EL CARRETERO ES MOU

El Joan Carretero s'ha donat de baixa d'Esquerra després que la direcció li obrís un expedient disciplinari. Abans de ser sotmès a un judici sumaríssim, com va dir, preferia una reunió entre representants de la direcció del partit i el Reagrupament (no és que no respectés el Joan Ridao, com es va dir per alguns mitjans). Donada la duresa de la resposta, ha decidit plegar. Amb ell, se n'ha anat també el Jaume Renyer, del segon corrent crític del partit. A diferència del que va passar amb el PI, sembla que no hi haurà una sortida massiva de militants, però sí hi pot haver un important transvasament de vots. En una actitud que sorprèn, el Puigcercós ha assegurat que la marxa de l'ex-alcalde de Puigcerdà propiciarà que molta més gent s'apropi al partit. Ara bé, per molt que aparentin, no ho veuen gens clar. Només cal observar les declaracions dels dies posteriors a la marxa del Carretero: el Josep Huguet publicant que cal una República Catalana (curiós que ho hagi de remarcar formant part del partit on milita), el Puigcercós assegurant (un cop més) que Esquerra sortirà del govern davant un mal acord de finançament. Fins i tot el Miquel Iceta va sortir a fer el ridícul i va tornar a expressar el mateix que fa uns mesos: que un mal finançament perjudicaria els relacions entre el Psc i el PSOE. Quines relacions? Si formen part del mateix partit! Fins ara, els altres han manat i ells han obeït sense més problemes. Fins i tot persones de rellevància pública com el Salvador Cardús veuen amb bons ulls el projecte que s'està dibuixant. Per ara, el de Tremp ha registrat Reagrupament com a organització cultural. Amb tot, el finançament s'eternitza. La nova data: el maig. Per Rodalies, han acordat el juliol. Noves dates que s'incompliran? La cosa no pinta bé, i més perquè en cap dels dos casos s'han explicat les condicions en què es donaria l'acord. Per acabar-ho d'arrodonir, el President Montilla ha dit que seran "flexibles i no maximalistes". Anem arreglats.
En fi, que l'entrada en escena d'una possible nova formació amb el Carretero com a cara visible podria provocar una sacsejada política a Catalunya. I no només pels resultats que podria treure, sinó també pel desplaçament cap a posicions més catalanistes i sobiranistes que altres partits, amb l'esperança de contrarrestar-lo, es veurien obligats a fer. Sentirem, també, moltes mentides contra la seva figura. Per ara, ja l'han acusat de ser de dretes, radical, irresponsable i un "periodista" l'ha titllat d'insignificant. Potser haurien, tots plegats, de consultar el seu programa abans de deixar anar tot aquest seguit de bajanades. Bé, potser és que saben la realitat i menteixen deliberadament. Em quedo amb la segona.

ESTUDIANTS PEL CATALÀ

Molt bona acollida de la Jornada "Present i futur del català a les universitats" celebrada ahir a la Casa de Cultura de Girona. Aquesta és una iniciativa de la Plataforma Universitària pel Català (PUC), que ha comptat amb el suport i adhesió de les principals associacions de l'àmbit universitari català (SEPC, Estudiants en Acció o FNEC) i entitats del renom de la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i la CAL. La importància d'aquest acte s'exemplifica en diferents qüestions. Primer, que la PUC ha aconseguit reunir en un mateix acte i per a un mateix objectiu les associacions estudiantils preocupades sobre el futur de la llengua catalana. La unitat d'acció serà clau per a afrontar els reptes del nou Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES). Segon, per a veure tot el que s'ha fet els darrers anys en matèria de llengua a les Universitats i constatar així el greu retrocés que ha sofert la llengua catalana en aquest àmbit. Tercer, per a tenir la oportunitat d'escoltar a totes les parts implicades en el tema. Quart, per a trobar espais de diàleg, cooperació i entesa per a ser més efectius i assolir uns millors resultats. Cinquè, el compromís de la comissionada per Universitats i Recerca de la Generalitat, Blanca Palmada, per a impulsar un Decret per a reforçar el català a la Universitat. Així doncs, el balanç del dia d'ahir és molt positiu. Aquí, l'enllaç per a formar el Manifest.

De la Jornada, em quedaran especialment a la memòria tota la història al voltant del desplegament de l'article 6.4 (increïble, la veritat, i mostra fins a quin punt en pot arribar a ser de lenta i poruga la nostra classe política) i el genial, contundent i alhora divertit discurs de cloenda del Josep Maria Terricabras. Així doncs, unes molt bones Jornades, que han aconseguit també un important ressò a alguns mitjans de comunicació. Felicitar, doncs, a la PUC per a l'organització i per la feina molt ben feta i desitjar que totes les paraules i bones intencions d'ahir es tradueixin en fets a partir d'avui mateix.

S'HAN CARREGAT DEL TOT CATALUNYA RÀDIO

Les dades de l'Estudi General de Mitjans han donat com a resultat un gran canvi pel que fa al seguiment de les emissores de ràdio a Catalunya. Per primer cop en moltíssims anys, Catalunya Ràdio no és la líder i s'ha vist superada per RAC1, que ha esdevingut l'emissora més escoltada del país. A sobre, la Cadena SER apareix molt a prop de la ràdio pública catalana. Ho han aconseguit. Els ha calgut molt poc temps per a portar la que era, i amb molta diferència, la ràdio més seguida del país, a la ruina. Han acomiadat de la plantilla a tots els locutors líders (l'Antoni Bassas el darrer) col·locant al seu lloc a "periodistes" de la corda sociata. El resultat: programes d'una qualitat infame (menys alguna excepció, és clar), avorrits i sense contingut. RAC1, pel contrari, ha fet les coses ben fetes, ha reclutat a alguns dels periodistes menystinguts a Catalunya Ràdio i ha esdevingut líder. Per a més inri, des de la direcció de la ràdio pública han dit que la situació és d'"empat tècnic". A sobre, es pensen que som idiotes. No diuen, és clar, que en mig any han perdut 100.000 oïents.

Un dels principals objectius dels sociates en arribar al poder era el control absolut dels mitjans públics. Les crítiques més pròpies d'un règim stalinista i anti-democràtic que llença el Joan Ferran en són la prova més clara. Desitjaven que la SER, la seva, aconseguís el liderat. Però s'han trobat al davant una ràdio jove (només 9 anys) que els ha pres el lloc desitjat. I els costarà molt foragitar-los.

COM PERVERTIR LA DIADA DE SANT JORDI

La festivitat de Sant Jordi, nascuda amb la finalitat de promocionar tot allò relacionat amb el llibre i la cultura catalana, ja fa molts anys que ha esdevingut una cosa ben diferent. Enlloc de promocionar aquells escriptors novells que comencen, molts d'ells de gran qualitat, es continua donant gran protagonisme a aquells que ja gaudeixen d'una publicitat molt important la resta de l'any. Enlloc de posar èmfasi en els escriptors catalans, es procura un espai ben gran a escriptors de fora que només trepitgen Catalunya quan veuen que hi poden fer diners. Ens fan una mica la pilota, diuen que els hi encanta aquest dia i tan contents. Ara bé, quan toca defensar Catalunya de les mentides de molts, com amb l'Estatut, desapareixen del mapa. Silenci total. A això, sumar-li la publicitat addicional que reben els escriptors "mediàtics", que acosnegueixen fer l'agost en ple abril.

Aquest any, a més, hem viscut una situació encara més penosa: la presència del Mariano Rajoy a la recepció que es celebra cada any (que, per cert, no compta amb el discurs del President, eliminat pel segon tripartit). Vergonyós comprovar com totes els càmeres i atenció es centraven en un patètic personatge que li importa un immens rave i menysprea la cultura del país. Patètic. Una mostra de provincianisme més gran és difícilment superable. Un nou intent de virar "cap al centre" provant de fer-se el simpàtic amb pallassades com la d'ahir. Això sí! Va dir, per a tranquil·litzar al seva parròquia, que el recurs contra l'Estatut no el tiraria enrera. Li deu haver costat fer tant de teatre.

LES DUES VIES DEL CARRETERO

L'article que va publicar el Joan Carretero ha sacsejat la vida política del país en l'àmbit del catalanisme. Feia temps que no es sentien uns plantejaments tan clars i directes. La situació és la següent: els funcionaris col·locats a dit pel PP i el PSOE al Tribunal Constitucional marcaran el límit de l'autonomisme espanyol. És a dir, més lluny d'on ens privin, no s'hi podrà anar. Per tant, ens trobarem en un escenari on només hi haurà dues vies: o esdevenir un Estat dins d'Europa (ser uns europeus de primera) o una simple autonomia a qui el govern espanyol no respecta ni tan sols la llei democràtica ratificada en referèndum (uns espanyols de regional). Totes les vies intermèdies (com el federalisme) es mostraran utòpiques, ja que per a arribar-hi caldria un acord amb el partit que governi a Madrid. I, evidentment, ni PP ni PSOE faran el pas. Per què, per exemple, de què servirà, en cas de sentència negativa, demanar el concert? Perquè, un cop a Madrid, ens diguin que no i ens quedem igual? No n'hi ha prou d'aquest joc? I durant tot el temps que transcorre des de l'inici de la demanda fins al seu trist final, la mateixa història: des d'aquí, els catalanistes, amb aquesta justa demanda a la maleta, assegurant que farem un pas endavant, que ens en sortirem. I des d'allà, amb la col·laboració de les filials del PP i el PSOE a Catalunya, denengant-nos el que necessitem. I qui dia passa, any empeny. Per a aconseguir un finançament just, tenir veu a Europa i disposar de prou recursos per a assolir el màxim benestar social, una educació de qualitat o poder tirar endavant les infraestructures necessàries per a estar connectats al Món o crear ocupació de qualitat i valor afegit, només hi ha una sortida: esdevenir un Estat dins de la UE. Entossudir-se a continuar en un Estat que tot ens ho nega només ens portarà frustració, desil·lusió i perdre grans oportunitats de progrés social, econòmic i cultural.

... EL CARRETERO AVISA

La resposta de la direcció d'Esquerra a l'avís del Carretero ha estat la següent: si voleu marxar, doncs adéu. El Carod-Rovira, fins i tot, ha dit que això seria positiu per al partit. No trobo del tot normal aquesta actitud. En un partit que hauria de sumar el màxim nombre de sobiranistes no pot alegrar-se que molts d'ells se'n vagin. L'argument que s'han tret de la màniga és dir que els sembla molt bé que algú ocupi l'espai independentista de centre-dreta. Per què acusen al Reagrupament de tenir aquesta ideologia? Potser s'haurien de mirar, abans, les seves propostes. Dir que ells són els més d'esquerres de tots i que aquells que pensin diferents ja són de dretes, no és molt de rebut. Com tampoc és molt net que CiU es posi pel mig i asseguri que això és una mostra que una part del catalanisme "radical" (ai!) està decebuda amb Esquerra. Un error: titllar la gent de Reagrupament de "radical". Què vol dir ser "radical"? Voler exercir el Dret a l'Autodeterminació? No havíem quedat, per exemple, que CDC donava suport a la Marxa dels 10.000 a Brussel·les ? A més, parlar dels assumptes interns dels altres partits no genera moltes simpaties. És cert que a ells els hi han fet força cops (amb els problemes sorgits amb el Guardans o el Duran), però fent el mateix que els seus rivals es situen al seu nivell. Ha estat, un cop més, el Felip Puig. No fa cap favor a l'Artur Mas ni al projecte de la Casa Gran amb declaracions com aquesta.

EL CAROD PLEGA...

El Josep Lluís Carod-Rovira ha renunciat a presentar-se com a candidat per Esquerra a les properes eleccions catalanes. Així doncs, el Joan Puigcercós es reafirma com el líder del partit. Amb quasi total seguretat, en cas d'haver-s'hi presentat, el de Ripoll l'hagués superat. Per tant, des d'aquest punt de vista, la seva ha estat una decisió intel·ligent. Els arguments de "donar estabilitat" al partit no crec que hagin passat per davant. Amb tot, se'n va de la primera línia una persona que, en el seu moment, va aconseguir il·lusionar i generar esperances a centenars de milers de persones (m'hi incloc) amb un discurs que barrejava les "mans netes" i la "paraula lliure". Malauradament, en la pràctica política de dia a dia, les expectatives no s'han complert, i d'aquí la gran decepció general amb Esquerra i la conseqüent davallada de vots. No és que ho hagin fet molt pitjor que els altres. Senzillament, com hi havia tantes esperances posades en ells, en no veure's complertes, la patacada ha estat més gran.

El que fa por del cas és comprovar com mitjans aversos al sobiranisme i el propi Psc-PSOE han aplaudit aquesta decisió i han assegurat que amb aquest acte Esquerra "havia madurat". El que es llegeix entre línies és, però, diferent. Estan satisfets perquè amb aquesta operació es barra el pas als sectors crítics més decebuts amb el tripartit i s'asseguren, així, una Esquerra poc reivindicativa. No és estrany, doncs, que dos dies després, el Joan Carretero, amb un article a l'Avui, avisés amb la possible creació d'un nou partit sobiranista que reculli tots els insatisfets amb els últimes decisions de la direcció del partit.

PSOE I PP TAMBÉ PACTEN A BARCELONA

Els grups del Psc-PSOE i el PP a l'Ajuntament de BCN han pactat els Estatuts del Consorci Internacional per a la Pau que ha de gestionar el Castell de Montjuïc. En aquest document, han forçat la presència del Minsterio de Defensa en la vicepresidència primera i han deixat en una vicepresidència segona al propi President de la Generalitat. Per a començar, la presència d'aquest ministeri és del tot innecessària. No té sentit que, un cop cedit (a mitges, com ja es va explicar al bloc) el Castell, el govern espanyol (i per a més inri Defensa) tingui cap presència en la seva gestió. Malauradament, aquesta va ser una condició de les acceptades per l'alcalde Hereu en la "cessió" el 2007. La Generalitat ja ha avançat que no està d'acord amb aquesta resolució. Però no tant per al presència del minsteri espanyol, sinó perquè volen ser ells mateixos qui decideixin quin representant de govern català hi enviaran. Si els dos partits centralistes espanyols tinguessin majoria al Parlament, aquesta aberració ja hauria tirat endavant.

També en l'àmbit municipal, l'Ajuntament ha decidit no col·locar càmeres de seguretat a les zones del Clot afectades per els obres del TGV, tot i les demandes dels veïns i comerciants de la zona. La falta de llum i les tanques faciliten la tasca dels lladres, motiu pel qual hi ha hagut un increment important dels robatoris i de la inseguretat al barri. Potser, si algun d'ells visqués allà, no hauria votat el mateix.

EN GUARDANS TROBA FEINA

L'encara eurodiputat de CiU ha estat "fitxat" per a ser director general de Cinematografia del Ministerio de Cultura. Ell ho ha justificat assegurant que només és una "sortida laboral". La veritat, però, és que treballarà per a un Ministerio inútil que hauria de desaparèixer, ja que les competències en aquest àmbit no estan en mans del govern central. Aquesta, a més, és una històrica demanda del partit on (encara) milita. Un altre agreujant a aquesta "sortida" és que entra al Ministerio just quan al seu davant hi ha un personatge que assegura que a Catalunya s'hi discrimina el castellà. Si tingués ni que fos un mínim de dignitat, ell mateix es donaria de baixa com a militant. Com que no en té, el més lògic seria que el propi partit li estripés el carnet. No es pot ser militant d'un partit catalanista i treballar per un govern espanyol que es nega a complir amb la llei en temes tan importants com el finançament o el traspàs de competències com els aeroports o Rodalies. No es pot ser militant de CDC i posar-te al costat d'aquells que han mentit més que ningú als catalans.

Aquest nou càrrec és, doncs, la culminació de la patètica i barroera rabieta que va tenir en saber que era rellevat pel Ramon Tremosa com a cap de llista a les europees. En veure's sense la cadira, va reaccionar desqualificant i menystenint a l'economista (mentint si era necessari) i ridiculitzant el projecte de la Casa Gran, amb el suport de tots els mitjans de comunicació afins als socialistes, que li han proporcionat la publicitat que buscava. És que, a més, si tingués el més mínim compromís, no s'hagués tornat a proposar com a candidat. Amb ell com a cap de llista, CiU va perdre més de 500.000 vots, obtenint així els pitjors resultats de la seva història (els va superar el PP i tot!). Gent com ell, vividors de la política, són just el contrari de persones com l'Antoni Farrés, que va dedicar la seva vida a la política, a construir un país millor. Al final, ha aconseguit el mateix objectiu que el seu avi: treballar pel govern espanyol, tot i menysprear amb això les necessitats i el benestar dels catalans.

A SEMIFINALS!

Les dues seccions amb més seguidors del Barça, la de futbol i bàsquet, han arribat a les semifinals de les seves respectives Lligues Europees. El futbol, després d'una espectacular exhibició al Camp Nou, humiliant al Bayern de Munic per 4-0 (i encara haguessin pogut ser més). D'aquest partit, recordarem la imatge del Josep Guardiola recriminant a l'àrbitre i els seus assistents que passessin per alt un penal molt clar sobre el Messi. El partit de tornada va ser un tràmit on, tot i començar perdent, es va empatar gràcies a un golàs del Keita després d'una gran jugada col·lectiva. El proper rival serà el Chelsea, que va eliminar el Liverpool. Esperem que no es repeteixi la història del darrer cop i que passem a la final de Roma. El bàsquet, pel contrari, va haver de patir més per a superar els quarts. No va ser fins al cinquè i definitiu partit que es va poder segellar el pas, en una eliminatòria que va començar amb una dura derrota a casa. El Xavier Pascual va donar un bany tàctic a l'Ivanovic, que no va ser gaire ben rebut per alguns sectors de l'afició . Però és que, a més, les altres tres seccions més rellevants, l'hoquei, l'handbol i el futbol sala, també estan duent a terme una molt bona temporada (sobretot els primers). I una dada a destacar: tots cinc entrenadors d'aquests equips són catalans, gent que coneix el club i que se senten barcelonistes des de petits. Que n'aprenguin!

CORRUPCIÓ A BARCELONA?!

Tota la investigació als bordells de Castelldefels ha anat destapant, mica en mica, diverses trames de corrupció on hi ha implicats membres de la policia, advocats, polítics i funcionaris municipals de BCN. Aquests casos són els que provoquen una pèrdua de confiança de la població envers tot el que envolta el món de la política en general. Com pot ser que durant tants i tants anys es portessin a terme les extorsions (demanar diners a canvi del no tancament del local o la negació de llicències) sense que cap representant municipal en sabés res?

Tot va començar amb una querella de la fiscalia contra un inspector de la Policia espanyola per la participació en el suborn de dos prostíbuls de Castelldefels. Primer, van ser imputats comandaments de la unitat contra les xarxes d'immigració il·legal i falsificació. Més, tard, els Mossos detenien dos advocats i citaven com imputat a un jutge. Tot seguit, un inspector municipal. Cada dia, sortien a la llum persones que afirmaven haver estat víctimes d'extorsions. Avui, s'ha imputat per un delicte lligat a la prostitució un cap dels Mossos que va llogar a proxenetes un pis (en un cas a part del de Castelldefels). Però aquí no s'acaba la història: fa poc ha sortit un altre cas en què s'imputa la gerent del barri de Gràcia, dos membres del PP i un funcionari en un nou cas d'extorsió. La propietària assegura haver pagat 6.000 euros per obtenir la llicència d'obertura. Enmig de tot aquest enrenou, cal recordar que el bipartit municipal barceloní va canviar la llei per a salvar de tancament a centenars de prostíbuls que incomplien amb la normativa.

És curiós comprovar com aquests casos han estat tractats amb molta més discreció que tota la trama que afecta a Madrid a membres del PP. Serà perquè hi ha pel mig ajuntaments socialistes? L'escàndol és de dimensions gegantines, però no sembla que interessi massa als mitjans. A aquests mateixos mitjans tampoc els ha importat l'avís del CAC sobre la il·legalitat de la darrera campanya municipal, que es continua emetent amb quatre retocs que no canvien, ni molt menys, els motius pels quals es va demanar la seva retirada. Això sí, la gent de BCN hem pagat la campanya i la seva "remodelació".

UNS CANVIS DE CARA A LA GALERIA

El ZP ha decidit canviar les cares del seu govern, sota l'argument que calia donar un "canvi de ritme" a l'executiu com a conseqüència de la crisi. Curiós comprovar com el Gran Mentider ha jugat amb aquest mot. Abans de les eleccions, negava un cop i un altre la seva existència i fins i tot acusava de demagog a qui s'atrevia a denunciar les seves mentides. Ara, en canvi, sota el pretext de la crisi (no ha tingut més remei que reconèixer-la), realitza una reforma del govern que, realment, té una altra finalitat: la de publicitar el PSOE (s'acosten les eleccions europees). Ha col·locat al front de seu govern persones de l'aparell dur de PSOE, amb la voluntat de publicitar i fer propaganda, no la de dur a terme canvis substancials en la seva patètica gestió.

En el cas català, lamentablement, no és que tot segueixi igual, és que hi podem acabar perdent. Especial por provoquen alguns dels personatges que ha col·locat. Comencem per la Ministra de Cultura, que va dir en una entrevista que el castellà està marginat a Catalunya. Per a més inri, va "completar" la resposta amb un "aunque pueda sonar políticamente incorrecto". A sobre, fent-se la falsa progre. Si per la llengua no pinten gaire bé les coses, pel finançament no pas millor. La nova vicepresidenta d'Economia serà l'Elena Salgado, la mateixa persona que ha impedit tant com ha pogut els traspassos de competències que marca l'Estatut. La cirereta del pastís és el nomenament del Manuel Chaves com a Ministre de Política Territorial. El gran baró del PSOE sempre s'ha mostrat totalment contrari a un tracte just per a Catalunya (sobretot pel que fa al finançament, donat que és el principal beneficiari de l'escandalós dèficit fiscal), pel que ja ens podem imaginar quina serà la seva línia d'actuació. I a la delegació catalana del PSOE diuen que estan satisfets amb els canvis... ja sabem els interessos de qui defensen. Els dels catalans, per desgràcia, no.

HISTÒRIES DE LA LLEI ELECTORAL

El grupet del Ciutadans pel Canvi han iniciat una Iniciativa Legislativa Popular per a debatre sobre la Llei Electoral. Una de les seves demandes, és la històrica del Psc-PSOE: 1 persona = 1 vot. Parlem sobre això. Primer de tot, no hi ha CAP país democràtic del Planeta on això sigui així, per lògic sentit de cohesió territorial. Si es cometés aquesta barbaritat, els llocs més poblats (en el cas de Catalunya, el Barcelonès, el Baix Llobregat o el Vallès) decidirien ells solets la composició del Parlament. Conseqüència: que la resta del país no tindria ni veu ni vot en res, fet que comportaria que se'ls marginés encara més a l'hora de decidir les inversions. Això donaria com a resultat un país descompensat, ja que tot el que quedés fora de l'àrea metropolitana de BCN sofriria un important empobriment. És que, a més, això és perjudicial per al propi centre, que no podria assumir tot sol tanta concentració de gent i recursos, ja que no disposaria de prou serveis per a abastir als que hi viuen. A més, cal recordar que aquells llocs menys poblats són també els més extensos geogràficament, pel que una part molt important de territori quedaria mort.

Per a saber si un sistema electoral és "representatiu" hi ha l'Índex de Desproporcionalitat. Es considera adequat un resultat entre 3 i 4, just el que es dóna en el cas català. "Estranyament", ni PSOE ni PP adboquen per un canvi en el sistema electoral espanyol, amb un índex superior a 8 i que els beneficia escandalosament. Així, per exemple, si s'hagués fet un sistema més proper a 1 persona = 1 vot, haguéssim vist com IU/Icv-euia hagués pujat fins els 14 escons, com Esquerra i CiU podrien pujar un escó i com UPyD n'hagués augmentat 3. Tots aquests ascensos anirien a costa del PSOE i PP, que perdrien 9 i 8 escons respectivament. A més, cal tenir en compte que es perdia l'efecte del "vot útil". En veure que els "petits" tenen més força, molta gent deixaria de votar PSOE o PP (sobretot els primers) i recolzarien els seus rivals. Aquests resultats, també, trenquen el fals mite que el sistema electoral espanyol beneficia els partits no-nacionalistes espanyols. Com sempre, PP i PSOE mentint en la seva acció del dia a dia.

LA CULPA, DELS ALTRES

Lamentables les respostes del Conseller Saura a una entrevista que publica avui El Periódico. Per començar, culpa l'oposició i a TV3 de la mala imatge dels Mossos d'Esquadra. Fins i tot, amenaça en actuar contra la televisió catalana en cas que hi hagi hagut una "pràctica periodística poc raonable". Primer, va provar de treure's la responsabilitat de sobre provocant la dimissió del Cap de la Policia. Com que, tot i això, la seva imatge i credibilitat continuaven pel terra, ara culpa a l'oposició (van ser ells els que van ordenar les càrregues?) i, el que és més greu, a la televisió pública, de la mala imatge del Cos. Si fins i tot els seus companys de govern han criticat la seva actuació! I compte perquè ara, amb unes eleccions catalanes a la vista, els enfrontaments dins del tripartit per a marcar espai poden ser espectaculars. El seguit de crítiques entre Iniciativa i Esquerra, acusant-se entre ells dels problemes sorgits arran del Pla de Bolonya (uns culpaven el Conseller Huguet de poc dialogant i els altres demanaven responsabilitats arran de la càrrega policial) poden (esperem que pel bé de la governabilitat del país no sigui així) anar en augment. En aquesta línia, el Joan Puigcercós ha llençat l'Àgora, una eina que pretén ser com "la Casa Gran de l'esquerra catalana" i vol arrossegar votants d'Iniciativa i del Psc-PSOE. Sincerament, abans que els vots vagin a parar a qualsevol d'aquests dos partits, prefereixo que se'ls emporti Esquerra. Doncs sort amb l'invent.

DEUTES I AJUDES

La injecció de 9.000 milions d'euros en forma d'avals a la CCM deixa al descobert la mentida del PSOE sobre el finançament. Resulta que hi ha tota aquesta morterada de diners per a treure del forat una caixa gestionada deficientment per un militant del partit, però no per a complir la llei i invertir a Catalunya allò que marca l'Estatut. En la mateixa línia, resulta que tampoc hi ha diners per a finançar l'estació de La Sagrera, que anirà a càrrec de la butxaca dels catalans (concretament, de les inversions en infraestructures previstes a l'Estatut). Què significa això? Que moltes altres inversions previstes arreu del país no es podran dur a terme com a conseqüència d'aquest nou robatori. Parlant d'obres i inversions, per fi s'ha inaugurat el polèmic Túnel de Bracons. Degut a les desavinences dins del tripartit, s'ha fet tard i amb un cost molt superior. Deixant de banda si és més o menys necessari, cal recordar que Icv-euia i Esquerra van dir que mai formarien part d'un govern que tirés endavant aquest projecte. Doncs aquí el tenim. Una nova contradicció.

Per acabar, recomanar un parell d'articles. El primer, sobre la pèssima i anti-catalana gestió de les infraestructures que porten a terme PSOE i PP des del govern espanyol. El segon, la d'una articulista gens propera al nacionalisme català (no comparteixo, ni molt menys, la primera part de l'article) que, fins i tot, es prepara per a abraçar el sobiranisme. És que, cada dia, hi ha més gent que ho té clar.

GRAN VICTÒRIA

Espectacular partit el que ha jugat avui el Barça de bàsquet. La victòria contra el TAU ens torna a situar amb el factor camp a favor i, per tant, el partit decisiu es jugarà aquí Barcelona. Avui, tots els jugadors que han saltat a pista (el Barret i el Jordi Trias s'han quedat a la banqueta els 40 minuts) han aportat el seu treball en el joc col·lectiu i el resultat ha estat aquesta victòria per més de 20 punts en una de les pistes més complicades d'Europa. Destacar, per exemple, el ressorgiment de l'Ilyasova després del nefast partit del dimarts (-10 de valoració), el bon partit de l'Andersen, la brega del Daniel Santiago sota l'anella, la valentia del Juan Carlos Navarro de jugar malgrat la lesió, els triples impossibles del Basile, l'encert del Lakovic, la lluita i empenta del Roger Grimau... Tothom ha jugat un paper destacat en el triomf.

Així doncs, el proper dijous es sabrà si el Barça passa o no a la Final Four. Una pena que un partit tan important s'hagi de disputar en una pista com el Palau Blaugrana, un pavelló totalment desfassat i molt petit. Aquest fet, almenys, permet que el públic estigui molt a sobre del joc i permet pressionar el rival. Esperem, també, que els arbitratges millorin. El del tercer partit va ser el més lamentable que recordo, escombrant descaradament cap a casa i errant una decisió rere l'altre. Avui, ha estat menys malament i, a diferència del dimarts passat, no ha influit decisivament (tot i algunes decisions polèmiques) en el desenvolupament de partit. A veure si el dijous es repeteix la victòria d'avui i el Barça passa a la Final Four, on tot és possible.