, compra de determinats jugadors) amb prou encert. A mesura que avançaven els dies se l'ha vist més segur i va arribar al debat de TV3 al seu millor moment. Com amb el cas de l'Ingla, cal valorar que disposa d'uns companys de viatge molt preparats, que també és un punt prou important.
Tot i ser culer des que tinc un mínim ús de raó (fins i tot abans), no sóc soci. Si ho fos, tindria dubtes sobre qui dubtar. He sentit força gent en la mateixa situació. Com a mínim, sé segur a qui no votaria: el Sandro Rosell. Finalment, per assegurar la continuïtat d'un model que funciona i que ha tret el Club d'una situació molt complicada, apostaria pel Jaume Ferrer. Amb tot, per desgràcia, sembla que cap candidat hagi acabat d'il·lusionar.

Conclusions del debat d'ahir

El debat de TV3 va tancar la campanya per a la presidència del Barça. En general, la meva impressió va ser la següent: L'Agustí Benedito en va sortir molt reforçat. Es va mostrar molt tranquil en tot moment. Va combinar a la perfecció l'explicació del programa propi amb la crítica als rivals. No va callar-se res i va ser molt clar i concís. Es podrà estar d'acord o no amb ell, però no enganya. Va assegurar que aturaria la requalificació a Les Corts i va apostar per un model d'austeritat en l'àmbit econòmic. El seu sentit irònic, de ben segur, va despertar el somriure a més d'un. El Jaume Ferrer es va mantenir ferm en la defensa de la tasca de la directiva els darrers 7 anys. És l'únic que pot presumir d'haver aguantat fins el final i l'únic que assegura, al 100%, la continuïtat d'aquest model d'èxit. Els altres tres van provar, descaradament, d'apropiar-se i fer seu l'èxit dels darrers anys (també té collons que qui va marxar cuita-corrents al cap de dos ho intenti). La realitat, però, és clara: ell ha estat l'únic que ha assaborit com a directiu els darrers 7 títols. Va respondre a les crítiques sobre el contracte amb un club d'Uzbequistan (va recordar que el contracte era amb un Club. Va sobrar, però, la rebuda), els fitxatges del Keirrison i l'Henrique (a qui va augurar un bon futur com a esportistes; molt aventurat, va ser) i l'afer dels terrenys de Viladecans (que es van comprar a un preu per sota del d'expropiació). Penso que se'n va sortir força bé. El Marc Ingla, pel contrari, va decebre. Se'l veia nerviós, intranquil. Gesticulava d'una forma exagerada i la seva forma de parlar era com foteta, poc convincent. Va buscar el cara-cara amb el Rosell recordant vivències de quan tots dos eren directius i va posar èmfasi en el de sobres conegut (per molt que el Sandro ho negui) intervencionisme d'aquest. Al meu parer, va ser, junt amb el Rosell, el pitjor. Sobre el Sandro, ja he dit varis cops que és qui menys confiança em mereix. El van collar amb el tema de la seva empresa d'assessorament esportiu i la seva Masia (perquè ho és, per molt que ho vulgui negar) de Qatar. Va afirmar, també, que vendria la seva empresa, segons ell, per a poder dedicar més temps al Club. Aquí la pregunta és: de què viurà, llavors? O és que està tan forrat que es pot permetre el luxe de no ingressar res durant 6 anys?! Va menysprear els equips inferiors del Club, dient que des que va marxar el 2005 no n'ha sortit ningú que valgui la pena. Hauria de veure qualsevol partit per a comprovar que no és així. Una mostra, doncs, del seu desconeixement i del poc que li importa la Pedrera. Va fer demagògia amb el tema dels horaris dels partits, assegurant que aconseguirà que tornin a ser a les 5 de la tarda. Menteix i ho sap. Al final, l'Agustí Benedito li va retreure la reunió amb membres dels Boixos Nois a casa seva per a tractar l'aberració de la Grada Jove. "Jo a casa meva sé qui entra", li va etzibar. Tot un perill pel Barça si arriba a President.

P.D.Quan vas a la pàgina web del Sandro, en marcar .cat, et redirigeix directament al .com. Aquest diu que mantindrà la catalanitat del Club?!

1001 Moments

El bloc de la Carme ha col·leccionat el seu 1001è moment. Per a celebrar-ho, ens ha proposat que escrivim un petit text de 50 paraules amb alguna de les seves il·lustracions.

"Tenia por d’estirar més el fil. Temia que, si ho feia, descobriria allò que tant temia. Però no volia continuar vivint en un engany, en una farsa. Aquell cop n’estava del tot convençut: quan entrés per la porta, li ho preguntaria. "

Cas Millet: criden a declarar el Conseller Castells

Nova bufetada a la federació catalana del PSOE. El fiscal ha presentat una querella contra el Fèlix Millet i el Jordi Montull, als que acusa de tràfic d'influències. Per aquest cas, ha cridat a declarar el Conseller Castells, el tinent d'alcalde d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, el Ramon Garcia-Bragado i qui llavors era primer tinent d'alcalde, el Carles Martí. Tots tres socialistes. Concretament, la fiscalia explica que el Conseller d'Economia va signar el conveni per a l'hotel del Palau sense tramitar els informes jurídics previs preceptius, deixant en mans de Millet la indemnització que hauria de percebre la Generalitat per la pèrdua de valor patrimonial derivada d'aquesta operació urbanística. És a dir, que el Fèlix Millet va aprofitar-se de la seva relació personal amb ell per a aconseguir aquest avantatjós tracte. Recordem que el tripartit va tirar endavant una comissió d'investigació del "Cas Millet" però va negar-se a fer el mateix amb el "Cas Pretòria" sobre el qual, com han reconegut, volen passar-hi de puntetes, ja que hi ha directament implicats membres del seu partit. Fins i tot, el tripartit va evitar la compareixença del Conseller a la comissió d'investigació assegurant que els havien "convençut" les seves aclaracions. Ara, el cas els hi ha explotat en tota la cara. I no només això. També s'ha demostrat que l'Ajuntament de Barcelona va mentir quan va assegurar que no sabia que l'hotel del Palau el faria la companyia Olivia Hotels. És més: una de les empreses convidades al concurs privat sense concurència pública que el mateix personatge va organitzar era propietat del fill de l'Anna Balletbò, exdiputada socialista. Mira si n'estaven al corrent!
Sobre el Cas Pretòria, la indignació va en augment a mesura que coneixem com el Luigi, el cervell, s'omplia les butxaques. Pretus li va pagar 1 milió d'euros per una operació urbanística a Sant Andreu de Llavaneres, va rebre el 3% d'uns enderrocs i ara s'ha descobert que la Torre Sònia de Santa Coloma es va comptabilitzar dos cops. Ùn no parar! Estan emmerdats per tot arreu!

Sobre la IP aprovada al Parlament

El Parlament de Catalunya ha admès a tràmit la Iniciativa Popular (IP) per a la celebració d'un referèndum sobre la independència. CiU, Esquerra i Iniciativa hi han votat a favor, mentre que el Psc-PSOE, el PP i el Grup Mixt ho han fet en contra. El següent pas és recollir un mínim de 220.000 signatures en els propers sis mesos. Tot seguit, aquestes signatures s'entregarien, es verificarien i el Parlament convocaria un ple per votar la convocatòria del referèndum. Però aquest no és el pas final, no. I aquí trobem el problema: segons la Llei de Consultes, l'última paraula la té l'Estat espanyol. Traduït en termes polítics, el PSOE i el PP. És a dir, sota la legalitat espanyola, l'única manera de celebrar un referèndum seria amb el consentiment d'aquests dos partits. Això sembla del tot impossible. Si ja han organitzat tot aquest patètic sarau del Tribunal Constitucional per un simple Estatutet ja retallat i ribotat... Aquesta iniciativa, com a mínim, permetrà que tothom comprovi el que, de fet, ja se sap: que els partits espanyols no accepten el nostre dret a decidir i que, per tant, atempten contra un dret humà acceptat a totes les democràcies del món (tal com vam poder veure, per exemple, en el reportatge "Adéu, Espanya?").
La manera més clara, real i factible d'accedir a l'Estat propi és mitjançant una declaració unilateral d'independència del nostre Parlament. És a dir, que una majoria de diputats votin a favor de la independència. Aquesta declaració seria acceptada per la majoria dels Estats membres de la Unió Europea, tal com ha passat en altres casos recentment, com pot ser el de Kosovo. I és per aquest objectiu, el d'aconseguir una majoria de diputats disposats a votar favorablement a l'Estat propi, pel que cal treballar. Aquesta IP és positiva, però no creguem que un cop recollides les firmes ja tindrem referèndum. Només cal veure on són ara les 500.000 signatures a favor de les seleccions catalanes. Amb tot, tots els independentistes hi hem de donar suport i estampar la nostra firma. Com a mínim, el dia que toqui votar-ho al Parlament, sabrem quins diputats catalans estan per fer el pas i quins no. A més, servirà per a situar la reivindicació d'un Estat propi al centre del debat, que ja és important.

Una vaga de funcionaris justa

Avui hi ha vaga de funcionaris. Una acció d'aquesta mena provoca als usuaris dels serveis públics incomoditats com pot ser, per exemple, a l'hora d'agafar el transport públic. Ara bé, ells tenen tot el dret a queixar-se i a tirar endavant aquesta vaga. Per tant, hem de comprendre les seves raons, donar-los suport i provar de trobar alternatives per a passar el dia, encara que ens sigui més complicat. Les mesures proposades pel govern socialista i aprovades recentment al Congrés dels Diputats són injustes i carreguen el cost de la crisi a aquells que menys responsabilitat en tenen. No s'han atrevit amb el gran capital que camufla la seva riquesa en les SICAV, que cotitzen un miserable 1%. No s'han atrevit a tocar a les entitats financeres, a qui tants diners s'han entregat a canvi de res. Això sí! després totes presenten grans beneficis. No han volgut parar mà a l'economia submergida, que tants i tants impostos deixa d'ingressar a les arques públiques. Tant omplir-se la boca d'austeritat i tampoc s'han dignat a rebaixar ministerios i tots els endollats que hi han col·locat. Això sí! No han tingut cap problema a l'hora de congelar les pensions, rebaixar els salaris dels funcionaris (ni que la majoria fossin rics!) i retallar inversions, fet que retarda la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball. Per acabar-ho d'adobar, ja estan parlant d'abaratir l'acomiadament. En un entorn de crisi econòmica, en el qual les empreses no generen nous llocs de treball, aquesta mesura faciltarà l'acomiadament però no generarà ocupació, perquè els empresaris no cobriran les vacants. Per tant, la seva conseqüència pot ser un nou increment de l'atur.
Per tots aquests motius, es pot concloure que la vaga d'avui té tot el sentit. És més, el que caldria, d'una vegada per totes, és una vaga general. A què esperen els dos grans sindicats?

Josep Sunyol, l'altre President afusellat

Interessant el reportatge de Barça TV al voltant de la figura del Josep Sunyol. Va ser un important industrial, periodista, diputat d'ERC a Les Corts i President del Barça i també del RACC. Va ser assassinat per les tropes franquistes a la serra de Guadarrama, quan anava a visitar uns voluntaris catalans que lluitaven al front republicà. El van afusellar just detenir-lo, sense miraments. Avui en dia, encara no se sap amb exactitud on són les seves restes. Justament el documental pren com a fil conductor aquesta cerca per a descobrir-nos la seva figura. Era propietari de l'empresa familiar del sector de l'alimentació. Va fundar el diari La Rambla, que es definia com un periòdic catalanista i republicà i on mostrava la seva idea d'associació ciutadania-esport. Va ser dels primers, també, que va apostar per la figura de Francesc Macià, a qui dedicava força pàgines en el seu periòdic. Aquella va ser l'època de major esplandor de la premsa en català. N'hi havia fins a set publicats en la nostra llengua. Després de ser escollit en una Assemblea, va ser nomenat President del Barça. Va agafar un Club en crisi, en una situació econòmica delicada i va aconseguir redreçar-lo. Era molt popular i mostra d'això són els excel·lents resultats que va aconseguir amb ERC a les eleccions estatals.

En el reportatge també s'explica el motiu pel qual celebrem les victòries de l'equip a la Font de Canaletes. En aquella època, a diferència d'ara, no hi havia ni ràdio ni televisió. I just allà, on també hi havia la seu del diari La Rambla, després d'un partit, es penjava el resultat que hi havia hagut. Cada dia després de partit, hi havia una important concentració de barcelonistes expectants de saber què havia fet l'equip. Quan el resultat era de victòria, hi havia grans celebracions. I avui, encara que molts no ho sàpiguen, segueixen aquesta tradició.

La figura de Josep Sunyol ha estat, com tantes d'altres, injustament oblidada. Aquest mes, la revista Sàpiens li dedica un interessant reportatge arrel també de la recerca que tracta el reportatge. Explica amb tot detall tot el que va envoltar la seva figura. Recomano llegir-lo!

Fira "De tot CAT" a Girona

Avui es clou a Girona el "De tot CAT", una fira on tot el que s'hi exposa està etiquetat en català. El seu objectiu és mostrar les empreses concienciades en l'etiquetatge en català. Molts cops, quan anem al supermercat, veiem articles que incorporen el portugès abans que el català. Mitjançant accions com aquesta, es pretén canviar aquesta tendència. Com sempre, hem d'estar fomentant i demanant allò que a la resta de països del món ja tenen. Qui pugui, doncs, que hi vagi a donat un cop d'ull!

P.D.: Avui, a Barça TV, a les 19:00 emeten un reportatge sobre el President Josep Sunyol, afusellat pels franquistes. El van emetre el passat dijous i avui el tornen a passar. S'ha de veure! Haurien de fer com l'"Adéu, Espanya?" i passar-lo en horari de màxima audiència a TV3! Aquí en teniu un avançament.

El cas escocès

Un dels països esmentats al reportatge "Adéu, Espanya?" va ser Escòcia. A les darreres eleccions van donar com a vencedor el Scottish National Party (SNP), independentista. Tot i no disposar de majoria absoluta (governen en minoria), han anunciat que tenen la intenció de tirar endavant un referèndum per a l’autodeterminació aquest mateix any. Per a tal objectiu, a finals de l’any passat van publicar el “Llibre Blanc”. Tot i això, caldrà que algun altre grup es sumi també a aquesta iniciativa. En una societat amb els valors democràtics fortament arrelats, el rebuig al simple fet de deixar parlar al poble pot anar molt en contra dels que s’hi oposin. Hàbilment, el govern escocès ha deixat oberta l’opció a dues preguntes del tot assumibles.
El context polític actual pot afavorir l’avenç de l’independentisme arrel del recent pacte entre conservadors i liberaldemòcrates a nivell estatal. Cal recordar que els conservadors, en les passades eleccions, no van treure ni un 15% al territori escocès. L’argument, llavors, és clar: com pot ser que uns que només representen el 15% del poble poden decidir sobre tot allò que correspon a Escòcia? Aquests mals resultats també són conseqüència del nefast record que hi ha entre els escocesos de l’època de govern conservador a Londres. L’estratègia del SNP és, llavors, del tot encertada: en cas que finalment es pugui tirar endavant el referèndum, independentment del resultat, ja és una victòria per a ells. Si surt “Sí”, llavors fantàstic, perquè significaria l’entrada del país a la Unió Europea. Si la resta de partits s’hi neguen, es poden presentar com els únics garants de la democràcia que no tenen cap problema amb consultar el poble i que no estan lligats per cap partit de fora, fet que els pot reportar un important ascens a les eleccions del 2011.
Sentint parlar l’Alex Salmond vaig sentir enveja. El seu argumentari, la seva decisió, fermesa i valentia no la tenen cap dels líders polítics que configuren l’actual arc parlamentari català. Parla sense pèls a la llengua, de forma clara i directa. Denuncia que Escòcia aporta molt més del que rep i que els guanys productius d’empreses molt importants van a parar al Tresor britànic i no reverteixen en el benestar dels escocesos. Preguntat sobre les dificultats que passen alguns dels principals bancs escocesos, punt amb el qual els unionistes l’han volgut atacar, va respondre el següent: fins ara, aquests bancs s’han vist obligats a seguir les instruccions i han estat sota el control d’institucions financeres centralitzades a Londres. Per tant, perquè això no es torni a repetir, la solució és que aquestes competències recaiguin a Escòcia per a ser ells mateixos els garants del desenvolupament de les seves entitats financeres. Impecable.
Amb tot, el debat sobre la independència es desenvolupa amb normalitat i sense por. Tot i que allà, també, hi ha una la dificultat afegida. Resulta que els diaris que s’editen a Escòcia són majoritàriament de capital anglès i, per tant, contraris al SNP i la seva ideologia. Això dóna doble valor a la gran tasca dels independentistes i la seva victòria a la darrera contesa electoral. Amb tot, però, per sobre de tot preval el respecte i el sentit democràtic que no es pot anar en contra de la voluntat d’un poble. Fins i tot el propi Partit Conservador escocès entén que, en cas de resultat positiu, s’ha de respectar el resultat i crear un Estat escocès. Els darrers mesos dictaran si s’aconsegueix o no. Per ara, el treball que s’està fent és molt positiu.

"Adéu, Espanya!"

Excel·lent el documental “Adéu, Espanya?” que va emetre ahir TV3. Va desgranar, des d’una òptica totalment objectiva, la situació política actual a Grenlàndia, Escòcia, el Quebec i Catalunya. Aquí el podeu veure sencer. L'hem de donar a conèixer, és impecable! A partir de l’anàlisi d’aquestes realitats, es poden extreure algunes conclusions:
-A tot el món democràtic s’entén que la voluntat del poble expressada a les urnes és irrevocable i s’ha de respectar. Fins i tot els opositors a la independència dels diferents territoris acceptarien amb total normalitat la creació d’un nou Estat.
-Hi ha un debat serè, ric, tranquil i sense ingerències sobre la independència. No hi ha amenaces de fer sortir els tancs ni expressions d’odi ni boicots cap a aquelles nacions on hi ha un percentatge molt important de persones que desitgen ser independents. Per sobre de tot, preval el respecte.
-La independència en el si de la Unió Europea és possible. Amb un Estat propi, les nacions europees resultants passarien a formar part de la Unió, que els acceptaria com a membres sota el compliment dels mateixos requisits dels Estats que existeixen actualment.
-En tots els casos, els arguments principals són de tipus econòmic (poder decidir el destí d’inversió dels recursos) i de capacitat competencial (que el centre de decisió es trobi al propi país).
Comparem-ho, a primer cop d’ull, amb el que succeeix en el cas català. Sobre el punt de respectar la voluntat del poble, només cal veure què està passant amb l’Estatut. El Parlament català, el 2005, en va aprovar un amb el 88% dels suports de la Cambra. Però resulta que, com que el Parlament català de capacitat decisòria res, havia de “pactar” el resultat final amb els partits espanyols. És així com va sofrir la primera retallada. La segona retallada l’hem viscuda en el seu desplegament, amb l’incompliment constant de punts i disposicions en matèries com el finançament, la gestió de les infraestructures o les constants invasions competencials. El tercer retall vindrà quan els 12 funcionaris escollits a dit pel PSOE i el PP del Tribunal Constitucional se l’acabin de carregar del tot i el deixin tan o més esquifit que el del 1979. Aquesta aberració anti-democràtica és impensable a cap dels països analitzats al reportatge.

Sobre el debat, aquí està farcit de mentides, vexacions, insults i amenaces contra els que apostem per la independència. Fins i tot, veus populars i socialistes, amb la simple tramitació d’un estatutet, van amenaçar amb treure els tancs al carrer. Evidentment, aquest fet, en l’actual marc de la Unió Europea és inviable, però és el que passa quan parla gent ancorada en posicions dictatorials del passat. En el nostre cas, l’argument econòmic pren més força que mai. Uns 22.000 milions de dèficit fiscal i unes polítiques econòmiques descaradament centralistes són un llast per al nostre benestar.
Aquest reportatge ens ha ensenyat que hem de perdre la por. Que el que volem no és cap quimera. El contrari, és, ara mateix, imprescindible per al nostre desenvolupament social, econòmic i cultural. La nostra feina és parlar-ne, donar arguments. El treball de tots plegats ho ha de fer possible!

Injustícia contra els encausats penedesencs

El passat dia 1 va començar el judici a deu penedesencs per presumpte delicte electoral. Els fets es remunten el 2005, en el context de la votació de l'anomenada Constitució Europea. El dia abans, a Vilafranca del Penedès, hi va haver una manifestació per a denunciar el descarat biaix informatiu a favor de l'opció del "Sí". La manifestació no va ser pas prohibida i va transcórrer amb total normalitat i sense cap incident. Ara bé, barrejats per allà, hi havia agents de la guàrdia civil, sense uniforme ni identificar, que van fotografiar a diferents manifestants i en van identificar deu. Els van denunciar i al cap de dos mesos a aquests van saber que els acusaven de delicte electoral. La fiscalia demana, en total, 990 dies de presó i el pagament d'una multa de 18.000 euros. Aquell mateix dia, qui llavors era President de la Generalitat, el Pasqual Maragall, va emetre un missatge insitucional on, de forma descarada, demanava votar a favor del "Sí". En aquest cas, però, la sanció que es va imposar a la Generalitat va ser només la de pagar 600 euros. Veieu quina desproporció?! I encara ens voldran vendre que tots som iguals davant la llei?!

Esperem que aquesta nova injustícia no vaig encara més lluny i que els encausats quedin absolts. Qui vulgui solidaritzar-se amb ells, pot deixar en aquest enllaç el seu recolzament.

La realitat sobre el Sandro Rosell

El Sandro Rosell serà el candidat que, finalment, aconseguirà presentar més firmes. Normal. A diferència de la resta de candidats, duu 5 anys fent pre-campanya. Durant aquest temps, ha creat una potent xarxa per tot el país, fet que ha facilitat aquests resultats. Hi ha moltes coses del que ha dit que els mitjans amaguen. Sobre el tema de la Grada Jove, diu que serà una "feina de xinos" convèncer a la gent per a reubicar-los. Qui s'ha cregut que és per a fotre a la gent fora del seu seient?! Alhora, s'ha denunciat que aquesta iniciativa podria provocar el retorn dels radicals al camp que tant va costar treure.

Un altre punt que s'ha comentat sobre ell és el seu model esportiu. Doncs bé, en aquestes declaracions queda en evidència. El 2007, afirmava que el Barça es mereixia una nota de "suspens" (només sortia als mitjans quan les coses esportivament no anaven del tot bé, la resta dels anys, calladet), titllava de "fracàs absolut" l'evolució del futbol base i deia que s'havien "carregat l'esperit del Club" perquè el planter no funcionava. Doncs bé, les dades són prou clares: en els darres anys, han debutat amb el primer equip gent com el Bojan, el Pedro, el Jeffren, el Jonathan Dos Santos, el Thiago, el Marc Muniesa, l'Albert Fontàs, el Víctor Vázquez, el Marc Bartra i tants d'altres. La pròpia base del primer equip és de gent de la casa. El filial, a més, es troba a només tres punt de tornar a Segona i el joc que mostra és espectacular. Mireu amb quina satisfacció diu el "Suspens":

Sandro Rosell al descobert from juan2345 on Vimeo.

Aquest és l'autèntic Sandro Rosell. Un personatge incapaç de suportar la pressió, oportunista, que va marxar a les primeres de canvi i que aquests darrers anys només s'ha deixat veure per a criticar negativament en els moments de dificultat. A sobre, no se sap ni el nom de les persones que conformen el seu equip, ell que farda tant de no ser individualista. No es mereix la confiança dels culers!