Dia del Blocaire en Crisi

Des d'aquest bloc es va animar als blocaires a adherir-nos a aquesta iniciativa. Qui vulgui, s'hi pot afegir!

P.D.1: A la Consulta sobre la Indèpendència de Sabadell, finalment, la participació va ser del 14.05% (més del 16% sobre el cens "oficial; gràcies Manel Escribà). Superior a la pantomina de la Diagonal i sense ni un cèntim de diner públic ni publicitat! Nova bufetada als incompetents socialistes.

P.D.2: El cap de setmana esportiu va tenir resultats desiguals. Derrotes de l'USAP, el Barça d'Handol i el Vic, Noia i Reus d'hoquei patins (així queda més clar i tothom hi és representat, sí, Martell de Reus!), victòries del Barça d'hoquei i el Sant Andreu i valuós empat de Barça Atlètic. Tot no ha pogut ser!

El Delta de l'Ebre, en perill

La Plataforma en Defensa de l'Ebre s'ha manifestat avui a Barcelona per a denunciar l'incompliment per part del govern espanyol de la Directiva Europea sobre el Marc de les Aigües, que obliga a fixar uns mínims per als cabals dels rius i a controlar la seva regularitat. Actualment, en el tram final del riu, el cabal és de 80 m³ per segon, quan hauria de ser almenys de 170 m³ per segon. El portaveu de la Plataforma explica que el govern socialista prefereix pagar les sancions que imposa al Unió Europea abans que complir la llei. Els mateixos que s'omplen la boca de "constitucionalisme" es salten quan els hi dóna la gana les lleis que sigui per al seu propi interès. Això demostra, també, que feien comèdia quan demanaven que s'aturés el transvasament. El riu i la gent del seu voltant els hi importa un rave, només era propaganda per a desgastar a qui llavors manava, el PP. Per tant, han demostrat, un cop més, ser tan farsants, mentiders i miserables com aquests.
Si no es regula el cabal del riu, hi ha el perill que el Delta acabi desapareixent. I amb ell, a més d'una rica varietat de flora i fauna, activitats econòmiques relacionades amb el l'Ebre. En una zona prou castigada a base de nuclears, tèrmiques, possibles futurs cementiris i totalment oblidada per les administracions a l'hora d'invertir-hi, només faltaria que, a sobre, es quedessin sense un dels seus principals actius. És per això que, també, avui s'han sentit veus en contra del cementiri nuclear i queixes sobre la gestió del riu Segre. Ahir, també, unes 15.000 persones es van manifestar a Sueca en favor del Xúquer. Tot això s'ha de salvar!

Avui, a votar a Sabadell!

Avui es celebra una nova Consulta sobre la Independència. A diferència d'altres cops, que eren diversos municipis els consultats, aquesta vegada es fa només a Sabadell. És el municipi amb el cens més gran on s'ha celebrat des d'ara, d'aquí també la seva trascendència. Cal destacar l'immens esforç i treball de la Plataforma per a l'Autodeterminació de Sabadell, l'encarregada d'organitzar la Consulta. Duen mesos treballant intensament i, per exemple, des de dimarts fins ahir, cada dia, van organitzar un acte. Tota una demostració de treball i organització. Una mostra d'aquesta feina tan ben feta és que més d'un vuit per cent del cens ja ha votat de forma anticipada. Moltes felicitats, doncs, als organitzadors. Un cop més, la societat civil catalana ha demostrat que és possible organitzar una Consulta d'aquest abast sense cap mena de subvenció pública i sense publicitat ni promoció de cap mena. Us imagineu què s'hauria pogut arribar a fer amb els més de 3 milions d'euros que l'Hereu va malbaratar amb la farsa de la Diagonal?!

Així doncs, tota la gent de Sabadell, a votar!

Un cap de setmana molt esportiu

Aquest cap de setmana està farcit d'esdeveniments esportius on hi participen equips catalans. Anem un per un:
-L'USAP de Perpinyà provarà de revalidar el títol de l'any passat del Top XIV del rugbi francès. El seu rival serà el Clermont, equip a qui ja van derrotar durant la temporada. Hi ha hagut un desplaçament massiu de gent provinent de la Catalunya Nord a París, on es disputa la final. Un mar de senyeres ompliran, un cop més, l'estadi parisenc!
-El Barça Borges d'handbol disputarà, demà, la final de la F4 de Colònia després de derrotar avui el Txekhovskie Medvedi per set gols de diferència. El seu rival sortirà del guanyador de l'enfrontament entre el Kiel i el Ciudad Real. Especialment emotiu pot ser pel David Barrufet, capità de l'equip durant força anys, que vol retirar-se guanyant la seva vuitena Copa d'Europa.

-Pel que fa a l'hoquei patins, hi ha fins a quatre equips catalans que aspiren a convertir-se en els millors d'Europa: el Barça. el Noia, el Vic i el Reus. Dels sis equips que opten al títol, quatre són catalans, fet que demostra l'immens potencial del nostre país en aquest esport. El Barça no ho té pas fàcil per passar després d'empatar a 4 contra el Porto. Haurà de vèncer per més de dos gols als amfitrions per passar. El Reus va guanyar el Noia 6-3 al partit inaugural i aquest mateix equip va caure contra el Vic 4-3. Aquests dos equips es jugaran doncs, passar a la final.

-Alhora, aquest cap de setmana, s'està celebrant a Tortosa el Dia de les Seleccions Catalanes. En set anys, s'ha aconseguit l'oficialitat en 20 esports. Per desgràcia, en els més seguits pel públic, encara no hi tenim presència. La via més ràpida per aconseguir-ho, és clar, l'Estat propi!

-El Barça de bàsquet disputarà el segon partit de l'eliminatòria de semifinals de l'ACB contra l'Unicaja. Després de guanyar en el primer partit, gràcies a un tercer quart espectacular, una nova victòria deixaria molt encarrilat el pas a la final.

-El Sant Andreu i el Barça Altètic jugaran l'anada del penúltim pas per a accedir a la Segona Divisió A. Els andreuencs, a no ser per un nefast arbitratge, ja hi serien!

Com veieu, tenim un cap de setmana ple d'esdeveniments esportius! Tan de bo els equips catalans aconsegueixin molts bons resultats!

CiU aprova les retallades i salva el ZP

El dijous passat el Congrés dels Diputats va aprovar les retallades socials proposades pel govern socialista per un sol vot. Només el PSOE hi va votar a favor, però els abstencions de CiU, CC i UPN van permetre tirar endavant la proposta. Així doncs, un cop més, CiU salva els mobles al govern espanyol de torn i recolza, de forma implícita, les retallades. Perquè, la pregunta és: què significa l'abstenció? En aquest cas, és una forma encoberta de donar-hi suport, ja que els convergents eren plenament conscients que, amb aquesta opció de vot, permetien aprovar la tisorada. Com sempre, segur, ens ho vendran com un exercici de "responsabilitat" que demostra el seu "sentit d'Estat". Mentida. No hi ha res més irresponsable que recolzar aquestes mesures injustes i que carreguen el cost de la crisi als que ja ho passen pitjor. I sí, tenen un gran sentit d'Estat. D'estat espanyol, s'entén. Per acabar-ho d'adobar, el PSOE es van riure d'ells a la seva mateixa cara. El Duran i Lleida va dir al president espanyol que la seva etapa havia conclòs i li va demanar eleccions anticipades. La resposta del PSOE: doncs li van agrair el seu suport a les mesures i van contestar-li que el seu projecte està "més viu que mai". Els van deixar, literalment, en ridícul. Em va recordar al període de negociació de l'Estatut, on el ZP va prometre a l'Artur Mas ("prometre", hehe!) que es respectaria la llista més votada a les eleccions catalanes. Al final, ja no sabrem qui és més submís al PSOE, si els socialistes catalans o els propis convergents. Ara la gran pregunta és: i què faran quan el govern català sotmeti a votació les seves propostes contra la crisi? Tenint en compte que són molt semblants a les del govern espanyol (amb l'afegit, potser, d'un augment impositiu a les rendes superiors a 100.000 euros), s'atreviran a votar-hi en contra? Quin espectacle tan llastimós! Aquests són els que es presenten com a l'alternativa al tripartit? Si s'agenollen igual davant el PSOE! No generen cap confiança, per molts ninotets amb cara somrient que posin.

Les entranyes del Cas Pretòria

Nova sacsejada a la política catalana. El sumari del Cas Pretòria dóna a conèixer més detalls de tota la trama. A partir de diverses escoltes telefòniques, hem pogut esbrinar fins a quin punt els implicats tenien pocs escrúpols a l'hora de demanar més que quantioses comissions. En aquest gràfic s'exemplifiquen totes les relacions. Aquí, es pot trobar el sumari sencer. Per començar, s'ha destapat un nou escàndol urbanístic, aquest cop a L'Hospitalet. Entre els noms que hi apareixen, trobem el de l'Enrique Lacalle, exregidor del PP qui, per cert, fa pocs mesos va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. També s'ha descobert la insistència dels principals implicats, el Bartomeu Muñoz, el Luigi, el Macià Alavedra, i el Lluís Prenafeta, en aconseguir favors d'alts càrrecs polítics per a enriquir-se a través de l'obra pública. Així, proven de contactar amb el President Montilla, l'Artur Mas i els consellers Castells i Nadal. Respecte el primer, els dos implicats socialistes arriben a dir que preferien que guanyés el Mas perquè el Montilla "no els donava res". El convergent, diu, només va donar a Prenafeta un telèfon que li va demanar en relació a un projecte de l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i que no li va preguntar per què el volia... El propi Alavedra, fins i tot, diu, referint-se al Mas, que "al final, no li deixarem guanyar les eleccions". El Prenafeta, per a rematar-ho, dubta de la capacitat de l'actual líder convergent per a governar. També surt esmentat el Conseller Nadal, tant pel seu nom com suposadament pel de "Quim". Ell, però, nega que quan es refereixen a "Quim" aquest sigui ell. Quines coses... En aquest cas, tot gira al voltant d'una operació de compravenda d'un edifici de la Generalitat. Per a tal objectiu, també van contactar amb el Conseller Castells, de qui van aconseguir una cita amb el Jordi Pericàs, el seu home de confiança. Finalment, no es va tirar endavant l'operació per la negativa de la Consellera d'Acció Social, la Carme Capdevila. Respecte el desviament dels fons europeus, era conegut no només per l'ex-alcalde de Santa Coloma i el seu llavors regidor d'urbanisme, sinó també per l'Emili Mas, el gerent de l'Incasòl. Aquí surten fragments interessants de converses. Llegir-ho esgarrifa.
Els socialistes van argumentar que no volien una comissió d'investigació sobre el Cas Pretòria per a "no empastifar-ho tot". Com han comentat dos atents blocaires, tant aquest cas com el del Millet ja està sent investigats per la justícia. I la creació de comissions suposa més ingressos pels qui hi assisteixen. El que sí està clar és que cal investigar-ho i esbrinar-ho tot i que s'ha de saber tota la veritat. En tenim el dret.

Investiguem-ho tot, no?!

Els partits que conformen el tripartit han registrat la petició perquè es constitueixi una comissió d'investigació sobre el cas Millet. Tenint en compte el moment que s'ha triat, a pocs mesos de les eleccions, és evident que al seu darrere hi ha l'intent de desgastar CiU. Els ciutadans volem saber la veritat, ells només treure'n profit electoral. Mostra d'això és que, en canvi, "estranyament", els mateixos que han impulsat aquesta comissió es neguen a fer el mateix amb una que investigui el "cas Pretòria", on hi ha implicats importants dirigents socialistes. Com és això? Doncs el propi President Montilla ho ha reconegut: que no ho han fet per a evitar "empastifar tothom". Bé, en altres paraules significa que no ho volen fer per a no empastifar-se ells, que és diferent. L'Iceta ho ha rematat dient que és una forma d'evitar dubtes d'un pacte "per a tapar vergonyes". Collons, si justament no volen saber res del Luigi, l'ex-alcalde de Santa Coloma i companyia per tapar-se les seves pròpies! Avui, també, s'ha sabut que el cervell de la trama podria haver cobrat fins a 8 milions d'euros es comissions. De tall per a descobrir no en falta pas, el contrari!

Fa temps que estem en precampanya electoral. Només cal veure, per exemple, com els busos per Barcelona fa temps que llueixen missatges de CiU, Psc-PSOE i el PP. No hauria d'estar prohibit? Que la campanya dura dues setmanes, no els quatre anys de legislatura! I a mesura que s'acosti el dia, les acusacions i la publicitat que ens tocarà tragar serà més brutal. La que ens espera!

La comèdia del Constitucional

Vergonyosa va ser la intervenció del President Montilla al Senat. Bàsicament, el que va fer va ser implorar al PSOE i al PP que renovin el Tribunal Constitucional que re-re-re-retallarà els bocins d'estatutet que encara queden. És a dir, va demanar que els botxins del text fossin uns altres. La seva pretensió: intentar ajornar la sentència fins després de les eleccions catalanes, no fos cas que això pogués passar factura electoral al seu partit. El problema no és de noms, que si uns o uns altres. Perquè, independentment de qui hagi, tots es moren de ganes de ribotar l'estatutet. El PSOE ja ha dit que fins i tot acceptarà els candidats proposats pel PP. El que és intolerable és que 12 funcionaris escollits a dit per dos partits polítics (PSOE i PP) puguin canviar allò que ha votat un poble. Bé, el problema aquí encara ve de més enllà. El que és increible és que aquests dos partits puguin esmenar i decidir sobre un text aprovat el 2005 pel 88% del Parlament català. Directament, el que no és democràtic és que un Estat negui a un país el dret a l'autoderminació. Però aquestes són les normes de "l'Espanya constitucional". Per tant, des d'un punt de vista "legal", és així. Que no democràtic, perquè això no passa en cap altra democràcia del planeta. Per tant, l'única forma de sortir de tot això és mitjançant l'Estat propi. I justament això, la possibilitat que el nombre de partidaris a la independència creixi, va ser l'argument que va utilitzar el President per a implorar al PSOE i al PP la renovació del Tribunal. I tot això, amb el Puigcercós aplaudint. Surrealista. A quin planeta viuen? Amb l'excusa de la crisi, el propi ZP, aquest espanyolista demagog, com el va definir perfectament el Joan Carretero quan tothom estava embaladit per les seves falses promeses de l'"Espanya plural", ha donat per tancat l'estat autonòmic. Que res, que s'ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res. Per tant, els que no estem d'acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l'Estat propi. Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s'atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha. Fem el pas d'una vegada?

Els "negocis" del Sandro Rosell

El Jordi Badia, a través del seu bloc, ha donat a conèixer una notícia respecte el Sandro Rosell que, com a mínim, inquieta molt. Resulta que els drets d'explotació d'un Brasil-Portugal van ser concedits a Ailanto Marketing Ltd (empresa propietat del Sandro Rosell, propietari del 99% de les accions) sense la licitació pública i els requeriments que l’obliga la llei i a un preu de 3 milions d'euros, molt per sobre del de mercat. Les despeses tampoc es van justificar. A més, la contractació, l’acceptació de les factures i els pagaments van ser fets en un període de temps extraordinàriament ràpids. Cal remarcar que tal empresa va ser creada exclusivament per a l'explotació dels drets d'aquest partit, ja que els drets de la selecció brasilera estan en mans d'una altra empresa. Qui va concedir aquests drets va ser el departament federal de Brasília. El seu antic secretari d'esports fa poc va sortir de la presó acusat de dirigir una xarxa de corrupció. En aquest enllaç podeu llegir quins "peces" envolten el cas. La resposta del candidat ha estat contradictòria: d'una banda, ha dit que era una "xorrada". De l'altra, ha assegurat tenir un paper on es demostra que és del tot innocent. No era una "xorrada"? On és aquest paper? Per què no l'ensenya i acaba la polèmica? Una altra cosa que ha dit és que tot això forma part d'una "campanya" per a desprestigiar-lo. On és aquesta campanya? Com és que cap mitjà de comunicació n'ha parlat? Ni per cap cadena de ràdio o televisió ni per cap mitjà escrit hem pogut llegir o sentir res relacionat amb aquest tema. Com és que qualsevol notícia relacionada amb el President Laporta era magnificada fins a la sacietat i en canvi d'això ni una sola paraula? Aquest Jordi Badia ha demostrat ser molt valent per a donar-ho a conèixer. Una altra rèplica del seu entorn és que tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Fins i tot el Bartu Muñoz, el Millet, el Camps, el Bigotes i companyia, sí. Però això no significa que s'hagi d'amagar. Tenim dret a saber què passa. I com que els mitjans del poder no ho faran, som nosaltres qui ho hem d'estendre. Que ni un sol aficionat al Barça arribi al dia de els eleccions sense haver-se assabentat d'aquests fets!

La profunda petjada de l'elefant

Aquest és el títol d'un magnífic article de l'Antoni Bassas publicat ahir al PSOE-riódico (quan he vist el mitjà no m'ho podia creure, alguna cosa molt de tant en tant han de posar per a dissimular una mica). Expressa els grans mèrits del Joan Laporta, que va agafar un Barça mediocre i enfonsat i l'ha portat, tot i les brutalitats que ha hagut de suportar, en un referent a nivell esportiu, social i econòmic a tot el món.
"Com molts de vostès, els dissabtes al matí jo tambe sóc un soccer dad de campionat escolar, amb la criatura i el cotxe amunt i avall. A l’últim partit, el tècnic de l’equip contrari duia la samarreta del Barça, la blau cel, amb l’anunci d’UNICEF i la bandera catalana just sota el coll. A milers de quilòmetres, un entrenador donava instruccions mentre lluïa els nostres símbols amb aquella naturalitat.
Quan Laporta va posar la senyera a la samarreta vaig pensar que era redundant. Les quatre barres ja eren a l’escut i al braçal del capità (des de l’època de Montal, una iniciativa que, per cert, ha estat llargament imitada, dins i fora de Catalunya). Però l’altre dia em va fer pensar en la profunditat de les petjades que deixarà aquest president sortint però sense presses.
Paradoxalment, el món global no ha signficat el final de les identitats, més aviat tot el contrari. I en aquesta partida, tothom juga les seves cartes. Washington m’ho recorda cada dia. És la ciutat del món amb més ambaixades, la majoria l’una al costat de l’altra a l’elegant avinguda Massachusetts, amb un mar de banderes onejant a les façanes. Tots els estats s’esforcen a difondre la seva cultura. L’Institut Cervantes de Chicago m’acaba d’enviar a la Blackberry el programa de les jornades Pensar en español. Dimecres vaig veure Obama a la Casa Blanca, amb el seu pin amb les barres i estrelles.
Laporta ha aprofundit en la identitat catalana del Barça. Pero no ho ha fet a base d’una buida agitació de banderetes, ni per dissimular els títols quan no es guanya, ni com a excusa victimista. Al contrari, el mèrit de Laporta és que ha associat catalanitat a victòria, a èxit mundial, a joc d’excel·lència i negoci als cinc continents. Ho ha fet exhibint els símbols sense complexos, demostrant que no és veritat que un producte no es ven si es «massa» català. Laporta ha mostrat que el món abraça els símbols si són els dels triomfadors, dels elegants, dels solidaris. Per això Laporta ha estat i serà encara un adversari a batre. En un moment en què el país es pregunta per l’endemà de la sentència de l’Estatut, en una Catalunya escassa de lideratge polític, Laporta ha demostrat a dins i a fora que és possible convertir el món en la nova frontera del catalanisme. Només s’ha de voler i ho han de fer els millors, com els que han inspirat i dirigit l’equip.
Laporta es convertirà en expresident de la mateixa manera que es va convertir en precandidat, a lloms del seu Elefant Blau: en veu alta. Laporta serà entorn. Els seus fitxatges finals i la seva presència a la campanya com si es presentés demostren fins a quin punt vol que el Barça continuï assemblant-se al que ell ha modelat. No tindrà més remei que respectar el temps històric del pròxim president. Però la seva fulgurant petjada a la vida del país ha estat tan profunda que ha obert un nou camí."

161è joc literari: "Què hi fa ell aquí?!"

Com cada mes, el Jesús Maria Tibau ens convida a participar als seus Jocs Literaris. Aquest cop, es tracta d'inventar un relat d'entre 100 i 200 paraules a partir d'aquesta fotografia:

El resultat per part meva ha estat aquest:
"Alguna cosa volava pel cel. Semblava que intentava aterrar, però o no trobava el lloc o qui conduïa “allò” no anava del tot fi. Un cop a baix, es va veure qui era: el Pare Noel! I què hi feia ell, en ple mes de maig, tan lluny de casa seva? La gent per prou feines se’l mirava. Tothom continuava el seu camí, cadascú pendent d’arribar quan més aviat millor al seu destí. De sobte, però, una nena que caminava amb la seva mare se’l va quedar mirant. Tot seguit, es va deixar anar de la mà i es va apropar cap a ell. Ell li somreia. Feia pudor a alcohol. Allò, però, no semblava importar a aquella nena, que l’observava dibuixant un somriure d’orella a orella.
-Mama, una foto!
La dona, que no entenia ben bé què passava allà, va prendre una càmera i els hi va fer. Tots dos van somriure. Ell, segurament, pels litres d’alcohol que havia begut. Ella, per la il·lusió de torbar-se amb el Pare Noel. I és que la nena, a diferència de tots aquells que havien passat de llarg, conservava aquella innocència que els altres havien perdut amb el pas del anys."

Fem un cafè?

Aquest és el nom d'una iniciativa que hem engegat des del Reagrupament-Sant Martí i que també és present a altres districtes i comarques. El seu objectiu és fer més propera l'associació a tothom i explicar, en primera persona, el projecte. Una de les crítiques més recurrents al món de la política en general és el seu allunyament respecte els ciutadans. Amb això, es pretén superar aquesta barrera i fer-nos el màxim de propers i accessibles. A més, tenint en compte que la cobertura que se'ns dóna a través dels mitjans de comunicació és extremadament escassa (i, a més, molts cops, esbiaixada) és una manera de rebre informació i conversar prou interessant. És, també, un moment ideal per a recollir i intercanviar idees, rebre propostes i respondre totes aquelles preguntes que es puguin tenir. La idea és que, qui així ho vulgui, agrupi un grup d'entre 5 i 15 persones (això és flexible, quantes més, millor! I, igualment, si en sou menys també vindrem!), proposi un lloc i llavors dos de nosaltres vindrem a explicar què és Reagrupament, els nostres objectius i el full de ruta, a més de respondre a tot allò que vulgueu saber. Per a fer-ho, només cal enviar un mail a la direcció que apareix en aquest enllaç o al meu mail personal mateix. També hi podeu entrar clicant a la imatge que hi ha a dalt de tot a la dreta. Si sou d'un determinat districte o comarca però preferiu que vingui una persona d'un altre, cap problema. Només cal escriure-ho i atendrem la petició.
Així doncs, ja ho sabeu! Estem a la vostra disposició!

P.D. No ha de ser necessàriament un cafè (una persona ho ha preguntat). Jo mateix no en prenc, ni tan sols tallats!

Si a tots ens tractessin igual...

Des de tots els mitjans sempre han provat de vendre’l com un campechano, en un intent de fer-lo més proper al “poble”. Han obviat tots els escàndols que han ocorregut al seu voltant (tema germà, l'opacitat sobre el seu patrimoni, els seus "negocis", el seu hobby d’assassinar óssos borratxos en captivitat, assegurar que el castellà mai ha estat una llengua imposada...) i que va ser escollit a dit per un dictador feixista. Doncs bé, fa poc va venir a operar-se a l’Hospital Clínic de Barcelona. En sortir, va fer unes declaracions que en sentir-les no sabia si riure o plorar: que havíem d’estar orgullosos de la sanitat pública. Quins collons! Repassem el tracte que va rebre: va tenir tota una planta privada per ell solet (no fos cas que hagués de compartir habitació amb algú), va ser operat pels millors especialistes de l’hospital, des que ho va demanar només va haver d’esperar 11 dies per a ser operat (la mitjana a tot l’Estat és de 63 dies), va gaudir d’un equip sanitari extra i d’un cordó de seguretat. Ben igual que qualsevol altra persona normal, sí! Potser es pensa que a tothom se’l tracta igual? Tan de bo!
Ara bé! A l’hora de carregar les despeses de l’operació, com a tothom, sí que les passaran per la Seguretat Social. Tots els extres que va demanar (càtering, seguretat, protocol, trucades, les habitacions ocupades per a la seva comoditat i les infermeres extra) aniran a càrrec de la Casa Real. És a dir, per una banda o per una altra, com tot el que fa, ens toca pagar-ho a nosaltres. Aquesta cançó d'Els Pets el deixa ben retratat! Ara que es parla tant de sacrificis davant la crisi econòmica, en podria fer un de molt bo: abdicar i posar-se a treballar.

Sandro Rosell, no et crec

Fa pocs dies el Sandro Rosell va oficialitzar, després d’anys maquinant-ho a l’ombra, la seva candidatura com a President del Barça. Durant la seva intervenció, vam sentir un discurs ple de paranys. Va sorprendre que reconegués, paraules textuals, com a mèrits de “l’actual President” (va evitar dir el nom de Joan Laporta), l’expulsió dels violents del camp i l’acord amb l’UNICEF, que va assegurar que no tocaria. El mateix que ha estat, de forma insistent i sense donar mai la cara, via els mitjans que té descaradament al seu favor (el Grupo Godó i el pamflet gratuït del GOL) posant a parir al Laporta ara pretén donar una imatge més conciliadora i amena. Mentida. És una simple tàctica electoral. Va dir que vol fer un Barça “triomfal, el millor equip del món”. Que no ho és, ja de triomfal? On ha estat els darrers anys? Ja ha oblidat les 6 Copes? També va posar molt d’èmfasi en el seu “catalanisme”. Conscient que la seva posició en aquest àmbit és més que ambigua, vol aparentar el que no és. Només cal veure l’extrem suport que rep per part del nuñisme i dels sectors més conservadors per a arribar a la conclusió que és una simple façana. D’entre els que el volen veure com a President es troben, també, tots els nostres rivals (entre ells, el Madrid del Florentino Pérez, amb qui comparteix una bona amistat i, per molt que ho negui, model esportiu). Una senyal més, doncs, de fins a quin punt seria de nefast per a nosaltres la seva elecció. A tot plegat s’hi ha de sumar el presumpte intent de cobrar comissions per les operacions de compra del Ronaldinho i el Deco.
Al meu parer, les millors opcions són les que es troben encapçalades pel Jaume Ferrer i el Marc Ingla. En tots dos casos, s’asseguraria la continuïtat d’aquest model que tants èxits ens ha reportat. En el seu moment, donada la gran necessitat de canvi radical que precisava el Club, la personalitat forta i decidida del Laporta i la seva capacitat per a aguantar tots els desmesurats i brutals atacs que han vingut de totes bandes ha estat una de les claus de l’èxit del Club. El Barça més català de la història ha estat alhora el més universal i el que més èxits ha recollit. Ara, amb el model més consolidat, una personalitat més tranquil•la ja fa el fet. Per això aposto per un dels dos. I això sí, per res del món voldria el Sandruscu com a President!

Que aprenguin a fer Consultes! Hereu dimissió!

Anem a comparar Consultes. Aquesta sobre la Diagonal ha costat més 4 milions d'euros, hi ha hagut centenars de funcionaris treballant, s'ha publicitat de forma constant i carregosa a tots els mitjans de comunicació (televisions, ràdios, diaris i al cinema) i pels carrers, es va contractar a dues empreses perquè no hi hagués cap problema pel que fa la votació, hi ha hagut crides desesperades del bipartit municipal a anar a votar... Resultat: 12,7% de participació podent votar durant sis dies. És a dir, que la participació per dia per prou feines ha estat d'un mìsèrrim 2%. Consultes sobre la Independència: no han costat ni un cèntim de diner públic (tot ha estat mitjançant aportacions dels voluntaris), no hi ha hagut cap mena de publicitat a cap mitjà, l'han tirada endavant voluntaris que han tret temps d'on no n'hi ha, s'ha hagut de fer front a mils de traves per part de molts ajuntaments i al menysteniment d'alguns polítics, que fins i tot cridaven a no votar. Participació mitjana en un sol dia de votació: més d'un 20%. Dels 462 municipis on s'ha celebrat fins ara, a 453 hi ha hagut en un sol dia més participació que en tota la setmana de la Diagonal. On són ara els que deien que aquestes eren participacions baixes? Com tenen la cara de dir que aquest 12%, amb tots els recursos i calers abocats, és un bon resultat?!
Fixem-nos en les garanties. A aquesat farsa de la Diagonal, hem viscut una propaganda descarada esbiaixada en contra de l'opció C, que s'ha arribat a amagar de les pròpies pantalles de votació (al seu lloc, un "Cap de les dues"), hem suportat problemes tècnics que van impedir votar al propi alcalde que, en un gest patètic, va fer veure que havia votat davant de tots els mitjans, el sistema facilitava la suplantació d'identitat, un auditor de la pròpia consulta reconeixia que aquest sistema no seria vàlid en unes eleccions, s'ha col·locat llocs de votació il·legals a seus del Psc-PSOE i de tot d'associacions i entitats "amigues" brutalment subvencionades... En les independentistes, es crida a votar tant "sí" com "no" i fins i tot es compta amb la presència d'observadors internacionals. Que n'aprenguin!

La primera conseqüència d'aquest ridícul monumental, d'aquesta aberració anti-democràtica, ha estat el cessament del Carles Martí (que, però, continuarà com a primer secretari del partit a BCN). En un intent desesperat de salvar l'alcalde, ha dit que ell era el "responsable últim" de la Consulta. Mentida. El responsable últim és l'alcalde, que bé ha sortit a tots els pamflets i mitjans promocionant aquest ridícul tan espantós. Hereu dimissió! I per cert, els d'Iniciativa, a acotar el cap davant el PSOE, com sempre! El Ricard Gomà ha dit que cal analitzar "amb humilitat" els resultats. Què vol dir amb això? No ha quedat prou clar?! Quina intervenció tan patètica i sense sentit al programa del Cuní! Un altre que hauria de fotre el camp!

Campions!

Ja som Campions de Lliga! Al final, sense sofriments. Hem apallissat el Valladolid 4-0 mentre que el Madrid ha sumat un nou ridícul a Màlaga empatant a 1. Un empat que hagués estat derrota a no ser que l'àrbitre hagués xiular un penal de llibre del Sergio Ramos en la jugada que just ha precedit el gol dels blancs. Si no arriba a ser per totes aquestes ajudes, la Lliga ja fa 5 o 6 jornades que estaria sentenciada. I això encara li dóna més valor. Aquest és el quart títol de la temporada. A la Lliga hi hem de sumar les dues Supercopes i el Mundial de Clubs. Les celebracions, com sempre, festives. Destacar el record que el propi Guardiola i algun jugador més han tingut cap el President Laporta, que avui presidia el seu últim partit. Una mostra del suport que sempre han rebut d'ell. Aquest títol ha estat la cirereta que culmina la Presidència més exitosa de la història. Això ningú ho pot negar. Entre com va agafar el Club i on ens trobem ara, hi ha un món! El deixa al primer lloc tant a nivell esportiu, social com econòmic. Un èxit!
El dia, per desgràcia, no ha estat complet. El Sant Andreu ha perdut 0-1 el primer partit de l'eliminatòria que l'ha de portar a Segona A. L'àrbitre ha castigat durament els andreuencs: ha expulsat injustament a un jugador i el gol del Ponferradina era en clar fora de joc. A més, ha tolerat la duresa dels lleonesos. Una pena, perquè l'ambient al Narcís Sala era magnífic! Tocarà donar la volta a fora! Aquests jugadors també s'ho mereixen i ho poden aconseguir! Pel que fa al Barça Atlètic, ha encarrilat força bé l'eliminatòria després d'empatar a 3 al camp del Poli Ejido.

Una reforma, sí, però així, no

La Diagonal, en el tram entre les Glòries i Francesc Macià, precisa d’una reforma. Només cal anar-hi qualsevol moment del dia, sobretot durant les hores punta, per a comprovar-ho. No és un lloc gaire amable per a passejar. El soroll resultant del trànsit, unes voreres massa estretes a banda i banda, sumat a un carril bici col·locat amb calçador donen certa sensació de caos . Pel que fa al trànsit, els col·lapses es succeeixen un dia rere l’altre. Tampoc els busos poden circular prou ràpid. Pel que fa al comerç, tots aquests condicionants no ajuden que sigui una via comercial.
Per a millorar aquests problemes, doncs, caldria un canvi. Però no com ens ho vol endollar l’Ajuntament. La pretensió que l’Eixample absorbeixi tota la circulació és inviable. Ja va prou carregada com perquè hagi de suportar més cotxes. Que l’alcalde digui que la Diagonal no és una via de pas important denota un desconeixement brutal o un intent desesperat de justificar el pas del tramvia. Sobre aquest, precisa d’un gran espai, la seva regularitat de pas és reduïda i és molt poc adaptable. Una solució seria millorar i fer més eficient la xarxa d’autobusos, aconseguir una major regularitat de pas en el metro i, per què no, la proposta de fer un túnel subterrani amb diverses parades de ferrocarril no és dolenta. Seria una manera de fomentar el transport públic i, alhora, gràcies a això, es podrien ampliar voreres gràcies a la part del vehicle privat que absorbiria el ferrocarril.
Una reforma estructural d’una de les vies més importants de la ciutat cal que es pensi i s’estudiï detingudament. No es pot fer a la babalà. Ni se’ns pot presentar d’aquesta manera, amb una pseudo-consulta plena d’irregularitats tant en la publicitat com en la votació que només té com a objectiu promocionar un alcalde desquiciat que ha perdut la noció de la realitat. Està tan desesperat que ha cridat a tota la cort subvencionada perquè vagin a votar el que ell vol. Per això he votat la C. No és pas una postura immobilista, com criden desesperadament des del govern municipal. Al contrari. És l’alternativa d’estudiar quina Diagonal necessitem i volem de veritat.

Afegit: resultats finals: l'opció C ha recollit el 79,84% dels vots amb una participació de només el 12%. L'Hereu ha demanat la dimissió del primer tinent d'alcalde, el Carles Martí. I ell?! Hereu dimissió!

Més irregularitats!

Cada dia coneixem alguna irregularitat relacionada amb la vergonyosa i esperpèntica consulta de la Diagonal. Ara s'ha descobert que hi ha 26 punts de votació no oficials. Resulta que el regidor socialista Ramon Nicolau va enviar un mail a diverses entitats i organitzacions de la ciutat afines al seu partit i convenientment untades de diner públic per a "animar-los" a "ajudar" en el procés participatiu habilitant un ordinador per a les votacions i "fomentar" la votació entre els seus associats. Per a facilitar-los la feina, fins i tot, se'ls oferia un complet assessorament. Com a mínim, 27 entitats ho han acceptat, entre les que es troben els sindicats UGT i CCOO, diverses cases regionals, PIMEC i la UB. Però no només això: fins i tot s'han col·locat punts de vot a seus del Psc-PSOE. I tot, el mateix dia que el Xavier Trias es va veure obligat a canviar de centre per a poder votar, després que un error l'impedís fer-ho on s'havia desplaçat en un principi. La frase que va dir un cop emès el vot, un clar missatge a l'alcalde: "Mira si es fàcil de fer. Només cal dir que tens un problema, i votar en un altre lloc. El que no es pot fer és enganyar."

Tot això és vergonyós. Fins i tot un dels auditors de la consulta ha reconegut que aquesta forma de vot per Internet no seria vàlida en unes eleccions, donat que no compleix uns mínims requisits de seguretat. Vés a saber si hi ha hagut més casos de suplantació d'identitat! A més, un informe demostra que la reforma de la Diagonal benficiaria els accionistes privats de la concessionària del tramvia. Potser és per això es pren tantes molèsties l'alcalde?

Tot això són més fets que denoten que aquesta consulta és una farsa anti-democràtica i sense garanties. No només s'han conformat en amagar una de les opcions (la C) de la publicitat i la promoció, sinó que fins i tot l'han esborrada de la pròpia pantalla de vot (al seu lloc hi posa "Cap de les dues anteriors"). Aquí hi ha responsabilitats polítiques que a partir del mateix dilluns s'haurien d'assumir. Tindrà la indecència l'alcalde Hereu de continuar com si no hagués passat res? Segur que sí. Però està en minoria (per cert, com és que els d'Iniciativa encara no han obert boca?!). Ahir, ja es van fer sentir les demandes de dimissions. Tot seguit, hem de ser els propis ciutadans qui, amb el nostre vot, foragitem a tots aquests malbaratadors i manipuladors del govern.

ZP, covard!

Covards i socialment injustos. Així és com es podrien definir els "ajustos" anunciats pel nefast ZP per a provar de reduir el dèficit públic. El que s'ha passat els darrers anys omplint-se la boca amb la paraula "social", el que "regalava" xecs-nadó amb l'únic objectiu de guanyar unes eleccions, ha quedat en evidència. Les mesures són les següents: reducció de la inversió en més de 6.000 milions d'euros, reducció mitjana del 5% dels salaris dels funcionaris, congelació de les pensions, eliminació de la retroactivitat en la Llei de la Dependència (que si ja era de nefasta i esbiaixada aplicació, ara encara pijtor; es pensen que una pesona és dependent només des que se li concedeix l'ajut, o què?!), reducció de la despesa farmacèutica, retall de l'ajuda del desenvolupament en uns 600 milions d'euros, eliminació de l'electoralista xec-nadó (per fi! No l'ha tret fins que no li ha quedat més remei! Recordem que tothom rebia el mateix independentment dels seus ingressos) i supressió de reduir la jornada laboral i complementar-la amb la Seguretat Social. El que s'auto-anomenava "garant" dels drets socials, el que durant tots aquests anys no ha fet RES per a reconduir la situació fins a arribar al punt de negar l'existència de la pròpia crisi, ara, de pressa i corrents i de forma precipitada, pren les tisores i retalla sobre els més desafavorits. Són unes mesures COVARDES. No s'ha atrevit amb la reforma del sistema financer ni en aprimar una administració pública central antiquada, carca i sobrecarregada. Amb una atur del 20%, tot això no farà altra cosa que accentuar aquesta pèssima situació. A més, tot plegat ha estat resultat de les pressions que ha rebut per part de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Transmet, doncs, una imatge d'incapacitat i submissió patètica. Qui s'ha alegrat de les mesures? La patronal i el gran capital. Els sindicats, de boca, s'hi posicionen en contra i anuncien una "època de mobilitzacions". A veure, per quan una vaga general d'una vegada? Què més ha de fer aquesta gentussa perquè per fi despertin?! Què els passa a les seves direccions?

A Catalunya, el President Montilla ha recollit el guant i ha mostrat el seu suport a l'anunci del ZP. La seva posició és doblement patètica i lamentable: és submís del que ja és submís. Cal recordar que a Catalunya patim un dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros i que som el territori on hi ha un menor pecentatge de gent que treballa al sector públic. Una altra mostra de la covardia sociata: no s'han atrevit a alçar la veu contra els que vertaderament han malbaratat els diners provinents dels impostos dels catalans i de la Unió Europea. Ja sabem tots qui són. I compte, que encara n'hi pot haver més!

Tot plegat no fa altra cosa que reforçar la necessitat d'un Estat propi per a Catalunya. Dins de l'estat espanyol, de pet a la ruïna!

Hereu, que t'han enganxat mentint! I topinada!

Espectacular i inigualable ridícul de l'alcalde Hereu. Gràcies a uns experts a l'hora de llegir els llavis, hem pogut descobrir que l'alcalde no va poder votar quan es trobava davant de totes les càmeres i periodistes. És més, fins i tot es demostra que va acceptar mentir i assegurar que havia votat quan era plenament conscient que no ho havia pogut fer. Les seves declaracions posteriors, tal com podeu sentir en aquest àudio, van anar canviant: primer, va dir que tenia dubtes sobre si havia votat. Tot seguit, va admetre que no ho sabia. Finalment, davant de l'evidència de les imatges, s'ha vist obligat a reconèixer que va mentir i que no havia pogut votar. La seva cara i els seus gestos són la clara constatació de qui sap que l'ha cagada fins el fons:

Si tota aquesta maniobra propagandística i anti-democràtica que ens han volgut vendre com a consulta no hagués costat els 4 milions mínim que cauran, faria riure. Però no, fa pena. Fot pena i vergonya aliena comprovar, un cop més, fins a quin punt n'és de nefast i incompetent aquest alcalde. El mateix dia, a més, es va destapar un altre cas d'escàndol: quan el líder del PP barceloní (un dels pitjors personatges de la política catalana, sigui dit de pas; em fa ràbia fins i tot anomenar-lo!) va voler votar, no ho va poder fer perquè una altra persona ho havia fet al seu lloc utilitzant el seu DNI i data de naixement, l'únic que es demana per a votar per Internet. Quines garanties tinc, llavors, que el meu vot serà correctament comptabilitzat? La de frau que hi pot haver! Però que és això? Per a rematar-ho, finalment, el popular ha pogut votar després... d'anul·lar el vot! Des de quan es pot anul·lar un vot en una Consulta? Com pot ser?!

Sigui com sigui, ja s'ha demostrat, en només tres dies, que aquesta Consulta és una completa estafa. Hereu, plega ja! Volem un alcalde, com a mínim, que regeixi la seva actuació en un sentit democràtic.

Quina farsa de Consulta! Votem la C!

En aquest magnífic article del López Tena ja vam poder comprovar les nul·les garanties d'aquesta falsa consulta sobre el futur de la Diagonal. Per començar, només cal veure la brutal i desenfrenada "campanya informativa" que ha llençat els darrers mesos l'Ajuntament a tots els mitjans de comunicació i als carrers de la ciutat. A tot arreu, només s'ha mostrat les opcions A i B i no es feia esment de la C, la que no vol l'alcalde. Recordem que els socialistes només volien que existissin les dues primeres opcions, però davant la negativa d'Esquerra i CiU es van veure forçats a incloure aquest "cap de les dues". L'alcalde, també, s'ha vist obligat a dir que acceptarà els resultats, pel que la seva preocupació en aquest aspecte encara és més gran. El descrèdit en cas de perdre seria immens. Hem suportat una escandalosa i partidista campanya publicitària d'autobombo d'un alcalde amb aires messiànics que ha perdut totalment la noció de la realitat i que sembla que visqui a un altre planeta. Només cal veure la pròpia pàgina web, que en un principi hauria de ser imparcial. Es mostren els suposats grans avantatges que comportaria cada reforma proposada i es menysté i fins i tot critica l'opció C. Exactament igual passa a tots els anuncis als mitjans de comunicació, pancartes als carrers i fins i tot un curt de cine.
I això no és tot! El primer dia de votacions van fallar els costosos sistemes de vot. Ni tan sols va quedar clar si el propi alcalde va poder votar! La cara que li va quedar quan veia que no podia registrar el seu vot és per emmarcar. Quin mal li devia fer, tant que esperava aquesta foto! El dilluns (ara ja sí), als caixers de Caixa Catalunya, no hi apareixia l'opció C. Fins i tot, un diari ha fet una enquesta (on, per cert, guanyaria la C per diferència) a una mostra de votants. I ja es pot fer això?! És normal? No pot alterar els resultats, tenint en compte que es pot votar durant set dies?! Un desastre i un despropòsit monumental. Per acabar-ho d'adobar, els "informadors" dels diferents punts de vot només informen a la gent de les opcions "A" i "B" i sembla que tenen ordres expresses de no esmentar l'altra. Han perpetrat una aberració plena de deficiències democràtiques. I a sobre no ens volen dir ni quant ens ha costat! Quina transparència! S'estima, però, que més de 4 milions d'euros!

Crec que la Diagonal precisa d'una reforma (ho explicaré més extensament en el proper post, que el d'avui ja és prou llarg). Però no d'aquesta manera, amb dues opcions inconcretes, resultant d'una Consulta sense cap garantia plena de tics anti-democràtics i amb una propaganda esbiaixada amb l'única finalitat de promocionar el que va camí de convertir-se en un dels pitjors alcaldes de tota la història de Barcelona. Per tot això, votaré la C.

Llengua i drets al cinema

Els exhibidors continuen el seu atac contra la Llei del Cinema . Tot i els nombrosos esforços que recull aquesta llei per a dinamitzar el sector, continuen entestats en rebutjar-la pel fet que es pretén que en pocs anys la gent d'aquest país poguem gaudir de la meitat de les projeccions en llengua catalana. El que hauria de ser normal és mal vist per quatre personatges, amb els Balañá al capdavant, que argumenten falsament que això els faria perdre públic a les sales. Per començar, la pèrdua dels darrers anys (amb un 97% de pel·lícules en castellà, per cert; això no ho troben pas injust ni anormal!) es deu, en part, pel més que abusiu preu de l'entrada. Davant això, molta gent opta per veure les pel·lícules a casa. A més, que per fi es pugui sentir català de forma habitual a una sala de cinema pot provocar l'efecte contrari: que més gent hi vagi. Però el seu absurd i patètic odi contra el català no els deixa veure més enllà. És així com han arribat a projectar un fastigós anunci on mostren unes sales de cinema buides com a conseqüència del doblatge o subtitulació de pel·lícules en català. Penós.

Com a resposta, la Plataforma per la Llengua ofereix aquest enllaç on qui vulgui (espero que molta i molta gent!) es pot queixar al Camilo Tarrazón, del Gremi d'Empresaris del Cinema de Catalunya. A més, per avui, hi ha programat un acte molt interessant sota el títol "Llengües i drets al cinema. L'excepció del català en el context internacional". Es celebrarà a l'Aula 1 del CCCB a les 18:30. Molt recomanable anar-hi!

Així doncs, ja sabeu! Ja està bé que ens provin de trepitjar brutalment cada cop que volem fer un pas endavant!

CAMPIONS D'EUROPA!!!

Aquests jugadors, aquest equip, aquest conjunt, aquest grup, aquesta pinya, s'ho mereixia. Campions d'Europa! Quina final! Quina partidàs que han fet! En tot moment han dominat el partit. Seriosos i concentrats a la pista, per prou feines han deixat cap oportunitat d'apropar-se al marcador a uns grecs que han acabat totalment desquiciats. Un partit que segueix la línia de l'extraordinària temporada que estan portant a terme. Ja tenim quatre títols: Lliga Catalana, la Supercopa, la Copa i l'Eurolliga. Només falta guanyar la Lliga per a completar una temporada increible i perfecta. Felicitem-los! Aquest equip s'ho mereix!!

Visca el Barça!!! Visca Catalunya!!!

Anant a Ginebra no n'hi ha prou

Uns 2.500 catalans van concentrar-se ahir davant de la seu de l'ONU a Ginebra per a reclamar l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquesta acció, que és una continuació de la que va tneir lloc a Brussel·les farà uns mesos, té com a objectiu internacionalitzar la nostra situació arreu del món. La Declaració de Drets Humans de la pròpia ONU reconeix l'autodetermianció dels pobles com un Dret que cal respectar, d'aquí que es decidís que aquest nou acte reivindicatiu tingués lloc a aquesta ciutat.
Totes aquestes accions són molt positives. Però és evident que amb això no n'hi ha prou. Per molt que anem a les màximes institucions europees, només hi ha una manera d'aconseguir fer el primer pas cap a l'Estat propi: mitjançant una majoria política. Quan hi hagi més de la meitat dels diputats del Parlament de Catalunya disposats a votar a favor de la independència, llavors aquests clams sí seran escoltats. Només llavors les nostres demandes començaran a ser ateses. Perquè a nivell europeu, el primer que ens preguntaran serà: "I quants sou?". Quan puguem demostrar que som majoria, serà quan podrem entrar de primer dret com a Estat membre de la Unió Europea. El que hem de fer és, per tant, treballar per aquesta majoria. Per això em vaig reagrupar. Amb tot, cadascú, des d'on consideri més convenient, pot treballar per a arribar a aquest objectiu. El més important és que, el dia que toqui, tots ens trobem per a fer el darrer pas.

La gent normal

Després de dos articles sobre política, avui, que som dissabte, una mica de música:

Són els Manel, la gran revelació del moment. Aquesta és una versió de la cançó dels Pulp. Un dels punts que explica el seu èxit és la sintonia que mostren amb el públic, tal com e spot veure en aquest vídeo.
Per cert! Moltes gràcies a la Minnie per haver-me concedit un premi! Us recomano que us passeu pel seu bloc, que està molt bé!

La gran oportunitat malbaratada

Repassant informacions al voltant d'aquestes eleccions i, en particular, de l'evolució del Scottish National Party, m'he topat amb aquest vídeo. En ell, mostra les imatges de la gran victòria que van obtenir en les eleccions del Parlament escocès. Tot i que no van aconseguir la victòria per majoria absoluta, els altres partits de l'arc parlamentari no van pactar per a impedir-los formar govern. Allà hi ha estesa la idea que qui guanya les eleccions és qui ha de formar govern, tot i que no hagi obtingut més de la meitat dels escons. Amb això no vull dir que el que ha succeït a Catalunya sigui incorrecte des del punt de vista parlamentari (una altra cosa és la gestió posterior). En un sistema parlamentari, és legítim i democràtic que diverses forces sumin esforços per a sumar una majoria absoluta al Parlament.

Les imatges d'emoció, força i il·lusió que he vist en aquest vídeo m'han recordat a les que es van viure al si d'ERC el 2003 i el 2004. Eren els temps de les mans netes i la paraula lliure. ERC, amb un missatge trencador que l'allunyava dels partits tradicionals, va aconseguir un creixement espectacular fins a arribar als més de 635.000 vots a les eleccions estatals del 2004. Fins i tot, van superar a CiU a Girona capital. Recordaré tota la vida aquella frase del Carod de "I ara, a pel milió!" No era una proclama buida de contingut. Era perfectament possible. El seu ascens semblava imparable. Érem molts els que estàvem ansiosos de canvi, plens d'il·lusió i disposats a treballar perquè això fos possible. Però no es va aconseguir. El SNP mai va entrar a cap govern escocès fins a assolir la majoria. Si ni CiU ni el Psc-PSOE podien assumir el que els republicans proposaven, doncs a esperar uns anys més a l'oposició, treballar intensament des d'allà i recollir els fruits una mica més tard. O, havent-se decidit per entrar el govern, que s'hagués notat més la seva presència. El problema principal no ha estat haver pactat amb els uns o amb els altres, ha estat que no s'ha fet sentir prou la veu d'un partit que es diu independentista en ell. No és que Esquerra ho hagi fet pitjor que els altres. És més, molts d'altres han tingut comportament molt més criticables negativament que ells. És que les expectatives vers ells eren tan altes que finalment la decepció ha estat més gran. D'aquí la seva davallada electoral. A més, els dos grans partits tenen una bossa de vots fidel que independentment de la seva acció política seran votats més o menys per un nombre considerable de gent. La direcció d'ERC va tenir a les seves mans un potencial com ningú en dècades i el van malbaratar. Ara toca refer aquest camí.

Unes eleccions de resultat incert

Avui hi ha eleccions al Parlament britànic. Una contesa electoral que pot ser històrica, ja que pot servir per a trencar el bipartidisme existent històricament entre el Partit Conservador i el Partit Laborista gràcies al creixement dels Liberaldemòcrates. Això podria provocar, fins i tot, que hi hagués un "hung parliament", que un sol partit no ostentés la majoria absoluta. Això no es dóna des del 1974. El sistema electoral britànic és diferent al nostre, i afavoreix aquesta bipolarització. Allà, els candidats són escollits per districtes electorals petits (n'hi ha 650) de manera que el partit que aconsegueix més vots en aquella zona s'endú el diputat. Així, a les passades eleccions, amb un 35% dels vots, els Laboristes es van endur el 55% dels diputats. En canvi, per exemple, els Liberaldemòcrates, amb el 22% dels sufragis van obtenir en forma d'escons una representació del 10%. D'una banda, és positiu des del punt de vista que hi ha una major proximitat entre candidat i electors i que finalment la persona escollida és representant d'aquell territori i no tant del seu partit. La seva obligació és defensar el benestar dels que l'han votat i, en cas d'ajupir-se a unes hipotètiques ordres de partit en contra del que ha predicat, és més fàcil que els electors el castiguin. De l'altre, perjudica a aquells partits que podrien tenir una implantació mitjana o mitjana-baixa de forma uniforme per tot el territori. A més, aquest sistema ja afavoreix que el propi elector vagi a cercar un "vot útil" i que no voti a aquell que, tot i tenir més coincidències, creu que no tindrà opcions de sortir.

Aquestes eleccions semblaven, fa pocs mesos, clarament favorables al conservador David Cameron. La gestió de la crisi portada a terme pel Gordon Brown era fortament criticada i semblava que el jove candidat ho tindria més o menys fàcil per a imposar-se amb majoria absoluta. Ara bé, en campanya ha irromput el sorprenent Nick Clegg, que segons les enquestes es situaria en segon lloc. És capaç d'expressar-se en cinc llengües i en el seu programa inclou un cert acostament a la Unió Europea. Això ha provocat que des del bàndol Conservador (molt euroescèptics, sobretot en el tema de la moneda única) l'hagin definit com a "producte del funcionariat europeu".

Pel que fa als partits independentistes, hi ha bones perspectives tant pel Scottish National Party com pel Plaid Cymru. Els seus representants, en una decisió injusta que demostra les dificultats que han hagut de superar, han estat exclosos dels debats electorals dels candidats i han tingut una projecció a nivell de mitjans molt pobre en comparació els tres grans. Parteixen, doncs, amb un important desavantatge. Tot i això, es mostren optimistes i esperen obtenir uns bons resultats, en particular els escocesos, que ostenten el govern del seu país i que ja han llençat una proposta de referèndum per a la independència per a aquest mateix any. Que tinguin molta sort!

No sé si caurà o no

Passejant per Barcelona, vam anar a parar davant la Sagrada Família. Llavors, una persona del grup va preguntar: "Creieu que caurà?". Doncs no ho sé. No en tinc ni idea. Normalment, quan no se sap alguna cosa, el que es fa és consultar als que, en teoria, en són experts. Els que ho han estudiat i se suposa que tenen els coneixements necessaris per a arribar a una conclusió encertada. En aquest tema, però, ens trobem davant un fet molt "curiós". D'una banda, els "experts" contractats per les institucions públiques asseguren que no hi ha cap perill i que, complint les mesures de seguretat previstes, el temple no sofrirà cap dany. Ara bé, resulta que els "experts" que van fer l'estudi pel Patronat de la Sagrada Família van arribar a una conclusió totalment diferent: que hi havia risc de desperfectes. És a dir, que sobre un mateix terreny persones que han estudiat el mateix i que es guanyen la vida amb això arriben a conclusions del tot oposades. De qui ens hem de refiar, llavors, nosaltres? Dels uns o dels altres? De cap? Com és que els contractats per uns diuen allò que volen sentir qui els paga i els altres el mateix? Què han pagat, un estudi de veritat o una "justificació" a la seva posició?

Finalment, després d'unes "deliberacions" sense pràccticament cap base científica, la majoria van creure que caure, no caurà, però que sí sofrirà alguna esquerda. Jo continuo amb el mateix dicurs: no ho sé. El temps dictarà qui tenia raó i qui no. Amb tot, espero que no passi res, que aquestes fatals prediccions no es compleixin i que cap edifici del voltant (els grans oblidats, sembla que només existeix el temple en tota aquella zona) ni la pròpia Sagrada Família sofreixin cap dany.

La "moda" milanesa

Durant la nostra estada a Milà vam visitar la seva Fira. Pels carrers de la ciutat hi havia variades propostes de tota mena. Aquí us presento el que, en teoria, havia de ser un sofà:

Ara bé, això no era el més estrambòtic que et podies trobar per allà. Per exemple, d'aquell racó, també cridava l'atenció això:

A dia d'avui, no li he trobat cap utilitat, encara. Deu ser un sofà també? Però... a on t'hi asseus?

Amb tot, res millor que aquesta làmpada per a veure-hi bé:

Us agradaria tenir alguna cosa semblant a casa vostra?

P.D. Si la fotografia no està ben centrada és perquè l'aglomeració de gent impedia tenir més d¡un segon per a enfocar.

156è Joc literari: Els perills del vent

Com cada setmana, des d'aquest bloc se'ns anima a participar a diferents Jocs literaris. Aquest mes, el joc reatiu consisteix en escriure un relat d'entre 100 i 200 paraules a partir d'un diàleg que ens mostra en aquest enllaç. El relat resultant ha estat el següent:
"Era un dia plujós. A més, el vent bufava amb molta força. Al Port, les embarcacions es balancejaven sobre el mar. Quan el Francesc marxava, va topar amb el Joan.
-Bon dia!
-Bon dia! Arribes ara?
-No arribo… me’n vaig.
-A on vas?
-Al mar…
-Home, és un perill! Millor que et quedis a casa!
-Que no, no passarà res! Pitjors n’he vist!
-Estàs boig!
-No em maregis! Au, adéu!
El Joan va caminar cap a la seva embaració, amb la intenció de pujar-hi. El Francesc va continuar el camí cap a casa, preocupat. No les tenia totes. De sobte, quasi inconscientment, va fer mitja volta i va córrer altre cop cap al Port. Allà, el Joan encara estava preparant-se per sortir. Va arribar entre esbufecs.
-Si marxes, t’acompanyo. Que no ho veus, que és una temeritat?
Just en aquell momento, una ràfaga potent va provocar que el Joan rellisqués i caigués al terra. Estava mig atordit però, per sort, no semblava res greu. El seu amic el va ajudar a aixecar-se.
-Sí, potser millor que ho deixem per un altre dia.
Gràcies a l’ajut del seu company, al cap de poca estona, va arribar a casa sa i estalvi."

Com distreure's durant un llarg viatge

Segur que recordeu tot el caos que es va originar arran del volcà islandès. Com ja vaig explicar, llavors em trobava a Milà i es va cancel·lar el vol de tornada. Finalment, gràcies a l'amic que ens va allotjar a la ciutat italiana (sort en vam tenir d'ell!), vam poder anar fins a Livorno i emprendre un llarg viatge per mar fins a Barcelona. Més de 20 hores de viatge donen per a molt. I més si per prou feines ni dorms. Entre d'altres coses, per a fer dibuixets. En el meu cas, quasi sense ni adonar-me'n, a còpia de col·locar una forma geomètrica sobre una altra, va resultar això:

Què diríeu que podria ser això?

L'origen del Dia dels Treballadors

Avui, 1 de Maig, és el Dia Internacional dels Treballadors. Es va escollir aquesta data per a commemorar i recordar els Màrtirs de Chicago. Aquests nom el prenen vuit sindicalistes que van ser injustament acusats de la mort d'un policia. Durant una concentració per a protestar d'una acció policial el dai anterior de tot desmesurada, una persona va llençar una bomba que va matar un policia. Tot seguit, es va organitzar una batalla campal que va acabar amb varis obrers i policies morts i ferits. Pocs dies més tard, es va acusar a uns líders sindicals (Parsons, Spies, Fielden, Schwab, Fischer, Lingg, Engle i Nebee) d'haver estat els causants dels fets. En un judici sense cap garantia i ple de mentides, set d'ells van ser condemnats a mort i l'altre a 15 anys de presó, sota el pretext d'haver conspitar per a orquestrar l'assassinat del policia. Finalment, Fielden, Nebee i Schwab van poder commutar la pena de mort per cadena perpètua, però un d'ells es va suïcidar i els altres van ser penjats. Es va organitzar un gran escàndol internacional. De tot el món van arribar súpliques per a impedir aquest fatal final, però totes les demandes van ser rebutjades. No va ser fins set anys després que el governador d'Illinois va reconèixer la innocència dels sindicalistes i van alliberar els tres que havien pogut escapar de la mort.

Per desgràcia, avui en dia aquest dia ha perdut esperit reivindicatiu, tot i que ara més que mai seria necessària la mobilització. A Catalunya ja ens trobem per sobre del 18% d'atur, una xifra escandalosa. A tots els Països Catalans supera el 20%. A això, cal sumar aquells autònoms sense feina o a aquells que per primer cop busquen treball i no en troben o els que tenen un contracte que no els permet superar uns ingressos dignes. Davant d'això, els governs socialistes s'entesten a mirar a una altra banda i a no fer res per a superar la situació. La darrera mentida, la de la ministra Salgado, assegurant que ja hi ha símptomes de recuperació i que l'atur no augmentarà més. Tots recordem quan van dir que no hi havia crisi o quan el Corbacho va dir que no es superarien els 4 milions d'aturats a tot l'Estat o quan des de la Generalitat se'ns va assegurar que no passaríem dels 600.000. És llavors quan em pregunto: davant de tanta incompetència i mentida, l'actitud de les direccions dels dos principals sindicats és tan tèbia? Potser, si governessin uns altres, la seva reacció seria ben diferent?