Una resolució inútil

CiU, Psc-PSOE, Esquerra i Icv-euia van votar una reolució on demanaven al Tribunal Constitucional que es declarés incompetent per a decidir sobre l'Estatut. A més, també, n'exigeixen la seva reforma. És evident que el TC no té cap legitimitat política, moral ni legal per a sentenciar l'Estatut. No en té de política perquè tots els seus membres han estat escollits a dit pel PSOE i el PP. Es vulnera, així, un dels prinicpis bàsics de la democràcia, la separació de poders. Moral, perquè allò que vota un poble no ho poden canviar 12 funcionaris escandalosament polititzats i partidistes. I legal, perquè després de morts i recusacions, hauria d'haver-se reformat. Amb tot això, em pregunto: servirà de res aquesta resolució? No. I no servirà de res perquè PSOE i PP la menysprearan, com tot el que ve de Catalunya. Consideren el nostre Parlament com un simple ens regional les lleis i resolucions del qual es poden trepitjar perquè ells són "l'Estat" i ells manen. I d'això en són perfectament conscients tots els que van votar ahir aquell paperet. Estem, doncs, davant d'una nova falsa i inútil escenificació amb la pretensió de fer-nos creure als ciutadans que es preocupen pels nostres interessos i ens defensen com cal.

Esquerra, tot i votar el text, no l'ha firmat. El seu argument, que com que no havien votat favorablement l'Estatut, no ho podien fer. Ara bé, per a evitar trencar la "unitat" catalana no hi podien votar en contra. Quanta fe! Amb això passarà com amb l'Estatut. El 2005, quan aquests partits el van aprovar al Parlament, tot eren petonets, abraçades, felicitacions i promeses d'unitat. Pocs dies després, l'avui President Montilla va córrer a presentar esmenes contra el text (sí, abans i tot que el PP, va ser el primer). Durant la negociació, com sempre, la federació catalana del PSOE es va posar a l'altre cantó de la taula al costat del seu partit i en contra de Catalunya. Els d'Iniciativa van desaparèixer a l'espera, com sempre, de dir "Sí, amén" a allò que decidís el PSOE. A Esquerra, limitats per la por a trencar un tripartit que va acabar petant igualment, també van romandre al marge. CiU, llavors, es va trobar que tenia dues opcions: o plantar-se i negar-se a acceptar el ribot del PSOE (dur, fort i cohesionat, sense cap fracció interna) o acceptar les engrunes i resignar-se a tenir un Estatutet. Van escollir la segona, a canvi de la promesa del ZP (aquest home menteix més que parla) que governaria a Catalunya el partit que més vots aconseguís. I res. Ells sense govern tot i guanyar les eleccions i els catalans amb un Estatutet de pena. I això del TC acabarà igual: quan toqui votar al Congreso, serem testimonis de com aquesta resolució acabarà en paper mullat.

Injustícia i ràbia

El Barça va caure injustament eliminat. Amb dos arbitratges decents, avui estaríem parlant d'un Barça-Bayern com a final de la Champions League. I no és cap excusa, és una realitat. Però bé, això que un equip pugui ser capaç de guanyar dos anys seguits aquesta competició no deu agradar als que maneguen les cireres per allà. Només així s'entén la designació del més que nefast, fatxenda i col·lega del Mourinho, Olegario Benquerença, que ens va desquiciar en el partit d'anada. Com segur recordeu, es va tragar un penal a favor nostre i va donar com a bo el tercer gol de l'Inter en clar fora de joc. Posem que allà haguéssim quedat 2-2. Per començar, el plantejament de partit d'ahir hauria estat molt diferent. L'Inter s'hauria vist obligat a obrir-se més i el Barça hagués tingut més espai per on entrar. Però bé, cenyint-nos en el que ha passat, hauríem quedat 1-0. El gol del Piqué era en fora de joc, sí, però el del Bojan era legal. Amb aquest resultat, hauríem anat a la final. I algú pot dir: "Oh, és que no hem jugat com sempre". I aquí em pregunto: que el Barça no es mereix guanyar si no juga excel·lent? No pot fer com la resta d'equips del món i guanyar encara que no jugui com els àngels? En aquesta mena de partits, degut als nervis, a la tensió i a tot el que hi ha en joc, és molt complicat jugar com es fa habitualment. Per tant, és quasi impossible que els jugadors es comportin al terreny de joc igual que en la resta de partits.
És per tot plegat que sento tanta ràbia. Sí, ràbia. Sé que no és un sentiment positiu, però és inevitable. Perdre, i més així, de forma injusta, emprenya molt. Ara mateix n'estic tant (tot i que aquest apunt surt dijous, està escrit en calent, just després del partit) que espero que l'Inter surti apallissat de la final i que l'"amic" Van Gaal s'endugui la Champions. Però és que no només ha perdut el Barça. També ha perdut el futbol. Que un equip que s'ha dedicat a provocar, a fer el pallasso, a perdre el temps i a destruir passi per davant del Barça i el seu joc vistós és una pèrdua pel propi esport. Ah! I espero una sanció exemplar pel Motta. L'enganxada de coll al Busquets bé es mereix que es passi una llarga temporada lluny dels terrenys de joc.

Amb tot, hem d'estar orgullosos del nostre equip, que ho ha donat tot sobre el camp. Visca el Barça i Visca Catalunya!

P.D.: L'Ibra no serveix per l'estil de joc del Barça. No és, ni molt menys (seria absurd dir-ho) que no sigui bon jugador, és que les seves característiques no s'amotllen a la forma de jugar de l'equip. Ha estat marxar i que l'equip comencés a rutllar. I, si no arriba a ser per l'àrbitre, avui el Bojan seria un heroi.

Quin indret és (XVI)?

Nova entrega del Catalunya des del terra. Ja he publicat la resposta del lloc anterior. Aquest cop, l'indret a endevinar serà especial. A diferència dels anteriors, no és una localitat, sinó un espai en concret. Un camp que, esperem, avui s'ompli de gent que ajudi a portar a l'equip cap a la victòria. Els que em segueixen pel twitter, encara ho tindran més fàcil. És aquest:

Segur que l'encerteu!

Què em va semblar Milà

Un cop explicat tot l'embolic de la tornada arran de les cendres que desprenia el volcà islandès, toca entrar una mica més en contingut sobre Milà. Tot i fardar arreu de ser la "ciutat de la moda", vaig trobar que és una ciutat força deixada. Tot i que té una població de més de 2 milions de persones i que és molt extensa (no té, com Barcelona, cap limitació via mar o muntanya), el transport públic és molt escàs. Només tres línies de metro, pocs autobusos i uns tramvies antiquíssims. L'estat de les carreteres i les voreres tampoc és per tirar coets, precisament. Tot i que no paguen pocs impostos, precisament, no sembla que aquests acabin destinats en aquest àmbit. Així, el mitjà més utilitzat és el cotxe. I quins vehicles! Per arreu es podien observar cotxes de gamma alta que es passejaven per la ciutat i les autopistes d'entrada i sortida de Milà. En aquest tema, una semblança a nosaltres: també tenen peatges. I no pas barats, tot el contrari! Fins i tot hi ha una ecotaxa d'entrada a la ciutat. Pel que fa a la conducció, allò és un món a part. Agafen unes velocitats de por! Encara recordo com un Ferrari ens va avançar per l'autopista tal com si fos un Fórmula 1. Dins de la ciutat, la conducció és caòtica. Un embolic.També ens vam passejar pel barri més exclusiu de la ciutat. Concretament a un carrer, els preus de tot allò relacionat amb la roba feien caure a terra. Estratosfèriques barbaritats com no havia vist en vida. Pel que fa a les compres diàries de la gent normal, quasi tot més car que aquí. L'únic que vam veure més barat van ser les pizzes.

Pel que fa a la gent, se'ls veu la seva preocupació al voltant de la moda. Acostumen a anar força arreglats. Segur que es deuen passar una bona estona escollint el vestuari i pentinat-se davant el mirall! Em va semblar una societat del "quedar bé", molt de façana, d'aparença. A la Fira, que se suposava que devia ser l'èxtasi de la "modernitat", hi havia coses que si algú col·loca a casa és perquè té molt d'espai i diners a malgastar.

Doncs bé, a nivell general, aquesta és la impressió que m'he emportat de Milà. Algú de vosaltres hi ha estat? Compartiu aquesta visió?

El President no ha volgut votar

Ja s'ha completat la tercera onada de Consultes sobre la Independència. I, com les anteriors, ha estat un èxit. Finalment, la participació s'ha enfilat fins el 20,2%. Tenint en compte que aquest cop hi han participat localitats amb molta població, és una dada magnífica. Amb tot, fins a 500.000 persones han votat ja sobre si volen o no un Estat propi sumant totes les convocatòries. En termes percentuals, més d'un 22%. I el que queda encara! De les capitals de comarca, la que ha registrat una major participació ha estat Olot, on quasi un 27% del cens s'ha atansat a algun col·legi electoral a dipositar la papereta. A la comarca de La Garrotxa en conjunt, la participació ha estat del 31,07%. L'ha seguida Valls, amb un resultat força similar. A Girona s'ha superat el 20%. A Balaguer l'han fregat. A Manresa la participació sobre el cens oficial arriba quasi al 22%. A Igualada, ha estat per sobre del 23%. A Sort o a Camprodon, més d'una quarta part de cens ha anat a votar. A Reus, sobre el cens "oficial", han arribat al 17,6%. A algunes localitats mitjanes i més petites, s'hi troben percentatges molt elevats. Més complicat ha estat mobilitzar la gent a llocs com Granollers, Martorell o Lleida. Tots els resultats per muncipis, en aquest enllaç.
Hi havia una atenció especial a Sant Just Desvern, on també s'ha fregat el 20% de participació. En aquesta localitat és on viu el President Montilla. Des de l'organització, se l'ha convidat a votar, cosa que no ha fet. Com pot ser que el President del país no es sumi a una iniciativa ciutadana feta per aquells a qui en teoria ha de representar? Això és una mostra de menyspreu que denota, un cop més, el seu poc tarannà democràtic. Actituds semblants han mostrat altres dirigents socialistes, com l'alcalde de Lleida i el Conseller Nadal. Aquest últim ha arribat a dir que "com que no són vinculants, no són res". Collons, si és el seu propi partit el que ens impedeix fer-ne una d'oficial! Com es pot ser tan cínic, fals i pocavergonya? En el cas de Lleida, als centres cívics han sofert problemes informàtics que han dificultat l'organització. En fi...

Ahir vam fer un pas més cap a l'objectiu final. Més que la participació, el més important és que s'hagin pogut organitzar, que s'hagin teixit tantes complicitats i, sobretot, que haguem vist que treballant plegats podem arribar molt lluny. Endavant, que pas a pas hi podem arribar!

P.D.: Patètic i descaradament fals i esbiaixat, un cop més, el tractament dels mitjans. Després d'haver-les ignorat, al PSOE-riódico titulen "Discreta participació a les consultes sobiranistes" i a la Vandúrria "Las consultas soberanistas registran una discreta participación".

Les d'avui sí són Consultes de veritat

És coneguda per a tots la dura oposició del Psc-PSOE a les Consultes que es celebren avui. En una mostra clara de la seva aversió a les pràctiques democràtiques, les han menystingut, ridiculitzat i fins i tot s'han atrevit a insultar als voluntaris que, emprant hores, esforços i diners del seu temps lliure, les han aconseguit tirar endavant. Mentre que qualsevol President de qualsevol país s'hagués mostrat orgullós de tota la feinada que hi ha al darrera, aquest delegat del PSOE a Catalunya es dedica a faltar-nos. Tal obra l'han perpetuat a tots les mitjans de comunicació que controlen, que han silenciat vilment aquestes convocatòries. Doncs, bé, en aquest magnífic article publicat el passat divendres al digital directe.cat, l'Alfons López Tena els deixa en evidència i compara les nul·les garanties de la falsa consulta sobre la Diagonal que estan promovent des de l'Ajuntament de Barcelona amb l'excel·lent organització de les Consultes sobre la Independència. Us recomano llegir-lo, és molt interessant. L'enllaç és el següent: http://in.directe.cat/alfons-lopez-tena/blog/3485/el-referendum-illegal-del-psc-a-barcelona. Un cop llegit l'article, es pot constatar com les diferències entre tots dos referèndums són del tot evidents.

Doncs ja ho sabeu! Si esteu empadronats a algun dels més de 200 municipis on es celebren les Consultes, a votar!

Demà, a votar!

Demà, coincidint amb el final de la Batalla d'Almansa, hi haurà una nova onada de Consultes sobre la Independència. La més important de les que s'han fet fins ara des d'un punt de vista quantitatiu, ja que inclou localitats amb molta població. Finalment, més de 1.327.000 persones de 212 municipis podran votar. Avui la gent d'Esparraguera ja està exercint el seu dret a vot i demà ho faran la resta de localitats. Com les anteriors, aquesta convocatòria ha hagut de suportar el buit mediàtic. A més, els darrers dies, entre els problemes arran del volcà islandès i la mort del Juan Antonio Samaranch, els mitjans han tingut l'excusa perfecta per arraconar tota la informació relacionada amb les Consultes. Com ja he repetit molts cops, el simple fet que s'organitzin, donades les circumstàncies, ja és un èxit. A més, si s'obté una bona participació, llavors és fantàstic. Un exemple d'això que comento és l'organització a Girona. Allà, CiU i Esquerra han deixat les seves diferències de banda i han fet campanya conjuntament pel "Sí". Si tot va bé, se suposa, la participació a aquesta localitat pot ser de les més altes. Que aquestes Consultes espanten ho demostra, per exemple, la reacció del Psc-PSOE arran d'una carta que l'alcalde de la ciutat, el Sant Vila, va enviar a tota la població animant a participar en aquest exercici democràtic. Fa poc, també, es va fixar el 10 d'abril del 2011 com a data per a la Consulta a Barcelona. Una participació alta aquest diumenge pot ajudar i encoratjar a aconseguir que la participació a la capital del país sigui important. Per qui vulgui anar fent boca, hi ha aquest parell de reportatges de Vilaweb. Així doncs, avui i demà, que així pugui, a votar! Molta sort a tothom!

Què en penseu dels escriptors mediàtics?

Avui és Sant Jordi i els carrers s'omplen de gent que camina entre botigues i parades plenes de llibres, roses a preus desorbitats i senyeres. Durant els darrers dies, pels grans mitjans de comunicació, han aparegut tot de "famosos" (presentadors, futbolistes...) promocionant un llibre que, suposadament, han escrit ells. Són els mateixos que, gràcies a les gestions de la seva editorial, aconsegueixen uns llocs i hores centrals a les parades per a firmar lllibres. La pregunta a fer-se és clara: és això just? Realment aquestes persones es guien per "l'esperit" del dia de Sant Jordi o només el veuen com una oportunitat per a fer calaix? No és una forma de caure en una "mercantilització" que no té res a veure amb la intenció inicial d'aquest dia? Hi ha qui, pel contrari, té una visió més "pragmàtica" i opina que és positiu que hi hagi aquestes aparicions perquè animen a gent que no compraria mai un llibre a llegir-ne algun. Què en penseu?
Un altre punt a comentar és quins escriptors "de professió" es publiciten més. No podria ser Sant Jordi una oportunitat magnífica per a donar a conèixer nous talents que passen desaparcebuts durant la resta de l'any? Per què, llavors, quasi cada any es parla dels mateixos que ja estan consolidats? Per acabar, una qüestió més: no hauria de ser aquest dia el de la promoció de la literatura i cultura catalana? Per què, llavors, es cedeix tant d'espai a escriptors de fora que només trepitgen el nostre país avui, perquè hi veuen l'oportunitat de fer uns calerons? Vénen aquí, asseguren que els agrada molt aquest dia, aconsegueixen que els mitjans els entrevistin i pel vespre tan contents cap a casa amb les butxaques plenes. On són quan s'ataca a Catalunya i a la seva llengua de forma injusta i indiscriminada? Calladets. Què en penseu de tot plegat?

Prou d'homenatges a un franquista

No volia emprar cap post per a parlar de la mort del Juan Antonio Samaranch, però tant d'elogi i tanta tonteria m'ha encès. Sentir al programa de més audiència dels matins a Catalunya que aquest feixista ha fet més que ningú per Catalunya és fastigós. Que el nostre President el posi a la mateixa altura que el mismíssim Pau Casals és delirant. Que s'obviï tan escandalosament el seu convençut (no se'n pas amagava, al contrari) passat franquista demostra la mentida d'això que s'ha anomenat "transició". Que al Palau de la Generalitat s'hi instal·li la capella ardent és un insult per al país i sobretot pels que van haver de suportar la repressió franquista. Que una persona que en qualsevol altre estat democràtic s'hagués podrit a la presó per haver format part d'un govern dictatorial hagi arribat a la Presidència del COI i hagi acumulat tantes distincions denota que no vivim en una autèntica democràcia. Els polítics i mitjans "oficials" parlen del seu paper en la promoció de l'esport i que va ser una peça "clau" en l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs. Què pretenen amb això, demostrar-ho com una "compensació" per tot el mal que va fer? I tot el que vam perdre com a país per culpa de la dictadura, això ningú ho recorda? I a la candidatura olímpica, que no hi havia milers de persones treballant-hi al darrera? O és que resulta que ho va aconseguir ell tot solet? Els mitjans internacionals, a diferència dels d'aquí, no tenen cap problema en recordar el seu passat i els escàndols que va viure al capdavant del COI. Els polítics espanyols el lloen com a gran promotor de l'esport espanyol. Els polítics catalans parlen d'ell com d'un promotor de l'esport català. Els primers l'encerten, els segons s'equivoquen. Com a President del COI, va canviar la definició del terme "país" per a evitar cap cap nació sense estat pogués participar a uns Jocs. Amb quines tonteries surten alguns, llavors?
Entre ahir i avui he sentit vergonya. Vergonya d'una gentussa que omplen de flors i reconeixements a un franquista. Com a mostra més clara, aquest vídeo. Per a trobar-lo, és tan senzill com posar "samaranch franquista" al Youtube. I la fotografia del dalt, com bé recorda el digital Vilaweb, és del 1974, quan el règim ja anava cap avall i fins i tot alguns franquistes convençuts, pel que pogués passar, ni alçaven el braç. Ell ben amunt, orgullós i convençut. Quin fàstig!

Aprofitats de la desgràcia aliena

Durant el llarg trajecte en vaixell de tornada cap a Barcelona, vam poder conversar amb altres passatgers que, com nosaltres, s'havien vist obligats a canviar de plans degut a la cancel·lació dels seus vols. A l'embarcació, a més de barcelonins, hi havia gent d'altres racons del país i de l'estat espanyol que utilitzaven Barcelona com un punt a partir del qual marxar a destinacions diverses. Recordo uns valencians que, just baixar del vaixell, n'agafaven un altre que els portaria a casa. Vam sentir força gent de Madrid. Sobretot eren gent jove, però també viatjaven d'altres de més grans. En el nostre cas, davant nostre, va seure una família de Vigo. Resulta que tenien traçada una ruta que se'ls havia desmuntat totalment. Ens explicaven que havien demanat un cotxe de lloguer. En trucar a la companyia en qüestió, en un primer moment, els van dir que el lloguer els costava un preu. De sobte, però, es va tallar la comunicació. En tornar a parlar, el cost era del doble. El mateix els va passar a Itàlia, amb la diferència que allà, sense tallar-se ni un pèl, van reconèixer que havien augmentat els preus per tot l'embolic causat pel volcà. Sense anar més lluny, al propi vaixell, tampoc es van estar de res. Nosaltres ja portàvem preparats els dinars del dilluns i el dimarts, el sopar del mateix dia de sortida i fins i tot teníem galetes per l'esmorzar. La immensa majoria de gent, però, no. La companyia, lluny d'entendre la difícil situació, no va tocar els preus en res. És més: tot i que a la revista posava que el menú era d'uns 10 euros, finalment aquest va costar quasi 20 als que el van demanar. El preu dels trens i dels propis autocars eren d'escàndol, també. Els que sí s'han portat correctament han estat els de Ryanair. Ens van enviar un correu al mail disculpant-se de la cancel·lació del vol i ens van facilitar un enllaç per a poder demanar el reemborsament del vol de tornada. D'ells, recordo que ens van oferir una allau de serveis i productes durant el vol. Especialment em va impactar un tipus de tabac sense fum. Se les inventen totes!
En fi, que davant una situació d'excepcionalitat com aquesta, més que trobar ajudes, l'únic que es rebia eren impediments de persones que pretenien fer l'agost en ple mes d'abril.

P.D.: Sí, ha mort el Juan Antonio Samaranch. Ja vaig esmentar-lo un cop al bloc. De debò cal tanta parafernàlia per una persona que ella mateixa es mostrava i definia obertament com a franquista? Com es pot instal·lar la capella ardent al mateix Palau de la Generalitat? Com pot haver viscut tot aquest temps sense haver estat jutjat i a sobre haver obtingut la Presidència del COI? No és tot plegat una falta i un menyspreu a tots plegats i a la pròpia democràcia?

L'odissea del retorn a Barcelona

Divendres vam marxar sense cap problema. L'avió de Ryanair va sortir de l'Aeroport de Girona i va aterrar a l'hora prevista a Bergamo. Allà, l'amic que ens va allotjar durant la nostra estada a Milà ens va portar fins a la ciutat. Vam aprofitar molt bé el cap de setmana: vam visitar els llocs més emblemàtics de la ciutat, vam menjar unes pizzes per llepar-se'n els dits, vam coincidir amb la Fira i fins i tot vam fer una excursió fins a l'immens Lago Maggiore. Tot anava sobre rodes però, mentrestant, el núvol de cendres del volcà islandès paralitzava la quasi totalitat de l'espai aeri europeu. Les notícies que llegíem als mitjans digitals catalans ja ens feien preveure que, molt probablement, s'anul·laria el nostre vol de tornada. I així va ser. Al correu vam rebre un missatge de Ryanair on lamentaven dir-nos que el nostre vol s'havia cancel·lat. Llavors, va començar la cerca d'alternatives. D'autobusos fins a Barcelona no n'hi havia fins el dia 22. Pel que fa als trens, tres quarts del mateix, amb l'agreujant que el bitllet costava 170 euros. El nostre amic, llavors, ens va proposar la solució definitiva: anar fins a Livorno en cotxe i allà tornar amb un Grimaldi Lines fins a Barcelona. Dit i fet. El dilluns pel matí ens vam llevar aviat per a preparar els dinars del dilluns i del dimarts i el sopar del mateix dia i vam marxar cap a Livorno. Pel camí, vam aturar-nos a contemplar el marbre de Carrara. Havíem sortit amb molt temps de marge. Així, vora dos quarts de set, vam arribar a Livorno. Mentre el nostre amic emprenia una llarga tornada cap a Milà (quina sort vam tenir d'ell! Quant ens va ajudar! Moltes gràcies!!) nosaltres esperàvem en una mena de barracons sense quasi seients, tirats pel terra, que el vaixell arribés. A les nou vam embarcar, i allà va començar la batalla. Empentes i corredisses per a poder ser els primers en trobar lloc a un sofà o a una cadira per estar el més còmodes possibles durant les més de 20 hores que ens esperaven de viatge. Encara vam tenir sort i vam poder trobar un lloc prou corrrecte. Nosaltres vam sopar els entrepans que ens havíem preparat, però la majoria es van veure obligats a demanar el menú del lloc. Res, 20 euros. Per la nit, uns van dormir al sofà, altres a alguna cadira, altres al terra. Bé, dormir, descansar o passar el temps, com es vulgui dir. Al final, jo vaig acabar dormint al terra (vaig ser incapaç de dormir assegut), poc més de tres hores, sobre una manta que el nostre amic (sí, sí, és un sant!) ens havia deixat perquè ens havia advertit que tindríem fred. Finalment, a les vuit passades del vespre d'ahir, vam atracar al Port de Barcelona.
Al vaixell, cada persona que hi havia tenia una història a explicar. Va ser increible comprovar, també, com tants i tants han aprofitat aquestes llastimosos circumstàncies per a fer negoci. Tot això, ho explicaré en un altre apunt.

P.D.: Vaig arribar just per a veure un tros de la segona part del partit del Barça. Quin arbitratge tan escandalós! El tercer gol en fora de joc i el penal sobre el Piqué de llibre. Toca remuntar!

Micro-relat: "Caçats"

Des d'aquest bloc se'ns anima a participar en un joc per Sant Jordi. Consisteix en escriure un micro-relat, de 50 paraules com a molt, que contingui el nom del llibre i el seu autor però que, a la vegada, la temàtica no tingui res a veure amb la del llibre. Mirant al prestatge, m'he topat amb el "Despullats", del Joel Joan i el Víctor Alexandre. Ha sortit aquesta història:

"Despullats. Així es va trobar al llit al Joel, la Mercè, al Joan i a la seva filla, la Maria. Després de la sorpresa, la mare va tancar la porta, a poc a poc, sense dir res. A dins, ni se n'havien adonat. "

Qui així ho vulgui, té temps per a enviar el seu micro-relat fins el mateix 23 d'abril!

Córrer per a res

Situació real viscuda al bus aquesta setmana. El vehicle en qüestió s'atura a la parada. Una mica més endavant, hi ha una persona gran que corre amb l'objectiu de pujar-hi. Abans que arribi, però, les portes es tanquen. De seguida, just en arrencar, hi ha un semàfor, que canvia de color i impedeix que el bus pugui avançar. Al mateix moment, la persona d'avançada edat pica a la porta i demana entrar. El conductor li fa que no amb el cap. L'home insisteix. La resposta és la mateixa. Finalment, emprenyat, l'home desisteix i marxa. Dels seus llavis es pot llegir l'expressió hijo... No va quedar pas satisfet. Què en penseu? D'una banda, se suposa que només es pot entrar al bus quan aquest es troba estacionat a la parada. Per tant, deixar-lo entrar podria haver suposat un incompliment (si algú ho coneix de forma precisa em faria un gran favor si ens ho fes saber). De l'altra, es podria opinar que, com que es troba just al costat de la parada, també hauria pogut deixar entrar a la persona que hi volia arribar. A més, a la parada on vaig baixar, es va aturar més enrere perquè hi havia un altre bus al davant (i no era a la Diagonal, on hi ha aquelles paràdes múltiples). Va fer bé el conductor? En el lloc de la persona gran, quina hagués estat la vostra reacció? Com us haguéssiu sentit? I si fóssiu el conductor, l'haguéssiu deixat entrar?

Entorpint l'avenç del metro

Un dia qualsevol, al metro de Barcelona, una hora força concorreguda. Ens aturem a una estació de la línia 5. De fons, mentre la gent puja, se senten uns crits histèrics. Gràcies a un gran salt, un jove aconsegueix entrar al bus. A darrera, ve més gent. En aquell moment, però, sona el timbre que indica que s'han de tancar les portes. El noi es recolza sobre una de les bandes per a impedir-ho. Mica en mica, entra la resta de la gent. Tots... no! Una part de la colla resta fora i es posen a parlar amb els de dins. El timbre torna a sonar, però el noi no s'aparta. La conversa la podrien sentir, fins i tot, els del vagó del final. Al final, una persona, emprenyada, crida:

-Eh, ja està bé, que alguns anem a treballar!

Com si sentissin ploure. El noi se'l mira, riu, i passa olímpicament del requeriment. Tot seguit, crits varis d'"Eeeeeeeeeeeeeh!" de diversos passatgers emprenyats. A sobre, una noia de grup, contesta:

-Ya vale, ya vale, tranquilitos, eh joder!

El noi, finalment, deixa de recolzar-se i es tanquen les portes. És només un dles molts exemples d'incivisme i mala educació que hem de suportar cada dia al transport públic. Saben perfectament que amb la seva actitud molesten. Per tant, pretendre fer-los entendre que estan causant un perjudici mitjançant simples paraules i raonaments no serviria per a res, perquè en són plenament conscients i a sobre els hi agrada. Què hem de fer amb aquesta mena de gent?

De viatge... i al facebook i al twitter!

Si un volcà islandès no ho impedeix, avui me'n vaig uns dies fora de Catalunya. Gràcies a la gran generositat d'un amic que ens allotjarà i als vols barats de Ryanair, passaré aquest cap de setmana en terres italianes. Avui mateix surt l'avió i fins dilluns no tornem.

Pel cap de setmana, però, he preparat un parell d'articles que parlen de situacions reals que m'he trobat al metro i al bus de Barcelona. Realment, el transport públic és un lloc on cada dia ocorren situacions de tota mena! Quina hauria estat la vostra reacció davant els dos casos?

Fins la tornada!

P.D.: Com heu vist, el bloc ja apareix al facebook i al twitter. Qui així ho vulgui, ja s'hi pot adherir! Quan torni, ja faré un apunt més detallat sobre aquestes canvis!

Quin indret és (XV)?

Avui, la quinzena edició del Catalunya des del terra. Ja està publicada la resposta de l'indret anterior. Aquest cop ha costat més! El lloc a encertar ara és el següent:

Com que pot ser un pèl complex, un parell de pistes: primer, és una localitat de l'Alt Penedès (aquí el llistat de municipis). Segon, el seu nom té molt a veure amb aquesta fotografia. Quin indret és?

Un 14 d'abril, fa 79 anys

El 14 d'abril del 1931, el President Macià va proclamar la República Catalana. Per desgràcia nostra, va durar poc. Avui, 79 anys després, val la pena recordar les seves paraules:

Això eren polítics com cal i no el que tenim ara! Per cert, la setmana passada es va anunciar que el reportatge que havia previst TV3 sobre la monarquia i al república ha passat a "postproducció". És democràtic que no es pugui ni tan sols parlar de forma crítica sobre la figura d'una persona escollida a dit per un dictador?

Prefereixo el Crackòvia

Un dilluns més, a TV3 hem hagut de veure com s'entrevistava a un líder d'un partit polític. Primer va ser el President Montilla. Després, el ZP. I ahir, l'Artur Mas. Donat l'escàs interès que tindrien en cas de fer-se en qualsevol altre dia de la setmana a qualsevol hora, s'ha utilitzat la tàctica següent: programar-les pel mateix dia i hora del programa amb més audiència (i de carrer, per cert) de tot Catalunya. I total, per sentir el mateix de sempre. Què ens va dir el President? Res. Com ja va ser prou analitzat, el seu lamentable paper va deixar al descobert totes les seves carències. El Zapatero va enumerar el seu seguit de mentides que ens té acostumats. I l'Artur Mas ha jugat amb l'ambigüitat de sempre: dret a decidir, sí, però nomes en aquells temes que generin "grans majories" (com sap ell què gaudeix d'una gran consens i què no? I és que per ser independents hi ha d'estar el 90% dels catalans a favor?). Això sí, a diferència del President actual, com a mínim ha demostrat molta més desimboltura. També, val a dir-ho, fer-ho pitjor que el dirigent socialista era quasi impossible. Resumint: que hem acabat sentint de tots plegats el mateix que cada dia ens passen per tots els mitjans.

El Crackòvia és un programa de gran èxit que ha aconseguit, fins i tot, cridar l'atenció a molta gent que normalment no segueix TV3. Sobretot entre la canalla i els joves, és el tema preferit de conversa dels dimarts al matí. Per tant, retardar el programa provoca que molts d'ells no el puguin veure. Això genera, justament, el contrari del que busquen els polítics: que la gent encara s'afarti més d'ells. Els arruïnen un dels seus principals entreteniments de la setmana! Ahir, a sobre, era el programa de després del Madrid-Barça, el més esperat. Doble motiu, doncs, per a causar el cabreig del personal. Si en aquestes entrevistes s'hagués pogut sentir alguna cosa de valor, encara. Però total, pel que hem hagut de sentir, preferia mil vegades més riure amb l'humor del Crackòvia.

P.D.: Els de "Sagrada Família", que ja els hi han ajornat fins a quatre cops algun capítol (un d'ells, però, plenament justificat pel tema de les nevades), tampoc deuen estar gaire contents.

La Blancaneus fomenta el masclisme?

El ministerio d'Igualtat ha arribat a la conclusió que contes com la Blancaneus, la Bella Dorment o la Ventafocs fomenten el masclisme. Segons el seu parer, la dona, en tots aquests relats, es troba en una situació passiva i han de ser salvades per un home, fet que crea uns determinats estereotips. Què faran ara, prohibir la seva difusió? En arribar a aquestes conclusions es gasten els diners del treball de tothom? Si tant els preocupa els estereotips que veuen els joves o els més petits podrien començar, per exemple, amb totes les sèries japoneses. En el mateix Doreamon o en el Shin-Chan, per exemple, la dona sempre està treballant a casa, va de compres i ha de servir a l'home quan aquest arriba de treballar. Per no parlar de la infinitat de pel·lícules que cada dia podem veure pel televisor. Ja posats, el propi Rei Lleó també es podria incloure en aquest sac. O tots els programes del Cor on es degrada de forma escandalosa la pròpia dignitat humana i es senten animalades de l'alçada d'un campanar.
Si de debò es pensen que criticant contes escrits farà entre 60 i 80 anys solucionaran res, van arreglats. L'educació en el respecte i la igualtat va molt més enllà. Una forma de fomentar-la, per exemple, seria establint aquelles lleis que facilitessin la conciliació de la vida laboral i familiar. O ser extremadament contundents, via legal, amb qualsevol cas de discriminació en tots els àmbits. Però no, com que això podria comportar algun resultat, prefereixen perdre el temps criticant contes. La seva tàctica és la següent: davant la seva incapacitat i falta de valentia per a provar de resoldre un tema, treuen a la llum qualsevol cosa per a intentar distreure del problema real i principal. S'han begut del tot l'enteniment o és que els hi agrada enriure's de nosaltres?

Cop al Bernabéu

Nou repàs al Madrid al Bernabéu. Ni un arbitratge descaradament en contra els va poder parar. EL Mejuto González va permetre el joc dur del Madrid, que va cosir a faltes els jugadors blaugrana i va perdonar l'expulsió al Xabi Alonso, al Sergio Ramos i al Garay. Si hagués estat just, hauríem d'haver acabat jugant contra vuit. Però és igual, aquest equip és tan bo que és capaç fins i tot de sobreposar-se a aquests escàndols. Espectacular el Xavi amb dues assistències de crac. I molt grans el Messi i el Pedro, amb dos gols que van fer molt de mal a l'afició madridista, que va abandonar l'estadi abans d'hora i regalant xiulets al seu equip. Un cop més, s'han hagut d'empassar tots els titulars i les barabritats escupides en les tertúlies. Amb aquest triomf, hem encarrilat la Lliga. Però encara queden set jornades i cal estar molt atents. L'últim que podem fer ara és pensar que tot ja està fet. Només cal veure què li està passant a l'Inter a Itàlia. De tenir la lliga italiana al sac, a poder perdre avui el liderat. Aquí el vídoe dels gols. Moreu la impotència dels madridistes, cridant "Messi muérete". No saben guanyar ni perdre:

Per arrodonir el dia, el barça de bàsquet va guanyar, un cop més, el Madrid al Palau. Un dia rodó!

Sobre les demolicions al Cabanyal

Al Cabanyal ja han començat els demolicions. Per a explicar millor tot el que està passant, us deixo aquest article del Vicent Partal al portal Vilaweb publicat el passat dimecres.
"Va ser brutal l'escena d'ahir al matí. El desallotjament salvatge de tres cases al Cabanyal a cops de porra i excavadora. Indignant. Però hi ha un petit detall que no es pot passar per alt: les porres, les grosses, eren de la policia que controla el delegat (socialista) del govern espanyol de la 'comunitat valenciana'. Atupaven fins i tot els seus, això sí...
La violència amb què l'alcaldessa de València respon a la resistència dels veïns del barri és inusitada. Segurament que ahir també volia tapar mediàticament el ressò del cas Gürtel, com va fer submisament Canal9. Però els forts cops de porra eren de la policia comandades pel PSOE. Hi van desplegar, de primer, la municipal, una policia municipal estranyament violenta i violentada. Però, quan la cosa esdevingué difícil, van entrar a pegar els policies de blau.
No dic que el delegat del govern hagués de desoir la demanda de l'ajuntament. No. Però segur que podia haver controlat el grau de violència dels seus homes. I no ho va fer. I dit això, també diré que, si ara és evident que el cas Cabanyal ha esdevingut una bandera contra el PP, no estic segur que, en unes altres circumstàncies, el PSOE local no haguera actuat més o menys com fa l'alcaldessa.
La memòria és important, en aquest sentit, i faríem mal fet d'oblidar també que la llei que ha permès tots els desgavells urbanístics al País Valencià, inclòs aquest, té l'origen en un conseller socialista que es deia Burriel. És cert que els socialistes van ser prudents a l'hora d'aplicar-lo..., o potser ens ho sembla en vist de la voracitat del PP. Però ara, quan veig que volen utilitzar la crispació del barri per recuperar un escó més o menys, no puc deixar de passar vergonya per altri i de sentir-me cansat. Vergonya per ells i cansat d'ells. Que d'ells era la llei i d'ells és la policia."

El Justo Molinero, amb les Consultes

Avui, a les 20:30, al Centre Cívic de Sant Ildefons tindrà lloc la presentació de la plataforma Cornellà Decideix al barri. La particularitat d'aquest acte és que comptarà amb la destacada presència del Justo Molinero, president del Grup Teletaxi. Ha deixat clar que anirà a animar a la participació, sense posicionar-se per cap opció. Considera que és important tenir l'oportunitat de decidir i que per això cal anar a votar el dia que es faci la Consulta, en un principi el 20 de juny. Qualsevol Consulta democràtica és positiva. A l'acte hi assistiran també Antonio Alvear, el president de l'associació de veïns de Sant Ildefons; Samuel Ruiz, de l'associació promotora 'Nuevo Perú'; i Aziz Baha, membre de Cornellà Sense Fronteres.

L'organització de la Consulta a aquest municipi es preveia especialment difícil. Resultats electorals en mà, havia de ser un dels indrets més complicats de tot Catalunya on aconseguir una participació important. Cal destacar, doncs, la gran tasca dels organitzadors. Val a dir que l'AAVV Sant Ildefons va ser de les primeres entitats a adherir-se a l'organització. El barri va rebre, durant els 60, una important onada migratòria de la resta de l'estat i els darrers anys de la nova immigració. L'AAVV sempre s'ha implicat en la millora del barri i justament perquè la Consulta està organitzada per la ciutadania hi han donat suport. Ara esperem, doncs, que tant aquest acte com la Consulta siguin un èxit de participació. Si sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona s'aconsegueixen uns bons resultats, a molts els tremolaran les cames.

Les entranyes del cas Gürtel

Finalment, un cop alçat el secret de sumari, hem pogut conèixer (amb retard, com a mostra de la "modernitat" existent en l'àmbit judicial) els detalls de la trama Gürtel. Sobre tots els regals, viatges i favors que s'han regalat a persones vinculades amb el PP en podríem fer una llista molt i molt llarga. El que més destaca, des d'un punt de vista polític, és que s'ha provat l'existència de finançament irregular del PP valencià. En el sumari s'assegura que diferents empresaris doanven diners que no anaven a parar al compte corrent del partit. L'ex-secretari popular al País Valencià, el Ricardo Costa, actuava com a canalitzador d'aquests pagaments. A canvi d'aquests favors al partit, eren "recompensats" amb l'adjudicació de diferents contractes per part de l'Administració pública valenciana. Així doncs, es prova la relació entre Orange Market (l'empresa dirigida per "El Bigotes") i membres del PP. Aquesta trama, però, no només es concentra al País Valencià, sinó que també té ramificacions a Galícia, Castella i Lleó i Madrid. Un dels més beneficiats hauria estat el Luis Bárcenas, ex-tresorer i encara senador del PP. El seu patrimoni hauria augmentat una barbaritat en molt poc temps. Era tal la seva "capacitat adquisitiva" que hauria pogut pagar, només mitjançant quatre xecs, una casa a Salardú per un valor de quasi un milió d'euros. Amb tot, des del PP asseguren que l'aixecament del sumari no aporta dades noves i que no hi ha proves de finançament irregular del seu partit. Espectacular! Els foten 50.000 folis als seus propis nassos plens d'irregularitats manifestes i irrefutables que han comès membres del seu partit i continuen fent-se els desantesos. Què es pensen, que som idiotes? Si tan segurs estan de la seva innocència com a partit, com és que el seu president, el Rajoy, encara no ha obert la boca? Per cert, en el sumari també s'especifica que el Correa també ha treballat per la delegació del PP a Catalunya.

Per acabar, comentar una frase del Puigcercós que ha assegurat que la dreta tolera millor els casos de corrupció. Crec, per gran desgràcia, que el nivell de "tolerància" és igual en totes dues bandes. Recordar, sinó, que tot i els múltiples casos de corrupció durant l'època final de Felipe González, molta gent suposadament d"esquerres" els va votar. I això que fins i tot van utilitzar diners públics per a crear un grup terrorista! M'agradarà veure, també, els resultats de les properes municipals a Santa Coloma de Gramenet. Desapareixeran els socialistes del consistori? Lamentablement, segur que no. Un altre dia parlaré més detingudament dels nostres polítics i el nostre nivell d'exigència cap a ells.

A semifinals!!

Partidàs i un nom propi: Leo Messi. Després d'un petit i curt ensurt inicial, el millor jugador del Planeta (i si continua així i no es decarrila ho acabarà sent de tota la història) s'ha posat l'equip a l'esquena i ha marcat quatre gols. Però no quatre gols normals. Quatre gols per emmarcar. Espectacular. S'acaben els adjectius per a definir aquest crac. És increible veure la fam que té. No para de buscar el gol i de desquiciar la defensa rival durant tot el partit. Si n'ha marcat dos, buscar el tercer. I avui, fins i tot, ha trobat un quart. Al camp es diverteix i això es nota en el seu joc. En la nova posició, més al centre, ha acabat d'explotar totes les seves habilitats i infinitat de recursos.
L'únic "però" que es podria trobar al partit d'ahir són les massa freqüents errades defensives. No és el primer cop que, després de perdre la pilota a una zona compromesa del camp, de forma sorpresiva, es planten davant la nostra porteria sense quasi oposició. Treure la pilota del darrera de la forma preciosista que ho fa l'equip és espectacular de veure. Però també comporta un risc. Contra el Madrid no tindrem un Bendtner, hi haurà un Cristiano Ronaldo o un Higuaín que a més jugaran a casa i extremadament motivats. Haurem d'anar, per tant, amb compte.

Amb tot, ja ens trobem a les semifinals de la Champions, on ens veurem les cares amb l'Inter del Mourinho i l'Eto'o. Una eliminatòria que no serà gens fàcil. Els italians aprofiten cada gol que marquen i, amb un estil brusc, aconsegueixen trencar la fluidesa de joc del rival. El proper repte, però, aquest dissabte al Bernabéu. Tan de bo hi tornem el mes que ve per a disputar-hi una final!

La solució

Tornar a la feina després d'aquestes vacances. El Barça-Arsenal de Champions d'avui. El Madrid-Barça de futbol del proper dissabte. Per arrodonir-ho, a més, el mateix dia 10 tenim un Barça-Madrid de bàsquet al Palau. Amb tot, he estat buscant una solució:

Se'ns presenta una setmana decisiva! Per cert, què tal el retorn a la normalitat del dia a dia? Ha estat gaire difícil i/o pesat?

Un espot molt ben trobat

Aquest és el vídeo que la gent de la plataforma Valls Decideix ha ideat per a promoure la Consulta sobre la Independència a la localitat. És molt bo, tant pel missatge que transmet com per les persones que hi surten. És aquest:

Només veient-lo ja entren ganes d'anar a votar!

En tres setmanes, la tercera onada!

Quan només falten tres setmanes per una nova onada de Consultes sobre la Independència, les diferents Coordinadores enllesteixen els preparatius i fan un últim esforç per a aconseguir la major participació possible. En aquesta tercera entrega, podran votar més d'un milió de persones d'uns 190 municipis diferents. Serà, doncs, la més important quantitativament parlant de les que hi ha hagut fins ara. Hi participaran fins a quinze capitals de comarca, entre elles Girona, Lleida, Reus, Olot, La Seu d'Urgell, Valls, Balaguer, Manresa o Cervera. Són, totes elles, localitats de pes, fet que demostra la vitalitat i la força que estan prenent aquestes Consultes. Un cop més ens trobem, però, amb la desídia i indiferència dels mitjans de comunicació, que s'han negat a parlar d'aquest exemple de democràcia participativa inèdit a Europa. Tot això fa que el mèrit de la sola organització encara sigui més gran. A Lleida, tot i que el consistori va votar en contra de donar suport a les Consultes, finalment l'Ajuntament ha cedit espais municipals on col·locar-hi les urnes. Això permetrà que hi hagi urnes a tots els barris. A Manresa, l'organització promou debats amb gent del món econòmic, social i polític. Serà a Girona on es donarà el tret de sortida a la campanya amb un gran acte que tindrà com a objectiu omplir les escales de la Catedral.

El 25 d'abril Girona decideix. from marc planas on Vimeo.

A votar s'ha dit!

Una operació sortida peculiar

Durant aquestes festes són típiques les retencions a les carreteres catalanes. Molts vehicles surten de l'àrea metropolitana de Barcelona tant a destins de muntanya com de costa, provocant pesades retencions. Les cues més importants, normalment, es formen els primers dies de les vacances. En general, la gent pretén gaudir el màxim de tots els dies de festa i surt quan més aviat millor. Ara bé, aquesta operació sortida ha estat un pèl diferent. A diferència d'altres vegades, les cues més importants no van tenir lloc el dijous passat, sinó ahir. Davant aquest fet, hi ha dues possibles respostes: la primera, que moltes famílies, recordant el que ha succeït durant anys anteriors, hagin optat per esperar més en marxar per així trobar-se menys caravana. La segona, que com a conseqüència de la crisi econòmica, moltes persones hagin optat per a retallar despeses de les vacances i passar menys dies fora de casa. Una última opció possible seria, evidentment, una combinació de totes dues. Què creieu que ha passat realment? Us sentiu representats per alguna d'aquestes opcions?

Amb tot, només dir una cosa: aquests dies són els que més tranquils pot estar un si opta per quedar-se a Barcelona. Hi ha menys cotxes, menys gent, menys soroll, menys aglomeracions... quedar-se a la ciutat no és, ni molt menys, tampoc, una mala pensada!

A la Final Four!

Gran victòria del Barça de bàsquet sobre el Madrid a la seva pròpia pista, que ha suposat el pas a la Final Four de París. Els blaugrana partien com a grans favorits en la sèrie. El joc que es practicava era espectacular i dominaven amb claredat tant a Europa com a la Lliga ACB. Els dos primers partits al Palau, però, no van anar com s'esperava. Després de guanyar el primer sobretot gràcies a la força del Pete Mickeal, el segon es va perdre. El Navarro i el Ricky Rubio no estaven fins i l'equip ho notava. Com és habitual en ells, des de Madrid ja ho veien tot fet i es pensaven que ens passarien la mà per la cara al seu estadi. La realitat, però, els ha clavat una nova bufetada. El dimarts vam recuperar el Navarro, que amb 24 punts va afusellar la cistella dels madridistes. Avui, per arrodonir-ho, el Ricky Rubio ha tornat a jugar a un excel·lent nivell i ens hem emportat la victòria. Després d'haver-los derrotat a la Supercopa i d'haver-los humiliat a la Copa del Rei i a la Lliga ACB, ara el Barça ha estat capaç de guanyar-los dos partits seguits a casa seva. Impressionant!

Com en el futbol, la inversió en l'equip ha estat estratosfèrica. Han fitxat a onze jugadors (una plantilla sencera) i a un dels entrenadors amb més fama (i més ben pagats) de tot Europa, l'Ettore Messina. Però ni així han estat capaços de derrotar-nos. El Xavi Pascual, de la casa, ha donat un bany tàctic a l'italià. I, per moltes individualitats que es tinguin, la força rau en el conjunt. Un nou fracàs per al Florentino Pérez. Ara, nosaltres, a conquerir París!

Quin tipus de turisme volem?

Aquests dies s'està celebrant a Salou l'anomenada Saloufest. Durant quatre dies, universitaris britànics (aquest any n'han vingut 4.200) s'hospeden a diferents hotels de la localitat a fer una mena d'estada. Pels matins, s'han d'entrenar a instal·lacions esportives de Reus i Tarragona. Per la nit, hi ha barra lliure per a sortir de festa. Tot i que es pretén desvincular de l'anomenat "turisme de borratxera", és evident que el que més engresca a tots aquests joves és la festa nocturna. Els que hi estan a favor asseguren que són gent responsable, gens conflictiva, que no ocasiona problemes i que fa cas del que se'ls diu. És a dir, com a molt causen una mica de soroll a la zona més turística i ja està. A més, diuen que és una important font d'ingressos per a tot el sector turístic de la zona, que ha vist disminuits els seus ingressos arrel de la crisi, i que generen així llocs de treball. Hi ha qui, però, no ho veu tan clar. Critiquen que s'organitzin activitats com aquesta quan els darrers anys Salou ha fet esforços per a donar-se a conèixer com un destí turístic familiar. Tot i que els hostelers insisteixen que a Salou hi poden conviure aquests dos tipus de turisme i que necessiten els dos, s'altres creuen que això és incompatible. D'altra banda, es pregunten quina imatge es transmet a l'exterior de Catalunya, com un simple destí d'oci sense cap mena de valor afegit. A la llarga, raonen, això suposa perdre un turisme de més qualitat.

Amb tot, el debat està servit. Trobeu possible compaginar aquestes dues tipologies de turisme? O creieu que és més adequat especialitzar-se en un de més tranquil i familiar? És suficient aquest per a assegurar prou ingressos? O l'explotació del "turisme de borratxera" comporta una pèrdua d'oportunitats i d'ingressos i acaba sent perjudicial?