Un nou èxit!

Avui s'han celebrat unes noves Consultes sobre la Independència. Hi ha gent que considerarà millor o pitjor el resultat de participació. Crec que, donades les circumstàncies i tots els impediments contra els que s'ha hagut de lluitar, són un èxit. Igualment, independentment d'això, amb aquestes Consultes s'estan obtenint una sèrie de guanys que val la pena remarcar. Primer de tot, molta gent de tendències diverses treballen conjuntament per a un objectiu comú. En aquest cas, fins a 8.000 voluntaris han coordinat les votacions d'avui. Segon, s'està demostrant que és possible opinar sobre un tema com aquest sense que passi cap cataclisme. Tercer, s'associa independentisme amb expressió democràtica. Quart, es demostra que es pot parlar d'Estat propi amb total normalitat. Cinquè, es permet als immigrants (que han rebut pressions per a no participar-hi)i els joves de 16 i 17 anys votar, incloent-los així en la dinàmica de presa de decisions. I, sisè, s'està llaurant el camí perquè algun dia es pugui celebrar un referèndum vinculant. Per tant, el sol fet que es puguin organitzar ja és un èxit en si mateix. El Salvador Cardús ho explica perfectament en aquest magnífic article.
Aquestes han estat, doncs, les Consultes de la consolidació. A més, s'han portat a terme a territoris com el Baix Llobregat (interessant aquest reportatge) o el Baix Penedès on a priori era més complicat animar a la gent a votar. En xifres concretes, comentar que finalment la participació s'ha situat per sobre del 21%. Per tant, prenent el còmput global de les consultes que s'han fet fins ara, un 25% del cens ha opinat sobre la independència. Per a entendre fins a quin punt aquesta xifra és important, recordar que el Psc-PSOE governa avui Catalunya amb el vot de només el 14,8% dels cens. En aquest enllaç podeu veure desglossats els resultats per municipi. En aquells més petits és on ha estat més senzill mobilitzar el vot, però val la pena destacar que Molins de Rei, la segona població amb el cens més elevat d'avui, ha aconseguit situar-se en la mitjana de participació. Un gran treball el que han portat a terme els voluntaris d'aquesta població del Baix Llobregat, així com els de totes les altres poblacions.

El que està clar és que aquest és un procés que ja no té marxa enrere. A partir d'ara, només podem anar endavant. El proper 25 d'abril hi haurà una nova onada de Consultes. A més, es portaran a terme a poblacions amb un cens elevat com Girona, Lleida, Manresa, Martorell, Reus, Figueres, Castelldefels, Igualada... Una bona organització i uns resultats com els d'avui conformaran un pas endavant molt important.

Les excursions de l'alcalde Hereu

La inesperada presentació de Barcelona com a possible candidata a organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern del 2022 està permetent a l'alcalde Hereu voltar per tot arreu i sortir molt als mitjans de comunicació (que era, en realitat, el seu vertader objectiu). Pocs dies després de la "flamant" presentació, va visitar diverses localitats del Pirineu i es va entretenir per algunes pistes d'esquí, va dir, per a explicar el seu projecte als alcaldes de la zona. No hagués estat més normal que ho hagués fet abans, això? És a dir, que primer hagués teixit complicitats amb tots els municipis que els tocaria organitzar els Jocs i tot seguit presentés, conjuntament amb ells, un programa complet i sòlid? No serà que únicament el que buscava era protagonisme personal davant unes enquestes que li pronostiquen una derrota a les properes municipals? En aquest sentit, en un Ple municipal va assegurar que havien fet una sèrie d'informes que afirmaven de la viabilitat dels Jocs a la ciutat. Aquests informes, però, encara no els ha vist ningú.

Els "preparatius" han portat a l'alcalde barceloní ben lluny. Concretament, a Vancouver, on ara s'estan celebrant els Jocs. Allà hi va anar acompanyat per l'Enric Truñó, que serà l'encarregat d'organitzar la candidatura. S'hi va presentar com aquell estudiant que per primer cop entra a la Universitat, a "aprendre", va dir. Amb aquestes paraules, suposo, volia aparentar humilitat, conducta ben contrària a la que practica a l'Ajuntament, on fins i tot es nega a tirar endavant les mesures votades al Ple (no deu recordar que el seu bipartit no gaudeix de majoria absoluta). Un cop tornat a Catalunya, només baixar de l'avió, va afirmar cofoi que estava plenament convençut que Barcelona (va obviar, per cert, la resta de llocs on es desenvoluparien els Jocs) podria organitzar uns Jocs d'Hivern. Mira si n'està segur que només per aquest any ha destinat 400.000 euros a tal objectiu. Bé, tenint en compte la mena de sous que paga als alts directius del consistori, encara ho deu considerar poca cosa.

Tot aquest espectacle ha tapat que, un cop més, els socialistes han votat en contra del traspàs de l'Aeroport del Prat a Catalunya. Molt fer-se la foto per tot arreu però de defensar el benestar dels catalans gens ni mica.

Per cert, avui, tothom que pugui, a votar!

Només tenen deutes?!

Quan falten pocs mesos per a eleccions, acostumen a sortir a la venda llibres que parlen de la vida i miracles dels polítics de torn. Per tant, a l'hora de llegir-los, tot el que s'hi pugui dir cal agafar-ho amb pinces. És així com s'ha de prendre, doncs, el que hi ha escrit a la primera biografia autoritzada del President Montilla. Per ara, el que s'ha publicat a la premsa té prou suc. Destaca que "gent del seu entorn" afirma que el President Maragall sofria la malaltia quan encara era President. Aquests mateixos "anònims" es queixen que la filtració a la premsa va ser "interessada" i que es va fer amb l'obejctiu que el President Montilla quedés com el "dolent de la pel·lícula". El fet que es digui que les fonts "han volgut mantenir l'anonimat" treu crèdit a l'afirmació, independentment que aquesta sigui certa o no.
Un altre punt que costa de creure és que la seva dona, l'Ana Hernández, afirmi que només tenen deutes, una casa (però quina "caseta", no?) i un cotxe de fa deu anys. També exposa que per les vacances prefereixen anar de lloguer (no diu a quins llocs, però) i que no vol una segona residència perquè "costa molt de mantenir". Tots aquests comentaris sonen a burla. Cal recordar que aquesta persona ostenta una bona colla de càrrecs. I que, tot i que per llei només pot cobrar per un d'ells, pot rebre dietes per tots els altres. Que no esperi que ens creguem, doncs, que el seu sou més el del seu marit "només" els permeten dur una vida com la de la resta de gent "normal". Hagués preferit que hagués dit la veritat abans que riure's de nosaltres amb mentides com aquesta. Ella mateixa, també, afirma que tant ella com el President prefereixen que els seus fills sàpiguen alemany abans que català. Deu ser per això que van apuntar els seus fills a un dels centres més cars i elitistes de tot el país on, per a més inri, només s'hi imparteix una hora a la setmana de català. Aquest és l'exemple que ha de donar el President de la Generalitat? Algú s'imagina el ZP portant els seus fills a una escola alemanya? O la Merkel a una francesa? Se'ls tiraria tothom a sobre! I amb el que costa matricular els nens a un lloc com aquest, ja poden pagar la matrícula? No havíem quedat que només tenien deutes? No tenen la més mínima vergonya.

Diumenge, nova onada de Consultes!

El proper diumenge es celebrarà una nova onada de Consultes sobre la Independència a Catalunya. Milers de persones s'han organitzat arreu del país en uns 80 municipis per a donar l'oportunitat a la gent d'expressar la seva opinió sobre aquest tema. A l'hora d'analitzar el funcionament de les consultes i comparar-les amb les eleccions "oficials", cal analitzar alguns punts. Aquestes Consultes es porten a terme sense cap mena d'ajut públic, ni en el terreny econòmic ni en el propagandístic. Preparar una infraestructura tan brutal com és l'organització d'unes eleccions és molt costós (col·legis electorals, cens...). Per no parlar dels milions i milions d'euros que es gasten els partits polítics en publicitat i que, en el fons, sembla que permanentment estiguem en campanya. Després hi ha tots els espots que ens hem de tragar contínuament per tots els mitjans, els blocs electorals als telenotícies, que diaris i ràdios en parlin constantment... Durant els mesos anteriors a unes eleccions ens estan recordant contínuament que podem anar a votar. En aquest cas, no s'ha disposat de res de tot això. Per a no poder, ni tan sols es pot comptar amb molts dels col·legis electorals habituals. Per això, a l'hora de parlar de la participació, cal tenir molt en compte aquests aspectes. A més, moltes vegades, tot i els constants inputs que rebem per anar a votar, la participació per prou feines supera el 50%.
És curiós comprovar com dia sí, dia també, qualsevol cosa que faci qualsevol líder polític és publicitat. Tal persona es desplaça a tal lloc amb quatre companys, crida als mitjans, aquests hi van, li fan quatre preguntes i ja té minuts de televisió, estones de ràdio i titulars de diaris. I així a totes hores. En canvi, l'esforç constant i tenaç de tanta gent no mereix ni un segon. Això sí! Si la participació no arriba a la d'unes eleccions "habituals", ja correran ben ràpid a titllar de "fracàs" tota l'organització, menystenint tant de treball. Un "periodisme" ben "curiós" aquest, que menysté un exercici de democràcia i participació directa quasi únic a tot Europa.

Avui es realitzaran els diferents actes de tancament de campanya. Destaquen el central a Cardona, amb la presència de l'Alfons López Tena i l'Uriel Betran, i el de la Vall d'en Bas, on intervindrà el Joan Laporta (destacar que el proper dilluns es posarà en marxa la que sembla ser la seva web de campanya electoral). Demà, a Molins de Rei, també s'hi han muntat una sèrie d'actes per a animar a la participació. Tan de bo tant esforç tingui la seva recompensa amb una gran participació!

La filla que no en sabia res

El jutjat social de Barcelona ha declarat improcedent l'acomiadament de la Clara Millet, filla del Fèlix Millet. Per tant, el Palau de la Música té ara dues opcions: readmetre-la o abonar-li una indemnització de... 80.000 euros! El seu advocat ha manifestat que, de les dues opcions, ella prefereix la segona. Es veu, pobreta, que no li agradaria haver de tornar al mateix lloc de treball. Cal recordar que aquesta persona es va beneficiar directament de part del robatori perpetrat pel seu pare. Va participar en dos viatges a la Polinèsia i a les Maldives que van sumar 81.000 euros, el seu pare va organitzar la festa del seu casament al Palau, a càrrec d'aquest (res, 51.487 euros) i a més es va beneficiar del pagament de més de 278.000 euros per un informe vinculat al departament on ella treballava. La resolució del cas diu que no es pot demostrar que ella "actués amb connivència" amb el seu pare i que si el Fèlix Millet havia estat capaç d'enredar a tota la "societat civil" catalana (han quedat tots ben retratats!) bé podia haver enganyat a la seva filla. Surrealista. De debò és creible que ella no sospités res del que passava al seu davant? Quan rebia un sobret amb diner negre de la mà del seu pare no podia arribar a pensar que la seva procedència era més que dubtosa? A més, independentment de si ho sabia o no, que després de tot el que ha rebut del Palau ara pretengui extreure'n unes desenes de milers d'euros més és senzillament miserable.
Parlant de lladres i miserables, aquesta setmana també hem conegut que el president de la SGAE s'ha assegurat una jubilació de 24.000 euros al mes, que representa un 90% del seu sou actual. Ja es veu, doncs, la "precària" situació per la qual passen. Per això volen que anem pagant cànons per tot?

Quin indret és (XI)?

Avui toca una nova entrega del Catalunya des del terra. Com cada cop abans de publicar un nou lloc, ja hi ha la resposta a l'indret anterior. La fotografia que penjo avui és la mostra de fins a quin punt l'afany especulatiu ha perpetrat monstruositats sense cap mena de sentit. És això:

El que heu vist és un dels molts hotels que hi ha just a primera línia del mar d'aquesta població de la Costa del Maresme (aquí el llistat de tots els municipis de la comarca). El que havia estat el seu alcalde des del 1976 va veure's obligat a presentar la dimissió el 2007 després que l'Audiència de Barcelona l'inhabilités d'exercir un càrrec públic per haver comès prevaricació durant el seu mandat. Quin indret és?

Jutjada per parlar en català

Ahir va tenir lloc un judici que en qualsevol estat democràtic hagués estat impensable. Una barcelonina va ser jutjada per "desordres públics" per haver-se negat a dirigir-se en castellà a dos agents de la Guardia Civil. Els fets van tenir lloc a l'aeroport de Girona on, juntament amb dues persones més, la denunciada havia d'emprendre un vol cap a l'Alguer. Després d'una consulta a uns agents del cos esmentat, aquests van exigir a la noia que parlés en castellà. Ella s'hi va negar, emparant-se en el dret que tota persona té d'usar el català al nostre país. Tals explicacions no van convèncer als denunciadors, que van emportar-se-la a les dependències de la Guardia Civil. Durant mitja hora la van tenir tancada, període durant el qual, segons ella, li van fer preguntes com si "reconeixia que Espanya existia" i van tenir en tot moment una actitud agressiva. Els dos agents van afirmar el contrari, que va ser ella qui va tenir aquesta actitud cap a ells. Evidentment, totes tres van perdre el vol i es van veure obligades a comprar uns vols més cars per a poder arribar a la seva destinació. A sobre del mal tràngol que va haver de passar (no és gens agradable que uns amb uniforme et vexin), d'haver perdut l'avió i d'arribar un dia més tard al seu destí, s'ha d'enfrontar a aquesta acusació de "desordres públics" i al pagament d'una multa de 200 euros. El judici, a més, va precisar d'un traductor, ja que els guàrdies civils ni tan sols entenen el català. No cal ser un gran detectiu per a saber qui té la raó, doncs!

Davant aquest cas de discriminació, un es pregunta: i la Generalitat? No hi té res a dir ni a fer el govern? No és el primer cas que agents d'algun cos espanyol actuen d'aquesta manera. I, a no ser que se'ls posi d'una vegada a ratlla, en vindran més. El mateix dia, una actiu prou coneguda va dir que els catalans no podíem ser més "insolidaris, pobletans i egoistes" i criticava les mesures de foment del català. Es pot tenir més barra?

25 anys sense Salvador Espriu

Des del bloc Antaviana es va llençar a la catosfera la idea de recordar la figura de Salvador Espriu. Nascut a Santa Coloma de Farners el 1913, va morir un dia com avui farà 25 anys a Barcelona. Durant la seva vida va tocar diferents gèneres literaris. Va començar escrivint novel·les i va tenir un paper important en la recuperació del teatre català. Amb tot, segurament és l'àmbit de la poesia el que més reconeixements li ha aportat. La seva obra es basava en la reflexió constant al voltant de la mort. Aquesta temàtica té la seva explicació al voltant d'uns fets que van ocórrer durant la Guerra Civil. Durant els anys a la Universitat va entaular amistat amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La seva mort i la del seu pare van afectar molt a Espriu, que va viure moments difícils. Els anys posteriors es va veure obligat a treballar en una notaria, uns anys foscos per a ell, donat que era una feina que no li agradava. Alhora, per a suportar-ho, escrivia, sempre en català, tot i les traves de la censura franquista. Arran de l'obra La pell de brau (1960), Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya ("A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol"). El 1966 va participar en la Caputxinada i un any més tard Raimon musica les seves cançons, fet que permet estendre el coneixement de la seva obra. No va ser, però, fins els darrers anys de la seva vida que va assolir una popularitat que, segons explica la gent del seu voltant i ell mateix admetia, l'incomodava força. En més d'una ocasió, fins i tot, es va proposar el seu nom per al Premi Nobel. El 1985 un infart de miocardi va acabar amb la seva vida.

El següent fragment expressa, en certa manera, la seva preocupació al voltant de la mort, un dels eixos centrals de la seva obra:

"Jo he intentat pensar intel·lectualment tant com he pogut en la mort. Això vol dir que l’he temuda... L’únic animal que sap que ha de morir és l’home. Per tant, com a animal relativament reflexiu, és molt probable que si la veu venir de veritat, per moltes reflexions filosòfiques i religioses que s’hagi fet en aquell moment, sentirà la mort i sentirà por.”

Qui és el culpable?

Vist que la dinàmica de grup de l'apunt anterior ha generat força debat, avui n'explicaré una altra. La situació és la següent: el marit d'una dona sempre és de viatge i ella es queda sola sovint. Sospita malament del que fa ell quan és fora i es sent decebuda amb ell. La qüestió és que, de tant en tant, es troba amb un amant. Un dia, després de passar la nit junts, ella recorda que se n'ha d'anar perquè l'home torna abans. Per a marxar només té dues opcions: o creuar el riu en barca o passar per un pont on hi ha un boig. En sortir, demana al barquer que l'acompanyi. Aquest li contesta que el viatge són 20 euros. Si no paga, no hi ha viatge. La dona no porta res a sobre, i torna a casa de l'amant a demanar si li pot deixar els diners. Ell contesta que no. Davant aquesta negativa, la dona decideix passar pel pont. Allà, topa amb el boig, que la mata. El joc consisteix en opinar sobre qui és el principal culpable de la mort (calia dir un, tot i que es podria considerar que tots o més d'un tenen part de culpa). Els arguments que es van donar van ser aquests:

Així doncs, qui és més culpable de la mort de la protagonista: ella mateixa, el marit, l'amant, el de la barca o el boig? Per què?

Com sortir de la crisi?

En el debat sobre la reforma del mercat laboral n'hi ha que volen aprofitar aquests temps de crisi per a "flexibilitzar" (així en diuen) el mercat de treball i abaratir l'acomiadament. El seu raonament (totalment erroni) és que aquesta mesura permetria una major mobilitat laboral i es podrien crear llocs de treball gràcies a un intercanvi més fluïd de treballadors entre les empreses. Primer de tot, no és de rebut tractar a unes persones com a mercaderia que va d'un lloc a un altre. I, en segon terme, no és cert que a partir d'aquesta mesura es crearia major ocupació. Tal idea, al meu entendre, no és adequada en cap context econòmic, ni tan sols en èpoques de bonança (que és quan, en teoria, podria tenir un mínim sentit), ja que suposa retallar drets als treballadors. Mirem el panorama actual: a Catalunya tenim una taxa d'atur rècord d'escàndol que a sobre va incrementant-se dia rere dia. Els ERO's es succeeixen un rere l'altre. Fins i tot empreses prou importants, amb l'excusa d'una crisi que només ha rebaixat un pèl els seus escandalosos beneficis, retallen per on poden. Si ara s'aproven mesures com abaratir l'acomiadament, fomentar contractes de tipus temporal o retallar salaris, només s'aconseguirà facilitar la tasca d'acomiadament a unes empreses que tampoc contractarien a ningú (bé per falta de voluntat o de capacitat, segons el cas). Quanta gent es troba, avui en dia, en un contracte temporal, en pràctiques, d'obra i servei o en interinitat? Doncs un grapat. Quants sota el perill d'un ERO? Uns quants més. I encara volen posar-ho més facil perquè tots ells perdin la feina?
La solució, certament, és difícil. Una d'elles seria obligar a les entitats bancàries a donar més facilitats al crèdit a les empreses, sobretot a les PIMES (motor del país), algunes de les quals se'ls ha assecat la seva font de finançament. O pressionar més a aquestes mateixes entitats amb l'objectiu que treguin tot el paquet immobiliari que tenen a uns preus justos. Això, a més, obligaria a les immobiliàries a rebaixar preus. Un altre punt important és no malbaratar els recursos públics i emprar-los en generar ocupació a llarg termini i invertir en les noves tecnologies. És a dir, tot el contrari del que s'està fent amb el PlanE. Què passarà quan acabin les obres? Doncs que tornarem a estar igual. En el fons, només fan que retardar la sortida de la crisi i donar aire al sector de la construcció.

En fi, que sortir d'aquest problema no és pas fàcil, però les mesures que s'estan prenent fins ara tampoc ajuden gens a superar aquesta situació.

Tot respecte i educació

Aquesta ha estat la forma de saludar de l'Àsnar als que l'han xiulat en veure'l arribar. La imatge representa, de forma fidel, quina va ser la seva actitud mentre governava. Per a completar la seva "obra", dibuixa un somriure que demostra prepotència i fatxanderia. Ho fa, a més, sense dubtar. Clava la mirada d'una forma fixa i clara cap als estudiants que l'increpaven, convençut i segur del que estava fent. Evidentment, que ningú n'esperi cap disculpa ni penediment. Sense cap responsabilitat política a sobre, es sent amb la total llibertat d'actuar com li vingui de gust. Ha perdut tota vergonya i no li fa res mostrar-se tal com és. Aquí el teniu:

Arrel d'aquesta imatge, m'agradaria fer-vos una pregunta: a qui dedicaríeu vosaltres aquest gest? Qui creieu que se'l mereix?

Quin indret és (X)?

Una mica més tard de l'habitual, ja he publicat la resposta del lloc a endevinar anterior. Avui, doncs, una nova fotografia a descobrir del Catalunya des del terra:

Una pista: és un poble del Ripollès (aquí la llista) des del qual es pot accedir, gràcies al cremallera, al primer lloc que va tocar endevinar. Quin indret de Catalunya és?

A qui tiraríeu?

Avui presento una dinàmica de grup que vaig haver de passar farà pocs anys. La situació era la següent: després que s'enfonsés un vaixell, vuit persones aconsegueixen salvar-se saltant a una barca. El problema, però, és que hi ha massa pes i cal que dos siguin llençats a l'aigua. A cada un de nosaltres li tocava un personatge, i havíem de defensar que no es tirés el nostre (en el meu cas em va tocar la model) i escollir dues víctimes a qui sacrificar. Aquí us deixo un petit quadre amb el que es va arribar a dir en aquella sala (no recordo exactament si eren aquests els personatges, però va anar per aquí):

Si us hi fixeu, totes les argumentacions es van basar en clixés: ha de ser necessàriament un pallasso divertit? O una model dèbil? O un vell capità boig? O un capellà capaç de transmetre moral a la gent? Del que va proposar tirar la dona embarassada no cal dir res. Si no recordo malament, la dinàmica en què vaig participar va acabar amb el pallasso i la gimnasta a l'aigua. En cas que fóssiu un altre personatge que de ben segur no es tiraria a l'aigua, a qui llençaríeu? Per què?

Fi de la comèdia Maragall

Un gran rebombori per a no res. L'Ernest Maragall, al més pur estil del seu germà, va deixar anar un parell de perles: que la fórmula del tripartit "fatigava" i que aquest govern no tenia projecte de país. Els diaris van omplir notícies i titulars amb aquestes paraules. Fins i tot, el dia següent, el Conseller va reafirmar-se en un article a La Vanguardia on, a més, reclamava grup propi per al Psc al Congrés. Alhora, el Conseller Castells va sortir corrents a recolzar-lo. La teòrica situació límit, però, es va viure quan el Conseller d'Educació va presentar al President Montilla la seva dimissió, que aquest va rebutjar. Tot seguit, com si res hagués passat, el propi Maragall diu que no ha estat "ben entès" i fi de la història.

Hi ha qui ha vist en aquest episodi un intent de la suposada ala catalanista del Psc-PSOE per a fer-se notar. No ho crec pas. Les enquestes mostren una clara i contundent derrota socialista a les properes eleccions i que el tripartit no sumarà ni de miracle. Per tant, els socialistes ara van desesperats per a rascar vots d'on sigui. Saben, també, que sense el vot d'una part important del catalanisme no hi tenen res a fer. Per això, un cop més, han tret a passejar els dos únics representants (juntament amb la Montserrat Tura o el Joaquim Nadal) que segons l'electorat s'acosten a aquest perfil. La cançoneta de grup propi al Congrés dels Diputats ja fa dècades que dura. De debò es creuen que el tindran mai? És més, realment el volen tenir o és només escenificació? Perquè, recordem-ho, ells mateixos han dit públicament que MAI han tingut la necessitat de votar diferent a la resta de companys del PSOE. A qui pretenen enganyar?

Les paraules referents al tripartit anaven, sobretot, dirigides als seus socis. La intenció socialista és poder governar ells sols (el propi Maragall demana que el President Montilla lideri el país "amb més llibertat"). La crítica de la falta de projecte és tan estesa a la societat que fins i tot els d'Iniciativa, tot i negr-ho, ho saben. Que tenim un desgovern dividit en parcel·les on tothom hi fa el que vol és una obvietat. Per tant, només expressen allò que creuen que tothom percep, amb l'única finalitat d'arreplegar ells tots els vots.

Amb tot, queda a l'aire una gran incoherència: com pot un Conseller continuar formant part d'un govern en el qual no hi creu? La mostra més clara, doncs, que tot plegat no ha estat res més que una comèdia.

Què hi guardo a dins?

La capsa d'ahir me la van regalar buida i encara no hi he posat res. Tampoc tenia pas pensat tocar-la.

Ara bé, vistos els comentaris deixats, us pregunto: què hi podria guardar a dins? Com veieu, no és pas gaire gran, però alguna cosa hi deu cabre!

Un regal

Us mostro un regal que em van fer fa pocs dies (tot i que no era el meu aniversari).

Us ha agradat?

Paguem el que realment costa?

Seguint el fil d'un apunt anterior, una altra sobre modes. D'entre les més absurdes que existeixen, hi ha la de comprar roba que ja et venen trencada. Les botigues estan plenes de pantalons ja gastats i/o directament descosits que, a sobre, tenen un preu més alt que la majoria que es troben en un bon estat. I la gent els compra! Per no parlar de l'absurditat de portar els pantalons ben avall, que provoca destrossar completament la peça de roba per sota. O els que, en comprar uns guants, els retallen per la part de dalt. Que la seva finalitat no és justament la de protegir les mans del fred? Després també trobem els que es compren una samarreta de màniga llarga i la retallen fins a convertir-la en una de màniga curta. A què treu cap tot plegat? Doncs la justificació que troben és que vestir així et fa més modern. Resulta, llavors, que la modernitat equival a destruir? Una altra són aquelles peces de roba que, tot i ser més petites que la resta, també són més cares que aquelles que són més grans i et permeten abrigar-te millor. Quin sentit té això? En el fons, per què es paga un preu determinat per una cosa? Per què hi ha peces que valen més que unes altres si tenen la mateixa funció? Per una marca?! És totalment irracional! I els publicistes s'aprofiten d'aquesta irracionalitat per a marcar uns quants gols per tota l'esquadra a molts consumidors.

Un dels "peròs" que trobo a aquesta societat del consum és l'infravaloració d'allò que es té. Com que vivim envoltats de tants estímuls, com que canviar una cosa espatllada per una de nova resulta tan fàcil, no s'acaba valorant allò que es té i sovint es maltracta i menysté. És per això que a molts no els fa res comprar roba trencada o destrossar-la. El problema esdevé més gros, però, quan aquesta actitud es trasllada a altres camps. Només cal passejar pel carrer o anar en transport públic per a observar un reguitzell d'actituds anti-socials: escupinades, cops, destrucció del mobiliari urbà... Tot té el nexe comú del menyspreu a allò que ens és comú. Que no hi ha alguna manera d'aturar-ho?

147è joc literari: El final de les faroles velles

Com cada mes, el Jesús Maria Tibau ens repta mitjançant els seus Jocs literaris. Aquesta cop, ha proposat un relat sobre unes faroles velles d'un parc de Tortosa. Aquí un resultat:

"Feia temps que eren conscients del seu final. Des que van veure que els operaris en col·locaven de noves, que ja s’imaginaven el seu fatal destí. Durant uns dies, van compartir carrer amb elles. Tenien clar que no hi podien competir. La llum que desprenien era més forta i clara que la seva. Res a fer.
Finalment, va arribar el dia. Uns homes van començar a remenar-les. Amb força, provaven de separar-les del carrer on s’havien arrelat. Ja no podrien contemplar com els joves passejaven agafats de la mà, com els nens anaven a coll dels seus pares i mares.... De tant temps allà instal·lades, ja coneixien a tothom. S’hi trobaven bé, i només els molestava les poques puntades de peu que rebien d’algun desconsiderat. Als petits els havien vist créixer, als joves fer-se adults i als més grans, per desgràcia, morir. Havien sentit rumors de com seria la seva destrucció. Una immensa màquina les aniria foment cops fins a esdevenir ferralla. I així va ser.
Avui, als carrers de Tortosa hi ha unes noves faroles. La gent per prou feines hi para atenció. Com a molt, algun comentari sobre la novetat i si la forma els agrada més o menys. Igual que les seves antecessores, les actuals saben que, quan comencin a perdre força i n’apareguin unes de més modernes, sofriran el mateix final. Almenys, mentre restin dempeus, gaudiran del que els ofereixi la gent. "

PSOE i PP, contra la immersió lingüística

Ni el PSOE ni el PP accepten la immersió lingüística. Hi estan radicalment en contra i, si per ells fos, tot l'ensenyament seria únicament en castellà. Els primers ho proven de dissimular, però els fets els delaten. La seva darrera ocurrència és la d'examinar els alumnes catalans de diverses matèries ("avaluació de diagnòstic", en diuen) els cursos de 6è de Primària i 3r d'ESO. En el rerefons, hi ha l'estupidesa que el PP i tots els mitjans editats a Madrid han anat conreant (junt amb declaracions delirants com les del Conseller Maragall) sobre el suposat baix nivell de castellà dels nens i nenes catalans. A això, cal sumar-hi que les competències en aquesta matèria corresponen a la Generalitat. Però ja sabem quin és el respecte del PSOE i el PP vers la llei catalana.
Només cal veure la situació oficial de la llengua catalana a la Franja o al País Valencià per a saber què hauria pensat si un d'aquests dos partits hagués governat a Catalunya des del restabliment de la Generalitat. En el primer cas, fins fa quatre dies que no s'ha promulgat una Llei de Llengües d'Aragó que, a sobre, neix sense recursos per a complir-se. Però és que, a més, tampoc reconeix l'oficialitat del català, sinó que només l'exposa com una llengua "que es parla" per allà. Al País Valencià, cada any milers d'alumnes es veuen privats de ser escolaritzats en valencià degut a la manca d'interès de la Generalitat Valenciana. A la Catalunya Nord, l'ultra-jacobinisme francès l'ha intentat esborrar totalment del mapa. Sort de La Bressola i altres entitats o la situació encara seria pitjor.

Un altre punt que denota l'actitud del PSOE i el PP vers la llengua és la seva inhibició quan tenen lloc vexacions contra algú que vol expressar-se en català. Un dels darrers fets públic, un cubà que va parlar en català a agents de la Policia espanyola, un dels que més sovint perpetren aquesta lesió de drets. "¡Cojones, que bien que hablas en catalán!", li van dir. El més greu, que aquests personatges, de ben segur, continuen passejant-se amb el seu uniforme pels carrers del nostre país tan panxos, tranquils i contents.

L'estafa de l'Àrea Metropolitana

La setmana passada, el govern va aprovar les lleis de vegueries i de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). De la primera se n'ha parlat força i s'ha vist envoltada de certa polèmica. El Síndic d'Aran (F.Boya, del Psc-PSOE), ha dit que abans prefereixen ser una província espanyola que veure's englobats dins d'una vegueria (en reclamen una de pròpia per a ells). Des de Lleida, l'alcalde critica que es divideixi l'actual província. Des del Penedès reclamen una vegueria pròpia. Al Camp de Tarragona hi ha hagut conflictes sobre el nom de la divisió i pel tema de la capitalitat (Reus demana que sigui compartida amb Tarragona, que s'hi nega). Fins i tot, alguns il·luminats ha proposat canviar el nom de l'Aeroport de Reus. A sobre, el ministro Chaves ha advertit que de tocar les provincias, res. Però ara no em vull centrar en això. Alhora, i sense fer molt de soroll, els socialistes han encolomat la seva tan desitjada Àrea Metropolitana. I què és això? Doncs un intent de recuperar la vella Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), suprimida pel President Pujol el 1986, fart que els socialistes ho utilitzessin com a contrapoder a la Generalitat. Mira que en van ser de ridículs que, fins i tot, el Pasqual Maragall en va crear una bandera i va proposar un himne per a ella.

A diferència de llavors, la nova CMB neix amb el consens de tots els partits (què patètic el paper d'ERC i CiU aquí!). Ara bé, els socialistes ja s'han preocupat per a introduir-hi una sèrie de canvis per a assegurar-se'n el control. A diferència d'abans, el seu President no serà l'alcalde de Barcelona, sinó l'escollit pels diferents consellers. I per què això? Doncs perquè el Xavier Trias va pel davant del Jordi Hereu en totes les enquestes. A més, cal destacar-ne un element molt perillós: tindrà competències en urbanisme. Alerta!! Hi ha el risc que els socialistes puguin fer i desfer al seu gust tan tranquil·lament. Per tant, aquesta nova àrea Metropolitana no neix amb la finalitat de facilitar els intercanvis o comunicacions entre els diferents municipis que la conformen (ja exiteixen entitats com l'ATM que ho fan). A més, amb la vegueria de Barcelona és inútil crear una nova divisió.

Així doncs, aquesta AMB és l'eina que han preparat els sociates per a continuar mamant poder un cop siguin foragitats de la Generalitat. Perquè d'això, que no repetiran, en són plenament conscients. Tant, que avui el Conseller Maragall ho ha reconegut públicament. Però, com que tots els partits també rebran un pessic del pastís, doncs calladets i a acceptar aquesta entitat estúpida, innecessària, inútil i centralista (algun dia entendran que Catalunya no és només Barcelona?!).

Més corrupció a les Illes Balears

Han estat uns últims dies molt moguts a les Illes Balears. Diferents dirigents d'un dels partits que conformaven el govern, Unió Mallorquina, s'han trobat implicats en presumptes casos de corrupció. Entre ells, hi ha els dos últims presidents del partit (Miquel Nadal i Miquel Àngel Flaquer) i la seva Presidenta d'Honor (Maria Antònia Munar), que no és poca cosa. La història d'aquest partit és molt peculiar. Amb molts pocs escons, ha estat decisiva per a decidir el color del govern balear. Segons com bufa el vent, o pacta amb el PP (com en la legislatura passada) o amb el PSOE-Psib (l'actual). La qüestió és que, finalment, sempre acaben tocant algun càrrec.

Els escàndols al voltant d'aquest partit, però, vénen de lluny. Ja a finals de l'any passat, el Bartomeu Vicens (ex-conseller insular) va ser condemnat a 4 anys i mig de presó i 8 d'inhabilitació en l'anomenat cas So n'Oms. El mateix dia, es va condemnar l'ex-secretari del partit, Damià Nicolau, a 2 anys i 3 mesos de presó. El paradògic del cas és que, dies abans de conèixer-se la sentència, el vot favorable de Vicens als Pressupostos va salvar-los de ser tombats. Això i la negativa en un primer moment de foragitar UM del govern va provocar que tots els membres d'ERC dimitissin de les seves funcions, fet que va deixar el PSOE, el Bloc per Mallorca i UM sols (havien arribat a un pacte de govern, doncs el PP havia sortit vencedor de les eleccions). Arran dels darrers escàndols, però, el President Antich ha expulsat UM del govern balear i de totes les altres institucions de les Illes on hi tenien un pacte. El govern queda, doncs, en minoria, i ha precisat d'una reestructuració de les Conselleries. Ara bé, l'embolic polític no ha fet més que començar. A UM no ha sentat gens bé aquesta expulsió, i mostra d'això és que avui han votat en contra del govern per primer cop des del 2007, any quan van formalitzar l'acord de govern. Ahir, curiosament, els dos ex-presidents del partit (i altres membres del partit) van pagar les fiances de 100.000 euros per a evitar la presó. En fi, que sembla que tot aquest embolic portarà cua i que no ha, ni molt menys, acabat.

La història resultant (III): El desenllaç

(continua)-Per fi a casa, ja ha acabat el curro, per avui! Odio com els meus companys de feina s’escaquegen! Avui, per primer cop, el jefe ens ha demanat la nostra opinió. I ningú ha badat boca! Per què quan et conviden a parlar les paraules se’n van de vacances? Un va i diu: “Davant d’aquesta magnífica oportunitat que ens concedeixes... no sé què dir!” I tothom a riure! Imbècils! A més, tinc els peus freds i diuen que demà en farà més, el vent aquest vespre també és fred. M’agrada el fred però quan em puc abrigar i estar calent a casa -no rep resposta.-Ei... que no hi ha ningú?!
En entrar al lavabo, tampoc s’ho podia creure.
-Però què collons?
Semblava que al monstre no li agradava que la gent parlés, perquè va fer amb ell el mateix que amb els altres. El gegant es trobava avorrit, pel que va decidir sortir al carrer. Evidentment, cada cop que es topava amb algú, la gent intentava marxar del seu voltant. Tal actitud el posava nerviós.
-M’acabo de fer un massatge relaxant i estic baldada, quina pallissa m’han fotut!-comentava una dona a una amiga seva.-Parlant amb la Marta, ahir li vaig dir que també m’agrada una noia. Ella va dir: ah...
-I aquesta sóc jo! Què bé!
-Tinc tantes ganes d’estrenar el pis! Per fi anem a viure plegades!
-Ja posats, jo desitjo bona salut, un parell d’ulls verds, l’ós que se m’havia de regalar, poder canviar de dents com els taurons i tornar a tenir 14 anys.
Aquella va ser la seva darrera conversa.
Tots els mitjans van informar de seguida de la catàstrofe. Totes les potències van enviar els seus exèrcits, però tampoc va servir per a res. Les bombes, bales i altre armament no li feien ni pessigolles. A més, es sentia indignat i estafat. Un bon dia, va decidir que havia de civilitzar-se. Per a tal objectiu, va fer com tota la gent de bé i va buscar una casa. En el seu cas, va trobar una cova. El dia següent, però, va veure a l’entrada un home avisant-lo que havia d’hipotecar-se, que allò era propietat del banc. “Un banquer vol cobrar-me hipoteca per la meva cova. És això legal?”, es va escandalitzar. El seu odi vers els humans va créixer fins al punt de desitjar la seva completa desaparició. L’últim en caure va ser un honrat masover.
-Sóc el darrer!-es va plantar. Convençut del seu trist final, encara es va encarar amb el monstre.- Sóc en un poble sospitós d'albergar zombies. Sucorru!
El monstre no parlava, però va sentir un estrany sentiment de pena vers ell. Anava a marxar quan va veure una cosa que el va esgarrifar. Tendes de campanya! Odiava aquell recinte en forma de triangle. Si el masover hagués tingut un mínim de coherència, no hi hauria barrejat mai les tendes de campanya. Un banquer i unes tendes de campanya mal posades van suposar la fi de la humanitat.

La història resultant (II)

(continua) Com molts joves, el primer que van fer en arribar va ser engegar l’ordinador.
-Passo massa hores davant una pantalla.-explicava ella.-A més, m’he enganxat al twitter i a l’odisfera i això em preocupa!
-No et preocupis tant! Mira! Aquí tenim un gran bloc, d’un autor amb qui gairebé sempre estic d’acord.
-Però què dius!? Mira, llegeix això: “Avui he llegit un article on posava que a la Xina hi han 24 milions mes de homes que de dones. I que, cada cop les dones son mes exigents alhora de trobar parella. I jo pregunto: "que les dones necessiten tindre un home amb un Ferrari i un xalet per sentir-se mes valorades i estimades? De veritat creieu que la parella ideal existeix? A vegades penso que soc un marcià que viu en un mon massa superficial...”. Vol anar de sentimental i profund i la caga. Has vist quina parida? Com pot dir això de les dones? Que si necessitem un home ric... de què va? No m’agraden les nois que per davant diuen una cosa i per darrera en pensen una altra. Les paraules per davant, macos!
-Doncs mira, ara et diré el que em passa pel cap, tant que t’agrada que anem de cara: Em pica el membre, però no pense rascar-me'l. Si ho faig, estic segur que Alicia Sánchez Camacho em castigarà, perquè això és el que fan els immigrants que viuen amuntonats en els pisos de les ciutats de la costa est de Suïsa. Per a poder suportar el pessigolleig, menjaré bròquil.
-Ostres, mira l’enllaç aquest de la dreta. A veure què és?
-És la primera vegada que vinc per aquí. No el coneixia, aquest blog!
-El títol és “Somio que els teus ulls em miren”. Mira, posa el vídeo del Youtube aquest!
-Ostes, què bo! Ei, hi comentem alguna cosa?
-No sé. En el fons, els comentaris són com petites flors punzelles amb pètals de llestres. Surten un jorn, brillen unes hores i després s’esvaeixen uns jorns més tard.
-Què et passa, ara t’ha donat per la poesia? Millor fem alguna cosa per dinar!
-Aprofitant l’avinentesa, deixa’m escriure-li al Toni una cosa al seu blog, que no li he escrit mai: "Jo sempre passo per aquí, però en silenci. Avui és diferent. Acabo de passar pel blog Tu, jo i l'Otis i he comentat que anava a pessigar una mica d'edam a la nevera, i en comptes de fer-ho he passat per aquí abans, així que ara, sense més dil•lació, vaig a menjar-me un tros de formatge"

No estaven per gaires invencions i es van limitar a preparar uns macarrons de primer plat i algun tros de llom de segon. De fons, van posar un CD dels Lax’n’busto: “La meva terra és el mar...” , se sentia. Poc més tard va arribar la mare:
-Encara dinant? Suposo que m’haureu preparat alguna cosa, no?
-Sí, sí, aquí ho tens!
-Abans vaig al lavabo.
De sobte, es va sentir un crit. Els nois van pujar corrent.
-Hòstia, què hi fa aquest ectoplasma assegut a la tassa del vàter ? Sí que és gran!
La noia, espantada, va tirar-li aigua per sobre. De sobte, es va sentir un espetec i d’ell en va sorgir un immens monstre pelut de cinc ulls, deu braços, vuit cames, sis antenes sobre el cap i quatre ales. Els humans es trobaven petrificats.
-Ho, hola...- va dir tímidament la mare.
Aquelles paraules no devien agradar a aquell ésser que, gràcies al raig de les seves antenes, va empetitir els que tenia davant i se’ls va cruspir. Una escena clavada a aquella quan el Chuck Norris es va menjar un pastís gegant d'un sol mos... abans que els seus amics li diguessin que hi havia una stripper dins! Unes hores més tard, va arribar el pare de la feina, com sempre, maleint el dia que havia tingut.

La història resultant (I)

Avui comença el relat de la història resultant dels vostres comentaris a l'"A comentar!" de fa uns dies. Donada la seva extensió, dividiré el relat en diversos apunts. Així, de pas, es manté una mica l'intriga. Gràcies a tothom per a col·laborar-hi!
Era un matí d’un dia plujós de gener. A un quart de vuit, com cada dia, sona el despertador a l’habitació dels pares. I, com cada dia, la dona branda el marit per tal de despertar-lo. Si no fos per això, de ben segur, no es llevaria mai.
-Vinga, Josep, que farem tard!-li cridava.
-Ja va, ja va!-remugava l’home entre els llençols.
La Maria va apujar la persiana. Un cop més, tornava a ploure.
-Estic fins els collons que no faci sol... coi de temps tant de ploure!-va remugar ell. -Per què tinc son els matins i de nit no dormiria mai?-es queixava.-M'encanta la nit... Quan tothom dorm i et passeges de puntetes i et menges un iogurt de pinya d'aquells tan bons i penses que demà pot ser un gran dia.
-Vols que anem al gimnàs avui, després de treballar?-va preguntar ella.
-No, no. Quan plou em fa mandra anar al gimnàs. Per cert, m’he d’agafar festa un dia d’aquests per anar a esquiar. Això sí que no em fa pas mandra! Ja tinc ganes que arribi el bon temps en tots els sentits!
La dona, ja vestida, es dirigia al lavabo, on es va trobar amb el seu fill.
-Me’n vaig a fer l’últim examen! Estic una miquetona tip dels exàmens i desitjo més llibertat ja!

-Toca’m els ous!-li va etzibar de sobte el pare.-No et queixis, que porteu una vida de collons! Ja veuràs quan et toqui treballar!
El noi no li va fer cas, va agafar la seva motxilla i va marxar. De seguida, va marxar la mare, que treballa a un banc. El pare, que entra a dos quarts de nou, va baixar al garatge i va arrencar el cotxe. Quan el pare va arribar a l’empresa, el noi ja havia començat l’examen de llatí. Era una assignatura que li costava. Quan va veure la següent pregunta, ja va acabar esgarrifat del tot:
"Tradueix el següent text: Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat. Duis aute irure dolor in reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint occaecat cupidatat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum"

Al mateix moment, va aparèixer un de la SGAE.

-Tu, professor, vés preparant calerons per a pagar-nos els drets d'autor!

Xisclets generalitzats contra aquell sinistre personatge.

-Estàs malat?! Però què dius?!

-O m'ho dóna ara o li foto una denúncia i el deixaré sense casa.

Allò va acabar d'esgotar la paciència del professor. L'home va agafar el llarg regle de fusta de la pissarra i va començar a colpejar violentament aquell lladre. Alhora, es sentien aplaudiments i crits d'ànim. Quan ja estava mig atordit, el va lligar amb una corda i el va entaforar dins d'un armari de la classe. I, sense més, es va girar cap als seus alumnes i els va dir:

-Podeu continuar. Oi que quelcom es mor a l'ànima quan un amic fot el camp?-va preguntar irònicament.-I afegiu una pregunta:"Si en castellà diuen que "El roce hace el cariño", com s'explica l'erosió?". I relacioneu-ho amb el que acabeu de veure.
Els alumnes van somriure i prosseguir amb l'examen. A l’hora d’entregar-lo, al noi no se’l veia gaire satisfet.
-Va, Joan, anima’t!- li va dir una companya.
-Total, ja no hi ha res a fer.-es lamentava.-Ep, m’acompanyes a casa i fem alguna cosa?-va proposar.
-D’acord! Ens anirà bé desconnectar de tant examen!

Modes absurdes

Ahir va ploure a Barcelona. Poc, no pas gaire. Passejant pel carrer vaig creuar-me amb un grup d'adolescents. Cap d'ells duia paraigües. Aquella escena em va recordar una absurda "moda" que hi havia quan estudiava l'ESO. Hi havia un grupet, els que pretenien mostrar-se com els més guais, que mai portaven paraigües. No sé, ho devien trobar poc modern o alguna collonada per l'estil. Eren els mateixos que es devien passar una hora davant el mirall abans de sortir de casa. Tot havia d'estar correctament col·locat fins al darrer mil·límetre. Semblaven maniquís: el cabell ple de gomina, la roba col·locada estratègicament de tal manera que es deixés entreveure la roba interior, el calçat descordat... I, de ben segur, no ho feien pas per comoditat. Contínuament s'estaven retocant algun pèl, pujant-se o baixant-se estratègicament la samarreta i els pantalons o movent un cinturó que no servia pas per a subjectar els pantalons (que els duien baixats) sinó per a fer bonic. D'aquesta manera, pretenien ser els més diferents i moderns, però no se n'adonaven que en realitat eren tot el contrari. Eren com tristes fotocòpies posades una al costat de l'altre, esclaus de la idea d'un publicista que s'estava enriquint a la seva costa.

Perquè, en el fons, què són les modes? Doncs invencions d'uns pocs personatges que empren milions i milions d'euros per a estendre entre la població, gràcies als mitjans de comunicació de masses, un determinat model. I compte que no et surtis d'allà o ja ets fora! I el mateix pels anomenats alternatius. Juguen a diferenciar-se d'aquesta moda per a finalment crear-ne una altra on tots van igual i semblen, també, fotocòpies els uns dels altres. I és que, l'ésser humà, en el fons, sembla que necessiti sentir-se part d'una col·lectivitat. Hi ha els pijos, els progres, els gòtics... Diferents grups que es critiquen entre ells, que es creuen els més diferents entre els diferents, però que a l'hora de la veritat són tan esclaus com els altres d'una moda que ells mateixos s'han auto-imposat.

M'ha tocat un premi!

No sóc dels que juga a loteries ni a sortejos semblants. Només compro el número de Nadal de la feina (és absurd, però si als altres els hi toqués em quedaria una cara indescriptible) i com a molt uns cinc o sis cops l'any provo d'encertar una travessa (aquesta temporada en porto dues amb un resultat nefast). Ahir, però, la meva sort va canviar. Gràcies als jocs literaris del Jesús Maria Tibau, per primer cop a la vida, m'ha tocat alguna cosa. M'ha fet una il·lusió! M'ha ben alegrat el dia! Quan ho he vist no m'ho acabava de creure però, sí, era real!

El premi en qüestió el conforma un lot de llibres i música. Els llibres són els següents: Tu no m'estimes, del Jordi Pijoan i el Manel Barrera; El silenci dels arbres, de l'Eduard Màrquez; Els secrets de la vida, de la Núria Pradas; Quan deixàvem de ser infants, de la Gemma Pasqual i Postres de músic, del Jesús Maria Tibau, l'organitzador de tot plegat. Pel que fa a la música, podré escoltar Soul.cat, de la banda Soul Machine i Quadern de viatge, del Jordi Albero. He fet molta sort!

Evidentment, donar les gràcies al Jesús Maria Tibau i destacar la feinada que fa a l'hora d'organitzar aquests Jocs. Animo a tothom, doncs a participar-hi. A més, la propera persona amb fortuna pot ser qualsevol de vosaltres!

P.D.: Error en els premis: aquests són els que podeu obtenir si participeu en els jocs d'aquest mes. Realment, són aquests. Content i satisfet igual!

Quin indret és (IX)?

Avui toca una nova entrega del concurs Catalunya des del terra. Ja està escrita la resposta de la setmana anterior. La localitat a endevinar aquesta vegada és la següent:

Com que sé que és un lloc complicat, donaré alguna pista. Primer: és un petit municipi de 232 habitants de la comarca de la Cerdanya. Segon: comença amb "P" i acaba amb "s" (l'únic d'aquestes característiques a la zona. Rectificació: n'hi ha dos. És un d'ells). Per arrodonir-ho, en aquest enllaç es troba el llistat de muncipis de la comarca. Ara segur que sí!

Per cert, moltes gràcies a tothom per l'alta participació a l'"A comentar" de fa uns dies. De seguida que tingui una mica de temps (espero que ben aviat), pensaré com enfocar una història que pot ser del tot surrealista.

Tot arreglat?

Sembla que, finalment, el Joan Carretero tornarà a posar-se al capdavant del Reagrupament. Segons els Estatuts, la dimissió s'ha de presentar de forma escrita i, com que ni ell ni cap dels altres 12 que van dir que abandonaven la Junta ho van fer per aquesta via, no estan oficialment dimitits. I ara, amb l'abandó dels que en un principi van quedar, tornaran a prendre les regnes de la formació. Tot plegat queda molt enrabassat. Hi ha qui ha vist això com una forma de reforçar el lideratge del Joan Carretero. D'altres, fins i tot, comenten que el que ha ocorregut aquests dies és beneficiós perquè ha situat el Reagrupament als mitjans. Penso el contrari: quina imatge s'ha donat? Els que no coneixien l'associació o els que en tenien una idea vaga poden haver pensat que és un lloc on només hi ha mala maror i batalles internes. Pels que ja estaven assabentats de la seva existència, poden haver quedat decebuts i perplexos davant l'embolic. Perquè, és clar, de tota la feina i centenars d'actes fets fins ara no se n'ha parlat.
Un punt que he de reconèixer que m'ha entristit molt han estat alguns missatges i declaracions. De les quatre persones que en un primer moment es van mantenir a la Junta, em sap especialment greu el que s'ha dit sobre l'Emili Valdero i el Francesc Abad. El primer ha col·laborat en nombrosos actes arreu del territori explicant com ningú l'engany del nou finançament i els avantages a nivell econòmic d'un Estat català. És una persona amb una preparació excel·lent. Sobre el segon, és un company del Districte i puc donar fe que és treballador i pencaire com pocs. Espero que, tot i el que han viscut, continuïn a Reagrupament. Són persones molt vàlides i que aporten moltíssim, dels que més. Tenint en compte que havien estat escollits en una assemblea i que a més tenien raó en el tema de l'elecció de candidats, no mereixen les crítiques que han rebut. Dels altres poc puc dir. No m'ha agradat la forma de marxar del Jaume Renyer. Com tampoc he trobat encertades les declaracions de la Rut Carandell.

Amb tot el que ha passat, molts han quedat decebuts. I és més que comprensible. A tota organització hi ha problemes perquè l'opinió de casdascú és única. Ara bé, aquí les expectatives eren molt altes. Toca tornar a il·lusionar.

Ahir vaig recordar perquè no vaig al cinema

No sóc gens d'anar al cinema, però ahir, com tanta altra gent, hi vaig anar. Ens vam plantar davant la cartellera d'un dels cinemes que no van apuntar-se a l'anti-català tancament patronal (la vaga, com bé ha recordat algú, només la poden fer els treballadors) i vam mirar què hi havia. Per l'hora que era, només hi havia dues opcions: "Chéri" o "El erizo". Cap de les dues pintava gens bé. Finalment, ens vam decantar per la primera. Vam pensar que, com que al cartell hi havia una actriu famosa (la Michelle Pfeiffer) la pel·lícula seria com a mínim suportable. Però no. Va ser horrible. Sort que només va durar una hora i mitja que, tot sigui dit, es va fer eterna. L'argument (si es pot dir així) és el següent: una cortesana ja jubilada de la París de principis del segle XX és requerida per una amiga seva perquè es faci càrrec del seu jove fill. Tant se'n fa que conviuen junts durant sis anys, fins que la mare d'aquest acorda un matrimoni amb una altra noia jove com ell. Tots dos, però, resulta que s'han enamorat i així transcorre la història. No explicaré el final, per si algun insensat decideix anar-la a veure, però si la pel·lícula era dolenta el final ja és acollonant.
Pel que fa al locaut d'algunes sales, les que van obrir van notar un increment del nombre d'entrades venudes. Una mostra, doncs, que hi va haver gent que hi va anar com a acte de protesta. Ara bé, el que és trist és que haguem de reivindicar cinema en català mirant pel·lícules en castellà. L'única que feien allà era "Petit indi" i a sobre pel matí. Amb tot, els hi agradi o no, finalment les majors hauran d'acatar la llei i acceptar el doblatge i subtitulat en català. És una llei i es farà complir. Per tant, si no hi ha cap imprevist, en pocs temps podrem gaudir de cinema en català a Catalunya.

No perdem la calma ni la il·lusió (II)

El Joan Carretero ha afirmat avui que, tot i deixar la Junta, no abandona l'associació i que no té la intenció de tirar endavant cap moviment nou. Un motiu, doncs, per a estar tranquils: no hi haurà una nova divisió i el que fins ara ha estat el cap visible de la formació no se'n va. Ha afegit, també, que continua amb la voluntat de col·laborar amb el Joan Laporta i de cedir-li el lideratge. Per acabar-ho d'arrodonir, el President del Barça ha afirmat que aspira a ser President de la Generalitat i que ho farà amb una platoforma pròpia o ja existent (referint-se al Reagrupament). A tot això, els quatre membres restants de la Junta actual ja han avançat que dimitiran com a tard el dissabte i que una de provisional portarà el timó de l'associació fins a la convocatòria d'una assemblea extraordinària on es definiran els nous membres. Mica en mica, sembla, la situació es recondueix i es senten les bases per a recuperar la normalitat.

Sobretot per Internet, he llegit alguns escrits acusant-se els uns als altres de ser els culpables d'aquest embolic. Fins i tot, hi ha qui ha enviat notes via mail. Crec que això no serviex per a res i no ens porta enlloc. En el projecte del Reagrupament no hi sobra ningú i tothom que desitgi un Estat propi hi ha de ser benvingut. És ridícul que ara ens discutim entre nosaltres. No dèiem que volíem ser diferents? No afirmàvem que no cauríem en els mateixos errors que els partits tradicionals? Doncs aparquem els nervis i les reaccions viscerals i centrem-nos en l'objectiu comú: el de tirar endavant un projecte polític que ens faciliti el trajecte fins a l'Estat propi. Fins ara s'ha fet moltíssima feina. Molta gent hi ha treballat amb tota la il·lusió i convenciment del món. No malbaratem tot aquest gran capital.

No perdem la calma ni la il·lusió (I)

Tot anava molt bé. En molt poc temps, s'ha aconseguit crear una estructura organitzativa a tot el territori. S'ha arribat a un nombre d'associats molt important (3.500) tot i el context de desafecció política. Centenars de persones estan treballant en comissions per a presentar un programa polític per a les properes eleccions. El propi Joan Laporta havia manifestat que es sentia reagrupat, pel que es guanyava un valor molt important. Però, sobretot, com va dir el Toni Strubell en un acte a Barcelona, s'havia recuperat la il·lusió. Es veia el Reagrupament com una alternativa sòlida, seriosa i potent per a tirar endavant un projecte que portés el país cap a l'Estat propi. En aquest aspecte, va explicar una anècdota. En una localitat catalana, un partit volia fer un acte, que finalment van haver de cancel·lar per falta d'assistents. 10 dies després, la presentació del Reagrupament a la mateixa sala va omplir. És per això, doncs, que hi ha hagut tant de desànim en saber-se la la dimissió del Joan Carretero, principal impulsor del projecte, i 12 persones més de la Junta. El motiu de les diferències és, sembla, la forma d'escollir les llistes. En aquest aspecte, els Estatuts són molt clars: ha de ser per circumscripcions electorals, tal com defensen els membres de la Junta no dimitits. Ara bé, és això motiu suficient per a provocar tal desfeta? Si hi ha una majoria de la Junta que no ho creuen així, doncs que ho posin a votació i els associats decidim. I cap problema. Dimitir per només això em sembla molt precipitat.

Durant tot aquests mesos, s'han fet multitud d'actes per tot el territori, tots ells amb una assistència important de gent. Cap d'ells, però, va ser considerat prou rellevant per als mitjans (tot i que s'enviava la nota corresponent) per a donar-los a conèixer. Tots sabíem que passaria això, pel que ja ho teníem assumit i treballàvem tenint-ho en compte. Érem conscients, també, que al més mínim error o discrepància sí seríem notícia. Per això sorprèn tant una decisió tan contundent. He llegit i sentit molts comentaris de desànim, de decepció i fins i tot de ràbia. Els comprenc, donades les altes expectatives generades. Ara bé, hem d'esperar que això es recondueixi. Avui el Joan Carretero ha parlat, i crec que hi ha espai per a reconduir la situació.