Més corrupció a les Illes Balears

Han estat uns últims dies molt moguts a les Illes Balears. Diferents dirigents d'un dels partits que conformaven el govern, Unió Mallorquina, s'han trobat implicats en presumptes casos de corrupció. Entre ells, hi ha els dos últims presidents del partit (Miquel Nadal i Miquel Àngel Flaquer) i la seva Presidenta d'Honor (Maria Antònia Munar), que no és poca cosa. La història d'aquest partit és molt peculiar. Amb molts pocs escons, ha estat decisiva per a decidir el color del govern balear. Segons com bufa el vent, o pacta amb el PP (com en la legislatura passada) o amb el PSOE-Psib (l'actual). La qüestió és que, finalment, sempre acaben tocant algun càrrec.

Els escàndols al voltant d'aquest partit, però, vénen de lluny. Ja a finals de l'any passat, el Bartomeu Vicens (ex-conseller insular) va ser condemnat a 4 anys i mig de presó i 8 d'inhabilitació en l'anomenat cas So n'Oms. El mateix dia, es va condemnar l'ex-secretari del partit, Damià Nicolau, a 2 anys i 3 mesos de presó. El paradògic del cas és que, dies abans de conèixer-se la sentència, el vot favorable de Vicens als Pressupostos va salvar-los de ser tombats. Això i la negativa en un primer moment de foragitar UM del govern va provocar que tots els membres d'ERC dimitissin de les seves funcions, fet que va deixar el PSOE, el Bloc per Mallorca i UM sols (havien arribat a un pacte de govern, doncs el PP havia sortit vencedor de les eleccions). Arran dels darrers escàndols, però, el President Antich ha expulsat UM del govern balear i de totes les altres institucions de les Illes on hi tenien un pacte. El govern queda, doncs, en minoria, i ha precisat d'una reestructuració de les Conselleries. Ara bé, l'embolic polític no ha fet més que començar. A UM no ha sentat gens bé aquesta expulsió, i mostra d'això és que avui han votat en contra del govern per primer cop des del 2007, any quan van formalitzar l'acord de govern. Ahir, curiosament, els dos ex-presidents del partit (i altres membres del partit) van pagar les fiances de 100.000 euros per a evitar la presó. En fi, que sembla que tot aquest embolic portarà cua i que no ha, ni molt menys, acabat.

La història resultant (III): El desenllaç

(continua)-Per fi a casa, ja ha acabat el curro, per avui! Odio com els meus companys de feina s’escaquegen! Avui, per primer cop, el jefe ens ha demanat la nostra opinió. I ningú ha badat boca! Per què quan et conviden a parlar les paraules se’n van de vacances? Un va i diu: “Davant d’aquesta magnífica oportunitat que ens concedeixes... no sé què dir!” I tothom a riure! Imbècils! A més, tinc els peus freds i diuen que demà en farà més, el vent aquest vespre també és fred. M’agrada el fred però quan em puc abrigar i estar calent a casa -no rep resposta.-Ei... que no hi ha ningú?!
En entrar al lavabo, tampoc s’ho podia creure.
-Però què collons?
Semblava que al monstre no li agradava que la gent parlés, perquè va fer amb ell el mateix que amb els altres. El gegant es trobava avorrit, pel que va decidir sortir al carrer. Evidentment, cada cop que es topava amb algú, la gent intentava marxar del seu voltant. Tal actitud el posava nerviós.
-M’acabo de fer un massatge relaxant i estic baldada, quina pallissa m’han fotut!-comentava una dona a una amiga seva.-Parlant amb la Marta, ahir li vaig dir que també m’agrada una noia. Ella va dir: ah...
-I aquesta sóc jo! Què bé!
-Tinc tantes ganes d’estrenar el pis! Per fi anem a viure plegades!
-Ja posats, jo desitjo bona salut, un parell d’ulls verds, l’ós que se m’havia de regalar, poder canviar de dents com els taurons i tornar a tenir 14 anys.
Aquella va ser la seva darrera conversa.
Tots els mitjans van informar de seguida de la catàstrofe. Totes les potències van enviar els seus exèrcits, però tampoc va servir per a res. Les bombes, bales i altre armament no li feien ni pessigolles. A més, es sentia indignat i estafat. Un bon dia, va decidir que havia de civilitzar-se. Per a tal objectiu, va fer com tota la gent de bé i va buscar una casa. En el seu cas, va trobar una cova. El dia següent, però, va veure a l’entrada un home avisant-lo que havia d’hipotecar-se, que allò era propietat del banc. “Un banquer vol cobrar-me hipoteca per la meva cova. És això legal?”, es va escandalitzar. El seu odi vers els humans va créixer fins al punt de desitjar la seva completa desaparició. L’últim en caure va ser un honrat masover.
-Sóc el darrer!-es va plantar. Convençut del seu trist final, encara es va encarar amb el monstre.- Sóc en un poble sospitós d'albergar zombies. Sucorru!
El monstre no parlava, però va sentir un estrany sentiment de pena vers ell. Anava a marxar quan va veure una cosa que el va esgarrifar. Tendes de campanya! Odiava aquell recinte en forma de triangle. Si el masover hagués tingut un mínim de coherència, no hi hauria barrejat mai les tendes de campanya. Un banquer i unes tendes de campanya mal posades van suposar la fi de la humanitat.

La història resultant (II)

(continua) Com molts joves, el primer que van fer en arribar va ser engegar l’ordinador.
-Passo massa hores davant una pantalla.-explicava ella.-A més, m’he enganxat al twitter i a l’odisfera i això em preocupa!
-No et preocupis tant! Mira! Aquí tenim un gran bloc, d’un autor amb qui gairebé sempre estic d’acord.
-Però què dius!? Mira, llegeix això: “Avui he llegit un article on posava que a la Xina hi han 24 milions mes de homes que de dones. I que, cada cop les dones son mes exigents alhora de trobar parella. I jo pregunto: "que les dones necessiten tindre un home amb un Ferrari i un xalet per sentir-se mes valorades i estimades? De veritat creieu que la parella ideal existeix? A vegades penso que soc un marcià que viu en un mon massa superficial...”. Vol anar de sentimental i profund i la caga. Has vist quina parida? Com pot dir això de les dones? Que si necessitem un home ric... de què va? No m’agraden les nois que per davant diuen una cosa i per darrera en pensen una altra. Les paraules per davant, macos!
-Doncs mira, ara et diré el que em passa pel cap, tant que t’agrada que anem de cara: Em pica el membre, però no pense rascar-me'l. Si ho faig, estic segur que Alicia Sánchez Camacho em castigarà, perquè això és el que fan els immigrants que viuen amuntonats en els pisos de les ciutats de la costa est de Suïsa. Per a poder suportar el pessigolleig, menjaré bròquil.
-Ostres, mira l’enllaç aquest de la dreta. A veure què és?
-És la primera vegada que vinc per aquí. No el coneixia, aquest blog!
-El títol és “Somio que els teus ulls em miren”. Mira, posa el vídeo del Youtube aquest!
-Ostes, què bo! Ei, hi comentem alguna cosa?
-No sé. En el fons, els comentaris són com petites flors punzelles amb pètals de llestres. Surten un jorn, brillen unes hores i després s’esvaeixen uns jorns més tard.
-Què et passa, ara t’ha donat per la poesia? Millor fem alguna cosa per dinar!
-Aprofitant l’avinentesa, deixa’m escriure-li al Toni una cosa al seu blog, que no li he escrit mai: "Jo sempre passo per aquí, però en silenci. Avui és diferent. Acabo de passar pel blog Tu, jo i l'Otis i he comentat que anava a pessigar una mica d'edam a la nevera, i en comptes de fer-ho he passat per aquí abans, així que ara, sense més dil•lació, vaig a menjar-me un tros de formatge"

No estaven per gaires invencions i es van limitar a preparar uns macarrons de primer plat i algun tros de llom de segon. De fons, van posar un CD dels Lax’n’busto: “La meva terra és el mar...” , se sentia. Poc més tard va arribar la mare:
-Encara dinant? Suposo que m’haureu preparat alguna cosa, no?
-Sí, sí, aquí ho tens!
-Abans vaig al lavabo.
De sobte, es va sentir un crit. Els nois van pujar corrent.
-Hòstia, què hi fa aquest ectoplasma assegut a la tassa del vàter ? Sí que és gran!
La noia, espantada, va tirar-li aigua per sobre. De sobte, es va sentir un espetec i d’ell en va sorgir un immens monstre pelut de cinc ulls, deu braços, vuit cames, sis antenes sobre el cap i quatre ales. Els humans es trobaven petrificats.
-Ho, hola...- va dir tímidament la mare.
Aquelles paraules no devien agradar a aquell ésser que, gràcies al raig de les seves antenes, va empetitir els que tenia davant i se’ls va cruspir. Una escena clavada a aquella quan el Chuck Norris es va menjar un pastís gegant d'un sol mos... abans que els seus amics li diguessin que hi havia una stripper dins! Unes hores més tard, va arribar el pare de la feina, com sempre, maleint el dia que havia tingut.

La història resultant (I)

Avui comença el relat de la història resultant dels vostres comentaris a l'"A comentar!" de fa uns dies. Donada la seva extensió, dividiré el relat en diversos apunts. Així, de pas, es manté una mica l'intriga. Gràcies a tothom per a col·laborar-hi!
Era un matí d’un dia plujós de gener. A un quart de vuit, com cada dia, sona el despertador a l’habitació dels pares. I, com cada dia, la dona branda el marit per tal de despertar-lo. Si no fos per això, de ben segur, no es llevaria mai.
-Vinga, Josep, que farem tard!-li cridava.
-Ja va, ja va!-remugava l’home entre els llençols.
La Maria va apujar la persiana. Un cop més, tornava a ploure.
-Estic fins els collons que no faci sol... coi de temps tant de ploure!-va remugar ell. -Per què tinc son els matins i de nit no dormiria mai?-es queixava.-M'encanta la nit... Quan tothom dorm i et passeges de puntetes i et menges un iogurt de pinya d'aquells tan bons i penses que demà pot ser un gran dia.
-Vols que anem al gimnàs avui, després de treballar?-va preguntar ella.
-No, no. Quan plou em fa mandra anar al gimnàs. Per cert, m’he d’agafar festa un dia d’aquests per anar a esquiar. Això sí que no em fa pas mandra! Ja tinc ganes que arribi el bon temps en tots els sentits!
La dona, ja vestida, es dirigia al lavabo, on es va trobar amb el seu fill.
-Me’n vaig a fer l’últim examen! Estic una miquetona tip dels exàmens i desitjo més llibertat ja!

-Toca’m els ous!-li va etzibar de sobte el pare.-No et queixis, que porteu una vida de collons! Ja veuràs quan et toqui treballar!
El noi no li va fer cas, va agafar la seva motxilla i va marxar. De seguida, va marxar la mare, que treballa a un banc. El pare, que entra a dos quarts de nou, va baixar al garatge i va arrencar el cotxe. Quan el pare va arribar a l’empresa, el noi ja havia començat l’examen de llatí. Era una assignatura que li costava. Quan va veure la següent pregunta, ja va acabar esgarrifat del tot:
"Tradueix el següent text: Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat. Duis aute irure dolor in reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint occaecat cupidatat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum"

Al mateix moment, va aparèixer un de la SGAE.

-Tu, professor, vés preparant calerons per a pagar-nos els drets d'autor!

Xisclets generalitzats contra aquell sinistre personatge.

-Estàs malat?! Però què dius?!

-O m'ho dóna ara o li foto una denúncia i el deixaré sense casa.

Allò va acabar d'esgotar la paciència del professor. L'home va agafar el llarg regle de fusta de la pissarra i va començar a colpejar violentament aquell lladre. Alhora, es sentien aplaudiments i crits d'ànim. Quan ja estava mig atordit, el va lligar amb una corda i el va entaforar dins d'un armari de la classe. I, sense més, es va girar cap als seus alumnes i els va dir:

-Podeu continuar. Oi que quelcom es mor a l'ànima quan un amic fot el camp?-va preguntar irònicament.-I afegiu una pregunta:"Si en castellà diuen que "El roce hace el cariño", com s'explica l'erosió?". I relacioneu-ho amb el que acabeu de veure.
Els alumnes van somriure i prosseguir amb l'examen. A l’hora d’entregar-lo, al noi no se’l veia gaire satisfet.
-Va, Joan, anima’t!- li va dir una companya.
-Total, ja no hi ha res a fer.-es lamentava.-Ep, m’acompanyes a casa i fem alguna cosa?-va proposar.
-D’acord! Ens anirà bé desconnectar de tant examen!

Modes absurdes

Ahir va ploure a Barcelona. Poc, no pas gaire. Passejant pel carrer vaig creuar-me amb un grup d'adolescents. Cap d'ells duia paraigües. Aquella escena em va recordar una absurda "moda" que hi havia quan estudiava l'ESO. Hi havia un grupet, els que pretenien mostrar-se com els més guais, que mai portaven paraigües. No sé, ho devien trobar poc modern o alguna collonada per l'estil. Eren els mateixos que es devien passar una hora davant el mirall abans de sortir de casa. Tot havia d'estar correctament col·locat fins al darrer mil·límetre. Semblaven maniquís: el cabell ple de gomina, la roba col·locada estratègicament de tal manera que es deixés entreveure la roba interior, el calçat descordat... I, de ben segur, no ho feien pas per comoditat. Contínuament s'estaven retocant algun pèl, pujant-se o baixant-se estratègicament la samarreta i els pantalons o movent un cinturó que no servia pas per a subjectar els pantalons (que els duien baixats) sinó per a fer bonic. D'aquesta manera, pretenien ser els més diferents i moderns, però no se n'adonaven que en realitat eren tot el contrari. Eren com tristes fotocòpies posades una al costat de l'altre, esclaus de la idea d'un publicista que s'estava enriquint a la seva costa.

Perquè, en el fons, què són les modes? Doncs invencions d'uns pocs personatges que empren milions i milions d'euros per a estendre entre la població, gràcies als mitjans de comunicació de masses, un determinat model. I compte que no et surtis d'allà o ja ets fora! I el mateix pels anomenats alternatius. Juguen a diferenciar-se d'aquesta moda per a finalment crear-ne una altra on tots van igual i semblen, també, fotocòpies els uns dels altres. I és que, l'ésser humà, en el fons, sembla que necessiti sentir-se part d'una col·lectivitat. Hi ha els pijos, els progres, els gòtics... Diferents grups que es critiquen entre ells, que es creuen els més diferents entre els diferents, però que a l'hora de la veritat són tan esclaus com els altres d'una moda que ells mateixos s'han auto-imposat.

M'ha tocat un premi!

No sóc dels que juga a loteries ni a sortejos semblants. Només compro el número de Nadal de la feina (és absurd, però si als altres els hi toqués em quedaria una cara indescriptible) i com a molt uns cinc o sis cops l'any provo d'encertar una travessa (aquesta temporada en porto dues amb un resultat nefast). Ahir, però, la meva sort va canviar. Gràcies als jocs literaris del Jesús Maria Tibau, per primer cop a la vida, m'ha tocat alguna cosa. M'ha fet una il·lusió! M'ha ben alegrat el dia! Quan ho he vist no m'ho acabava de creure però, sí, era real!

El premi en qüestió el conforma un lot de llibres i música. Els llibres són els següents: Tu no m'estimes, del Jordi Pijoan i el Manel Barrera; El silenci dels arbres, de l'Eduard Màrquez; Els secrets de la vida, de la Núria Pradas; Quan deixàvem de ser infants, de la Gemma Pasqual i Postres de músic, del Jesús Maria Tibau, l'organitzador de tot plegat. Pel que fa a la música, podré escoltar Soul.cat, de la banda Soul Machine i Quadern de viatge, del Jordi Albero. He fet molta sort!

Evidentment, donar les gràcies al Jesús Maria Tibau i destacar la feinada que fa a l'hora d'organitzar aquests Jocs. Animo a tothom, doncs a participar-hi. A més, la propera persona amb fortuna pot ser qualsevol de vosaltres!

P.D.: Error en els premis: aquests són els que podeu obtenir si participeu en els jocs d'aquest mes. Realment, són aquests. Content i satisfet igual!

Quin indret és (IX)?

Avui toca una nova entrega del concurs Catalunya des del terra. Ja està escrita la resposta de la setmana anterior. La localitat a endevinar aquesta vegada és la següent:

Com que sé que és un lloc complicat, donaré alguna pista. Primer: és un petit municipi de 232 habitants de la comarca de la Cerdanya. Segon: comença amb "P" i acaba amb "s" (l'únic d'aquestes característiques a la zona. Rectificació: n'hi ha dos. És un d'ells). Per arrodonir-ho, en aquest enllaç es troba el llistat de muncipis de la comarca. Ara segur que sí!

Per cert, moltes gràcies a tothom per l'alta participació a l'"A comentar" de fa uns dies. De seguida que tingui una mica de temps (espero que ben aviat), pensaré com enfocar una història que pot ser del tot surrealista.

Tot arreglat?

Sembla que, finalment, el Joan Carretero tornarà a posar-se al capdavant del Reagrupament. Segons els Estatuts, la dimissió s'ha de presentar de forma escrita i, com que ni ell ni cap dels altres 12 que van dir que abandonaven la Junta ho van fer per aquesta via, no estan oficialment dimitits. I ara, amb l'abandó dels que en un principi van quedar, tornaran a prendre les regnes de la formació. Tot plegat queda molt enrabassat. Hi ha qui ha vist això com una forma de reforçar el lideratge del Joan Carretero. D'altres, fins i tot, comenten que el que ha ocorregut aquests dies és beneficiós perquè ha situat el Reagrupament als mitjans. Penso el contrari: quina imatge s'ha donat? Els que no coneixien l'associació o els que en tenien una idea vaga poden haver pensat que és un lloc on només hi ha mala maror i batalles internes. Pels que ja estaven assabentats de la seva existència, poden haver quedat decebuts i perplexos davant l'embolic. Perquè, és clar, de tota la feina i centenars d'actes fets fins ara no se n'ha parlat.
Un punt que he de reconèixer que m'ha entristit molt han estat alguns missatges i declaracions. De les quatre persones que en un primer moment es van mantenir a la Junta, em sap especialment greu el que s'ha dit sobre l'Emili Valdero i el Francesc Abad. El primer ha col·laborat en nombrosos actes arreu del territori explicant com ningú l'engany del nou finançament i els avantages a nivell econòmic d'un Estat català. És una persona amb una preparació excel·lent. Sobre el segon, és un company del Districte i puc donar fe que és treballador i pencaire com pocs. Espero que, tot i el que han viscut, continuïn a Reagrupament. Són persones molt vàlides i que aporten moltíssim, dels que més. Tenint en compte que havien estat escollits en una assemblea i que a més tenien raó en el tema de l'elecció de candidats, no mereixen les crítiques que han rebut. Dels altres poc puc dir. No m'ha agradat la forma de marxar del Jaume Renyer. Com tampoc he trobat encertades les declaracions de la Rut Carandell.

Amb tot el que ha passat, molts han quedat decebuts. I és més que comprensible. A tota organització hi ha problemes perquè l'opinió de casdascú és única. Ara bé, aquí les expectatives eren molt altes. Toca tornar a il·lusionar.

Ahir vaig recordar perquè no vaig al cinema

No sóc gens d'anar al cinema, però ahir, com tanta altra gent, hi vaig anar. Ens vam plantar davant la cartellera d'un dels cinemes que no van apuntar-se a l'anti-català tancament patronal (la vaga, com bé ha recordat algú, només la poden fer els treballadors) i vam mirar què hi havia. Per l'hora que era, només hi havia dues opcions: "Chéri" o "El erizo". Cap de les dues pintava gens bé. Finalment, ens vam decantar per la primera. Vam pensar que, com que al cartell hi havia una actriu famosa (la Michelle Pfeiffer) la pel·lícula seria com a mínim suportable. Però no. Va ser horrible. Sort que només va durar una hora i mitja que, tot sigui dit, es va fer eterna. L'argument (si es pot dir així) és el següent: una cortesana ja jubilada de la París de principis del segle XX és requerida per una amiga seva perquè es faci càrrec del seu jove fill. Tant se'n fa que conviuen junts durant sis anys, fins que la mare d'aquest acorda un matrimoni amb una altra noia jove com ell. Tots dos, però, resulta que s'han enamorat i així transcorre la història. No explicaré el final, per si algun insensat decideix anar-la a veure, però si la pel·lícula era dolenta el final ja és acollonant.
Pel que fa al locaut d'algunes sales, les que van obrir van notar un increment del nombre d'entrades venudes. Una mostra, doncs, que hi va haver gent que hi va anar com a acte de protesta. Ara bé, el que és trist és que haguem de reivindicar cinema en català mirant pel·lícules en castellà. L'única que feien allà era "Petit indi" i a sobre pel matí. Amb tot, els hi agradi o no, finalment les majors hauran d'acatar la llei i acceptar el doblatge i subtitulat en català. És una llei i es farà complir. Per tant, si no hi ha cap imprevist, en pocs temps podrem gaudir de cinema en català a Catalunya.