ENCARA EN FALTEN 2.700

El govern espanyol ha pactat amb la Generalitat que invertirà a Catalunya 800 milions més dels que havia pressupostat. El Saura ho ha qualificat com un gran èxit. La realitat: que encara ens en deuen 2.700 que han deixat d'invertir en anys anteriors. Igual de penosa i, sobretot, demagògica, ha estat la reacció del PP, que ha titllat d'injusta aquesta inversió. Com sempre, els sociates i peperos propagant la mentida per tot arreu. Un exemple de la seva ineficàcia i menyspreu cap a Catalunya és que l'estació de La Sagrera s'haurà de pagar amb el fons que preveu l'Estatut, i no ho farà l'Estat, tal com estava previst. Una altra renúncia i més diners que volaran de les arques de la Generalitat. Què significarà això? Que llavors s'hauran de deixar de portar a terme actuacions previstes per haver de pagar aquesta estació. On està el problema: que el govern espanyol pretenia finançar les obres mitjançant plusvàlues urbanístiques. En caure el preu del sòl, ara resulta que no n'hi hauria prou per a fer front a tota la inversió. Una nova mostra de l'especulació que perpetra el PSOE. Una altra mostra d'especulació sociata va ser tot el que va envoltar el Fòrum de les Cultures. La Sindicatura de Comptes va informar que havia detectat irregularitats en la gestió econòmica de l'empresa constructora del Fòrum, que va pagar 100.354 euros en gratificacions i una indemnització especial a directius i tècnics. Això sí! De faltar i criticar sense arguments els socialistes en saben molt. Últimament, especialment "inspirat" està el Joan Barril, que ha arribat a dir que el nacionalisme (es refereix al català, no a l'espanyol, és clar) "ha deixat de pensar". Amb el que pensem molts, per exemple, és en la monstruosa diferència entre els plans de Rodalies de Barcelona i Madrid, i més tenint en compte que la xarxa de la capital estatal està en unes condicions molt millors que la d'aquí. Parlant de pensar, el problema està en què els socialistes mai han pensat ni s'han preocupat pels benestar dels catalans.

UN CIRC

La democràcia espanyola i els seus dos principals partits conformen un circ lamentable. Cap dels dos comprèn els trets bàsics tot sistema democràtic avançat i ens en donen mostres dia rere dia. La patètica imatge dels diputats del PSOE cridant "torero, torero" al ja ex-ministre Bermejo (també té nassos que hagi dimitit conseqüència d'una caçera il·legal i no fruit de la seva nefasta gestió; i compte amb el nou: molt "tarannà" però va ser el principal artífex de la retallada de l'Estatut), els casos de corrupció que surten a la llum (i el que no devem saber!) ara del PP i abans del PSOE, els constants incompliments de la llei democràtica, l'escandalós ús partidista dels mitjans de comunicació... Una autèntica vergonya. A més, cal sumar la condemna de l'Eurocambra pel salvatge urbanisme practicat els darrers anys o l'obertura d'expedient per haver superat el 3% de dèficit permès per la normativa comunitària. Sort en tenim, a Catalunya, de poder elegir entre altres partits que sí porten al seu ADN la cultura democràtiva existent als altres països normals d'Europa. Ara bé, aquí, malauradament, tampoc ens quedem curts. S'han descobert anomalies comptables en l'empresa de l'Ajuntament de BCN que va treballar en el Fòrum de les Cultures. Però, és clar, com els implicats serien socialistes, doncs no se'n farà ressò ni se'n parlarà gens. A això, sumar-hi una fatxenderia i intolerància centralista en què no mostren cap diferència.

Esn trobem davant d'una crisi com mai vista en els últims anys, l'atur incrementa cada dia i el PSOE i el PP només es preocupen per tapar-se els vergonyes i llançar-se els plats pel damunt per provar de millorar els seus resultats a les eleccions a Galiza i Euskadi. Penós. Els importa un rave el benestar de la gent i, el dels catalans, encara molt menys. Com perfectament descriu aquest article, ens trobem en una via morta d'on hem de sortir. L'única forma de poder viure en un entorn democràtic de veritat i on puguem desenvolupar al màxim el nostre potencial econòmic, social i cultural és mitjançant un Estat.

ESCÀNDOL ARBITRAL

Lamentable l'espectacle que es va presenciar ahir al Camp Nou. El Barça va perdre 1-2 contra l'Espanyol després de suportar un terrible arbitratge que va condicionar el partit de forma decisiva. Va expulsar de forma injusta el Keita per una entrada que, a molt estirar, era targeta groga. Durant tot el partit, va permetre les constants pèrdues de temps de l'Espanyol, tant del seu porter com dels jugadors, que a la mínima que els tocaven es quedaven mitja hora sobre la gespa fent comèdia amb suposats gestos de dolor (quins grans actors ha perdut el teatre!). També, va perdonar la targeta a molts jugadors del segon equip de la ciutat mentre que en mostrava d'absurdes als del Barça. Si l'entrada del Keita era vermella, l'Espanyol s'hauria d'haver quedat amb nou jugadors com a molt. Res. Un autèntic desastre. I no me crec que tot això fos fruit de la incompetència. Simplement, li feia il·lusió sortir pels diaris i va pensar: "Com m'ho faré? Doncs organitzant un bon escàndol". Massa àrbitres tallats per aquest trist patró hi ha a la Lliga BBVA. Pretenen destacar, sobresortir, sense entendre que els vertaders protagonistes d'un partit són els jugadors, no uns personatges vestits de groc. Li hauria de caure el mateix càstig que al Pérez Burrull després que perjudiqués clamorosament a l'Osasuna contra el Madrid (recordem: no va xiular dos clars penals en contra del Madrid i a sobre va expulsar el jugador que els va rebre). A Madrid ja somnien amb passar-nos pel davant. Doncs això, somniar és gratuït i no costa res. Per cert, incomprensible que el Guardioa canviés l'Eto'o pel Gudjohnsen i que no fes entrar el Bojan al terreny de joc quan just el que necessitàvem era gol. Com es pot, perdent, treure el màxim realitzador de campionat i deixar a la banqueta un davanter de la vàlua del català?

Per acabar d'arrodonir el mal cap de setmana, el Barça de bàsquet va ser derrotat de la Copa del Rei pel TAU Cerámica. La clau: que només juguem amb un base, ja que aquest Barret per prou feines podria jugar amb el filial. A què esperen a fitxar un jugador, almenys fins que el Lakovic es recuperi de la lesió? Doncs això, un cap de setmana que hagués pogut ser històric i que ha acabat esdevenint, des d'un punt de vista esportiu, un desastre pels interessos dels afeccionats culés.

BRUTAL ATAC A LES ONG CATALANES

El govern espanyol pretén eliminar els ajuts que reben les ONG catalanes. Diuen que només aquelles ONG que treballin a nivell estatal seran les destinatàries de les subvencions. Amb tot, la Mercedes Cabrera ha advertit a les ONG catalanes que, o bé s'integren dins d'una ONG espanyola, o no rebran ni un euro. És a dir, "Españoles todos", que deia Franco. Això és un autèntic atemptat al benestar de la gent més necessitada del nostre país. Catalunya és l'indret de tot l'Estat on hi ha un major percentatge d'habitants que, a l'hora d'entregar la Declaració de la Renda, marquen la casella de finalitats socials. Per tant, resulta que estaríem discriminats pel simple fet de ser catalans: no volen que els diners resultat del nostre treball i esforç (els impostos) reverteixi en qui més ho necessita. Aquesta actitud frega o directament es pot considerar racisme. Amb això, ja han creuat la frontera d'entre el que és inadmissible i del que directament és anti-democràtic. S'han passat. Ens han perdut totalment el respecte. El propi govern de la Generalitat ha anunciat que s'oposarà a aquesta mesura tan discriminatòria i que, si cal, interposarà un recurs davant el Tribunal Constitucional. Però, què faran els diputats catalans del PSOE al Congrés dels Diputats? Malament anem si ens hem de refiar d'ells. No és el primer cop que el PSOE intenta portar a terme aquesta maniobra: ja ho va intentar farà tres anys, però la dura oposició dels diputats de CiU i ERC (els del Psc-PSOE callant, com si la cosa no anés amb ells) va impedir que aquest inadmissible despropòsit tirés endavant. Ara ho tornen a provar.

Doncs aquesta és la reacció del ZP davant la crisi: impedir l'activitat a aquelles organitzacions que treballen per a les persones amb més necessitats. Justament això fa doblament repugnant aquesta proposta tan infame. Ni el PP de la majoria absoluta de l'Aznar va atrevir-se a perpretar tal atemptat. Per ara, no fem més que rebre incompliments: ni Estatut, ni finançament, ni Rodalies, ni aeroport... RES. Al ritme que anem, es tardarien 47 anys a transferir totes les competències que l'Estatut marca que ens pertoquen. Penós. Encara hi ha algú que es creu allò que "Si guanya ZP guanya Catalunya"? Encara hi ha algú que es cregui que PSOE i PP són diferents?

SECTARISME PORTAT A L'EXTREM

Una nova enquesta dóna com a resultat que el Jordi Hereu es veuria superat pel Xavier Trias en unes hipotètiques eleccions municipals a BCN. Tot i l'escandalosa campanya pagada amb diners públics que ha organitzat, no remonta el vol. Dos exemples: per Santa Eulàlia, es va repartir un fulletó amb la foto de l'alcalde. Què hi pintava allà? O l'ús partidista de TV3: l'alcalde ha sortit 14 cops els últims 3 mesos per la televisió pública catalana però el Xavier Trias cap. És que la realitat és molt tossuda i, per molta campanya que facin (i després van dient de Chávez!), si les coses no funcionen, a tothom no convenceran. Només cal veure com la plaça Lesspes sofreix problemes fins i tot abans d'inaugurar-se oficialment. Amb tot, una dada que m'ha cridat moltíssim l'atenció: la meitat dels catalans no saben què és el tripartit o quins membres el conformen. Això poden ser dues coses: o la manca total de preocupació per la política i per a informar-se dels problemes que ens afecten o la desídia total provocada pel cansament vers els partits polítics. O una barreja. Com més conscient i crítica és una societat, major és el control sobre la classe política. Per tant, més obligats es senten els polítics per a governar millor, perquè l'error es paga amb una forta caiguda electoral. Per tant, aquesta dada no és gaire positiva perquè deixa entreveure una falta de control i pressió sobre el governant que pot portar com a conseqüènciaa un pitjor govern. Per cert, parlant d'integritat política, fa poc va morir l'Antoni Farrés. És increible constatar com ha rebut elogis per part de persones de tots els colors. Senyal que ho va fer bé. Militant del PSUC, va acabar rebotat amb la política i es va mostrar molt crític amb la partitocràcia actual.

Per acabar, una bona notícia: quasi 3 anys després que s'aprovés en ple (tard, com sempre), l'Ajuntament ha començat a enderrocar el monument a Primo de Rivera de l'avinguda Josep Tarradellas. Això, com era d'esperar, no ha agradat a tothom. El més sorpenent (o no tant) és que el propi Joan Barril (socialista) s'hi ha mostrat en contra. Ara, toca fotre a terra el més gros: l'immens aguilot de la Capitania General de BCN. Ho farà la progre i pacifista Chacón? O, com els seus predecessors en el càrrec, mantindran aquest horrible símbol anti-democràtic?

PREMIS ENDERROCK I RECORD AL CARLES SABATER

El passat dia 10 es van entregar els Premis Enderrock, els més importants de la música en català. Se n'ha parlat molt poc d'aquests premis als mitjans. Sort de l'Albert Om que en va dedicar un important espai a l'inici del seu programa o no haurien tingut la presència pública que es mereixen. Els triomfadors de la nit van ser en especial els Manel, el Roger Mas, el Quico el Célio i el Miquel Abras. Destacar, sobretot, l'espectacular moment que viuen els primers. Només amb el primer disc, estan recollint grans èxits de la crítica i el públic. La mostra, l'agenda de concerts i les 275.000 visites al seu Myspace a dia d'avui (i pujant a un ritme vertiginós). I tot, gràcies al fenomen d'Internet i al boca-orella, ja que no han gaudit de cap mena de publicitat. Són, al meu parer, el millor grup que hi ha actualment i que he sentit en molt i molt de temps. Un altre que acaba de començar gira és l'Estanislau Verdet. La seva nova versió del lletgisme està plena de grans cançons i d'una espectacular varietat d'estils que són el millor argument per anar a escoltar-lo. Com ja he comentat altres cops, ens trobem en un excel·lent moment de la música en català pel que fa a la qualitat i a la varietat dels grups. Malauradament, la difusió als mitjans és molt minsa. Si no fos per Internet i el Myspace, ens trobaríem davant un panorama vertaderament trist. Només la revista Enderrock i algunes televisions i ràdios locals mostren música en català, i és una pena que la Televisió de Catalunya no jugui un paper destacat en aquest sentit. Totes els televisions de tots els països del Món difonen i ajuden als músics del seu país donant a conèixer les seves cançons. Per desgràcia, aquí això no passa.

Demà, a més, farà deu anys que el Carles Sabater (molt bo aquest article del Pep Blay a l'Avui), el músic de SAU, va morir després d'un concert a Vilafranca del Penedès. Junt amb els Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït, van omplir el Palau Sant Jordi amb més de 22.100 persones (rècord europeu d'espectadors en un recinte tancat, i encara hi va haver gent que es va quedar sense entrada), i van ser els capdavanters de l'època daurada del que es va anomenar "rock català". Eren els temps en què els Sopa de Cabra reunïen 70.000 persones per La Mercè o Els Pets 60.000 al Moll de la Fusta. Després d'uns temps una mica complicats, amb l'adéu de 3 dels 4 referents (omplerts amb eficàcia per grups com Gossos, Brams o Lax'n'busto), ara ens trobem en un moment molt dolç. Doncs coincidint amb aquesta data, el Canal 33 emetrà demà a les 23:15 (ben tard, i no a TV3) un reportatge que tractarà sobre la vida d'aquest cantant i actor posseïdor d'un gran magnetisme que va portar al seu darrere un espectacular fenomen de masses. Encara hi ha qui, avui en dia, es fa creus d'aquell fet tan tràgic. Moltes són les persones que han crescut escoltant la seva veu, i això no s'oblida mai. Aquest reportatge és, doncs, el mínim que es pot fer per a recordar la seva figura.

ENS VOLEN POBRES, ARRUÏNATS I MISERABLES

El govern espanyol ha anunciat que no hi haurà acord sobre el finançament almenys fins el març. Total, com ja han incomplert la llei per 6 mesos, no ve d'un més, deuen pensar els molt anti-catalans. Però cap problema: aquí el Psc-PSOE callant i tragant, com si no passés res. Com que toquen eleccions gallegues i basques, el PSOE ajorna tots els compromisos per a poder centrar tota la seva maquinària sectària a provar de mantenir el poder a Galícia i foragitar el PNB a Euskadi. Cal recordar que el deute de l'Estat amb Catalunya és de 3.500 milions, ja que la inversió a Catalunya ha estat els darrers anys molt per sota del que marca la llei. A això cal afegir la total falta de projectes que l'Estat ha iniciat a Catalunya. Menys les obres del TGV, començades pel PP i que ja hem vist tots els problemes que han provocat, conseqüència de la inoperància en la seva execució, no hi ha hagut cap inversió de l'Estat a Catalunya. Però no només es neguen a retornar-nos en forma d' inversions el fruit de nostre treball (els impostos) sinó que volen arruïnar-nos totalment des d'un punt de vist econòmic, social i cultural. L'exemple més clar, el model ultra-centralista de gestió dels aeroports, que no es dóna enlloc d'Europa. Catalunya tindrà una companyia de bandera, Spanair, que la Generalitat i els empresaris han comprat per connectar el Prat amb el món, i una poderosa companyia de baix cost amb seu a Barcelona fruit de la fusió de Vueling i Clickair, però de res servirà si totes els decisions en aquest àmbit es decideixen des de Madrid que marginarà, com ha fet sempre, tots aquells aeroports que no siguin el de Barajas.

El que també és greu és la prepotència amb la qual actuen. La darrera, les declaracions del Corbacho , que ha titllat d'ignorants el que critiquem el ZP. Aquesta és la seva idea de democràcia: accepten totes els opinions sempre i quan siguin iguals que les seves. I, parlant de conductes dicatarorials, és bo recordar que l'àguila franquista continua enganxada a la Capitania General de Barcelona. Aquesta era la Catalunya "optimista" i "progre" dels sociates. A més, no hi voleia la senyera, tal com marca l'Estatut. La denunciaran igual que els alcaldes que es neguen a penjar l'espanyola a l'Ajuntament? Tampoc, encara, ha cedit la caserna del Bruc a la ciutat de BCN. I, tot això, davant la passivitat d'aquesta Esquerra que fins i tot es conforma a promulgar una Llei de Referèndums que dóna l'última paraula a l'Estat per a autoritzar-los. De què servirà llavors? Doncs pel mateix que el Psc-PSOE per la defensa dels catalans: per a res.

FALSES DISCULPES

Era mentida. Quan el Salgueiro va venir a BCN per a demanar perdó pels continus retards i aturades en el servei de Rodalies només feia comèdia. Com sempre, va provar d'escudar-se en les obres del TGV per a justificar aquest immens desastre. Evidentment, no és cert. El culpable és la pobríssima inversió del govern espanyol en el servei de Rodalies de tot Catalunya, que ha caigut en picat des del 2005 (sí, en l'època del Gran Mentider). Desenes de milers de persones es veuen afectades cada dia per un nefast servei que no es dóna enlloc de l'Europa Occidental, però als del PSOE els importa un rave. La prova: que pocs dies després de l'incident de Gavà, n'hi va haver un altre a Rubí. I més retards que no surten als mitjans i que sofrim cada dia! Això sí! Tot i la manifesta incompetència de tots plegats, no dimiteix ningú. Tots a mamar càrrec i a xuclar-nos tot el que poden als catalans. I, evidentment, la delegació catalana del PSOE callant i recolzant aquestes accions. Nosaltres no volem falses disculpes, volem fets. I els fets serien que es traspassés, tal com marca la llei, la gestió de Rodalies a la Generalitat, amb la dotació econòmica necessària per a poder arreglar tots els danys que aquests inútils han practicat de forma intencionada.

Catalunya té grans potencialitats, tal com va explicar el Ramon Tremosa en una xerrada fa poc. Podríem esdevenir un dels països més potents d'Europa. Però, per a fer-ho, cal que disposem dels nostres recursos per a tirar endavant. I és per aquest motiu, doncs, que necessitem un finançament just, i és inacceptable la proposta il·legal del govern sociata. Aquest finançament just ha d'anar acompanyat, també, d'un govern que sàpiga treure el màxim profit de tot el Pressupost. Malauradament, això no succeeix així. La darrera, la de diners que s'han tirat en suposats estudis sobre grans bestieses. Evidentment, per molts diners que es tiressin, seria impossible ni tan sols acostar-se de molt i molt lluny al 9% del PIB que se'n va conseqüència del dèficit fiscal. A més, aquí no és precisament el lloc de l'Estat on més diners es cremen en parides (recordar casos com la recent investigació a Madrid, el despatx de l'alcalde de Zaragoza o el regal de 300.000 euros de la Junta a l'Ibarra). Però cal anar molt de compte en què s'empra el diner públic ja que, cal recordar, són diners que provenen del treball de persones que accepten veure reduïda la seva capacitat adquisitiva per a rebre a canvi uns serveis públics de qualitat. I que els altres ho facin molt pitjor (tot i que no surti tant a la premsa, perquè criticar tot el que es fa aquí agrada molt) no significa que estiguem disculpats.

PER FI UNA BONA NOTÍCIA!

Un grup d'empresaris catalans, liderats per Catalana d’Iniciatives i Turisme de Barcelona, han adquirit el 80% de l'aerolínia Spanair. Aquesta operació ha de permetre convertir El Prat en un hub que enllaci directament Barcelona amb les prinicipals destinacions del Món. Des d'un punt de vista econòmic, és essencial per a atreure inversions i capitals, i és un element clau de generació de riquesa. El problema, un cop més, el trobem en el govern espanyol del PSOE, que es nega a traspassar la gestió de l'aeroport a Catalunya. Tant PP com PSOE han afavorit d'una forma terriblement desproporcionada l'aeroport madrileny (tot i estar, des d'un punt de vista geogràfic, més lluny de moltes ciutats importants), relegant el principal aeroport català en una situació de marginació. De ben poc haurà servit tal compra si el govern espanyol continua perpetuant aquest model tan injust i ineficient. A veure quan tenen la maleïda dignitat de complir amb el que marca la llei i traspassen d'una vegada la gestió del Prat. Amb l'atur augmentant com mai en els darrers anys, una operació d'aquesta embergadura crearia llocs de treball i ajudaria a reactivar l'economia.

En aquest sentit, és curiós veure com la Comunitat de Madrid, presidida per l'Esperanza Aguirre, s'està saltant com si res totes les lleis estatals per a fer el que li rota i ningú alça la veu. Si això es fes des de Catalunya, ja se'ns acusaria de radicals que ens saltem la llei i ens haguessin enviat totes les lleis al Tribunal Constitucional. Una forma curiosa d'exercir el "dret a decidir" per part d'una pepera de la branca dura. Parlant de Madrid, amb tot aquest sarau de l'espionatge, ningú s'ha preguntat el cost de tot plegat? De les comparaixences, les comissions i altres espectacles que s'estan originant? Cap diari, cap, diu res. Si això passés aquí, un cop més, ja trobaríem El País o El Mundo exclamant-se de la forma de malgastar els diners dels catalans.

CONDECORACIONS INJUSTES

El govern espanyol, en mans del ministro Celestino Corbacho (ex-alcalde de L'Hospitalet) va condecorar a Carlos Sentís amb la Medalla del Mèrit al Treball. El greu d'aquest cas és que aquest personatge va donar suport al franquisme i hi va participar de forma activa, ocupant diversos càrrecs, com el de director de l'agència oficial de notícies EFE. Per a més inri, tal medalla se li va concedir justament en el dia que feia setanta anys que les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Semblava fet expressament. Però és que aquesta no és l'única condecoració que ha rebut. També ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi, la Legió d'Honor francesa i el Premi Nacional de Periodisme. Com es pot permetre? Sentís va ser republicà durant la República, activista franquista durant el franquisme i durant la transició va passar a formar part de la UCD. És a dir, ha jugat tots els papers de l'auca. Va ajudar en el retorn del President Tarradellas i més tard va ser degà del Col·legi de Periodistes. Però les barbaritats comeses durant aquella època no tenen justificació. Com a mínim, les últimes accions servirien com a un mínim intent de no furgar molt en la seva persona, essent molt i molt generosos. Només cal llegir aquest fastigós article publicat a La Vanguardia, diari en el qual col·laborava (sí, aquest diari encara existeix, i rep unes subvencions espectaculars). L'home, feliç, va dir que recollia aquell premi "en nom de tots els periodistes". No sé que deuen pensar aquells que, quan la llibertat d'expressió era durament reprimida, van rebre de valent i se la van jugar per a defensar un periodisme de veritat. No és d'estranyar que hi hagi periodistes que no els hi hagi sentat gaire bé tals paraules.

Com ja vaig escriure farà uns mesos, aquest no és l'únic cas d'un col·laborador franquista que és distingit en plena democràcia. Encara no hi ha hagut una autèntica transició, i una mostra la tenim en la reparació de la figura del President Companys. Cal recordar que ha estat l'únic President democràtic de l'Europa Occidental afusellat per un règim feixista. El PSOE diu que amb un simple comunicat n'hi ha prou, però res d'anul·lar el judici. Evidentment, això no és suficient. Si es condecoren antics franquistes, per què no es pot reparar del tot la memòria dels que en el seu temps van lluitar a favor de la democràcia?